NTCJ 58
砧
Kinuta

El bloc de batanatge


Poso l'accepció de “batanatge”, segons l'Enciclopèdia Catalana :
Operació d'acabament a què són sotmesos els teixits de llana o d'estam per tal d'enfeltrar-los i de modificar-ne algunes propietats.

De fet, es tracta d'una peça de fusta, també pot ser de pedra, on es bat la roba amb una pala o maça per estovar-la i donar-li lluïssor.


Autor : Zeami Motokiyo (世阿弥元清, 1363-1443).

El “Sarugaku Dangi” (申楽談儀 - Les reflexions de Zeami sobre el Nô, 1430), compilació feta pel seu fill Motoyoshi (下吉 ), indica que Zeami mateix dubtava de l'apreciació que d'aquesta obra tindrien les generacions futures i que per aquest motiu no deixava cap escrit complementari sobre el text.

Argument :
Un senyor feudal d'Ashiya fa tres anys que és a la capital per un litigi i encara no ha tornat a casa seva. L'home hi ebvia una dona del seu servei (Yûgiri). Quan la dona la veu es queixa del seu marit per la seva negligència i l'abandó en que l'ha deixada, i fa un paral.lelisme entre els plaers de la capital i la monotonia del món rural. Mentre es lamenta de la seva dissort sent els cops que algú fa picant roba al “kinuta” i recorda la història de Sobu (1). Ella decideix fer el mateix i juntament amb Yûgiri preparen el “kinuta” i comencen a picar roba perquè el vent faci arribar els seus cops al marit absent i comprengui el dolor de la separació. Quan arriba un missatge de la capital comunicant-li la impossibilitat de la tornada a la data prevista del seu marit la dona emmalalteix de pena, s'allita i ja no s'aixeca més. La seva mort és comunicada al marit que torna immediatament. Desesperat inicia un ritual per tal d'invocar el seu esperit. Apareix l'espectre de la dona morta i es plany dels turments de l'infern on s'ha vist abocada pel seu desig de l'home i el blasma ressentida per l'abandó i la seva insensibilitat. Després de molts retrets, l´home llegeix el sutra del Lotus i el ressentiment de l'espectre s'apaivaga, les paraules de Buda són un bàlsam per l'ànima condemnada i finalment troba la pau i la salvació.



(1) Sobu (蘇武). Era un general xinès de la dinastia Han (漢朝, 202 aC-220 dC) que va ser enviat a lluitar contra els Huns però va perdre la batalla i va ser capturat. Un nombre determinat de presoners de les tropes xineses van ser mutilats, els hi van tallar una cama, i els van abandonar a la seva sort. La majoria van morir dessagnats i per infeccions, però Sobu va sobreviure. Es va aixoplugar al bosc i es va alimentar amb fruites i arrels. S'hi va passar dinou anys. Tots els animalons del bosc estaven acostumats a la seva presència i un dia se li va ocórrer enviar una nota a l'emperador mitjançà un ànec del riu. Dit i fet, va escriure la nota, la va enganxar al seu plomall i li va dir a l'au que li portés al sobirà. L'ànec, eixerit, va complir la seva missió, l'emperador va aplegar un altre exèrcit, més poderós, i va poder derrotar els “bàrbars del nord” i rescatar al fidel i noble Sobu.
Evidentment, això és una barreja de ficció, llegenda i història i així és recollida. La part de la dona amb el “kinuta” no surt als principals llibres històrics ni a les enciclopèdies. De fet, el mateix “Heike Monogatari” no en diu res i la darrera narració del seu llibre no. 2, que porta el títol de l'heroi xinès, només narra la versió de l'ànec viatger. En els llibres xinesos no es parla del “kinuta”. No obstant això, és evident que la variant del “kinuta” era molt popular a l'època de Zeami.


Referències :

“Senzaiwakashû” (千載和歌集) : Antologia dels 1000 anys de la poesia japonesa”.

Recull de finals de l´època Heian encarregada per l´emperador Goshirakawa l´any 1183, però hi ha evidència que el recopilador Fujiwara no Shunzei ja l´havia encetada entre el 1171 i 1175. La guerra va endarrerir la seva presentació oficial que va tenir lloc entre 1187 i 1188.
El Kokinshû n´és la seva font principal. Té 20 llibres i 1278 poemes.

“Shinchokusenwakashû” (新勅撰和歌集) : La nova antologia imperial de la poesia japonesa.
Recull de principis de l´era Kamakura (1185-1382).
Encarregada per l´emperador Gohorikawa (後堀河天皇, 1212-1234) l´any 1232 i completada el 1235. També Fujiwara no Teika (藤原定家, 1162-1241) va ser-ne el recopilador.
Com tantes col.leccions anteriors també està basada en el Kokinshû.
Té els seus 20 llibres “reglamentaris” i 1374 poemes.

“Yamato Monogatari” (大和物語) : Històries del Yamato.
Tant la data com l'autoria són incertes, tot i que s'esmenten Ariwara no Shigeharu ( 在原の滋春, ¿-?) i l'emperador Kazan (花山天皇, 968-1008) com a possibles responsables, inclús podria ser d'una dama de la cort, i també s'especula que podria haver estat enllestida cap a l'any 951.
Té uns 170 capítols plens de narracions curtes i poesia.

“Shin'yôswakashû” (新葉和歌集) : Antologia de les Noves Fulles de la poesia japonesa.
Recull compilat per Munenaga Shinnô (宗良 親王, 1311-1385 ?), segons instruccions de l'emperador Chôkei (長慶天皇, 1343-1394). Té 1420 poemes.


“Kokinwakashû” (古今和歌集), entre d'altres, els poemes no. 315 :
山里は冬ぞさびしさまさりける人めも草もかれぬと思へば
A l'hivern, en el llogaret de la muntanya, m'aclapara la solitud, i sento que el brogit de la gent i l'herba s'han marcit.
Autor : Minamoto Muneyuki no Ason (源源宗于の朝臣, ?-983)
Poques coses sabem de la seva vida. Té una antologia personal : Muneyuki Shû (宗于集). ´És un dels “Trenta-sis Poetes immortals” ( 三十六歌仙 – Sanjûrokkasen).


I el no. 827 :

さきだたぬくいのやちたびかなしきはながるる水のかへりこぬなり

Tantes voltes he lamentat no haver-me'n anat jo abans! Aigua que corre no torna mai..........

Autor : Kan'in (閑院, finals del IX, principis del X ?). Dama de la cort.


“Wakanrôeishû” (和漢朗詠集) : Recull de poesia japonesa i xinesa per a cantar. Compilador : Fujiwara no Kinto　(藤原公任, 966-1041)
Consta d'uns 588 fragments de 漢詩 (kanshi ), composició, en japonès, de poesia xinesa, i uns 216 和歌 (waka), poesia japonesa).

“Shinzen Rôeishû” ((新撰朗詠集) : Nou recull de recitats poètics.
Obra de Fujiwara no Mototoshi (藤原基俊, 1060?-1142/3).

“Heike Monogatari” (平家物語), llibre no. 2 : Sobu (蘇武)

“Tanabata” (七夕), “Festivitat de les estrelles”. Es celebra el 7 de juliol. Es tracta d’una llegenda xinesa sobre la trobada de dues estrelles: Altair (Kengyû牽牛)  i Vega (織女Shokujô ) , també anomenada Orihine (織姫), que estan separades durant la resta de l’any per la Via Làctia (Amanogawa天の河). Aquesta llegenda va arribar al Japó a l’època Nara. A l’època Edo la gent va començar a decorar les plantes de bambú amb  paperets de colors on s’hi havien escrit poemes o desitjos que s’havien de realitzar durant l’any.
Shokujô era filla del déu del cel, Tentei,(天帝) que vivia a l’est de la Via Làctia i sempre estava teixint. La noia es va enamorar i es va casar amb un pastor, Kengyû, que era de l’altre extrem de la Làctia. La noia, però, va descuidar la seva feina de teixidora i el pare va decretar com a càstig que només es podrien veure un cop a l’any, exactament la setena nit del setè mes. Aquella nit el barquer de la lluna porta Shokujô al seu marit, però si ella no ha acabat la feina llavors Tentei farà que plogui i es desbordi el riu, llavors la barca no podrà sortir.

“Manyôshû” (万葉集).

“Shûchûshô” (袖中抄), generalment traduït com : Notes personals. De fet, una altra traducció seria, d'acord amb l'etimologia dels caràcters : Notes de la màniga. Obra de Kenshô (顕昭, 1128-1210).

“Hakushi Monshû” (白氏文集) : L'antologia de Haku.
Es tracta dels poemes de Haku Kyoi (白居易, 772-846), també conegut com a Haku Rakuten (白楽天).
És Po Chü-i, en l'antiga transcripció fonètica xinesa, i Bai Juyi en l'actual.
Va ser el poeta preferit de la societat Heian.

“Shûiwakashû” (拾遺和歌集): Tria de poemes japonesos.
Recull imperial de la meitat de l´època Heian. Encarregada per l´emperador Kazan, però no hi ha dades exactes sobre la seva recopilació. Sembla que Kazan hi va posar molt d´interès però va ser Fujiwara no Kintô qui va aplegar els versos.
Les dates aproximades són : 1005-1011.
El Kokinshû és altre cop present, també els 20 llibres corresponents i té 1351 poemes.

“Shasekishû” (沙石集) : Sorra i còdols. Obra escrita entre els anys 1279-1283 pel monjo Mujû Ichinen (無住一円, 1226-1312). És un recull d'anècdotes del monjos Zen sobre facetes de la vida amb un to didàctic.

“MyôKôrengekyô” (妙法蓮華經) : Sutra del Lotus del sublim Dharma, generalment abreujat “ Hôkkekyô” (法華經) : Sutra del Lotus.
En sànscrit : Saddharma Puṇḍarīka Sūtra, i en xinès : Miàofǎ Liánhuā Jīng (妙法蓮華經 ).
Un petit resum d'aquest sutra sobre el qual hi ha biblioteques senceres dedicades a la seva exegesi.
Probablement va ser compilat durant el primer segle de l'era cristiana, uns 500 anys després del Parinirvana (el darrer nirvana) de Buda, i que no és inclòs en el corpus més antic de les escriptures budistes lligades històricament a la vida de Buda.
El sutra pretén ser un dels discursos fets per Buda cap al final de la seva vida. La tradició diu que una vegada escrit va ser guardat durant 500 anys al reialme dels dracs (Nagas), sent posteriorment introduït en el món dels humans, perquè la humanitat no estava preparada per entendre el text durant la vida de Buda.
La primera traducció del sànscrit al xinès va ser cap a l'any 209 dC sent però la versió feta el 406 la més completa. És potser el sutra més conegut i el text està expressat en forma de paràboles, fet que el va popularitzar.

“Shunrai no Zuinô” ( 俊頼随脳) : Fonaments bàsics de poesia.
Es data la seva publicació cap al 1115. Tractat poètic de Minamoto no Toshiyori Ason / El noble Minamoto no Toshiyori (源俊頼朝臣1055-1129). 俊頼 també es llegeix “Shunrai”, i amb aquest nom figura en molts documents. Poeta, crític i recopilador oficial. Va ser un personatge molt innovador amb fama d´excèntric, i segurament això va fer que no tingués càrrecs oficials importants en la societat del seu temps. Autor també de “Sanbokukikashû” (散木奇歌集) : Poemes excèntrics d'un inútil. Té 1622 poemes distribuïts en deu volums.
“Kanginshû” (閑吟集) : Cançons per a les hores de lleure.
Antologia del 1518. Consta de 311 cançons, molt populars, té un cert paral.lelisme amb “Carmina Burana”. Té dos pròlegs : un en japonès i un altre en xinès.
Va tenir molta influència en el Kabuki femení i els cants per a shamisen.
Segons algunes fonts suggereixen que potser és obra de Sôchô (宗長, 1448-1532), però no hi ha prou elements per adjudicar-li l'autoria.

o0o

NTCJ 57

綾鼓
Aya no tsuzumi

El tambor de domàs

Autor : Desconegut.

Zeami Motokiyo (世阿弥元清, 1363-1443) explica en el seu “Sandô” (三道) : Els tres elements en la composició del Nô, també anomenat “Nôsakusho” (能作書), que “Aya no taiko” (綾大鼓 (aquests són els caràcters que esmenta) era abans “Koi no Omoni” (恋重荷 – L'amor és una càrrega feixuga), i es considera que es tracta de l'obra del títol, tot i la diferència en els caràcters que no modifiquen el significat, només la pronunciació : 綾鼓 Aya no tsuzumi
綾大鼓 Aya no taiko

Potser per aquest motiu algunes fonts l'han atribuït a Zeami, però no es considera pas del seu pinzell.

A Zeami sí que se li atribueix “Koi no Omoni” (恋重荷).

Mishima Yukio (三島 由紀夫, 1925-1970), pseudònim de Kimitake Hiraoka (平岡 公威), en va fer una versió moderna l'any 1955 en el seu llibre d'adaptacions modernes de peces clàssiques del teatre Nô entre els anys 1951 i 1969, sota el títol de : 近代能楽集 (Recull de Nôs moderns).


Argument :
Un oficial del palau de Kinomaru a Chikuzen explica que és un lloc famós pel seu jardí i pel seu estany on els palatins s'hi passegen i on hi ha vetllades musicals.

Un vell jardiner ha vist la princesa i en queda enamorat. Quan ella ho sap exclama que en qüestions d'amor no hi ha diferències socials i, commosa, li fa dir que si toca el tambor que hi ha a les branques de l'arbre de l'estany i es pot sentir a palau la tornarà a veure.
L'oficial va al jardí a corre-cuita i apressa el vell perquè el toqui. El jardiner explica la seva alegria i al mateix temps la tristor per l'amor al capvespre de la seva vida. Toca el tambor però no en surt cap so i es pregunta si les seves mans de vell no li poder treure cap soroll o és degut a la seva manca d'oïda. Després se n'adona que en lloc de pell el tambor té una peça de domàs. Desconsolat per l'engany es llença a l 'estany i s'ofega.
Se li comunica a la princesa la seva mort i va a l'estany. Allà es plany del que ha passat i es recrimina el seu comportament. De sobte, de les aigües de l'estany apareix l'espectre del jardiner que li mostra la seva rancúnia i li desitja totes les tortures de l'infern. El jardiner incapaç d'oblidar el seu desig per ella s'enfonsa a l'estany condemnat ell mateix a l'amor del malfat.


Referències :
“Shinkokinwakashû” (新古今和歌集).
Antologia compilada l'any 1216 per diversos autors, entre ells Fujiwara no Teika (藤原定家, 1162-1241). És la més extensa de les col.leccions imperials : 1979 poemes.


“Shunrai no Zuinô” ( 俊頼随脳) : Fonaments bàsics de poesia.
Es data la seva publicació cap al 1115. Tractat poètic de Minamoto no Toshiyori Ason / El noble Minamoto no Toshiyori (源俊頼朝臣1055-1129). 俊頼 també es llegeix “Shunrai”, i amb aquest nom figura en molts documents. Poeta, crític i recopilador oficial va ser un personatge molt innovador amb fama d´excèntric, i segurament això va fer que no tingués càrrecs oficials importants en la societat del seu temps. Autor també de “Sanbokukikashû” (散木奇歌集) : Poemes excèntrics d'un inútil. Té 1622 poemes distribuïts en deu volums.

“Kokinwakashû” (古今和歌集), amb els poemes, entre d'altres :

No. 502, d'autor anònim :

あはれてふ事だになくはなにをかは恋のみだれのつかねをにせむ
Si no hi hagués res per expressar el meu dolor, com podria controlar el desgavell del meu amor?
No. 861
やまひしてよわくなりにける時よめる
Compost afeblit per la malaltia.
つひにゆくみちとはかねてききしかどきのふけふとはおもはざりしを

Ja n'he sentit a parlar del camí al que hi som abocats a la fi, però no pensava pas que fos tan sobtat.

Autor : Ariwara no Narihira no Ason (在原業平朝臣, 825-880)
Coneixem la seva fama però molt poc de la seva vida i la llegenda ha eclipsat els fets que van marcar la seva existència. Molts dels seus poemes, i també d´altres autors, van ser el model de l´Ise Monogatari sent-ne el protagonista i el prototipus del personatge principal de l´obra. Els seus poemes no són nombrosos, però la seva influència va ser molt gran i el seu estil encara és admirat. ´És un dels “Trenta-sis Poetes immortals” ( 三十六歌仙 – Sanjûrokkasen).
“Shinkokinwakashû” (新古今和歌集).
Antologia compilada l'any 1216 per diversos autors, entre ells Fujiwara no Teika (藤原定家, 1162-1241). És la més extensa de les col.leccions imperials : 1979 poemes.

“Ise Monogatari” (伊勢物語).

"Shikawakashû (詞花和歌集) : “Antologia de flors de paraules de la poesia japonesa”.
Recull de finals de l´era Heian. Encarregada per l´emperador Sutoku l´any 1144 i completada el 1151 per Fujiwara no Arisuke. És la més curta de totes les col.leccions clàssiques : uns magres 411 poemes dividits en 10 parts i representant només vint-i-tres poetes coneguts.

“Sagoromo Monogatari” (狭衣物語) : Història de Sagoromo.
Obra de Rokujô Saiin Baishi Naishinô no Senji (六條斎院禖子内親王宣旨, 1022 ? - 1092), coneguda més breument per Senji. L'autoria se li va concedir més endavant, abans es creia que era un text de la filla de la Murasaki Shikibu (紫式部, 973-1014) : Daini no Sanmi (大弐三位, 999 ? - 1082 ?).

“Tsuma Kagami” (妻鏡) : “Mirall per a dones”.
Obra escrita cap a l'any 1300 pel monjo Mujû Ichinen (無住一円, 1226-1312). De fet el títol original significa “Mirall per a dones casades ( 妻)”, però el llibre està adreçat a la dona en general.

“Gosenwakashû” (後撰和歌集) : Antologia de seleccions posteriors de poesia japonesa.
Comprèn 1426 poemes i la seva data de composició és de la primera part de l´era Heian.
El seu promotor va ser l´emperador Murakami (regnat : 946-967) i els recopiladors Ônakatomi no Yoshinobu, Kiyowara no Motosuke, Minamoto no Shitagô, Ki no Tokibumi i Sakanoe no Mochiki, cinc erudits que, de fet, es van basar en el Kokinshû.

“Ôjôyôshû (往生要集) : Els punts essencials de la salvació”.
Autor: Genshin ((源信 , 942-1017), també conegut com a Eshin Sozu. Va ser un dels erudits més influents de l'escola Tendai (secta budista).
Segons el text, 往生要集 és la clau per evitar els turments de l'infern tot entonant la formula “nembutsu”, i apel.lant al poder salvador de Buda.
“Wakanrôeishû” (和漢朗詠集) : Recull de poesia japonesa i xinesa per a cantar. Compilador : Fujiwara no Kinto　(藤原公任, 966-1041)
Consta d'uns 588 fragments de 漢詩 (kanshi ), composició, en japonès, de poesia xinesa, i uns 216 和歌 (waka), poesia japonesa).

o0o