26 de febrer del 2022

堤中納言物語 -30- TSUTSUMI CHÛNAGON MONOGATARI HISTÒRIES DEL CONSELLER DE LA RIBERA DEL RIU Anònim. Recull de diverses històries entre els segles 11 i 14. La versió digital d'aquesta obra és diferent de la que he emprat per a la meva traducció. Això no obstant, les diferències no alteren la interpretació del text. 七 思はぬかたにとまりする少將 EL TINENT QUE S’ALLOTJÀ EN UN LLOC IMPREVIST (2)

晝などおのづから寢過し給ふをり、見奉りたまふに、いと貴にらうたく、うち見るより心苦しきさまし給へり。何事もいと心憂く、人目稀なる御(おん)住居に、人の御心もいと頼み難く、「いつまで。」とのみ詠められ給ふに. 四五日いぶせくて積りぬるを、「思ひし事かな。」と心ぼそきに、御袖只ならぬを、「我ながらいつ習ひけるぞ。」と思ひ知られ給ふ。  人ごゝろ秋のしるしの悲しきにかれ行く程のけしきなりけり  「などて、習ひに馴れにし心なるらむ。」などやうにうち歎かれて、やう〳〵更け行けば、唯うたゝねに、御帳の前にうち臥し給ひにけり。少將、内より出で給ふとておはして、うち叩き給ふに、人々おどろきて、中の君起し奉りて、我が御方へ渡し聞えなどするに、やがて入り給ひて、  「大將の君のあながちに誘ひ給ひつれば、長谷(はつせ)へ參りたりつる」 程の事など語り給ふに、ありつる御手習のあるを見給ひて、 常磐なる軒のしのぶを知らずして枯れゆく秋のけしきとや思ふ と書き添へて見せ奉り給へば、いと恥しうて御顔引き入れ給へるさま、いとらうたく子めきたり。  かやうにて明し暮し給ふに、中の君の御乳母なりし人はうせにしが、女(むすめ)一人あるは、右大臣の少將の御(おん)乳母子の左衞門の尉といふが妻なり。類(たぐひ)なくおはするよしを語りけるを、かの左衞門の尉、少將に、  「しか〴〵なむおはする。」 と語り聞えければ、按察の大納言の御許には心留め給はず、あくがれありき給ふ君なれば、御文などねんごろに聞えたまひけれど、つゆあるべき事とも思したらぬを. Alguna vegada quan restaven al llit fins a migjorn, ell la contemplava i li semblava tan distingida i adorable que li feia mal el cor. També ella se’n dolia de viure en un lloc gairebé sens visites i reflexionava de com d’inconstant és el cor dels homes i fins quan duraria tot allò. Passà quatre o cinc jorns emmelangida, tota desanimada pel convenciment de què passava allò que havia pensat. Per la inesperada mullena de les mànigues s’adonà d’allò que aquella situació li ensenyava. Senyals de tardor Hi ha al cor de l’home Quan tot es marceix Una trista visió Així que tot arriba. “Per què aquest costum de posar allò que tinc al cor quan practico cal·ligrafia?” Es digué consirosa per allò que acabava d’escriure i mica en mica es féu de nit. Només s’endormiscà estirada davant de l’estrada encortinada. El tinent pensà d’anar a veure-la tot eixint de palau. Ses forts trucs a la porta sobtaren la gent. Despertaren la germana petita i la portaren a sa pròpia cambra. Ell entrà tot decidit. Mentre li explicava que son pare, el general, l’havia obligat a anar en pelegrinatge a Hatsuse, veié allò que havia escrit com a exercici de cal·ligrafia. Ell hi afegí al costat : Que us oblideu De la falguera sempre Constant als ràfecs La visió que coven De la tardor que marceix? Quan ell li ho ensenyà ella en fou molt avergonyida i es tapà la cara amb tot l’encant d’una criatura. I així passaren matins i vespres. La dida de la germana petita havia traspassat. Tenia una filla única maridada amb un oficial de la Guàrdia de l’Esquerra de la Porta, fill de la dida d’un tinent, el qual pare era ministre de la Dreta. Ella li parlà a son espòs, l’oficial, de la bellesa sens parió de la noia i el qual li ho digué al tinent qui ja no s’estimava son esposa, filla de l’Inspector Gran Conseller. Aquest tinent campava per on li abellia i la festejà amb lletres afalagadores, emperò, ella no considerà en absolut aquell afer. o 0 o