25 de juliol de 2008

MAN’YÔSHÛ (万葉集) -46-


天離る鄙の長道ゆ恋ひ来れば明石の門より大和島見ゆ

あまざかる-ひなのながちゆ-こひくれば-あかしのとより-やまとしまみゆ

He anat per molts camins sota el cel, sempre enyorat. Des dels estrets d’Akashi veig les muntanyes del Yamato.


Poema nº 255


Autor : Kakimoto no Hitomaro (柿本人麻呂).

Poc sabem de la seva vida i les minses dades que ens han arribat procedeixen del Man'yôshû.

Va ser oficial de la cort i va morir a Iwami, lloc on va passar els seus darrers anys, encara no havia fet els cinquanta anys.

Està considerat el millor poeta del Man'yôshû. El seu poema sobre la mort del príncep Takechi és el més llarg de l'antologia i un dels millors. També se'l coneix sota el nom de “Kasei” (歌聖: “El sant de la Poesia”).

Aquest és el poema pòstum del poeta. Era a la província d’Iwami quan va sentir-se morir i el va compondre.

OGURA HYAKUNIN ISSHU 小倉百人一首 -68-


もろともにあはれと思へ山桜花よりほかに知る人もなし [66]
morotomo ni-aware to omoe-yamazakura-hana yori hoka ni-shiru hito mo nashi

Compartim junts tota la pena, cirerer del bosc, llevat de les teves flors ningú no ho sap.


Nota :大峯にておもひもかけずさくらの花の咲きたりけるをみてよめる

Escrit al veure sobtadament un cirerer florit a Ômine (un lloc de recolliment dels ascetes).
El cirerer és un arbre clàssic en les obres dels monjos itinerants durant els seus pelegrinatges.


KIN´YÔSHÛ no. 525. Temes diversos. 金葉集 / 雑


Autor :Saki no Daisôjô Gyôson /L´abat Gyôson (前大僧正行尊, 1055-1135)

Es va fer monjo als dotze anys i va ser molt famós pel seu ascetisme.

Poeta prolífic, la seva obra figura en nombrosos reculls imperials

NTCJ 01

高砂
Takasago

Autor : El Sarugaku Dangi (申楽談儀 - Les reflexions de Zeami sobre el NÔ, 1430), compilació feta pel seu fill Motoyoshi (下吉 ), ens diu que és una obra de 世子 : Zeami (世阿弥), sota el títol de 相生 (aioi).
“Takasago” és indiscutiblement l'obra més famosa del teatre Nô, i per tant una de les més representades.
És la peça que enceta l'inici de la temporada de representacions, després, tal com ja hem indicat, de les danses de l'Okina.
L'argument d'aquesta obra en dos actes és el següent :
Comença amb l'entrada d'un monjo, Tomonari, que viatja a la capital i de camí s'atura a Takasago. Apareixen una parella ancians, marit i muller, als quals pregunta sobre la llegenda de l'esperit dels dos pins, ja que troba inversemblant que siguin parella quan, de fet, estan en llocs allunyats l'un de l'altre. Els ancians li diuen que la distància no és un obstacle perquè l'amor i la fidelitat són la veritable unió.
La parella se'n va i el monjo vol parlar amb algú del lloc perquè li expliqui la llegenda dels dos pins. Troba un vilatà que li diu que la parella que ha conegut no és sinó una representació de les dues deïtats que representen els pins sagrats de Takasago i Sumiyoshi. Commogut per la llegenda el monjo decideix anar a veure a l'altre pi a Sumiyoshi i l'home el porta en la seva barca nova, cofoi de portar una persona que compta amb la benedicció dels déus perquè se li han aparegut sota la forma d'els d'ancians.
Un cop allà, la deïtat del santuari de Sumiyoshi parla de la seva relació amb el pi, símbol de fidelitat ja que és l'únic arbre que es conserva vert tot l'any, i de les benaurances de la Cort imperial i dels deus. Final.
El santuari de Sumiyoshi està dedicat a diverses deïtats xintoïstes (祭神, Saijin), entre elles, la més important és Susano'o no mikoto (須佐之男命, també escrit 素戔鳴尊) , déu del mar i les tempestes.
Era fill de la dues deïtats mitològiques creadores del Japó : Izanagi (イザナギ), que apareix en el Kojiki (古事記) amb els caràcters 伊弉諾, i en el Nihonshoki (日本書紀) com 伊邪那岐, i també 伊弉諾尊), deïtat nascuda de les set generacions divines de la mitologia japonesa i xintoïsta. Segons el Kojiki el nom es pot traduir com “aquell que convida” : Izanagi-no-mikoto. La seva parella és Izanami (イザナミ i/o伊弉冉尊 i 伊邪那美命, que significa “aquella que convida”, i és la deessa de la creació i de la mort.
Susano'o no mikoto era una deïtat molt violenta i després de diverses malifetes el seu pare el va exiliar a Izumo.
És germà de la deïtat potser més popular del panteó shintoïsta : Amaterasu-o-mikami ((天照大神 / 天照大御神) o O-hiru-menomuchi-no-kami 大日貴神), deessa del sol i de la llum. El seu nom significa “aquella que il.lumina el cel”,

Tot el text de l'obra està dedicat al pi. Segons la llegenda, el pi de Takasago està unit amb el de Suminoe (住の江) o Sumiyoshi (住吉). A l'època de Heian 住の江 era una cala (el nom incorpora el caràcter 江 que vol dir “badia, golf, cala, etc”), als voltants de 住吉 , però posteriorment 住吉 va referir-se a tota la regió. El fet sorprenent és que Suminoe està situat molt més a l'est que no pas 高砂, en una província veina. És, però, el seu símbol com a llarga vida els que els uneix en el temps i l'espai. I és precisament el pi l'arbre representat en la pintura que decora el fons de l'escenari.
Els protagonistes absoluts són els esperits dels dos arbres sagrats de 高砂 i 住の江, ells són “Aioi no matsu - 相生の松”, aquí convertits en una parella, interpretació basada en una frase que apareix en el pròleg de 紀貫之 del古今和歌集, :
...............たかさごすみの江のまつもあひおひのやうにおぼえ.............
あひおひ(相生)の松 significa que dos pins han crescut junts, o sigui, que els dos troncs neixen d'una mateixa arrel. Per homofonia amb “oi” (老い, vell), “oi” (生, créixer, vida) s'ha interpretat com “envellir junts”, expressió de llarga vida i fidelitat que s'utilitza actualment per desitjar felicitat a les parelles que es casen. 相, “ai”, és un prefix que significa “junts”. De fet, el títol original de l'obra era あひおひの松, tal com s'indica en el Sarugaku Dangi (申楽談儀 - Les reflexions de Zeami sobre el NÔ, 1430), compilació feta pel seu fill Motoyoshi  (下吉 ), i afegeix que és una obra de 世子 ; Zeami (世阿弥).

Actualment Takasago, a més de topònim, significa “duna”.
El seu santuari ha estat una de les icones més populars de la poesia japonesa, especialment el Pi de Takasago. És un port situat a Harima i els seus paratges són molt celebrats en la poesia japonesa.
Takasago és també el nom donat pels japonesos a la Formosa del segle XVI, actualment Taiwan, degut a la seva semblança amb las costes del Takasago de l'arxipèlag nipó.

En aquesta obra hi ha molts jocs de paraules. Com ja vaig indicar anteriorment en cal una lectura prèvia abans de l'espectacle per poder gaudir d'aquest Nô, i, naturalment, poder entendre l'obra.
Hi ha molts jocs de paraules : 掛け詞 (kakekotoba), i paraules associades : 縁語(engo) .
Per exemple, tot just començar l'obra tenim : 日も (himo) : “dia(dies) inclús" que lliga amb 紐 (himo) que vol dir “corda, allargada, etc” i aquest ens porta a 衣 (koromo) : vestit, fent aquí referència a la roba de caçador del ワキ que apareix en la primera escena.

Després tenim いさ白雲 (isashirakumo: .”.....sense saber els núvols blancs.....”) on es juga amb l'homofonia de いさ知らず (isashirazu : “sense saber”)
Tot això seguit d'un joc de paraules :はるばる (harubaru : “des de lluny”).
はる és “primavera”, l'estació en que té lloc l'acció, i lliga amb el primer caràcter de播磨 (Harima), nom de la província on està situat Takasago (Harima apareix aquí amb els caràcters xinesos de 播州, “Banshû”; actualment només s'utilitza la forma japonesa). Haru és també el verb 張る, (haru : “estirar, allargassar, lligar, cobrir -una altra referència a衣- , etc.”). Com a prefix també és “moda”.
Així doncs, la frase sencera és : 幾日来ぬらん跡末もいさ白雲のはるばる
que la podríem traduir com : Quants dies em resten de viatge, les meves petjades com núvols blancs.......

Sí, tot interessant, i força laboriós, s'hauria d'afegir......

En alguns versos es fa referència a cançoners populars, com per exemple 宴曲集 (Enryokushû), varietat del 歌謡 (kayô), i també anomenat 早歌 (sôga). Eren cançons melòdiques molt apreciades per l'aristocràcia, militars i religiosos, i s'interpretaven en festes i celebracions.
Són dels periodes de Kamakura (鎌倉時代 , 1192-1333) i Muromachi (室町時代,1336-1573).

Després venen els poemes incorporats al text. A les primeres escenes troben el poema no. 909 del 古今集 . Poso aquí la meva traducció del poema que surt a l'OGURA HYAKUNIN ISSHU 小倉百人一首, No. 34 :

たれをかも知る人にせむ高砂の松も昔の友ならなくに
Qui em resta dels vells companys? Tampoc vosaltres, pins de Takasago, no sou els amics d´antany.
Autor : Fujiwara no Okikaze (藤原興風, ?-¿)
---------------------------
En alguns casos les referències seran minses o mínimes ja que no sempre trobo tota la informació que voldria o no puc consultar les fonts originals. Naturalment, si a mesura que faig les meves recerques trobo dades que puguin ampliar les anotacions i aportin més informació ho aniré afegint.
---------------------------
Unes línies després parlen de “la vella grua que anida en el pi.....” (老の鶴の。ねぐらに殘る有明の....) Doncs això fa referència a un poema de藤原家隆 (Fujiwara no Ietaka -1159/1237-, també conegut amb el nom de Karyû) que apareix en el seu 壬二集 (Minishû) : 高砂の松のねぐらんや折れぬらん雪の夜鶴の浦に鳴くなる

藤原家隆 té també diversos poemes en el 新古今和集. Al casar-se es va relacionar
amb el monjo budista Jakuren ( 寂蓮 ,1139 – 1202), nom laic Fujiwara no Sadanaga (藤原定長). Jakuren era també poeta i va ser adoptat per Fujiwara no Shunzei (藤原俊成, 1114-1204) que en principi volia que fos el seu hereu, però quan li van néixer dos nois Shunzei es va veure obligat a acceptar a Fujiwara no Teika (藤原定家, 1162-1241), també conegut com a Sadaie. Per aquest motiu Sadanaga va esdevenir Jakuren i amb el seu hàbit va viatjar per tot el pais fent versos. Va ser un poeta conegut i va col.laborar en la composició del 新古今和, i trenta-cinc dels seus poemes van ser seleccionats per aquesta antologia.
Abans de morir va adoptar Ietaka. També té un poema a l' Ogura Hyakunin Isshû,   小倉百人一首, el no. 87.
--------------

Només amb el tema de 高砂の松 s'en podria fer una bona antologia amb la gran quantitat de poemes sobre aquest tema que trobem en la poesia clàssica japonesa. Com a tall d'exemple uns versos d'un dels poetes més famosos, i que hem esmentat abans : Fujiwara no Teika (藤原定家, 1162-1241).
El poema és : 高砂の松とみやこにことづてよをのへのさくらいまさかえり也
Digueu-ho a la capital, que com els pins de Takasago,
a Onoe, els cirerers esperen encara amb la plenitud
del seu esclat.

----------------

També hi ha moltes referències a obres menors de la literatura clàssica, a tall d'exemple :

和漢朗詠集 (wakanrôeishû) :"Recull de poesia japonesa i xinesa per a cantar”.
Compilador : Fujiwara no Kinto (藤原公任, 966-1041)
Consta d'uns 588 fragments de 漢詩 (kanshi ), composició, en japonès, de poesia xinesa, i uns 216 和歌 (waka), poesia japonesa)


新後撰集 (shingosenshû) : “Nou recull posterior de poesia japonesa”.
Autor : Fujiwara (o Nijô) Tameto ( 藤 / 二条 為世, 1251-1338)
El nom de 藤 / 二条 s'alternen en diverses publicacions.
Consta de 20 volums i 1606 poemes, i no té cap pròleg.

L'ús de 二条 té origins en les disputes sobre les propietats dels Fujiwara (藤原), a més de discrepàncies en poesia i política. Els descendents de Fujiwara no Tameie (藤原為家, 1198,1275) es van dividir en tres grups rivals. El fill gran, Fujiwara no Tameuji (藤原為氏, 1222-1286) va heretar la major part de les propietats de la família i va fundar la nissaga Nijô ( 二条), el nom de la localitat. Degut això els seus components van utilitzar indistintament tan el cognom de 藤原 com el de 二条.


Més endavant trobem dades del 謡曲拾葉抄 (Yôkyoku Shûyôshô), “Seleccions de cants del Nô” , de Fujiwara no Chônô (藤原の長能, meitat de l'època Heian ¿ - ?).
En el text de l'obra hi ha una referència explícita al text sobre el NÒ d'aquest poeta del qual gairebé no hi ha dades.


També surt un fragment de les “Memòries històriques” (史記 -Shikin-) de Suma Chien (en japonès: Shibasen/en xinès: Sima Quian – 司馬遷, 146-85 a.e.c.). En aquesta obra es cita l'emperador Shikô (始皇, 247-210 a.e.c.) que va conferir un títol nobiliari al pi.

Apareixen referències al 太平記 (Taiheiki), una obra èpica escrita cap a finals del segle XIV, i que podríem traduir com “Narració de la Gran Pau”). Va ser escrita per diversos autors en diverses etapes, principalment per monjos, i segurament la seva versió final es del pinzell de Kojima Hôshi (小島法師), monjo budista, l'any 1372. Cobreix uns cinquanta anys de la història japonesa : 1318-1367.

El segon acte s'obre amb dos poemes de l'Ise Monogatari (伊勢物語), capítol 117, :

1r. - 我見てもひさしく成りぬ住の江の岸の姫松いくよへぬらむ

“Molt de temps ha passat des de la primera vegada que et vaig veure, bell pi de la costa de Miyoshi, quantes generacions has vist?”
Poema que apareix posteriorment al Kokinwakashû (古今和歌集 – 雑上 – No. 905))

Tot seguit hi ha el poema de resposta d'un dels déus del santuari de Sumiyoshi :

2n. - むつましと君はしらなみみづかきのひさしきよゝりいはひそめてき

“No sabíeu, Senyor, que des d'antany vetllo per Vos en aquest clos sagrat?”

I com l'anterior també el trobem en una altra antologia, en aquest cas, el Shinkokinshû (新古今集 – 神祇哥 – No. 1857).

Més endavant, una referència a un altre poema, en aquest del Man'yoshu
(万葉集 – No. 121) :
夕さらば潮満ち来なむ住吉の浅香の浦に玉藻刈りてな

Al vespre quan arriba la maror es tallen les algues a la cala d'Asaka a Sumiyoshi.