ELS ESCRITS DE LA CABANA (方丈記) 12

Kamo no Chômei (鴨長明)


　おほかた、此の所に住み始めし時は、あからさまとおもひしかども、今すでに、五年を經たり。假の庵も、やゝふるさととなりて、軒には朽葉（くちば）ふか く、土居（つちい）には苔むせり。おのづから、事の便りに、都を聞けば、この山にこもり居て後、やんごとなき人のかくれ給へるも、あまた聞ゆ。まして、そ の數ならぬたぐひ、盡してこれを知るべからず。

たびたびの炎上にほろびたる家、またいくそばくぞ。たゞ假の庵のみ、のどけくして恐れなし。程（ほど）狹しといへども、夜 臥（ふ）す床（ゆか）あり、晝（ひる）居（い）る座あり。一身をやどすに、不足なし。寄居虫（がうな）は、小さき貝をこのむ。これ身知るによりてなり。み さごは、荒磯に居る。すなはち、人を恐るゝが故なり。我またかくの如し。身を知り、世を知れれば、願はず、わしらず。たゞ靜かなるを望みとし、愁へなきを 樂しみとす。

　すべて世の人の住家をつくるならひ、必ずしも、身の爲にせず。或は、妻子・眷屬のためにつくり、或は、親昵（しんじつ）・朋友のためにつくる。あるは、 主君・師匠、および財寶・馬牛のためにさへ、是をつくる。われ今、身のためにむすべり。人のためにつくらず。ゆゑ如何（いかん）となれば、今の世のなら ひ、この身のありさま、ともなふべき人もなく、たのむべき奴もなし。たとひ、廣くつくれりとも、誰をやどし、誰をか据えん。



Quan vinguí ací per primera vegada pensí que seria per poc, emperò, ja han passat cinc anys. Ma precària cabana ha esdevingut gairebé ma llar, als ràfecs s'apilen les fulles mortes i el basament es verd de molsa. Quan casualment m'arriben noves de la capital m'assabento que des que sóc reclòs en aquesta muntanya molta gent insigne ha traspassat. Sens parlar d'altri menys coneguts que és impossible de comptar. Quantes cases destruïdes pels sovintejats focs?
Només ma precària cabana no ha de témer res. És certament reduïda, emperò, tinc un jaç on estirar-me de nit i un tros on seure de jorn. Per aixoplugar-me en tinc prou. Al bernat ermità li agraden les cloves petites. Coneix sa mesura. El corb pescador viu als penyals desolats perquè tem els homes. A mi em passa el mateix. Conec el món i ma mesura, res no demano ni res no m'empeny. Viure en pau és mon desig, sens angúnies ma joia.
Els homes acostumen a construir llurs cases, emperò, no només per a ells. Uns ho fan per a llurs esposes i fills, llurs famílies, altres per a llurs amics. Hi ha qui ho fa per a un amo, un mestre, per a ses riqueses, bous i cavalls. Ara jo ho he fet només per a mi, per a ningú altre. Si me'n demaneu la raó, com són les coses ara en el món no hi ha ningú que em faci companyia, cap servent de qui refiar-me. Si me n'hagués feta una de més gran, a qui hostatjaria, a qui doncs tindria?


o0o

ELS ESCRITS DE LA CABANA (方丈記) 11
Kamo no Chômei (鴨長明)



　その處のさまをいはば、南に筧（かけい）あり。岩をたてて、水をためたり。林の木近ければ、爪木（つまぎ）を拾ふに乏（とも）しからず。名を外山（とや ま）といふ。正木のかづら、跡うづめり。谷しげけれど、西は晴れたり。觀念のたより、なきにしもあらず。春は、藤波を見る。紫雲（しうん）の如くにして、 西方に匂ふ。夏は、郭公（ほととぎす）を聞く。かたらふごとに、死出の山路を契（ちぎ）る。秋は、ひぐらしの聲、耳に滿てり。うつせみの世を悲しむかと聞 ゆ。冬は、雪をあはれむ。つもり消ゆるさま、罪障に譬（たと）へつべし。

もし、念佛ものうく、讀經まめならぬ時は、みづから休み、みづから怠る。妨ぐる人もなく、また恥づべき人もなし。ことさらに無言をせざれども、ひとり居れ ば、口業ををさめつべし。かならず禁戒をまもるとしもなくと、境界なければ、何につけてか破らん。もし、また跡の白波に、この身をよする朝には、岡の屋に 行きかふ船をながめて、滿沙彌が風情をぬすみ、もし桂の風、葉をならす夕（ゆうべ）には、潯陽の江をおもひやりて、源都督の行いをならふ。

もしあまりの興あれば、しばしば松のひゞきに秋風樂（しゅうふうらく）をたぐへ、水の音に流泉の曲をあやつる。藝は、これ拙（つた）なけれども、人の耳を悦ばしめむとにはあらず。ひとり調べ、ひとり詠じて、みづから心を養ふばかりなり。

　また、麓に一つの柴の庵あり。すなはち、この山守（やまもり）が居る所なり。彼處（かしこ）に小童あり。時々來りて、あひ訪（とぶら）ふ。もし、つれづ れなる時は、これを友として遊行（ゆぎょう）す。かれは十歳、これは六十、その齡ことの外なれど、心を慰むること、これ同じ。或（ある）は茅花（つばな） を拔き、岩梨（いわなし）を採る。またぬかごをもり、芹を摘む。あるは裾わの田井にいたりて、落穗を拾ひて、穂組み（ほぐみ）をつくる。
　もし、日うらゝかなれば、嶺に攀（よ）ぢ上（のぼ）りて、遙かに故郷の空を望み、木幡山・伏見の里・鳥羽・羽束師（はつかし）を見る。勝地は主なけれ ば、心を慰むるにさはりなし。歩み煩ひなく、こゝろ遠くいたる時は、これより峯つゞき炭山（すみやま）を越え、笠取（かさとり）を過ぎ、あるいは岩間に詣 で、あるは石山を拜む。もしはまた、粟津の原を分けつつ、蝉丸の翁が跡を弔ひ、田上川を渡りて、猿丸太夫が墓をたづぬ。歸るさには、をりにつけつゝ、櫻を 狩り、紅葉（もみじ）をもとめ、蕨を折り、木の實を拾ひて、かつは佛に奉り、かつは家土産（いえづと）にす。

　もし、夜靜かなれば、窗（まどい）の月に古人を忍び、猿の聲に袖をうるほす。叢（くさむら）の螢は、遠く眞木（まき）の島の篝火（かがりび）にまがひ、 曉の雨は、自ら木の葉吹く嵐に似たり。山鳥のほろほろと鳴くを聞きても、父か母かと疑ひ、峯の鹿（かせぎ）の近く馴れたるにつけても、世に遠ざかる程を知 る。あるはまた、埋火（うづみび）をかきおこして、老の寢覺（ねざめ）の友とす。恐ろしき山ならねば、梟の聲をあはれむにつけても、山中の景色、折につけ て盡くることなし。いはんや、深く思ひ、深く知らん人のためには、これにしも限るべからず。



Per descriure aquest lloc diré que al sud hi ha una canonada de bambú per on raja aigua que s'embassa entre unes pedres. Els arbres del bosc són a tocar i no em manca mai la llenya. El nom del lloc és Otoyama. Els corniols colguen el camí. La vall és frondosa, emperò, clareja cap a l'oest. No hi ha manca de coses per a meditar (43). Per la primavera es veu una mar de glicines que floreixen com núvols de porpra cap a ponent (44). A l'estiu sento el cucut i quan hi converso ens engatgem per al viatge a les muntanyes de la mort.. A la tardor el crit de les cigales m'omple les orelles. És com un plany sobre la vanitat del món (45). A l'hivern admiro la neu, aquesta manera d'apilar-se i desfer-se com fan nos pecats. Si les invocacions em fatiguen, si no tinc esma de llegir els textos religiosos, mandrejo de bon grat. Ningú no ve a destorbar-me ni tampoc a fer-me passar vergonya. No he fet pas vot de silenci, emperò, on sóc no puc pecar amb la boca. No m'escarrasso gaire a obeir els preceptes, com infringir-los sens ocasió per fer-ho? Potser un matí em sento com l'escuma blanca que deixen les barques tot veient-les anant i venint d'Okanoya, imito l'estil de Manshami (46), potser un vespre quan el vent entre els “katsura” (47) sacseja llurs fulles evoco la cala de Shinyô i m'inspiro en els fets de Gentotoku (48). Si en tinc el sentiment toco “El vent de la tardor” amb el brunzir dels pins, o a la remor de l'aigua la melodia “El riu que flueix” (49). Mon art és maldestre, emperò, toco sol, canto sol, només per a cultivar mon esperit.
Al peu de la muntanya hi ha una cabana feta de brancons. Hi viu el guardabosc. Hi ha un noiet que de quan en quan ve a veure'm. Si sóc ensopit el faig mon company de passejada. Té deu anys, jo seixanta, una bona diferència, emperò, nostre delit es el mateix. Ara agafem panotxes, peres del camp, trumfes silvestres, julivert, ara anem fins als camps al peu de la muntanya i recollim les espigues caigudes i en fem feixos.
Si fa bon temps pujo als cims i cap al cel llunyà de mon antiga vila veig la muntanya de Kowata, els pobles de Fushimi, Toba i Hatsukashi. Els bells paratges no tenen senyor, així en podem gaudir a cor què vols. Quan m'abelleix caminar i anar lluny vaig pels cims, passo la muntanya de Sumi, més enllà de Kasatori, faig romiatge a Iwama o faig mes devocions a Ishiyama. També faig drecera pels camps d'Awazu, cerco les petjades del “vell del cant de la cigala” (50), travesso el riu Tanakami i visito la tomba de Sarumaro Môchigimi (51). De tornada, segons l'estació, contemplo els cirerers, cerco fulles d'auró, agafo falgueres i fruita, una mica per oferir-ho a Buda i una mica m'ho emporto a casa com a record. Si la nit és serena penso en els amics d'antany tot mirant la lluna a la finestra, i quan sento els crits dels micos les llàgrimes mullen més mànigues. Les cuques de llum entre l'herbatge es confonen amb les fogueres llunyanes dels pescadors de Makinoshima, la pluja del matí em fa recordar un oratge batent les fulles dels arbres. Quan sento el crit melodiós del faisà em pregunto si és el pare o la mare (52), i quan el cérvol dels cims se m'acosta mansament m'adono de que sóc molt lluny del món. També, a vegades, atio les cendres i me les faig companyes de vetlla de ma vellesa. No és pas una muntanya paorosa, així l'udol del mussol m'omple d'emoció i l'encant de les muntanyes, estació rere estació, és inacabable. I encara més per a qualsevol persona que hauria meditat que no pas jo, i amb més saviesa, son gaudi seria infinit.

- - - - - -

43.- L’oest és la direcció del Paradís Occidental en el budisme.,
44.- Quan els creients budistes moren Amida els acull dalt de núvols de color porpra juntament amb els “bodhisattves”.
45.- El nom japonès per cigala significa “vida d’un dia”. L’autor ho fa servir aquí per emfatitzar l’efímera existència humana.
46.- Referència a un poema de Manzei-Shami, també Manshami. Monjo i poeta mort cap l’any 720.
Manzei-Shami (満誓沙弥, primera meitat del segle VII).
En altres fonts els caràcters són invertits :沙弥満誓
沙弥 significa “acòlit”. El seu nom laic era Takamaro (笠麻呂).
Va ser nomenat governador de la província de Mino l'any 706. La seva tasca durant la construcció de la Gran Via de Kiso el 714 va ser molt reconeguda i va ser promocionat. L'any 715 va ser governador d'Owai sent molt valorat el seu treball com a administrador. Inspector-General de tres províncies el 719: Owai, Mikawa i Shitano. Es va fer monjo budista el 721 i va ser el responsable de la construcció del temple de Kwanzeon-ji, a Kyushu, l'any 723
47.- Cercidiphyllum Japonicum. Arbre tradicional del Japó.
48.- Minamoto no Tsunenobu (源経信, 1016-1097).
Poeta i crític. Conegut com el “Gran Governador Conseller”. La seva llarga vida li va permetre una gran activitat en els assumptes de la cort on va poder desenvolupar les seves múltiples facetes. Era també un gran músic, especialment com a intèrpret de “biwa”, com la seva mare.
49.- “El vent de la tardor” és una peça per a “koto”. Es creu que és la música d’Amida quan arriba per guiar algú al Paradís.
“El riu que flueix” era per a “biwa”, i estava reservada als iniciats.
50.- Semimaru (蝉丸, ¿-?)
Algunes fonts diuen que era fill de l’emperador Uda (宇多天皇, 867-931) o el quart fill de l’emperador Daigo (醍醐天皇, 885-930), que va viure durant el regnat de l’emperador Nimyô (仁明天皇, 810-850), segons diversos textos clàssics, però no hi ha cap evidència històrica d'el personatge. Segons aquestes obres era un músic excel·lent i bon poeta.
Va néixer cec i per això va ser enviat a la muntanya d'Ôsaka pel seu pare i on hi va viure fins a la seva mort.
51.- Sarumaro Môchigimi, també pronunciat Sarumaro Tayû. o Dayû, (猿丸大夫, entre el 800-900). No hi ha informació sobre aquest poeta. La seva obra es redueix a un grapat de poemes,  un d’ells a l’antologia Ogura Hyakunin Isshu (小倉百人一首), el nº 5, tot que al Kokinshû aquest poema surt com “anònim” . Amb el seu nom no apareix cap altre poema en les antologies imperials, només s’esmenta que va ser escrit durant un concurs de poesia. E. Papinot diu que va ser fill del príncep Yamashiro no Ôe (山背大兄王, ¿-643) i d’altres que ell n'era el príncep, però sense cap prova evident en cap sentit. Altres referències parlen de “l´il.lustre Sarumaro”, i això fa suposar que va viure a la primera meitat del segle vuit. És un dels “Trenta-sis Poetes immortals” ( 三十六歌仙 - Sanjûrokkasen)
52.- Els faisans simbolitzaven l’amor paternal.

o0o