NTCJ 67

檀風
Danpû

Literalment : “Vent del cedre”, però no correspon al context de l'obra.
Alguns comentaristes s'inclinen per la possibilitat de que es tracti d'una errada i que el caràcter 檀 no fos 擅 que significa “arbitrari, egoista.....” i que s'ajustaria millor al sentit de l'obra, tot i que la seva pronunciació és “sen”.

Autor : Desconegut.
La primera referència d'aquest Nô és de l'any 1465.


Argument :

És una història del “Taiheiki” on es narra la venjança del fill de Hino Suketomo (日野資朝, 1299-1332), Hino Kumawakamaru (日野阿新丸, ¿-?), segons el còmput d'anys característic japonès tenia onze/tretze anys. El seu nom a l'obra és Umewaka (楳若). El seu pare va ser exiliat a l'illa de Sado (佐渡島) per haver participat, per segona vegada, en un complot contra el govern militar de Kamakura (鎌倉) que va durar des del 1185 fins el 1333, i a favor de l'emperador Go-Daigo (後醍醐天皇, 1288-1329). Hino Suketomo ja n'havia protagonitzat un altre de complot però va ser perdonat per això el segon cop va ser encarcerat a Sado on seria executat.
Evidentment el Nô escurça la història, elimina detalls i precipita el final.

檀風 comença amb la presentació del cap de la presó de l'illa, Honma Saburô (本間三郎) que explica que té presoner Hino Suketomo i que ha rebut ordres d'executar-lo l'endemà. Un dels seus ajudants arriba dient que hi ha un monjo,Sotsu no Sotsu no Ajari (帥の阿闍梨) que ha arribat acompanyant el fill de Suketomo i que el desitgen veure. Honma diu que les visites estan prohibides però l'ajudant insisteix dient que han vingut des de molt lluny i que considerant la mort imminent del pare hauria de permetre-ho aquesta vegada. Honma reflexiona i finalment decideix concedir la darrera entrevista. Va a comunicar-li la nova a Suketomo, però li diu també que no podrà veure el noi. Entren el monjo i Umewaga i es planyen de la dissort de Suketomo.
Els soldats porten Suketomo a la platja per ser decapitat. Abans de morir Suketomo demana a Honma que faci el possible perquè el noi s'embarqui de seguida i pugui tornar a casa sense problemes i Honma li'n dóna paraula. Un cop executat Honma diu al monjo i al noi que poden passar la nit en la cel.la que ocupava el seu pare i demà descansats podran agafar l'embarcació de tornada. Sotsu no Ajari demana poder celebrar un servei funerari cosa que Honma accepta.
Quan Sotsu no Ajari i Umewaka es queden sols el noi diu que pensa matar Honma per haver executat el seu pare i decideixen fer-ho aquella mateixa nit. Umewaka s'esmuny dintre la cambra on dorm Honma i el mata amb la seva espasa. Fugen a corre-cuita perseguits pels crits dels soldats que els han descobert.
Sotsu no Ajari i Umewaka arriben al moll on hi ha un vaixell i demanen permís per embarcar-s'hi, però el capità diu que espera el vent de llevant per poder salpar. Sotsu no Ajari diu que ells els hi cal el de migjorn. Després d'un estira i arronsa comença a bufar llevant i el capità ordena salpar. Sotsu no Ajari li demana que esperi que han d'anar-se'n de l'illa i veu inquiet com els soldats s'acosten al moll. El vaixell salpa amb el llevant. Sotsu no Ajari comença a pregar devotament i demana l'ajut dels avatars de Buda. L'embarcació s'allunya però de sobte canvia el vent i s'aixeca migjorn. Estan salvats. Poden traslladar-se al vaixell que ha canviat de rumb i van cap a la capital sans i estalvis.


Referències :

“Taiheiki” (太平紀) : Annals de la Gran Pau.
Obra històrica en 40 parts amb la participació de diverses mans, anònimes, en diverses etapes, però, evidentment, de monjos que afavorien la dinastia del sud. Sembla ser que la versió final va ser d'un monjo budista anomenat Kojima l'any 1372. Fa referència al període conegut com “Nanbokuchô” (南北朝時代) : Període de les corts del nord i del sud.
Les dues dinasties que dominaven el país entre els anys 1336 i 1392 i enfrontades tan ideològicament com militarment., amb el resultat final de l'extinció de la dinastia del sud.

“Heike Monogatari” (平家物語):
Llibre no. 4 : La fi del príncep (宮御最後).
Llibre no. 5 : L'ascetisme de Mongaku. (文學荒行).
Llibre no. 9 : El missatge a Yashima de l'emperador retirat (八島院宣).


“Wakanrôeishû” (和漢朗詠集) : Recull de poesia japonesa i xinesa per a cantar. Compilador : Fujiwara no Kinto　(藤原公任, 966-1041)
Consta d'uns 588 fragments de 漢詩 (kanshi ), composició, en japonès, de poesia xinesa, i uns 216 和歌 (waka), poesia japonesa).

"Tsurezurehusa (徒然草) capítol no. 5.

“Soga Monogatari” (曽我物語) : Història del germans Soga. Obra anònima de venjança. La versió xinesa de finals de l'època de Kamakura (鎌倉時代,1185-1333) té 10 volums, i la japonesa de principis de Muromachi (室町時代,1336-1573 ) en té 12.
“Genji Monogatari”(源氏物語), capítol 22 : Tamakazura (玉鬘).

o0o

NTCJ 66

国栖
Kuzu

Autor : Desconegut.

Argument :

Obra basada en la lluita pel tron que el príncep Ôama no o-ji (大海人皇子), posteriorment l'emperador Tenmu (天武天皇 , 631?- 686) va mantenir amb el seu nebot Ôtomo (大友皇子, 648-672) que seria un emperador de breu regnat, només uns mesos, amb el nom de Kôbun (弘文天皇). Aquesta disputa és coneguda com “Jinshin no ran” : La guerra Jinshin (壬申の乱, any 672). Degut a les intrigues de la cort promogudes principalment pel germà, l'emperador Tenji (天智天皇, 626-672), el príncep Ôama tement per la seva vida va decidir entrar en religió i allunyar-se així de la cort imperial. El fill de Tenji, el príncep Ôtomo, tenia una mare de poc rang imperial i per això no podia accedir al tron, però Tenji estava obsessionat amb que fos ell el seu successor tot i que li corresponia a Ôama ser l'emperador però Tenji va entronitzar el seu fill.

El Nô descriu una llegenda en que Ôama és perseguit per Ôtomo i fuig a les muntanyes de Yoshino, a Nara.

Una parella d'ancians que viu a un lloc de Yoshino anomenat Kuzu veu un dia tot pescant uns núvols de color porpra sobre la seva cabana. Ho consideren un bon auguri i tornen cofois esperant un esdeveniment important. Quan arriben es troben amagat a casa seva Kiyomihara no Tennô (浄御原浄御原の天皇), aquest és el nom del príncep Ôama emprat en aquest NÔ (Kiyomihara era un santuari dedicat a l'emperador Tenmu. Es desconeix la data de la seva construcció però se sap que es va erigir per commemorar la seva visita a un poblet de Naniwa).
Quan pregunten qui és un dels servidors del príncep els hi diu que és Kiyomihara no Tennô. Naturalment, els dos ancians se senten molt honorats i quan se n'assabenten que fa uns dies que no menja res li preparen uns apis acabats de collir i una truita d'aigua dolça (国栖魚). La mica del dinar que ha sobrat els ancians ho consideren irreverent llençar-ho a la brossa i ho fan al riu com a mostra de respecte. Tan punt els bocinets del peix toquen l'aigua es transformen en una truita viva que neda vigorosament. Bocabadats tots ho consideren com de bon averany. El fet de retornar a la vida ho interpreten com la certesa de que el príncep tornarà a la capital i serà emperador. Un servidor dóna la veu d'alarma : els perseguidors són a prop. El vell diu que s'amaguin a l'embarcació. Arriben els soldats i pregunten si han vist al príncep. Els hi diuen que poden buscar dintre de la casa, que ells no han vist ningú. Fan la recerca endebades i quan estan a punt d'escorcollar l'embarcació el pescador aconsegueix convèncer-los de que allà, en una pobra barca empudegada de peix, no hi ha res, que la contrada és molt gran i que hi ha molts llocs on arraulir-se. Els soldats acaben per anar-se'n i seguir amb la persecució en un altre indret. La parella avisa que ja poden sortir i tothom lloa la fidelitat i l'enginy que han demostrat, la qual cosa ha salvat la vida al futur emperador. De nit, mentre tothom descansa, apareix una “verge celestial” que enceta una dansa per celebrar la confirmació del bon auguri que portarà el príncep a palau on serà el nou emperador.

Referències :

“Shinkokinshûwakashû” (新古今和歌集) : Nova antologia de poemes japonesos antics i nous.
Recull encarregat per l´emperador Gotoba l´any 1201 i editat per Fujiwara no Teika, Fujiwara no Ariie, Fujiwara no Ietaka, Minamoto no Michitomo, Jakuren i Fujiwara no Masatsune. Consta de 1978 poemes, la col.lecció més extensa fins aleshores.
L´emperador va tenir un gran interès en aquesta antologia supervisant-la i discrepant obertament amb Teika. Va anar a l´exili amb ella tot preparant-ne una versió més reduïda i adaptada al seu gust.

“Kojiki” (古事記) : Annals de fets del passat.
“Kokinwakashû” (古今和歌集) : Antologia de poemes japonesos antics i nous.
Editada a principis del segle X. Encarregada per l´emperador Shirakawa i recopilada per Minamoto no Toshiyori (Shunrai).
El seu prefaci és molt famós: la llavor de la poesia japonesa és el cor dels homes. Està considerada el model de la poesia clàssica.
Consta de 1111 poemes (en les edicions més divulgades) i de 20 llibres, cadascun amb un títol basat en els tòpics poètics convencionals (les estacions de l´any,
l´amor, separació de les persones estimades, dol, etc.).

Entre d'altres, el poema no. 492, d'autor anònim :

吉野河いはきりとほし行く水のおとにはたてじこひはしぬとも
No faré la remor de l'aigua del riu Yoshino que s'escola entre les roques encara que mori d'amor per tu.

“Taiheiki” (太平紀) : Annals de la Gran Pau.
Obra històrica en 40 parts amb la participació de diverses mans, anònimes, en diverses etapes, però, evidentment, de monjos que afavorien la dinastia del sud. Sembla ser que la versió final va ser d'un monjo budista anomenat Kojima l'any 1372. Fa referència al període conegut com “Nanbokuchô” (南北朝時代) : Període de les corts del nord i del sud. Les dues dinasties que dominaven el país entre els anys 1336 i 1392 i enfrontades tan ideològicament com militarment., amb el resultat final de l'extinció de la dinastia del sud.

“Heike Monogatari” (平家物語),llibre 9 : Història d'Ukezuki (生食之沙汰) i : El recompte de les tropes a Mikusa (三草勢揃).

“Wakanrôeishû” (和漢朗詠集) : Recull de poesia japonesa i xinesa per a cantar. Compilador : Fujiwara no Kinto　(藤原公任, 966-1041)
Consta d'uns 588 fragments de 漢詩 (kanshi ), composició, en japonès, de poesia xinesa, i uns 216 和歌 (waka), poesia japonesa).

“Genpei Jôsuiki” , també anomenat “ Genpei Seisuiki”,(源平盛衰記), “Relació de les guerres Genpei”.
Actualment entre els medievalistes del Japó s'utilitza la lectura “Jôsuiki” com la generalitzada.
Obra anònima del període tardà de Kamakura (鎌倉,1249-1382) i principis del de Nanboku (南北線, 1336-1392) que narra les lluites entre els Minamoto i els Taira de finals de l'època Heian. Cobreix els anys 1180-1185, i va ser escrita majoritàriament per monjos. És un llibre complementari o alternatiu al Heike Monogatari, tot i que es narren fets que no es troben en l'obra anterior, i sent-ne la figura principal Minamoto no Yoritomo (源 頼朝, 1147-1199).


“Nihon Shoki” (日本書紀), també “Nihongi” ( 日本紀).

“Keikokushû” (経国集) : Recull per governar l'estat.
Es tracta d'un “kanshi” (composicions en japonès de poesia xinesa) en vint parts. Encarregada per l'emperador Junna ( 淳和天皇, 786-840) i compilada per Yoshimine Yasuyo i Shigeno Sadanushi, entre altri, l'any 827.

“Soga Monogatari” (曽我物語) : Història del germans Soga. Obra anònima de venjança. La versió xinesa de finals de l'època de Kamakura (鎌倉時代,1185-1333) té 10 volums, i la japonesa de principis de Muromachi (室町時代,1336-1573 ) en té 12.
“Taketori Monogatari” (竹取物語).
“Manyôshû” (万葉集).

o0o

NTCJ 65

安宅
Ataka
La barrera d'Ataka

Autor : Desconegut. Obra representada l'any 1465 pel grup Kanze.

En el 能本作者注文 es diu que és d'autor desconegut, però que podria ser de Konparu Zenchiku (金春禅竹, 1405-1472 -?-) : 作者不分明能 但シ大略金春能か.

Era el gendre de Zeami i qui es va encarregar de tots els afers de la companyia teatral quan el seu sogre va ser exiliat a l'illa de Sado.
Va ser també un autor prolífic i un gran teòric sobre l'art de la interpretació del Nô.


Argument :

El Nô està basat en la figura de Minamoto no Yoshitsune (源 義経, 1159-1189), un dels personatges històrics més populars del Japó. És impossible destriar els fets històrics de la llegenda al voltant del gran vencedor dels Taira, especialment de la batalla final de Dan-no-ura (壇ノ浦) que precisament marcaria el punt d'inflexió de la seva vida. Després d'aquella fita van començar els problemes amb el seu germà Minamoto no Yoritomo (源 頼朝, 1147-1199) i que acabarien amb el final luctuós de Yoshitsune arran de la batalla del riu Koromo al ser traït i que va provocar el seu suïcidi.

L'obra descriu un dels moments més tensos de la fugida de Yoshitsune.

Yoritomo sap que Yoshitsune va a amagar-se a les zones centrals del país i ordena establir un control al camí que hi porta i que és l'únic que el seu germà pot utilitzar per fugir de la seva persecució. Togashi no Nanigashi (富樫の何某, ¿-?) i els seus soldats han de vigilar tothom que hi passi, especialment uns “yamabushi” (grup de monjos que viuen a les muntanyes i que es distingeixen per la seva caputxa de color negre) que sembla és la disfressa de Yoshitsune i del pocs fidels que l'acompanyen. Abans d'arribar a aquell punt Benkei avisa Yoshitsune i als altres que es preparin, que segurament els soldats estan esperant la seva arribada. Repassen les disfresses, els barrets ben enfonsats, i tots a l'aguait. Quan arriben a la barrera on Togashi està controlant tots els “yamabushi” que hi volen passar. S'ha escampat per tot el país que Yoshitsune vol anar cap a l'interior del país per demanar el suport del seu antic protector Fujiwara no Hidehira (藤原 秀衡,1122 ?- 1187) i esmunyir-se així del setge de Yoshitomo. Togashi explica que un dia abans n'havien mata tres de “yamabushi”. Benkei, calmós, insisteix que ells van a captar fons per a la reconstrucció del seu temple. Després d'una explicació sobre els orígens dels “Yamabushi”, Togashi, sospitant que es tracta dels fugitius, demana a Benkei que li llegeixi la llista de les subscripcions, “Kanjinchō" (勧進帳), per a la reconstrucció del temple que diuen servir. Aquí comença la l'escena potser més famosa de les arts teatrals japoneses. Benkei, òbviament no n'hi ha cap de llista, es treu un rotlle qualsevol de paper del paquet que porta a l'esquena i comença ha llegir. Fa una relació de les donacions i del temple cremat durant la guerra que espera la restauració. Togashi i els altres queden bocabadats de la lectura i els permeten passar. Tot just quan estan creuant un dels soldats avisa Togashi de la semblança d'un dels “yamabushi” amb el general fugit Yoshitsune. Togashi s'apressa a aturar-los. Diu que un d'ells té l'aspecte del pròfug i que no pot passar. Benkei es fa el sorprès i agafa un bastó amb el qual colpeja Yoshitsune tot dient que té tota la culpa del que els hi passa pel seu aspecte sospitós. Tothom resta astorat. Uns perquè saben de qui realment es tracta, i els altres perquè si fos el veritable Yoshitsune ningú no gosaria bastonejar-lo, mai un subordinat no gosaria fer-ho. Togashi trasbalsat diu que es tracta d'una errada i que se'n poden anar. Benkei apressa tothom a passar ràpidament. Un cop a l'altra banda busquen un indret per descansar i Benkei lamenta la seva acció, que no ha vist cap altre manera de superar el tràngol. Però Yoshitsune el reconforta dient que allò els ha salvat i li agraeix la seva capacitat de reacció. Mentre reposen Yoshitsune recorda les seves lluites i la seva fidelitat al seu germà i es plany de la seva situació actual obligat a fugir. De sobte Togashi arriba al lloc. Es mostra molt penedit de les seves sospites i els convida a beure, cosa que plau tothom.


El personatge de l'obra, el “shite” és la figura fidel per antonomàsia de la literatura japonesa :
Benkei. El seu nom complet era Saito- Musashibo- Benkei 西塔武蔵坊弁慶, 1155 – 1189). Amb ell també la història i la llegenda fan una barreja indestriable. En una es diu que era fill d'un monjo d'un santuari que havia violat la filla d'un ferrer. Una altra que era el fill d'una deïtat, i moltes li confereixen els atributs d'un dimoni o d'un monstre, de fet d'infant se l'anomenava “el nen dimoni”. Al setze ja feia més de dos metres.
Va entrar en religió de jovenet, va viatjar molt per tots els monestirs del país i va convertir-se en un “yamabushi”. Era molt expert amb l'espasa. . Es diu que una vegada es va posar a l'entrada del pont de Gôjô, a Kioto, on va desafiar a tothom que portava espasa a lluitar amb ell i si perdien Benkei se'ls hi quedava l'arma que anava destinada a la reconstrucció d'un monestir. N'havia vençut 999 abans d'enfrontar-se al jove general Yoshitsune. Benkei va ser derrotat i va jurar servir tota la seva vida Yoshitsune, esdevenint el seu home més fidel. Van lluitar junts en totes les batalles i en la darrera va contenir ell sol l'assalt final de les tropes de Yoshitomo fins a la mort perquè Yoshitsune pogués preparar el seu “seppuku”
(切腹) de rigor.



Referències :

“Gikeiki (義経記), amb la pronunciació alternativa de “Yoshitsune Ki”. Obra en vuit parts, segurament de diversos autors, no hi ha dades al respecte, sembla, però, que algú amb una bona preparació en va fer la versió final.. Es pot considerar com una segona part del Heike. Tracta sobre Minamoto no Yoshitsune (源 義経, 1159-1189)-

“Genpei Jôsuiki” , també anomenat “ Genpei Seisuiki”,(源平盛衰記), “Relació de les guerres Genpei”.
Actualment entre els medievalistes del Japó s'utilitza la lectura “Jôsuiki” com la generalitzada.
Obra anònima del període tardà de Kamakura (鎌倉,1249-1382) i principis del de Nanboku (南北線, 1336-1392) que narra les lluites entre els Minamoto i els Taira de finals de l'època Heian. Cobreix els anys 1180-1185, i va ser escrita majoritàriament per monjos. És un llibre complementari o alternatiu al Heike Monogatari, tot i que es narren fets que no es troben en l'obra anterior, i sent-ne la figura principal Minamoto no Yoritomo (源 頼朝, 1147-1199).

“Azuma Kagami” (吾妻鏡, també s'escriu 東鑑, amb la mateixa pronunciació) : Mirall de l'est.
Autor desconegut. És una crònica medieval de l'època de Kamakura (鎌倉, 1185/1192 – 1333) que cobreix la rebel.lió dels Minamoto contra els Heike entre els anys 1180 i 1266. L'obra també és coneguda com “Hôjôbon” (北条本) perquè el document va estar en possessió de la família d'aquest nom abans de ser lliurat com un regal a Tokugawa Ieyasu (徳川 家康, 1543-1616).
Consta de 52 parts però manca la no. 45 que es considera perduda. Tot i les seves mancances és l'obra fonamental d'aquest període històric.

“Kokinwakashû” (古今和歌集) : Antologia de poemes japonesos antics i nous.
Editada a principis del segle X. Encarregada per l´emperador Shirakawa i recopilada per Minamoto no Toshiyori (Shunrai).
El seu prefaci és molt famós: la llavor de la poesia japonesa és el cor dels homes. Està considerada el model de la poesia clàssica.
Consta de 1111 poemes (en les edicions més divulgades) i de 20 llibres, cadascun amb un títol basat en els tòpics poètics convencionals (les estacions de l´any, l´amor, separació de les persones estimades, dol, etc.).


“Shinkokinshûwakashû” (新古今和歌集) : Nova antologia de poemes japonesos antics i nous.
Recull encarregat per l´emperador Gotoba l´any 1201 i editat per Fujiwara no Teika, Fujiwara no Ariie, Fujiwara no Ietaka, Minamoto no Michitomo, Jakuren i Fujiwara no Masatsune. Consta de 1978 poemes, la col.lecció més extensa fins aleshores.
L´emperador va tenir un gran interès en aquesta antologia supervisant-la i discrepant obertament amb Teika. Va anar a l´exili amb ella tot preparant-ne una versió més reduïda i adaptada al seu gust.


“Gosenwakashû” (後撰和歌集) : Antologia de seleccions posteriors de poesia japonesa.
Comprèn 1426 poemes i la seva data de composició és de la primera part de l´era Heian.
El seu promotor va ser l´emperador Murakami (regnat : 946-967) i els recopiladors Ônakatomi no Yoshinobu, Kiyowara no Motosuke, Minamoto no Shitagô, Ki no Tokibumi i Sakanoe no Mochiki, cinc erudits que, de fet, es van basar en el Kokinshû. Potser el seu màxim interès rau en les extenses notes fetes per ells.

“Heike Monogatari” (平家物語), llibres :
No. 2 : L'exili del superior general (座主流)
No. 5 : La llista de les subscripcions(勸進帳).
No. 13 : La visita imperial a Ohara (大原御幸).

“Hôgen Monogatari” (保元物語). Crònica militar de la guerra civil de l'any 1156 sobre la successió imperial i el control dels regents Fujiwara. Va donar lloc a establir el primer govern dominat pels samurais de la història japonesa, entre altres esdeveniments polítics. Obra d'autor, o autors, desconegut.
“Myôkôrengekyô” (妙法蓮華經) : Sutra del Lotus, generalment abreujat “Hôkkekyô” (法華經).
Versió japonesa del “Saddharma Puṇḍarīka Sūtra”
Un petit resum d'aquest sutra sobre el qual hi ha biblioteques senceres dedicades a la seva exegesi.
Probablement va ser compilat durant el primer segle de l'era cristiana, uns 500 anys després del Parinirvana (el darrer nirvana) de Buda, i que no és inclòs en el corpus més antic de les escriptures budistes lligades històricament a la vida de Buda.
El sutra pretén ser un dels discursos fets per Buda cap al final de la seva vida. La tradició diu que una vegada escrit va ser guardat durant 500 anys al reialme dels dracs (Nagas), sent posteriorment introduït en el món dels humans, perquè la versió feta el 406 la més completa.
És potser el sutra més conegut i el text està expressat en forma de paràboles, fet que el va popularitzar.

“Soga Monogatari” (曽我物語) : Història del germans Soga. Obra anònima de venjança. La versió xinesa de finals de l'època de Kamakura (鎌倉時代,1185-1333) té 10 volums, i la japonesa de principis de Muromachi (室町時代,1336-1573 ) en té 12.
“Genji Monogatari”(源氏物語), capítol “Suma” (須磨).
“Wakanrôeishû” (和漢朗詠集) : Recull de poesia japonesa i xinesa per a cantar. Compilador : Fujiwara no Kinto　(藤原公任, 966-1041)
Consta d'uns 588 fragments de 漢詩 (kanshi ), composició, en japonès, de poesia xinesa, i uns 216 和歌 (waka), poesia japonesa).

“Kanginshû” (閑吟集) : Cançons per a les hores de lleure.
Antologia del 1518. Consta de 311 cançons, molt populars, té un cert paral.lelisme amb “Carmina Burana”. Té dos pròlegs : un en japonès i un altre en xinès.
Va tenir molta influència en el Kabuki femení i els cants per a shamisen.
Segons algunes fonts suggereixen que potser és obra de Sôchô (宗長, 1448-1532), però no hi ha prou elements per adjudicar-li l'autoria.
o0o