28 de febrer de 2009

OGURA HYAKUNIN ISSHU  小倉百人一首 -85-

世の中よ道こそなけれ思ひ入る山の奥にも鹿ぞ鳴くなる [83]
yo no naka yo-michi koso nakere-omoi iru-yama no oku ni mo-shika zo naku naru
No hi ha camins per a mi en aquest món, però encara que reclòs al bell mig de la muntanya sento el plany del cérvol.


Nota de l'antologia :
述懷百首の歌よみ侍りける時鹿の歌とてよめる
Compost sobre el tema del cérvol (una sèrie de 100 poemes) i dedicat a l´emperador Horikawa el 1140.

El cérvol i la tardor són dos elements clàssics i indestriables sovint del concepte estètic de la malenconia en la poesia japonesa.

SENZAISHÛ no. 1148. Temes diversos. 千載集 / 雑

Autor : Kôtaikô-gû no Daibu / El gran senescal del palau de l´emperadriu mare. (皇太后宮大夫俊成, 1114-1204 )
Era Fujiwara no Toshinari ( 藤原俊成), també es llegeix Shunzei.
Va començar a escriure poesia de molt jove. Va ser molt innovador i apreciat alhora per les seves crítiques. Va ser el primer en adonar-se de la qualitat del Genji Monogatari.
És un dels poetes amb més participació a les antologies pel volum de la obra seva, uns 150 poemes.

23 de febrer de 2009

NTCJ 05

老松
Oimatsu

Obra de Zeami, com s'indica en el Sarugaku Dangi (申楽談儀 - Les reflexions de Zeami sobre el NÔ, 1430), compilació feta pel seu fill Motoyoshi  (下吉 ) : 老松 世子
作.

Una altra obra dedicada al pi, en aquest cas el títol és “el vell pi”, màxim símbol de la longevitat al Japó, i a la prunera (梅, ume).

Aquí amplio unes dades sobre el pi que vaig encetar al NTCJ01 “Takasago”
(高砂) quan escric del pi a qui van donar un títol nobiliari.
Aquí (老松) també es fa referència a les “Memòries històriques” (史記 -Shikin-) de Suma Chien (en japonès: Shibasen/en xinès: Sima Quian – 司馬遷, 146-85 a.e.c.) tot explicant el perquè l'emperador Shikô (始皇, 247-210 a.e.c.) va conferir un títol nobiliari al pi. “........ Un dia que l'emperador Shikô (dinastia Shin -秦-) era de cacera va començar a ploure a bots i barrals i només va trobar un pi petit per aixoplugar-se. De sobte l'arbre va començar a créixer i es va omplir de branques que van esdevenir tan espesses que la pluja no va mullar l'emperador. Aquest en agraïment li va conferir el títol de “Daifu” (大夫- Superintendent/Administrador).......” :
秦の始皇の御狩の時。天俄に かき曇り大雨頻りに降りしかば。帝雨を。 凌がんと小松の蔭に寄り給ふ。此松俄に 大木となり。枝を垂れ葉をならべ。木の 間透間を塞ぎて。其雨を漏らさゞりしか ば。帝大夫といふ爵を贈り給ひしより松 を大夫と申すなり.......

( Aquestes dades són també del Jikkinshô, o Jikkunshô (十訓抄– aprox. 1252): “El tractat de les deu regles”. Compilació de principis morals. Segons un manuscrit és obra de Rokuhara Nirozaemon (六波羅二臈左衛門), i del qual no hi ha pràcticament dades. Actualment, però, es creu que l'autor és un altre Rokuhara, en aquest cas, Jirozaemon (六波羅二次郎左衛門), amb la mateixa manca de dades.
Una curiositat : D'entre les diverses fonts que van inspirar “El paravent de l'infern” (地獄変 - Jigokuhen) de l'Akutagawa Ryûnosuke (芥川 龍之介, 1892-1927), una és d'aquest llibre. Tot això ho esmento també al NTCJ02 “Kôrô” (養老).

La prunera era la flor simbòlica de l'època Heian. La preferència de la flor de la prunera al Japó es deu a que és la primera en florir després del fred de l'hivern. Sempre ha estat lligada a la literatura, i en aquesta obra es diu “quan la literatura decau la flor perd l'aroma i els seus colors”, per això és també la predilecta dels poetes, i se l'anomena “Kôbunboku” (好文木) que es pot traduir com “l'arbre que estima la literatura” :
..........国に文学盛んなれば花の 色を増し。匂常より優りたり。文学すた れば匂もなく。其色も深からず.さてこそ文を好む木なりけりとて梅をば。好文木とは附けられたれ........

L'acció passa al santuari de Kitano (北野天神), també anomenat Tenman Tengu (天満天狗) on hi ha el gran saló de la prunera vermella (紅梅殿) i la columna del vell pi (老松柱). Temple dedicat a Sugawara Michizane (菅原道真 , 845-903, també conegut com a Kan Shôjô -菅丞相- i Kanke -菅家 -).
“Una persona (de la localitat) d'Umezu” (així és anomenat aquest “algú” durant tota l'obra (梅津の何某) té un somni on se li diu que vagi al temple d'Anraku (安楽寺) on hi el sepulcre de Sugawara Michizane, i marxa cap allà amb un company de viatge. Un cop al lloc es troben un vell i un jove i s'adrecen a ells per preguntar sobre el temple. Naturalment, són les deïtats del pi i de la prunera i els hi expliquen la història i els orígens del temple, tot amanit amb múltiples referències poètiques i literàries, amb lloes als déus protectors i benefactors. A meitat de l'obra arriba el moment d'explicar en detall la desafortunada història de l'exili de Sugawara Michizane provocat per la difamació dels Fujiwara, i la llegenda dels dos arbres venerats.
Ens parla de “Tobiume” (飛梅) “la prunera voladora”. Diuen que quan la residència de Michizane a Kyoto va ser enderrocada com a càstig per la seva “traïció a l'estat” (que l'obra nega categòricament) la prunera qui hi havia al jardí va “volar” per “trasplantar-se” al temple d'Anrakuji (安楽寺). No va trigar gens el pi a seguir la prunera, d'aquí el seu títol “Oimatsu” (追松), del verb Ou (追う): seguir. Així es pot traduir com “el pi que va anar darrera (de la prunera)”( títol homònim amb el de l'obra 老松). Allà es van reunir els dos arbres, tot esperant el dia en que es fes justícia al seu amo i poder tornar tots junts a la capital. Malauradament això no va ser possible, però la venjança del seu esperit no es va fer esperar i molts familiars de Fujiwara no Tokihira, també es llegeix com Shihei, (藤原 時平, 871-909), un dels principals difamadors, van tenir morts prematures.

Sugawara Michizane era fill d´una família d´intel.lectuals i es va destacar molt aviat en els estudis, especialment en llengua xinesa i història. Va rebre el títol, extraordinari en el seu temps, de doctor en filosofia l´any 877, el tercer de la seva família en moltes generacions. Va ser molt famós per les seves antologies i composicions en xinès.
L'any 901 va ser acusat pels Fujiwara per la seva participació en un complot per enderrocar l'emperador i va ser exiliat a Dazaifu, a la prefectura de Fukuoka, on va morir dos anys més tard. Posteriorment va rebre honors pòstums. Actualment al seu sepulcre s'hi apleguen sempre molts estudiants i les seves famílies per demanar bones notes als exàmens. És considerat el patró dels estudiants i dels cal.lígrafs.
Se n'ha parlat molt de la seva innocència en aquest afer i no s'ha pogut aclarir fins a quin punt la seva implicació va merèixer el càstig que va rebre.
La llegenda diu que el seu esperit enutjat per la injustícia del seu càstig va provocar moltes catàstrofes naturals.


Referències a poemes del Kokinshû (古今集) :

No. 26, de Ki no Tsurayuki ( 紀貫之, +-872-945)

青柳の 糸よりかくる 春しもぞ 乱れて花の ほころびにける
Els fils entrellaçats del salze verd a la primavera es desembullen i neixen les
flors.

- No. 334 d'autor desconegut (La nota del Kihonshû ens explica que segons algú el poema és de Kakinomoto no Hitomaro : この哥は、ある人のいはく、柿本人まろが哥なり.................. - 柿本人麻呂, 662-710-) :

梅花それとも見えず久方のあまぎる雪のなべてふれれば
No es poden veure les flors de la prunera quan del cel boirós cau la neu.

No. 343 d'autor desconegut ( 読人知らず) – Tot un clàssic - :

我が君は 千代に八千代に さざれ石の 巌となりて 苔のむすまで
Que visqui mon Senyor mil vegades vuit mil generacions, fins que els
còdols esdevinguin roques colgades de molsa.

Referències al Wakanrôeishû (和漢朗詠集) :"Recull de poesia japonesa i xinesa per a cantar” :

和漢朗詠集(下)閑居(かんきよ)          
和漢朗詠集(下)遊女(いうぢよ)

Compilador : Fujiwara no Kinto (藤原公任, 966-1041)
Consta d'uns 588 fragments de 漢詩 (kanshi ), composició, en japonès de poesia xinesa, i uns 216 和歌 (waka), poesia japonesa.


No podia faltar el Heike Monogatari (平家物語). El llibre X, el capitol “Tot baixant cap a la mar (海道下) :

.........北には青山峨々として、松吹く風索々たり。南には蒼海漫々として、岸うつ浪も茫々たり。戀せばやせぬべし、こひせずとも有けりと、明神の歌はしめ給ひける足柄の山をも打越て、こゆるぎの森、鞠子河、小磯、大磯の浦、やつまと、砥上が原、御輿が崎をも打過て、急がぬ旅と思へども、日數やう/\重なれば、鎌倉へこそ入給へ。

Totes aquestes referències són sobre paratges que la literatura ha fet famosos i que han esdevingut gairebé icones poètiques...... tocs de campanes en temples amagats en dreceres perdudes, les seves portes envoltades de plantes i herbes que el temps ha marcit, muntanyes blaves curulles de vents, roques llepades per les ones de mars inabastables, llocs on els déus s'allotgen i on se'ls hi ret veneració...............

21 de febrer de 2009

NTCJ 09

田村
Tamura

Autor desconegut. Així ho especifica una nota del llibre “Compilació dels cinc sons i les tres melodies” (五音三曲玉集) de Komparu Zenchiku (金春禅竹, 1405-1472 -?-)

Argument : L'inici d'aquest Nô és el clàssic monjo que arriba a un temple i es troba amb el bodhisattva guardià del temple.
El religiós li demana que li expliqui la història del santuari. El bodhisattva narra la vida de Sakanoe no Tamuramaro (坂上田村麻呂, 758-811), general i comandant en cap de la primera meitat del periode Heian. Va servir l'emperador Kammu (桓武天皇, 737-806) amb el càrrec de “shôgun” i se li va encomanar la conquesta de les tribus Emishi (蝦夷征伐 - Emishi Seibatsu / Ainus), poble del nord de l'illa de Honshû, la més gran de l'arxipèlag nipó. Els seus èxits militars el va fer molt famós. Se li atribueix la construcció del temple de Kiyomizu (清水寺), un dels més importants de Kyoto, el qual va ser destruït i reconstruït diverses vegades (és Patrimoni de la Humanitat). La llegenda explica que el seu esperit vetlla encara l'antiga capital sota la protecció de la compassiva i misericordiosa deessa Kannon.
Es diu que quan va morir l'emperador regnant en aquell temps Saga (嵯峨天皇, 786-842) el va fer enterrar amb el seu arc, fletxes, buirac i espasa en memòria del gran militar.
Cap a l'any 780 Tamuramaro va anar a la muntanya d'Otowa i es va trobar amb el monjo Enchin (円珍, 814-891). Segons sembla el religiós inspirat per la revelació divina d'un somni va anar al riu Kizugawa a trobar una font d'aigua pura. Allà va conèixer un budista que hi vivia anomenat Gyoei Koji que hi feia les seves devocions i disciplines d'austeritat, i aquest li va donar un tros de fusta sagrada. Enchin va esculpir una estatua de la deessa Kannon i la va santificar dintre de la cabana on en Gyoei hi havia viscut fins aleshores. Tamuramaro arran de les seves converses amb Enchin va esdevenir un fidel devot de la deessa, i aquest sembla ser l'origen del temple Kiyomizu, que significa, precisament, “aigua pura”.
Aquí la deessa Kannon apareix sota un dels diversos noms sota els quals es coneguda (en altres països asiàtics té el genere masculí) : Senju Kannon (千手観音)
“Kannon la dels mil braços”, un símbol que interpreta la seva capacitat d'abraçar els humans i alleugerir els seus sofriments.
A meitat del segon acte el monjo impressionat per tota la història comença a llegir el Sutra del Lotus (妙法蓮華經 – MyôKôrengekyô -, generalment abreujat “Hôkkekyô”, 法華經) amb gran devoció, llavors es presenta Tamuramaro que no és altre que el bodhisattva del temple i descriu la seva victòria sobre els rebels amb l'ajut de Buda i de la deessa.


Sobre la bondat de les escriptures budistes es fa esment a una obra de l'època Heian, de l'any + - 1169, o 1179, es tracta de Ryôjin Hishô (梁麈秘抄) : “Cançons per fer ballar la pols sobre les bigues” , segurament en dues parts, amb deu llibres cadascuna, però de la qual només se n'ha trobat una dècima part. Els textos que hi ha actualment es van trobar el 1911 després d'anys creient que havien desaparegut.

Trobem una referència al 和漢朗詠集 (wakanrôeishû) : "Recull de poesia japonesa i xinesa per a cantar”. Compilador : Fujiwara no Kinto (藤原公任, 966-1041)
Consta d'uns 588 fragments de 漢詩 (kanshi ), composició, en japonès, de poesia xinesa, i uns 216 和歌 (waka), poesia japonesa) :
“春の暮月、月の三朝、天花(はな)に酔へるは、桃李盛りなればなり..............”

que parla sobre la bellesa de la lluna de primavera i de les estacions que, en aquest cas s'aplica al recinte del temple.

14 de febrer de 2009

KOKINSHÛ (古今集) -50-


吹く風にあつらへつくる物ならばこのひともとはよぎよといはまし

ふくかぜにーあつらえつくるーものならばーこのひともとはーよきよといわまし

Si pogués manar al vent que bufa li diria que estalviés aquest arbre.

Poema no. 99

Autor : Anònim.

7 de febrer de 2009

MAN’YÔSHÛ (万葉集) -56-

心ぐきものにぞありける春霞たなびく時に恋の繁きは

こころぐき-ものにぞありける-はるかすみ-たなびくときに-こひのしげきは

Tant d’amor m’angoixa quan la boira de la primavera ho colga tot.

Poema nº 1450

Autor : Dama Ôtomo no Sakanoue (大伴坂上郎女,695?-750), tieta i sogra alhora d’Ôtomo no Yakamochi (大伴家持, 718? - 785).
Cap al 728 va anar a viure amb el seu seu germanastre Ôtomo no Tabito (大伴の旅人,665-731) per fer-se càrrec de l’educació del seu nebot. A la mort de Tabito va continuar amb Yakamochi i va ajudar-lo en la seva activitat literària.
Es va casar amb un príncep, i quan es va quedar vídua va tornar a maridar-se amb un membre molt important de la família Fujiwara. Va tenir una filla que l’any 740 va contraure núpcies amb Yakamochi. El 746 Yakamochi va deixar la capital amb la seva esposa per anar a ocupar el càrrec de governador d’una província.
Sakanoue va continuar escrivint poesia fins a la seva mort.
Quan el seu nebot va preparar aquesta antologia hi va incloure setanta-nou poemes d’ella, més que de qualsevol altra autora.

3 de febrer de 2009

KOKINSHÛ (古今集) -16-

帰雁をよめる
Sobre els ànecs salvatges quan se'n van

はるがすみたつを見すててゆくかりは花なきさとにすみやならへる

Quan s'alça la boirina de la primavera els ànecs salvatges se'n van, potser no volen viure en un lloc sense flors.

Autor : Ise / Ise no miyasudokoro(伊勢 / 伊勢の御息所,  875?/877? – 938?/940?)
Favorita de l´emperador Uda (宇多天皇 , 867-931) i posteriorment del príncep Atsuyoshi (敦慶親王, 887-930) amb qui va tenir un filla.
Va estar al servei de Fujiwara no Atsuko(藤原温子, ¿-?), esposa de l’emperador Uda (宇多天皇, 867- 931). Ise tenia quinze anys quan Fujiwara no Nakahira(藤原仲平,875-945), germà d’Atsuko, es va fixar en ella, i van tenir una relació sentimental. Nakahira, però, va decidir casar-se amb una altra dona i la va deixar. Després d’aquell afer el germà gran de Nakahira, Tokihira (時平,871-909 ) la va festejar però ella el va rebutjar.
Encara que se li han atribuït altres poemes és coneguda per la seva aportació al Kokinshû. Té un recull personal : Ise Shû (伊勢集).