27 de febrer de 2007

Història del terme BANZAI,万歳


Del fòrum PMJS :

---------------------

Herman Ooms

Podria ser que la forma més antiga de l’ús de Banzai siguin els múltiples Banzais al final de la fórmula pronunciada pel Yamato no fumibito* durant les Ceremònies de la Gran Purificació que es celebren un parell de vegades l'any, tal com s’esmenta en el Codi Taihô** del 702. Veure Felicia Bock, “Engishiki Procedures of the Engi Era, vol. 2, p.89; o Torao Toshiya, Engishiki (Shueisha, 2000), vol. 1, p.481. La fórmula de l’exorcisme és Daoisme pur. Proclama l’abast de la seva capacitat benefactora fins “a l’est tan lluny com Fusoo” (Fusang, o Japó).

*Yamato 大和 : nom antic del Japó.

Fumibito 文人: originalment “escrivà” i per extensió “literat, home de lletres, etc.”

** Taihō-ritsuryō 大宝律令. Re-organittzació administrativa decretada el 701 al Japó cap a finals d’el període Asuka.

27 02 07

-----------------------------

Ross Bender

Una frase amb Banzai es troba en "Records (or Stratagems) of the Warring States", "Stratagems of Ch'i, 4." Els caràcters emprats són els mateixos que el modern Banzai japonès. Hi ha una traducció disponible a Internet feta per B.S.Bonsall* que tradueix la frase com “Long Live the Prince.”

Referència : Vol. 11 – CH’I IV

Podeu consultar el text a : http://lib.hku.hk/bonsall/zhanguoce/index1.html

*El Rev. Bramwell Seaton Bonsall, M.A., B.D., D.Lit. (Lond.) va ser un missioner metodista que va viure a la Xina des del 1911 fins al 1926. Després del seu retorn a Anglaterra va continuar amb l’estudi de la llengua i literatura xineses. Al 1920 va obtenir el doctorat amb una traducció completa del Zhan Guo Ce (Chan Kuo Ts’e), 戰國策, “"Records (or Stratagems) of the Warring States". Quan es va retirar el 1950 va completar una traducció de tots els 120 capítols de la novel.la xinesa “Hóng lóu mèng,紅樓夢”, “El somni de la cambra vermella”, també coneguda com “La història de la pedra”, 石頭記, de Cao Xuequin . Aquesta traducció havia de ser publicada per The Asia Society of New York però el projecte va ser descartat quan Penguin va anunciar la publicació de la traducció d’aquesta mateixa obra feta pel professor David Hawkes, conjuntament amb John Minford. Segons ens explica el seu fill, Geoffrey Weatherill Bonsall, el seu pare va fer aquestes dues traduccions sense consultar cap biblioteca ni tenir cap contacte amb altres sinòlegs o especialistes, i va ser segurament el primer en fer una traducció completa a l’anglès d’aquestes dues obres.

27 02 07

---------------------------------

Rick Emmert

Tot i que encara no s’ha esmentat crec que hi ha un terme força més antic que “Banzai”. Es tracta de MANZAI, i que s’escriu amb els mateixos caràcters. “Manzairaku” és una peça del repertori “Gagaku”* força coneguda, i també s’esmenta en algunes obres Nô, particularment destacable en la ritual “Okina”. Un cop d’ull ràpid al Nihon Ongaku Daijiten** ens diu que hi ha diverses teories sobre quan es va escriure Manzairaku a la Xina, i s’inclouen fonts que ens suggereixen les dinasties Han, Sui i Tang. Crec que podem aceptar que va arribar al Japó durant el període Heian.



*
雅楽. “Música elegant”Una mena de música ritual a la Xina antiga. Va arribar al Japó procedent d’allà o de Corea cap a l’època Nara. Va continuar desenvolupant-se al Japó , on encara es representa, però va desaparèixer del continent asiàtic.

**日本音楽大事典.


27 02 07
------------------------------


Michael Watson

Trobaràs un capítol i vers a Morohashi* (Daikanwa Jiten, vol. 9, pàg. 744). L'expressió es va originar com un brindis en celebracions i va ser posteriorment quan va començar a utilitzar-se en altres ocasions : per desitjar una llarga vida a algú, etc. A partir de l'època Tang es va aplicar principalment als sobirans. En el diccionari esmentat hi pots trobar molts exemples anteriors en les històries recollides.

*Morohashi Tetsuji, 諸橋轍次. Una figura molt important en sinologia i estudis japonesos. És més conegut com a l'editor en cap del diccionari més complet de "kanji" que hi ha : Dai Kan-Wa Jiten, 大漢和辞典.

26.02.07

-------------------------

Morgan Pitelka

Un dels meus alumnes està interessat en la història del terme BANZAI / WANSUI, que, naturalment, significa DEU MIL ANYS, i que es feia servir per saludar i homenatjar l'emperador a la Xina pre-moderna i Japó. Més endavant va esdevenir un crit de guerra i una expressió de celebració.

Si em poguéssiu suggerir alguna lectura relacionada amb els seus origens i usos a la Xina i Japó us ho agrairia.

Mercès

26 02 07



(La traducció i les notes amb */** són meves. L'anglès és la llengua vehicular del fórum, i també hi participa el japonès. Naturalment també pot haver-hi parts en les llengües originals dels membres del grup.)

26 de febrer de 2007

MATSUO BASHÔ (松尾芭蕉)




Bashô (1644-1694) va ser el poeta de "haiku" més famós del seu temps. El "haiku"( 俳句) és un poema breu, generalment de 17 síl.labes en tres versos : 5-7-5 i on es descriu mínimament una escena real o imaginada. La seva vida i obra eren seguides per la gent amb entusiasme. Els seus viatges a peu per tot el Japó van ser una fita en aquells temps convulsos en que els camins eren insegurs pels constants assalts i robatoris de bandes de malfactors, i en els seus quaderns que escrivia a peu de carretera o en petits hostals es troben els seus millors versos i moltes dades biogràfiques.



Matsuo Kinsaku (松尾金作), el seu nom de família,va néixer a Ueno (上野), un poble que havia estat fundat el 1585 arran de la construcció d'un castell. El seu pare, Matsuo Yozaemon (松尾与左え門), era un samurai de rang inferior al servei de la família Tôdô (藤営). Amb el seu migrat sou no podia mantenir una família de vuit i va haver de fer de mestre de cal.ligrafia en una escola d'infants. La mare de Bashô era també de nissaga samurai, potser inclús de rang superior a la del seu marit.

Als nou anys va entrar al servei dels Tôdô com a patge, encara que més aviat va ser company d'estudis de l'hereu, Yoshitada (伊賢), que era dos anys més gran que ell, i entre els dos nois es va desenvolupar una gran amistat . Aquella relació li va permetre estudiar amb Kitamura Kigin (北村季吟), poeta i crític molt famós. Els dos aprenents de poetes van adoptar els seus primers pseudònims: Bashô va ser Sôbô (宗房) i Yoshitada era Sengin (蝉吟).

El 1664 en una antologia de Matsue Shigemori s'hi van incloure un parell de poemes seus i un de Sengin, la seva primera obra publicada. La mort sobtada de Sengin el 1666, amb només vint-i-quatre anys, va ser un cop molt dur per ell, perdia un amic i company, i també un protector. Bashô el recordaria en uns versos del 1688:

さまざまの

こと思い出す

桜かな

Quants, quants records em porta la flor del cirerer.

Després del funeral del seu amic Bashô va demanar l'exempció del servei pero li ho van denegar i llavors va fugir a Kioto. Dels seus anys allà en sabem poca cosa. Es creu que va hostatjar-se al temple Kinpukuji i va estudiar els clàssics japonesos i xinesos a més de cal.ligrafia . No hi ha dades sobre la seva vida privada, però en una referència que es va trobar en un llibre del segle XVIII es parla d'una monja, Jutei, amb qui va tenir fills, i segurament va ser durant els seus anys a Kioto.

Als vint-i-vuit anys va decidir anar a Edo (Tokio) i dedicar-se exclusivament a fer versos. Poc va publicar durant els seus primers tres anys allà, però mica en mica va començar a fer-se una reputació. Va establir la seva escola cap el 1677. Els seus deixebles no només pagaven per la seva instrucció sinó que van ser ells qui van promocionar els seus escrits i innovacions poètiques. Tot i que la seva popularitat es consolidava els seus afers econòmics no seguien el mateix camí. Va vendre exemplars de la seva cal.ligrafia i va haver de dependre dels obsequis del seus deixebles per tirar endavant. El seu interès per la literatura xinesa, enaltint la pobresa com una part important de la tradició poètica, va fer que cada cop fós més auster i sobri.

El 1681 trobem la primera referència al nom amb el qual passarà a la historia. Va traslladar-se a Fukagawa, un lloc vora el riu, i un deixeble va pensar que el lloc era prou trist i hi va plantar un plàtan, de la varietat que no dóna fruit, un "Bashô", que va créixer molt bé en aquell entorn humit. La gent va començar a parlar del lloc com "la cabana del plàtan" (芭蕉庵) i aviat el mateix poeta el va adoptar com a nom propi. Va estudiar budisme zen amb un monjo que vivia aprop. A finals del 1682 es va declarar un incendi a Edo que va arribar fins a Fukagawa i li va cremar l'habitatge. Va estar-se uns mesos amb uns amics fins que en va tenir un altre en el mateix indret.

Va tornar a Ueno a mitjans del 1684. La seva mare havia mort l'any anterior però no hi va anar fins a llavors. També va pasar per Nagoya i d'aquella estada en va sortir un recull poètic de bona volada : Un dia d'hivern (冬の日) . Aquell viatge també estarà marcat per una de les narracions que serà una fita en la seva vida poética, malgrat que no es va publicar fins després de la seva mort, el 1698. Es desconeix el títol que li volia posar i per això s'en fan servir dos : Nozarashi Kikô (野ざらし紀行), Viatge d'un cos a la intempèrie, o Kasshi Ginkô (甲子吟行), Una jornada poètica del 1685. Tornaria a Ueno a finals d'any i s'hi estaria a passar el cap d'any, després va pasar per Kioto i els voltants del llac Biwa abans d'arribar a Edo el mes d'abril del 1685. Els últims versos que va escriure d'aquell viatge són característics del tarannà del poeta :

夏衣

いまだ虱を

取り尽くさず

La roba d'estiu, encara no he acabat de treure'n les puces.

Tot i que entre la producció dels seus viatges s'hi troben peces de gran qualitat és en "Drecera cap a l'interior del país" (奥の細道) on el poeta aconsegueix una síntesi perfectament equilibrada entre poesia i prosa i esdevindrà una obra imprescindible en qualsevol antologia de Haiku. Va ser fruit del viatge que va començar el 1689 des d'Edo cap al nord seguint la costa del Pacífic i desprès cap al sud per la banda del Mar del Japó. Va viatjar uns 2400 kilòmetres en cent cinquanta dies, i va tornar a la capital el 1691.

A mitjans d'aquell any els seus deixebles li van fer un homenatge. Ell els hi va dedicar aquests versos:

麦の穂を

便りにつかむ

別れかな

M'agafo a una canya de blat per aguantar-me i s'està esberlant.

( Volia fer un joc de paraules amb "wakareru" que tant vol dir "esberlar-se" com "acomiadar-se"?).

Cap al setembre va anar a Ôsaka convidat per dos deixebles però va començar a trobar-se malament, sembla ser que per disenteria, i unes setmanes més tard va tornar a Edo. En aquest any va escriure una carta a un deixeble on expressava els seus pressentiments d'una propera mort. Tenia només cinquanta anys, però estava molt envellit i notava la debilitat general del seu cos.

この秋は

何んで年よる

雲に鳥

Aquesta tardor, perquè em sento tan vell? Un ocell als núvols.



Va empitjorar i amb els deixebles al seu voltant va escriure els seus darrers versos :

旅に病んで

夢は枯野を

かけ廻る

Malalt en el viatge, els somnis vagaregen pels camps de rostolls.



Va morir al desè mes del 1694.

Res millor com a cloenda que el seu poema més conegut, i potser el més famós de tots els Haiku :

古池や

蛙飛び込む

水の音

Un vell estany, el salt d'una granota, ressò d'aigua.






22 de febrer de 2007

林 芙美子 Hayashi Fumiko (1903-1951)


Autora d'una de les novel.les més importants de la post-guerra japonesa: Ukigumo 浮雲 (Núvols a la deriva), i que juntament amb Hôrôki 放浪記(Història d'una rodamón) la van situar al capdavant de la literatura del seu temps.

Va néixer el 1903, a Simonoseki, filla il.legítima d'un venedor ambulant que va abandonar mare i filla. La seva mare va haver de fer mans i mànigues per mantenir-se elles dues i tota la seva infantesa va ser un anar amunt i avall, de pensió en pensió, en una situació d'extrema pobresa. Un altre venedor ambulant va ocupar el lloc de pare, un home vint anys més jove que la seva mare, i del qual sempre en servarà bon record.

Hayashi va canviar d'escola molts cop. Els seus únics companys van ser els altres estadants de les pensions. En el 放浪記 ens parla dels seus coneguts, entre ells un pobre minaire mig trastornat que li netejava els polls del cap (……..この木賃宿には、通称シンケイ(神経)と呼んでいる、坑夫上りの狂人が居て、このひとはダイナマイトで飛ばされて馬鹿になった人だと宿の人が云っていた。
毎朝早く、町の女達と一緒にトロッコを押しに出かけて行く気立ての優しい狂人である。私はこのシンケイによく虱を取ってもらったものだ…..) i una prostituta que tenia una serp tatuada a la panxa (馬屋のお上さんは、片眼で笑いながら母にこう云っていたものだ。或る日、この指のない淫売婦と私は風呂に行った。ドロドロの苔むした暗い風呂場だった。この女は 腹をぐるりと一巻きにして、臍のところに朱い舌を出した蛇の文身をしていた…….).

Després de graduar-se va anar a Tokio rere un jove estudiant que compartia el seu interès per la literatura. Van viure plegats una temporada fins que la família del noi el va obligar a tornar a casa. Aquesta és la primera d'un munt de relacions amoroses que van anar de mal borràs. Va treballar de cambrera en cafeteries de quatre rals, magrejada per clients desaprensius, va pintar ninotets de plàstic en un soterrani, va cuidar nens cobrant una misèria, però sempre, més tard o més d'hora,va haver de tornar a la venda ambulant. Algunes vegades va haver de dormir als lavabos públics i fins i tot en cases abandonades.

Després del seu fracàs sentimental amb l'estudiant va viure amb un actor a qui mantenia, fins que un dia va descobrir que dintre d'una maleta tenia un compte corrent amb molts diners i cartes d'amor d'una altra dona. Després es va embolicar amb un poeta que li donava cops i no només això sinó que una vegada la va tirar a terra d'una puntada de peu, la va posar dintre d'un sac i la va entaforar sota la cuina. El 1926 es va casar amb el pintor Tezuka Rokubin, 手塚
緑敏, però no en sabem res més d'aquella relació.

Tot això i més ho explica en la seva "Història d'una rodamón", publicada el 1930, en forma de diari, i el seu èxit li va permetre realitzar un dels seus somnis de joveneta: anar a Paris. Va estar-s'hi uns mesos i inclús va viatjar fins a Londres (de la seva experiència allà en va sortir una narració curta, molt divertida, sobre el seus esmorzars preferits, Asagohan 朝御飯 (L'Esmorzar).

Quan va tornar del seu periple europeu es va dedicar exclusivament a escriure, ja era una figura en el món literari japonès.

L'any 1937, durant la guerra amb la Xina va ser-hi enviada com a corresponsal pel Mainichi Sinbun, la primera dona que va estar a Nanking després de la massacre. Durant la guerra del Pacífic va estar en una unitat d'informació amb la missió d'aixecar la moral dels combatents escrivint articles patriòtics sobre les victòries nipones. Va estar a Indo-Xina, Java i Borneo, i la seva estada a Dalat, a l'actual Vietnam, va ser especialmente important, d'ella en sortirà el material per a la seva gran obra: 浮雲.

Va tornar al Japó cap al 1943 i a finals d'any va adoptar un nen. Amb ell va passar el que restava de guerra en balnearis per tot el país.

Mentrestant, la seva "Història d'una rodamón" havia estat prohibida per les autoritats perquè no concordava amb l'entorn d'abnegació i sacrifici de la guerra, però el públic no l'havia oblidat , i a la tornada va continuar col.laborant amb el Mainichi.

Va morir el 1951 d'un atac de cor. Va deixar unes quantes obres inacabades, entre elles una que ella considerava molt important : Meshi,
(Arròs bullit).

Dintre de la seva "obra petita" destaquen títols com:

  • Bangiku, 晩菊 (El crisantem tardà). El món reclòs de les geishas on destaca l'obsessió de Kin per la seva bellesa i la seva capacitat de seducció. Un relat trist i amarg on el record del passat i la realitat del present configuren un fracàs a punt d'acabar en tragèdia.

  • Dauntaun, 下町 (La part baixa de la ciutat). L'autora fa servir la fonètica anglesa enlloc de la pronunciació japonesa dels caràcters "Shitamachi". De fet, el títol és enganyòs, la seva accepció significa el barri de moda i la zona de negocis d'una ciutat, però Hayashi en fa un antònim i ho converteix en la part degradada de la ciutat. La pobresa i la soledat són els senyals d'identitat del lloc, on la sensació de benestar és, si arriba, un sentiment fràgil i fugisser. És un món on tothom viu instal.lat en el caos de la indiferència de la post-guerra.


  • Yasushima Kikô,
    屋久島紀行 (Quadern de Viatge a Yasushima). La narració del seu viatge a una illa al sud de Kyûshû. Un paratge extraordinari, amb un únic micro-clima que és, actualment, Patrimoni de la Humanitat. Quan ella hi va anar les condicions de vida eren a nivell de supervivència, amb una gran precarietat que contrastava, brutalment, amb la gran bellesa del lloc. Aquesta illa será protagonista a 浮雲.


  • Asayû, 朝夕 (Matí i tarda). Tot gira al voltant d'un tema constant però mai afrontat: una conversa sobre la separació. Una parella va de fracàs en fracàs, sempre buscant un mitjà de vida que els permeti una estabilitat econòmica, un problema que sempre será recurrent, com la "conversa de la separació".

També va escriure obra infantil, com Mukurô no Daryokô,
梟の大旅行 (El gran viatge del mussol) i Tsuru no fue, 鶴の笛 (La flauta de la Grua), entre moltes altres.

El gran nivell literari de l'autora culminarà en la seva millor obra "Núvols a la deriva". Una història d'amor que comença amb una passió sexual que després de moments de desesperació i moltes vicissituds quedarà reduïda a la resignació. Hayashi hi descriu totes les seves experiències a Borneo encabint-les en una post-guerra que farà sortir el millor i el pitjor de cadascú d'ells. L'esquerda social i política del Japó es trasllada als personatges que la viuen amb tota l'angoixa de la desil.lusió i el desencís. El títol descriu magistralment el tema de la novel.la: ells seran i viuran com núvols a la deriva, extraviats en un viatge sense fí.

 富岡は、まるで、浮雲のやうな、己れの姿を考へてゐた。それは、何時、何處かで、消えるともなく消えてゆく、浮雲である。

17 de febrer de 2007

KAMO NO CHÔMEI 鴨長明

Kamo no Chōmei (dibuix de Kikuchi Yosai)

"Des de la meva cabana", títol original en japonès : Hôjôki (方丈記), és un
escrit biogràfic de Kamo no Chômei on ens descriu tota una corrua d'esdeveniments que són la base de la seva reflexió sobre la vida humana fent,alhora, un paral.lelisme amb la seva pròpia experiència i la d'una societat a la que ell va renunciar.

El tema de la reclusió no era una actitud nova o insòlita en aquell temps,
l'obra va ser escrita cap l'any 1212, tot el contrari, hi havia il.lustres exemples de poetes i monjos, com ell mateix, que havien pres la decisió d'anar-se'n a les muntanyes i d'escriure els seus records i vivències.

Entre ells cal destacar Yoshishige no Yasutane (
慶滋保胤), autor d'una obra a la qual el Hôjôki deu molt : Chiteiki (池亭記 -Memòries de la casa del llac), escrita cap el 982. Amb aquest llibre Yasutane explica la seva "fugida" del món inspirant-se en l'ideal d'ermità exposat pel poeta xinès Bai Juyi (白居易,772-846).

L'obra de Bai Juyi va ser molt famosa al Japó fins a tal punt que el recull de la seva poesia era anomenada simplement "l'antologia". El seu nom en japonés és Haku Kyoi o Haku Rakuten (
白楽天). Va viure en cabanes durant un temps i ell mateix ens explica que una d'elles estava situada en un lloc conegut com "el cim de l'encenser" i la seva descripció de l'interior del habitatge s'assembla força a la de Kamo no Chômei :

"..........la cabana era petita, el fustam i les parets sense pintar. Els mobles eren només unes fustes per jeure I un parell de paravents sense cap ornament. Hi tenia uns quants llibres clàssics I un llaüt lacat………."

Un contemporani de Chômei, el poeta i monjo Saigyô
西行 en va ser un altre de més proper i inclús hi va deixar un recull poètic sota el títol de "La cabana de la muntanya" (山家集). També una altra obra clàssica," Heike Monogatari" (平家物語 - Història dels Heike),ens parla de Mimbu-Kyo Nyûdô Shihan que es va retirar força jove a Ôhara i de Saisho Nyûdô que va viure entre les boirines de Kôya, buscant la il.luminació en una propera existència.

Potser, però, cap no té la sinceritat de Kamo no Chômei ni fa una reflexió tan profunda sobre l'angoixa d'un món que comença a esvair-se amb el col.lapse de la cort imperial i el naixement d'un grapat de governs militars a Kamakura. És el final d'un temps i l'inici d'un de nou, una època de lluites polítiques ferotges i de grans desordres civils que portarien a la guerra.

Kamo no Chômei, els caràcters del seu nom també es poden llegir "Nagaakira",va néixer l'any 1155. Era el fill gran de Kamo no Nagatsugu que ocupava un càrrec eclesiàstic, de menor grau, al santurari shintoïste de Kamo no Mioya.

El seu pare va morir als trenta-cinc anys, després d'una malaltia que l'havia obligat a retirar-se. Chômei en tenia disset o divuit i allò va significar el final de tota una època de relacions socials d'alt nivell. La pèrdua del pare, afegida a la de la mare en data anterior però de la qual no se'n sap res, va afectar molt Chômei, ja de mena nerviós i excitable. El seu entorn es va esfondrar, les portes d'una societat segura, estable, plena de possibilitats, es van cloure davant dels ulls atònits d'un jove que mai no va acceptar aquell tomb tan brutal en la seva vida.

El seu caràcter poc sociable li havia donat fama d'excèntric i després de trencar les relacions que tenia amb el santuari es va recloure a casa seva durant un temps. Allà va germinar segurament la llavor que anys més tard l'impulsaria a deixar la poca família que li quedava i fer-se monjo.

Després va venir un temps dedicat exclusivament a la poesia i a la música, arts en les quals havia d'excel.lir. Va estudiar amb el cap del departament de música de la cort, Nakahara no Ariyasu, mestre que recordaria en la seva obra "Mumyôshô (
無名抄 – Tractat sense títol). Mica en mica tota aquella activitat li va fer renovar les esperances en el futur.

L'any 1181, llavors en tenia vint-i-set, va completar la seva antologia personal : "Kamo no Chômei Shû"
鴨長明集.

Des de la tardor fins a l'hivern del 1186, altres fonts assenyalen el 1190, va
viatjar per Ise i les seves experiències les va reflectir en el seu "Ise Ki" (
伊の記 - Narració d'Ise) i del qual només n'hi ha uns fragments.

Quan l'any 1187 apareix la col.lecció poètica imperial "Senzaishû" (
千載集 – Recull de mil anys), un poema de Chômei hi va ser inclòs, fet que va recordar amb orgull durant molts anys i del qual també en farà esment en el "Mumyôshô".

L'ex-emperador Go Toba va voler restaurar el departament de poesia el 1201, amb la intenció d'organitzar la compilació d'una nova antologia imperial i Chômei en va ser un dels membres escollits malgrat que el seu nom era l'últim de la llista, degut bàsicament al fet de no pertànyer a cap alta jerarquia dintre de la cort.

L'any 1204 es va produir una vacant d'intendent al santuari de Tadasu i Go Toba, que apreciava i valorava les qualitats poètiques i musicals de Chômei, i també com a reconeixement pel seu treball al departament de poesia, va pensar en proposar el seu nom pel càrrec, però no va comptar amb la forta oposició de Sukekane que era oficial del santuari de Kamo. Malgrat que gaudia de la simpatia imperial la seva candidatura no podia competir amb la força de la jerarquia considerant el seu rang inferior amb relació al fill de Sukekane qui, finalment, va aconseguir la plaça. Va ser el final de la seva vida a la cort i l'inici de la seva decisió d'anar-se'n de la capital.

Al cinquanta anys es va fer monjo budista. No obstant això, va completar la seva col.laboració amb el departament de poesia però el seu nom no apareix entre els dels poetes que van assistir a la recepció oficial per celebrar el final de l'antologia "Shinkokinshû" (
新古今集- Nou recull d'abans i d'ara) durant la primavera del 1205, tot i que s'hi inclouen deu poemes seus. De fet, però, el seu nom ja no figurava en els anals de la cort des de la seva assistència als actes de commemoració del norantè aniversari de Shunzei la tardor del 1203 on hi va participar amb uns versos d'homenatge al gran poeta i mestre.

Sembla que després de l'intent fallit del santuari de Tadasu l'ex-emperador va oferir-li un càrrec menor que Chômei va refusar, i és en aquell moment quan desapareix de la capital.

El suport de Go Toba, les reunions poètiques, la consideració social....... tot això s'esvaeix i Chômei s'allunya del que fins aleshores ha estat el centre de la seva vida i desil.lusionat es retira a Ôhara, una petita vall entre les muntanyes, i allà construeix la seva primera cabana.

A punt de fer el cinquanta-quatre anys es trasllada a Hino, a uns set quilòmetres al sud-est de la capital, i allà serà el seu últim refugi.

Entre el 1208 i el 1215 escriu el "Hosshinshû" (
発心集 – Recull dels despertars religiosos), on narra històries de monjos i sants que han abandonat el món i tots els seus afanys per rebre la gràcia de Buda.

Poc després, el 1216, als seixant-dos anys, exactament el dia vuit del sisè mes, Kamo no Chômei mor.

Les primeres paraules del 方丈記 són reveladores:


" Incessant flueix l'aigua del riu i mai no és la mateixa. Damunt de l'aigua embassada la bromera es fa i es desfà i aviat desapareix. Així és la vida de l'home i de les seves estances en aquest món……………………….."





(Això és un resum de la meva traducció completa del Hôjôki, amb dades biogràfiques, bibliogràfiques i notes explicatives)

12 de febrer de 2007

ZEAMI (世阿弥) o KANZE MOTOKIYO (観世元清) 

Nascut l’any 1364 va ser actor, dramaturg i teòric. Poc sabem dels seus primers  i  últims anys de la seva vida, i pràcticament tot ho trobem en els seus escrits sobre l’art de la interpretació i les seves anotacions autobiogràfiques.
Era fill d’un altre actor, Kan’ami (観阿弥),o Kanze Kiyotsuku (観世清次)
La seva vida va canviar quan a l’any 1375, ell en tenia onze, el “shogun” Ashikaga Yoshimitsu (足利 義満) , el va veure en una representació i sembla ser que l’atractiu i l’art del jovencell el van captivar. En uns escrits d’aquell període, 1368, es parla de la relació de Yoshimitsu i el jove Zeami d’aquesta manera : “Per un temps, en Yoshimitsu ha triat com a favorit un noi del Sarugaku i comparteix amb ell el menjar del mateix plat i el beure de la mateixa copa. Aquesta gent del Sarugaku són simples mendicants, però ell els tracta como si fossin consellers privats……”
Fins a la mort del “shogun” en Zeami va comptar amb el patronatge de l’aristòcrata. Els Ashikaga eren patrons esplèndids encara que imprevisibles, però apreciaven l’art més que no pas el govern militar de l’època.
Quan va morir en Kan.ami, un Zeami  de només vint anys va haver de fer-se càrrec del grup Kanze.
La mort de Yoshimitsu va deixar la compañía en mans de patronatges inestables i poc duradors i amb grans dificultats per tirar endavant. Zeami va estar condicionat pels canvis polítics i les autoritats del moment van afavorir altres companyies amb menys talent però més habilitat política. Sort en va tenir del seu gendre, Komparu Zenchiku, un gran admirador seu.
Cansat de tanta inestabilitat  Zeami va prendre els hàbits religiosos cap el 1422. Poc després, per motius encara sense aclarir,  Zeami va ser exiliat a l’illa de Sado. Està documentat que s’hi va estar dos anys, però no sabem quan en va sortir. Mentrestant,  Zenchiku es va fer càrrec de la companyia tan artísticament com crematística.
Cap al 1400, gairebé amb quaranta anys, Zeami va decidir perpetuar els ensenyaments del seu pare i va anotar tots els preceptes que li havia deixat.
Així farà els tres primers llibres del Fûshikaden o Kadenshô (風姿花伝  / 花伝書):l’ensenyament de l’estil i la flor) que arribaran a la vintena durant quaranta anys. Aquests tractats destinats a ser estrictament confidencials, només es podien transmetre a una sola persona per generació, van ser efectivament secrets durant cinc segles. Es sabia de la seva existència per documents de l’època, simplement havien deixat d’interessar per la dificultat de la seva temàtica que exigia un gran esforç d’anàlisi i reflexió  que pocs actors eren capaços de fer.
El 1909, un filòleg, Yoshida Tôgo, arran de la publicació d’un article dedicat al Sarugaku, va rebre de Yasuda Zennosuke un paquet de manuscrits que aquest acabava de descobrir a la biblioteca d’una familia aristocràtica. La seva publicació amb el títol “ Recull de setze opuscles de Zeami” va causar una gran commoció en els cercles artístics. Caldrien, però, desenes d’anys abans que la descoberta de nous manuscrits confirmessin la seva autenticitat que durant molt de temps es va posar en dubte.
En el Fûshikaden Zeami fa seus els termes心  i種  de Ki no Tsurayuki (紀貫之) en el començament del seu prefaci al Kokinshû (古今和歌), antologia poètica del segle X. Ki no Tsurayuki diu que la poesia japonesa fa del cor dels humans la seva llavor (やまと歌は人の心を種として……) Zeami explica que per el Nô la llavor és l’art o la representació i que la Flor n’ és el cor. El seu estil literari és molt difícil de traduir però sembla clar que per Flor sembla significar art, art en termes estètics i el seu efecte sobre el públic. Els seus últims escrits inclouen moltes instruccions per als actors i afegitons a notes anteriors sobre la representació.
 
Dels seus vint tractats els més importants són :
 
-       SHIKADÔ   至花道 (El camí veritable cap a la Flor, 1420)
-       KAKYÔ       花鏡    (El mirall de la Flor, 1424)
-       NÔSAKUSHO     能作書 , també anomenat SANDÔ  三道  (Els tres elements de la composició d’una obra, 1423)
-       SARUGAKU  DANGI   申楽談儀    (Les reflexions de Zeami sobre el NÔ, 1430). Compilació feta pel seu fill Motoyoshi  (下吉 )  dels ensenyaments del seu pare.
Es creu que en Zeami va morir en un temple Zen cap a l’any 1443.
 
QUÈ ÉS EL NÔ?
El Nô que coneixem actualment és el que es representava a mitjans del segle XIV.
S’el defineix generalment com un drama líric. En els seus inicis va ser un espectacle popular i adreçat a tota mena de públic, però desprès condicionat per la necessitat de patronatge que garantien la supervivència i la continuïtat dels grups que s’hi dedicaven va esdevenir fins al segle XIX un art reservat exclusivament a l’aristocràcia militar que dominava el país. Té una base religiosa, inclús esotèrica, amb reflexions budistes sobre la vida i la mort, i els elements estètics i refinats del seu entorn elitista.
Històricament els seus antecedents son unes danses, Bugaku, i la seva música d’acompanyament, Gagaku, que procedien de la Xina, segle VIII, barrejades amb les tradicionals danses religioses de les cerimònies shintoïstes anomenades Kagura. En aquell temps durant els rituals de la plantada de l’arròs es celebraven amb música i cançons sota el nom de Dengaku, que posteriorment va esdevenir una mena d’espectacle a nivell individual. També hi havia una varietat de divertiments que al principi eren exhibicions acrobàtiques i malabaristes i que després es van transformar en un espectacle on es cantava i ballava, amb diverses formes de recitatius, balades, etc. sota el nom de Sangaku, rebutjat per la cort per la seva vulgaritat. La parla popular va transformar el Sangaku en Sarugaku i aquest incorporarà molts elements del Dengaku durant la seva transició cap al teatre. Això que anomenem Nô era al principi Sarugaku no Nô. El carácter per Nô 能 significa “habilitat, talent, capacitat”.
 

7 de febrer de 2007

Sei Shôganon


Arran de l’última traducció del
枕草紙 (El llibre de capçalera) potser seria adient escriure unes ratlles i explicar algunes coses de l’obra i de la vida de l’autora: 清少納言.

Aquest obra és, de fet, inclassificable. És un aplec de notes que van d’una o dues línies fins a diverses pàgines. L’autora explica les seves experiències a la cort imperial i les seves observacions sobre la natura i el comportament humà. ´Té llistes de coses “bones i dolentes”, crítiques, queixes, rumors i tot allò que li semblava interessant o inclús desagradable. De fet, les llistes són potser la part més famosa del llibre. N’hi ha 77 sobre muntanyes famoses, rius,ocells i un llarg etcètera, i unes 78 sobre coses més personals, inclús sobre coses “amoïnadores”. Hi inclou 17 poemes.


Molts comentaristes han intentat esbrinar possibles fonts xineses de l’obra, però sense cap mena de confirmació i basant-se només en el coneixement de la llengua xinesa que tenia la nostra autora.

També el mateix títol de l’obra és qüestionable. És molt probable que ella no n’hi posés cap de títol . Potser un copista posterior o un estudiós de la seva obra va voler posar-n’hi un al manuscrit i es va inspirar en l’epíleg on s’explica una visita:

宮 の御前に、内大臣の奉り給へりけるを、「これに何を書かまし。うへの御前には、史記といふ文を書かせ給へる」などの給はせしを、「枕にこそはし侍らめ」と 申ししかば、「さば得よ」とて賜はせたりし............................................

“Un dia, Korechika, Ministre del Centre, va portar un munt de fulls de paper a l’emperadriu i ella em va preguntar:

- Què hi podem escriure?
- L’emperador ja ha donat ordres per copiar els Arxius de l’Historiador.
Jo li vaig contestar :
- Em podria fer un coixí........
I sa majestat em va dir :
- Doncs, queda-t’ho.

Però no deixa de ser una suposició sense cap base.

Sembla ser que va concloure el Llibre de Capçalera entre el 1001 i el 1010.

De tota la seva producció poètica només se li coneixen uns 50 poemes (waka).
Aquest poema seu va ser escollit per a la famosa antologia:

小倉百人一首


夜をこめて
鳥のそら音は
よに逢坂の
関はゆるさじ.

Durant la nit
el fals cant del gall
es enganyós,
però no pas pel burot
de la porta d’Ôsaka

En sabem ben poc de la seva vida, inclús del seu nom. El cognom de la família era Kiyohara, o Kiyowara:
清原, i Sei és la pronunciació sino-japonesa del primer caràcter . Referent a Shônagon (少納言) (Conseller Menor) no en sabem el perquè. Era habitual en aquella època anomenar una dona amb el nom del clan i el títol del pare o del seu espòs, però el cas és que ni el seu pare ni cap dels seus dos marits van ser consellers de cap mena. Potser sí que ho va ser un hipotètic tercer espòs històricament desconegut.

Va néixer l’any 966. El seu pare va ser un poeta que va formar part del grup que va compilar l’antologia imperial Gosenshû. El seu avi va ser també poeta, en el seu cas molt reconegut, amb uns 41 poemes inclosos en diverses antologies poètiques.

Es va casar el 983 amb Tachibana Norimitsu i el 986 va començar a distingir-se en els cercles literaris. Sabem que va tenir una filla i és possible que quan entrés al servei de la cort ja fos divorciada.

Va servir-hi fins l’any 1001. L’emperadriu va morir a finals del 1000, 1001 segons el calendari solar, i és lògic pensar que ella va estar-s’hi fins a la mort de la seva mestressa. Poc després es va tornar a casar, aquesta vegada amb Fujiwara Muneyo, un antic governador de Settsu. Pràcticament no sabem res més de la seva vida. Algunes dades apunten que es va retirar a un convent, cosa força habitual en aquell temps, i altres diuen que va morir en la pobresa, cosa que no es pot confirmar i que podria ser un rumor degut a les enemistats que va provocar amb el seu caràcter superb i malcarat. No se’n sap pràcticament res d’ella a partir del 1017, i algun comentarista ha datat la seva mort cap a l’any 1025.

3 de febrer de 2007

A Handbook to Classical Japanese


John Timothy Wixted ha publicat un manual de japonès clàssic (Bungo), una eina imprescindible per poder tenir accés als clàssics japonesos.
Tots els exemples gramaticals que hi apareixen són trets de de les obres més conegudes: Genji Monogatari, Heike Monogatari, Houjouki, Kagerou Nikki,Kanadehon Chuushingura, les antologies poètiques imperials (Kokinshuu, Gosen, i Goshuui entre altres),Man'youshuu i un llarg etcètera.
La seva classificació de les conjugacions verbals és detallada i també ens explica com "obrir" els verbs clàssics, una feina realment feixuga, però que amb les seves directius no ho sembla pas tant.També el capítol dedicat a las "confusions fàcils", especialment els finals de verb, és força aclaridor
Té set apèndixs amb profusió de notes sobre estudis relacionats amb el japonès clàssic en llengües occidentals, llevat del rus, i sobre altres gramàtiques "bungo", entre elles les de Samson, McCullough, O'Neill (professor meu a la SOAS) i Vovin (la seva gramàtica, esplèndida, es va veure afectada pels nombrosos errors tipogràfics de l'editor, que va provocar una onada de devolucions i es va comprometre a refer-la correctament i a substituir tots els exemplars de la primera i malaurada edició).

Makura no Soushi


Fa poc es va publicar una traducció anglesa d'aquesta obra clàssica japonesa de la Sei Shounagon.
La traductora és la Meredith McKinney. La seva traducció és completa, a diferència de la primera traducció que en va fer el professor Ivan Morris i que va eliminar alguns fragments per no considerar-los massa interessants o massa "foscos" pel públic en general i no especialitzat.
Aquesta nova traducció inclou a més diversos apèndixs sobre els edificis i palaus de la cort, explicacions sobre el calendari japonès, glossaris de termes generals, títols de la cort i el sistema burocràtic, indumentària i colors.
És una obra ben estructurada i amb un minuciós treball lingüístic.