堤中納言物語 -28-
TSUTSUMI CHÛNAGON MONOGATARI
HISTÒRIES DEL CONSELLER DE LA RIBERA DEL RIU
Anònim. Recull de diverses històries entre els segles 11 i 14.
La versió digital d'aquesta obra és diferent de la que he emprat per a la meva traducció. Això no obstant, les diferències no alteren la interpretació del text.
六
貝合わせ
EL CONCURS DE PETXINES
疾く歸りて、
「いかでこれを勝たせばや。」
と思へど、晝は出づべき方もなければ、すゞろに能く暮見して、夕霧に立ち隱れて紛れ出でてぞ、えならぬ洲濱の三まがりなるを、空竅(うつぼ)に作りて、いみじき小箱をすゑて、いろ〳〵の貝をいみじく多く入れて、上には白銀・こがねの蛤、虚貝(うつせがひ)などを隙なく蒔かせて、手はいと小さくて、
しら浪に心を寄せて立ちよらばかひなきならぬ心寄せなむ
とて、ひき結びつけて、例の隨身に持たせて、まだ曉に、門のわたりを佇めば、昨日の子しも走る。うれしくて、
「かうとばかり聞えねよ。」
とて、懷よりをかしき小箱を取らせて、
「誰がともなくてさし置かせて來給へよ。さて今日のあり樣を見せ給へよ。さらば又々も。」
と言へば、いみじく喜びて、
「唯ありし戸口、そこはまして今日は人もやあらじ。」
とて入りぬ。洲濱、南の高欄に置かせてはひりぬ。やをら見通したまへば、唯同じ程なる若き人ども、二十人ばかりに裝束(さうぞ)きて、格子あげそゝくめり。この洲濱を見つけて、
「あやしく。誰がしたるぞ、〳〵。」
といへば、
「さるべき人こそなけれ。おもひ得つ。この昨日の佛のし給へるなめり。あはれにおはしけるかな。」
と、喜び騷ぐさまの、いと物狂ほしければ、いとをかしくて見て歸り給へりとや。
“Si pogués tornar-me'n immediatament i fer alguna cosa perquè guanyés!” pensà el tinent, emperò, no hi havia manera d'eixir a ple migjorn, amagat per la boirina del vespre ja s'escapoliria. Prengué una plata on hi havia un paisatge exquisidament ben fet que representava un litoral amb tres cales. En un clot a la sorra hi ficà una preciosa caixeta que omplí amb un munt d'esplèndides petxines assortides i damunt hi escampà tot de cloves de cloïsses i caragoles de mar. Amb lletra menuda féu un poema que lligà a la plata :
Si us confieu
i en les blanques ones
oferiu el cor
que sigui amb l'ajuda
només de les petxines.
Encara era de matinada i mentre voltava per l'entrada principal amb son escorta habitual, la nena que havia conegut el jorn abans corria per allà i en fou molt content.
– Té, no t'he enganyat!
I del vestit tragué una preciosa caixeta que li’n donà.
– Porta aquesta plata dintre i dona-ho a alguna dama de companyia sens que ningú no sàpiga de qui és. Deixa'm veure què passa avui. Si m'ajudes n'hi haurà més, força més.
I era tan contenta que només pogué dir ;
– La mateixa porta on vau ésser ahir. Avui no hi ha tanta gent.
I anà cap a dintre.
El tinent féu posar la plata a un racó que donava al sud i es ficà al seu lloc. Aguaità en silenci i veié només unes vint noietes de la mateixa edat que s'afanyaven abillades de manera formal en aparença alçant els reixats.
– Qui ha fet açò? Qui ho ha fet? - digueren sorpreses.
– Ningú no ho ha pogut fer. Ara hi caic! Sembla cosa del Buda d'ahir. S'ha compadit de nosaltres!
I eren tan excitades que ballaren com si s'haguessin trastornat, i ell ho esguardà ben entretingut.
o0o
