落窪物語 -42-
Ochikubo Monogatari
– Història d'Ochikubo
– (Obra anònima del segle X)
La versió digital d'aquesta obra és diferent de la que he emprat per a la meva traducció. Això no obstant, les diferències no alteren la interpretació del text. No n'he trobat cap altra de disponible.
中将の君は、女君の例のやうならず思ひたるは、このこと聞きたるなめりと思しぬ。二条におはして、「御心のゆかぬ罪を聞き明らむつるこそ、うれしけれ」、女君「何事ぞ」、「右の大殿のことなりけりな」と宣へば、女「そらごと」とて、ほほゑみて居たまへれば、「物ぐるほし。帝の御むすめ賜ふとも、よも得はべらじ。初めも聞えしを、ただつらしと思はれきこえじ、となむ思へば、女の思ふことは、また人設くることこそ嘆くなれと聞きしかば、その筋は絶えにたり。人々とかう聞ゆれども、よもあらじと思せ」と宣へば、「さ思はむも、下くづれたるにや」と言へば、「『思ひきこゆ』と聞えばこそ、あやしとも宣はめ、『ただつらき目見せたてまつらじ』と聞ゆれば、志のあるかは」など聞えたまふ。
帯刀、衛門に会ひて、「さらに、な思ひたまうそ。この世には、御心憂かるべきにあらず」と言ふ。御乳母、いといとほしく言はれて、またもうち出でず。かの殿には、かくおはし通ふ所ありけりと聞えて、思し絶えにけり。
かく思ふやうにのどかに思ひかはして住みたまふほどに、はらみたまひにければ、ましておろかならず。四月、大将殿の北の方、宮達、桟敷にて物見たまふに、中将の君に、「二条に物見せきこえたまへ。わかく物したまふ人は、物見まほしくたまふものを。おのれも、今まで対面せぬ、心もとなきに、かかるついでにとなむ思ふ」と聞えたまへば、中将、いとうれしと思ひたまへるけしきにて、「いかなるにか侍らむ、人のやうに物ゆかしうもしはべらざめり。今そそのかして参らせむ」と聞えたまひて、二条におはして、「上はかくなむ宣ふぞ」と聞えたまへば、「心ちの悩ましうて、あやしげにはりたるも思ひ知られて。物見に出でたらば、われ見えたらむに、いとわりなからむ」とて物憂げはれば、中将「誰か見む。上、中の君こそは。それ、まろが見たてまつる同じこと」とて、強ひてそそのかし聞えたまへば、「御心」と聞えたまふ。北の方、御文にも、「なほ渡りたまへ。をかしき見物も、今はもろともにとなむ思ひたまふる」と聞えたまへり。見たまふにつけても、かの石山詣での折、ひとり選り捨てたまひしも思ひ出でられて、心憂し。
一条の大路に檜皮の桟敷いといかめしうて、御前に皆砂子敷かせ、前栽植ゑさせ、久しう住みたまふべきやうに、しつらひたまふ。暁に渡りたまひぬ。衛門、少納言、一仏浄土に生まれたるにやあらむと、おぼゆ。この君にいささか心寄せあらむ人をば、ねたきものに言ひののしりしを見ならひたるに、台の御方の人とて、いたはり用意したまふさま、いとめでたし、と思ふ。乳母のおとど、さこそわびしか、出で来て、心しらひ仕うまつりて、「いづれか惟成があるじの君」と問ひありきて、若き人々に笑はる。女君は、「何か疎々しくは思ひきこえむ。思ふべき仲は、むつまじくなりぬるのみなむ、後もうしろやすく心やすき」とて、上や中の君などおはする所に入れたてまつりたまふ。見たまふに、わがむすめ、姫宮にも劣らずをかしげにて見ゆ。紅の綾の打袷一襲、ニ藍の織物の袿、薄物の濃きニ藍の小袿着たまひて、恥づかしと思ひたまへる、いとをかしうにほへり。姫宮は、げにただの人ならずあてに気高くて、十ニばかりにおはしませば、まだいと若う、いはけなう、をかしけなり。中の君は若き御心に、をかしと思して、こまやかに語らひきこえたまふ。
El Chûjô pensà que sa dama no es comportava de son natural perquè segurament havia sentit d'aquell afer. Arribat a Nijô li digué :
– Sóc molt content perquè he capit la raó de ton malestar.
– Què és?
– La proposta del ministre de la Dreta.
– No és açò – digué ella somrient.
– Em faràs parar boig. Fins i tot renunciaria a la filla de l'emperador. Sempre he dit que no et vull malcontenta. Entenc el dolor d'una dona quant se sent abandonada. Qualsevulla cosa que sentis dir no t'ho creguis pas.
– Encara que et cregui “....i no s'esfondra?” com diu el poema (57).
– Tot i que em sentissis dir que t'estimo ho dubtaries. Quan et dic que vull que no tinguis cap malestar aquesta és ma volença.
Quan Tachihaki es trobà amb Emon li digué :
– No n'has de dubtar del Chûjô. La dama no s'ha d'amoïnar per res en aquest món.
La dida, apesarada, no tornà parlar més d'aquell afer. Féu saber al ministre que el Chûjô visitava una dama, i allò s'acabà.
Així doncs, el Chûjô i Ochikubo visqueren desansiats i en placidesa. I quan ella fou prenys no cal dir de l'amatença que ell li tingué.
A la quarta lluna, la Kita no Kata del Taishô decidí d'anar a veure la processó del santuari de Kamo amb sa segona filla i sa néta la princesa.
– Digues a la dama de Nijô de venir amb nosaltres. A la gent jove li agraden aquests espectacles. Em sap greu no haver-la vist en aquest temps. Friso per fer-ho en l'avinentesa.
El Chûjô fou molt content.
– No sé perquè, mes no sembla tenir cap interès en aquestes coses com la majoria de la gent. Avui faré per animar-la.
–
De tornada a Nijô li ho digué a Ochikubo qui féu apesarada :
– No em trobo bé, ja saps que em sento feixuga. Si hi anés, els hi seria una nosa d'aquesta manera.
– Qui et mirarà? Només hi haurà la mare i ma segona germana, que són com si fos jo mateix.
Son insistència aconseguí convèncer-la.
La mare del Chûjô li envià una lletra.
– Veniu amb nosaltres. És un espectacle molt agradós i ho podem fer plegades.
Tan punt Ochikubo la llegí li vingué a la memòria el pelegrinatge a Ishiyama (58) quan la deixaren sola a casa, i en fou consirosa.
Al camí ral d'Ichijô s'alçà una llotja imposant coberta amb escorça de xiprer, amb sorra blanca escampada al davant i arbres plantats al darrere, tot fet de manera com si s'hi hagués de viure per sempre.
Sortiren a l'alba. Emon i Shônagon es sentiren com si haguessin reviscut al paradís. Havien estat acostumades a ésser escridassades amb malvolença a la més petita expressió d'afecte vers Ochikubo, i ara essent a son servei i tractades amb gentilesa n'eren ben cofoies.
La dida del Chûjô, malgrat tot allò que havia dit, hi anà també i es mostrà tota agradosa.
– Amb qui s'està el senyor de mon fill?
I les joves dames es posaren a riure.
La mare del Chûjo preguntà a Ochikubo :
– Com és que penseu què no us tinc afecte? Només estimant-se una relació esdevindrà estreta.
I la féu asseure al costat de sa filla i ella mateixa.
Observà Ochikubo i no trobà pas son encant inferior al de sa pròpia filla ni al de la princesa. Duia un kimono folrat de domàs de color vermell fosc damunt d'un vestit sens folre de color vermell i blau amb un kimono de seda dessota de tonalitats més fosques. Amb sa parença de timidesa era d'un encant molt especial. La princesa no era pas una persona corrent, de noble aparença i tot i que amb només dotze anys era una bellesa. La segona filla, amb ses maneres jovenívoles, parlava molt afablement amb Ochikubo.
- - - - - -
57 – Referència al poema no. 3009, Kokinwakarokujô (古今和歌六帖) :
あだ人は下崩れゆく岸なれや思うといへど頼まれずしうて.
58 – Veure el capítol no. 3.
o0o