20 d’abril de 2019

YAMATO MONOGATARI (大和物語) 168

HISTÒRIES DE YAMATO (Obra anònima del segle X)

【百六十八】


ふかくさのみかとゝ申ける御時良少将といふ人いみしきときにて有けりいといろこのみになむありけるしのひて時々あひける女 おなし内に有けりこよひかならすあはんとちきりたるよありけり女いたうけさうして待にをともせすめをさまして夜やふけぬらんと思ふほとにとき申をとのしけ れはきくにうしみつと申けるをきゝておとこのもとにふといひやりける
人こゝろうしみついまはたのましよ
といひやりたりけるにおとろきて
夢に見ゆやとねそすきにける
とそつけてやりけるしはしとおもひてうちやすみけるほとにねすきにたるになん有けるかくて世にもらうあるものにおほえつか うまつるみかとかきりなくおほされてあるほとにこのみかとうせ給ぬ御はうふりのよ御ともにみな人つかうまつりける中にそのよゝり此良少将うせにけりともた ちもめもいかならんとてしはしはこゝかしこもとむれともをとみゝにもきこえすほうしにやなりにけん身をやなけてけんほうしになりたらはさてなんあるともき こえなんなを身をなけたるなるへしとおもふによの中にもいみしうあはれかりめこともはさらにもいはすよるひるさうしいもゐをして世間のかみほとけにくわん をたてまとへとをとにもきこえすめは三人なむ有けるをよろしく思ひけるにはなを世にへしとなん思ふとふたりにはいひけりかきりもなくおもひて子なとあるめ にはちりはかりもさるけしきも見せさりけり此ことをかけてもいはゝ女もいみしと思ふへし我もえかくなるましき心ちのしけれはよりたにこてにはかになんうせ にけるともかくもなれかくなんおもふともいはさりけることのいみしきことをおもひつゝなきいられてはつせの御てらにこのめまうてにけり此少将は法師になり てみのひとつをうちきてせけんせかいを行ひありきてはつせの御寺に行ふほとになん有けるある局ちかうゐて行へは此女導師にいふやう此人かくなくなりにたる をいきて世に有ものならは今一たひ逢みせ給へ身をなけしにたる物ならは其みちなし給へさてなんしにたるともこの人のあらんやうを夢にてもうつゝにてもきゝ みせたまへといひてわかさうそくかみしもおひたちまてみなすきやうにしけりみつからも申もやらすなきけりはしめは何人のまうてたるならんと聞もゐたるにわ かうへをかく申つゝわかさうそくなとをかくすきやうにするをみるに心もきもゝなくかなしき事物にゝすはしりやいてなましと千たひ思ひけれと思ひかへしおも ひかへしゐて夜ひとよなきあかしてあしたにみれはみのもなにも涙のかゝりたる所はちの涙にてなん有けるいみしうなけはちのなみたといふ物は有ものになんあ りけるとそいひけるそのおりなんはしりもいてぬへき心ちせしとそ後にいひけるかゝれとなをえきかす御はてになりて御ふくぬきによろつの殿上人かはらに出た るにわらはのことやうなるなんかしはにかきたる文をもてきたるとりてみれは
皆人は花の衣に成ぬなり苔の袂よかはきたにせよ
とありみれはこの良少将の手にみなしついつらといひてもてこし人をせかいにもとむれとなし法師になん成たるへしとはこれに てなんみな人しりにけるされといつこにかあらむといふことさらにえしらすかくて世中にありけるといふことをきこしめして五條のきさいのみやよりうとねりを 御つかひにて山々たつねさせ給けるこゝにありときゝていけはうせぬかしこにありときゝてたつぬれは又うせぬえあはすからうしてかくれたる所にゆくりもなく いにけりえかくれあへてあひにけり宮より御使になん参りきつるとておほせことにはかうみかともおはしまさすむつましくおほしめしゝ人をかたみと思へきにか く世にうせかくれ給ひにたれはいとなんかなしきなとか山はやしにをこなひ給ともこゝにたにせうそこものたまはぬおほんさとゝ有し所にもをともし給はさなれ はいと哀になんなきわふなるいかなる御心にてかうはものし給らむときこえよとてなん仰られつるこゝかしこ尋ね奉りてなんまいりきつるといふ少将大徳うちな きて仰ことかしこまりてうけ給はりぬみかとかくれ給てかしこき御かけにならひておはしまさぬ世にしはしもありふへきこゝちもし侍らさりしかはかゝる山のす ゑにこもり侍りてしなんをこにてとおもふ給ふるをまたなんかくあやしき事はいきめくらひ侍るいともかしこくとはせ給へるわらはへの侍ることはさらに忘れ侍 る時も侍らすとて
限なき雲井のよそにわかるとも人を心にをくらさむやは
となん申つるとけいし給へといひける此大とくのかほかたちすかたをみるにかなしきこと物にゝすその人にもあらすかけのこと くに成てたゝみのをのみなんきたりける少将にて有し時のさまのいときよけなりしを思ひ出て涙もとまらさりけりかなしとてもかた時人のゐるへくもあらぬ山の おく也けれはなく/\さらはといひてかへりきて此大とくたつねいてゝありつるよしをかんのくたりけいせさせけりきさいの宮もいといたうなき給ふさふらふ 人々もいらなくなんなき哀かりける宮の御返も人々のせうそこもいひつけて又やれりけれはありし所にも又なくなりにけりをのゝこまちといふ人正月にきよみつ にまうてにけりをこなひなとしてきくにあやしうたうときほうしのこゑにてときやうしたらによむこのをのゝこまちあやしかりてつれなきやうにて人をやりてみ せけれはみのひとつをきたるほうしのこしにひうちけなとゆひつけたるなんすみにゐたるといひけりかくて猶きくにこゑいとたうとくめてたうきこゆれはたゝな る人にはよもあらしもし少将大とくにやあらんと思ひにけりいかゝいふとてこのみてらになん侍るいとさむきに御そひとつかしたまへとて
いはのうへのたひねをすれはいとさむし苔の衣をわれにかさなん
といひやりたりける返事に
よをそむく苔の衣はたゝひとへかさねはうとしいさふたりねん
といひたるにさらに少将なりけりとおもひてたゝにもかたらひし中なりけれはあひて物もいはんと思ていきけれはかいけつやう にうせにけりひとてらをもとめさすれとさらににけてうせにけりかくてうせにける大とくなむ僧正まて成て花山といふ御寺に住給ひけるそくにいますかりける時 の子ともありけり太郎は左近将監にて殿上して有けるかくよにいますかりときく時たにとて母もやりけれはいきたりけれはほうしの子は法師なるそよきとてこれ もほうしにしてけりかくてなん
折つれはたふさにけかるたてなからみよのほとけにはなたてまつる
といふもそうしやうの御うたになんありける此子をゝしなしたうひける大とくは心にもあらてなりたりけれはおやにもにす京に もかよひてなんしありきけるこの大とくのしそく成ける人のむすめのうちに奉らんとてかしつきけるをみそかにかたらひてけりおや聞つけて男をも女をもすけな くいみしういひてこの大とくをよせすなりにけれは山にはうしてゐてことのかよひもえせさりけりいと久しうありて此さはかれし女のせうとゝもなとなん人のわ さしに山にのほりたりけるこの大とくのすむところにきてものかたりなとしてうちやすみたりけるにきぬのくひにかきつけゝる
白雲のやとる峯にそをくれぬる思ひの外にある世成けり
とかきたりけるを此せうとの兵衛のせうはえしらて京へいぬいもうと見つけてあはれとや思ひけんこれは僧都に成て京極のそうつといひてなんいますかりける.


En el regnat d'aquell que anomenaven l'emperador de Fukakusa (318) hi havia en aquell temps un home dit capità Ryô (319), el qual era de gran influència. Era molt fembrer. Una dona amb qui es veia en secret de quan en quan vivia com ell en el mateix palau.
Una nit ell li prometé d'anar a veure-la sens falta . La dona s'empolainà curosament i l'esperà, mes no es sentí cap soroll. Desperta pensà que devia d'ésser ben tard i llavors sentí que anunciaven l'hora : el tercer quart de l'hora del Bou (320). Llavors, tot d'un plegat li envià això :

Han sonat les tres
en un cor insensible
no puc confiar......

Ell, despertat així de sobte afegí i completà el poema :

...........Veure-us esperava
en somnis mes m'adormí. (321)

S'era ajaçat pensant en reposar una estona i s'havia adormit.
Era considerat un home de talent i l'emperador a qui servia el tenia en gran estima i fou llavors que l'emperador finà. La nit del funeral d'entre tots els dignataris aplegats, des d'aquella nit, el capità Ryô desaparegué.
Ses amics i ses mullers es preguntaren què li havia succeït i durant un temps el cercaren, emperò, no els hi arribà cap nova.

- S'ha fet monjo potser o s'ha llançat a l'aigua? Si s'ha fet monjo ja en sentiren parlar.

Això pensaren i hom se'n lamentà. Ses mullers i infants, sens dir res més, feren actes de purificació i d'abstinència, i pregaren als déus i a Buda, mes sens saber cap nova.
De ses tres mullers, a dues d'elles, per qui sentia només afecte, els hi havia dit que pensava deixar el món, i a aquella que estimava més que ningú i amb qui tenia fills no li havia deixat entreveure res en absolut. Creia que si li ho hagués esmentat ella hauria patit molt i ell no hauria tingut cor per portar-ho a terme, i sens ni tornar a casa, desaparegué tot de sobte. El fet de no haver-li expressat son propòsit la vexà molt, esclatà en plors i anà en pelegrinatge al temple de Hatsuse.
Aquest capità, ara monjo, anava arreu amb son mantell de palla, fent ses pràctiques ascètiques i per això era al temple de Hatsuse. Mentre era allà amb ses pràctiques, sa muller, que era en una cambra al costat, li deia al monjo encarregat del servei religiós :

-Aquest home que ha desaparegut, si viu és al món, voldria veure'l una vegada més, si s'ha ofegat a l'aigua, guieu-lo pel camí de la salvació. Si és mort, que en somni o en realitat pugui veure'l i sentir.

I afegí com almoina perquè es llegissin textos religiosos els vestits, robes de cerimònia, cinyells i fins i tot el sabre de son espòs. Sens poder dir res més esclatà en plors.
L'home que es preguntava des del començament qui podia ésser aquella persona que visitava el temple, ho escoltà, era d'ell qui en parlava i feia almoina de ses pertinences. Se li trencà el cor i la pena l'aclaparà. Mil vegades pensà d’atansar-s’hi mes s'hi repensà, i passà tota la nit plorant. Una i altra vegada sentia les veus de sa muller i ses infants. Es sentia defallir, emperò, féu el cor fort i després de passar la nit plorant, al matí veié que arreu on havia plorat, sobre el mantell de palla i altres coses, les llàgrimes eren de sang. “Es diu que quan es plora tan intensament les llàgrimes poden ésser de sang” això es digué. En aquell moment tingué el sentiment de sortir i córrer cap a ella. Això contà després, Ella no en sabé res més d'ell, i fou quan acabà el dol (322). Per llevar-se l'indument de dol tothom de la cort anà al riu (323), llavors un noiet amb una aparença poc convencional es presentà amb una lletra escrita en una fulla de roure. La prengueren i llegiren :

Quan tota la gent
vesteixi un altre cop
la roba florent
mes mànigues de molsa
poguessin assecar-se (324).

Això hi havia. Se'n reconegué la ma d'aquest capità Ryô. On era aquell noiet? Es preguntaren, el cercaren arreu mes ja no hi era. Allò confirmava que s'havia fet monjo, emperò, no es sabia on devia ésser.
Quan l'emperadriu Nijô (325) s'assabentà que era encara en aquest món envià com a missatger un oficial de la cort perquè el cerqués de muntanya en muntanya. Quan li deien “És ací” hi anava, mes aquell que cercava ja havia desaparegut. Era en un lloc tan amagat que era impensable, mes el trobà. Sens poder fer altrament, el capità el rebé. El missatge de l'emperadriu li digué :

-Sa majestat us fa saber això : “L'emperador ja no hi és, vós hauríeu d'haver pensat que aquells que li eren més propers servarien sa memòria, així, desaparèixer del món i amagar-se m'afligeix molt. Per què, doncs, encara que heu anat als boscos i muntanyes per a fer vida d'asceta no ens heu fet arribar-vos noves? Ni un mot no heu enviat a vostra família que us plora consternada. Demaneu-li quins són ses propòsits?” Això m'ha dit de comunicar-vos. Us he cercat per tot arreu i heu-me ací arribat.

El capità de gran virtut esclatà en plors.

-És amb tot el respecte que escolto els mots de sa majestat. Quan l'emperador traspassà sentí que jo que m'havia avesat a sa gràcia no podia ésser massa temps en un món sens sa presència, i per això m'he ocultat al fons de les muntanyes tot esperant la mort. Així doncs, ben estrany, sóc encara viu. M'honora que sa majestat pregunti per mi. No he oblidat pas un instant que tinc infants!
“Tot i que distants
molt més enllà dels núvols
separat sóc d'ells
com podria jo tenir
qui estimo lluny del cor?” (326)
- Digueu això a sa majestat.

Veient el rostre i l'aparença del monjo de gran virtut, el missatger sentí una pena infinita. Era l'ombra d'ell mateix, sens res d'altre que un mantell de palla. Quan pensà en l'atractiu de son temps com a capità no pogué aturar les llàgrimes. Emperò, com ningú no podia restar massa temps al fons d'una muntanya s'acomiadà tot plorant i tornà a palau,
Informà l'emperadriu d'allò que havia succeït després de trobar-se amb el monjo de gran virtut. L'emperadriu plorà molt i també ho féu consirosa la gent a son servei. Quan el missatger tornà amb la resposta de sa majestat i lletres d'altra gent ell ja no hi era al lloc on havia estat.
Una persona de nom Ono no Komachi (327) anà a primers d'any en pelegrinatge a Kiyomizu. Era fent sens devocions que sentí un monjo que amb veu sorprenentment solemne salmejava i cantussava invocacions màgiques. Aquesta Ono no Komachi, estranyada, envià algú de manera casual per veure qui era.

-És un monjo que vesteix un mantell de palla, amb una capseta d'esca al cinyell, que seu en un racó. - li digueren.

Ella parà l’orella. La veu era realment solemne i agradosa, no podia tractar-se d'una persona corrent. I si fos el capità de gran virtut? Pensà. “A veure si em contesta” es digué, i li féu arribar :

-Faig estada en aquest temple. Fa molt de fred. Podríeu deixar-me vostre vestit?
“Damunt les pedres
on de viatge dormo
hi tinc molt de fred
vostra roba de molsa
que me la deixaríeu?” (328)

I ell contestà :

Lluny ara el món
jo només posseeixo
roba de molsa
és trist no deixar-vos-la
així doncs dormim plegats. (329)

Això li confirmà que es tractava del capità, i com el coneixia d'abans pensà de veure'l i parlar, emperò, quan hi anà ell ja havia desaparegut. El cercà per tot el monestir mes no hi era, havia fugit de nou.
El monjo de gran virtut desaparegut esdevingué més endavat un prelat monacal, amb residència al monestir de Kazan.
Hi havia els fills de quan era laic. El gran (330) havia estat oficial de la guàrdia imperial de l'Esquerra, amb accés a palau. Quan es sabé que ell era viu, sa mare l'envià a trobar-lo i quan fou amb son pare aquest li digué :
-Per a un monjo res millor que son propi fill n'esdevingui de monjo!

I així es féu monjo. També li digué :

Si jo les cullo
les mans seran tacades
vives restaran
i als budes dels tres mons
oferiré jo les flors. (331)

Aquest poema és també del prelat moncal.
Aquest fill fou doncs obligat a fer-se monjo, mes no ho era pas de cor. I al contrari de son pare, sovintejava la capital per afers amorosos. I així, una vegada, seduí en secret la filla d'un familiar que els pares havien educat amb el propòsit de servir a palau. Quan el pare ho sabé es disgustà molt tan amb l'home com amb la dona i quan se li prohibí l'entrada a casa el monjo es féu una cabana a la muntanya i no pogué ni fer-li arribar una lletra a la noia.
Molt després, els germans de la dona de l'afer pujaren a la muntanya per a un obituari. Anaren a on vivia aquest monjo, descansaren i conversaren amb ell, i llavors el monjo escriví això al coll del vestit d'un d'ells :
Dalt dels núvols blancs
sense poder veure-us
hi visc jo ara
és del cert que aquest món
no es allò esperat.

Aquest germà, oficial de la guàrdia de palau, anà a la capital sens haver-se adonat de l'escrit. Sa germana ho descobrí i en fou commoguda.
Aquest monjo esdevingué gran prelat i fou conegut com a gran prelat de Kyôgoku.

- - - - - -
318 – Emperador Ninmyô (仁明天皇, 810-850).
319 – Yoshimine no Minesada (良岑宗貞, 815-890).
320 – Hora del Bou : període de temps comprès entre les 01-03 hores.
321 - Primera part del poema no. 1184, llibre 18, Shûiwakashû (拾遺和歌集), i a l'antologia de Henjô (遍昭集). Sôjô Henjô (Arquebisbe Henjô, 僧正遍昭, 816-890). El seu nom laic era Yoshimine no Munesada (良岑宗貞). Vegeu nota 319. Va servir l´emperador Ninmyô (仁明天皇, 810-850) com a Capità de la Guàrdia i quan aquest va morir, va fer-se monjo amb el nom de Henjô. Va ser famós i reconegut .Va tenir dos fills que també van ser monjos.
Joc de paraules entre “ushimitsu” : tercer quart de l'hora del Bou (nota anterior) i “ushi” : 憂し (dissort, cruel, etc), i “mitsu” : 見つ (adonar-se, veure, etc.).
322 - L'emperador Ninmyô (仁明天皇, 810-850) va morir el 21 de la tercera lluna de l'any 850 i el dol va durar un any.
323 – Era costum que la gent de la cort anés al riu per a celebrar rituals de purificació quan deixava la roba de dol.
324 – Poema no. 847, llibre 16, Kokinshûwakashû (古今和歌集), i a l'antologia de Henjô (遍昭集).
325 – Fujiwara no Junshi (藤原順子, 809-871). Era la vídua de l'emperador Ninmyô.
326 - Poema no. 367, llibre 8, Kokinshûwakashû (古今和歌集), i a l'antologia de Henjô (遍昭集). Versions amb algunes diferències.
327 - Ono no Komachi (小野小町, aprox. 825-900).
La seva activitat literària es va desenvolupar entre el 833 i el 857
És impossible destriar el personatge històric de la dona que la llegenda descriu com apassionada i una bellesa, i al final de la seva vida com una dona sola, abandonada de tothom.
Hi ha una llegenda que explica que l'autora va prometre a Fukakusa no Shosho que si la visitava durant cent nits seguides ella esdevindria la seva amant. L'home ho va fer durant noranta nou nits, fallant la que feia el centenar. Desesperat va caure malalt i va morir de pena. Diuen que quan ella ho va saber ho va sentir molt.
La seva poesia justifica en certa manera aquesta fama i n’és l´exemple més evident de la seva passió. La seva col.lecció personal és d´uns 110 poemes, però la seva intensitat els fa més remarcables que no pas la seva quantitat.
Els caràcters del seu nom,小野, han passat a ser sinònims de "bellesa" al Japó. El famós “tren-bala” (秋田新幹線, Akita Shinkansen) que va el recorregut per Honshû, la principal illa del Japó, porta el seu nom.
328 – Poema no. 1196, llibre 17, Gosenwakashû (後撰和歌集), antologia de Henjô (遍昭集) i antologia d'Ono no Komachi (小野集).
329 - Poema no. 1197, llibre 17, Gosenwakashû (後撰和歌集), antologia de Henjô (遍昭集) i antologia d'Ono no Komachi (小野集). Hi ha algunes diferències en les versions.
330 – El seu fill gran es deia Yusei (由性, 841-914).
El seu fill petit també va ser monjo amb el nom de Sosei (Sosei Hôshi, 素性法師, act. Lit. 859-897). Nom laic : Yoshimine no Harutoshi (良岑玄利). Encara que a l´ombra d'Ariwaha no Narihira (在原業平) i d´Ono no Komachi (小野小町) va ser un autor molt reconegut. Uns seixanta poemes seus, un nombre força elevat per a un poeta del seu temps figuren en les millors antologies. Cal.lígraf de renom i oficial de la Guàrdia de Palau. És un dels “Trenta-sis Poetes immortals” ( 三十六歌仙 - Sanjûrokkasen), com el seu pare.
331 – Poema no. 123, llibre 3, Gosenwakashû (後撰和歌集) i a l'antologia de Henjô (遍昭集). Els “tres mons“ són : el passat, el present i el futur.

o0o

YAMATO MONOGATARI (大和物語) 167

HISTÒRIES DE YAMATO (Obra anònima del segle X)

【百六十七】


おとこ女のきぬをかりきていまのめのかりいきてさらに見えすこのきぬをみなきやりて返しをこすとてそれにきしかりかもをくはへてをこす人の国にいたつらに見えける物ともなりけりさりける時に女かくいひやりける
いなやきし人にならせるかり衣我身にふれはうきかもそつく

Un home havia manllevat i portat la roba d'una dona, se n'anà ca sa nova muller, i no aparegué més.
Quan la roba fou prou gastada la hi tornà junt amb un faisà, una oca i un ànec salvatges. Aquestes coses no tenen cap valor per a la gent del camp, i llavors la dona li escriví :

No podria pas
portar aquesta roba
usada d'algú
enllardiria mon cos
solament de tocar-me.

o0o