YAMATO MONOGATARI (大和物語) 58
HISTÒRIES DE YAMATO (Obra anònima del segle X)
【五十八】
同しかねもりみちのくにゝてかん院の三のみこの女に有ける人くろつかといふところにすみけりそのむすめともにをこせたりける
陸奥のあたちか原のくろ塚にをにこもれりといふはまことか
といひたりけりかくてそのむすめをえんといひけれはおやまたいとわかくなんあるいまさるへからんおりにをといひけれは京にいくとてやまふきにつけて
花盛過もやすると蛙なくゐての山吹うしろめたしも
といひけりかくてなとりのみゆといふ事を恒忠のきみのめよみたりけるといふなん此塚のあるし成ける
大空の雲のかよひち見てしかなとりのみゆけはあとはかもなし
となんよみたりけるをかねもりの大きみおなし所を
塩かまの浦にはあまや絶にけんなとすなとりのみゆる時なき
となんよみけるさて此心かけしむすめことおとこして京にのほりたりけれは聞てかねもりのほりものし給なるをつけたまはてといひたりけれは井手の山吹うしろめたしといへりけるふみをこれなんみちのくにのつとゝてをこせたりけれは男
年をへてぬれわたりつる衣手をけふの涙に朽やしぬらん
といへりけり
El mateix Kanemori essent a la contrada de Michinoku, havia enviat a les filles d'un home que era fill del príncep tercer del Kai-In (110), que vivia a un lloc dit Kurozuka,
aquest poema :
---A Michinoku en la prada d'Adachi a Kurozuka he sentit de dimonis reclosos, és veritat? (111)
Així, Kanemori demanà al pare :
- Vull la vostra filla.
El pare digué :
- Encara és molt jove, quan arribi el moment, de cert.
De camí a la capital, Kanemori envià lligat a un ram de roses grogues :
---És passat el temps de l'esplendor de la flor diu la granota deixant rere les roses a Ide només es plany.
Es diu que l'esposa de Tsunetada composà un poema sobre les caldes de Natori, ella era la propietària de Kurozuka :
---Mentre contemplo els viaranys dels núvols pel gran firmament només volen els ocells que prest desapareixen. (112)
Kanemori ho sentí i sobre aquest mateix tema composà :
---A Shiogama de gent de mar no n'hi ha arreu la cala sinó per què no hi són com sempre fent calada?
La noia que ell desitjava acceptà un altre home i amb ell anà a la capital. Quan Kanemori ho sabé escriví :
- Sou a la capital i no m'heu dit res.
Llavors ella li envià una lletra amb son poema sobre les roses grogues d'Ide deixades enrere, i Kanemori digué :
---Durant molt de temps ben mullades del vestit són les mànigues avui amb mes llàgrimes certament es desfaran.
- - - - - -
110 – El príncep Sadamoto (貞元親王, 884-909), fill de l'emperador Seiwa( 清和天皇, 850-880).
111 – Poema no. 669, llibre 9, Shûiwakashû (拾遺和歌集), amb alguna diferència.
112 – Poema no. 385, llibre 7, Shûiwakashû (拾遺和歌集), amb alguna diferència.
o0o
