落窪物語 -29-
Ochikubo Monogatari

– Història d'Ochikubo
– (Obra anònima del segle X)

La versió digital d'aquesta obra és diferent de la que he emprat per a la meva traducció. Això no obstant, les diferències no alteren la interpretació del text. No n'he trobat cap altra de disponible.

　あこき「この年ごろいみじくはべりつることの中に、わびしくもいみじうこそはべりけれ。いかがせさせたまはむずる。何の罪にて、かかる目を見たまふらむ。さても、何の身にならむとて、かかるわざをしたまふらむ」と言へば、君「さらになむ物もおぼえぬ。今まで死なぬことの心憂き。心ちは、いと悪し。この翁の近づき来るになむ、いとわびしき。その遣戸かけこめて、な入れそ」と宣へば、「さては腹立ちなむ。なほ、なごめさせおはしませ。頼む方のあらばこそ、今宵はたてこめて、明日はその人に言はむとも思ひはべらめ。少将の君、嘆きわびたまへど、いかでかは。ただ今あたりにだに思し寄らむことかたくなむ。御心のうちも、仏神を念ぜさせたまへ」と言へば、君、げに頼む方なく、はらからとて相思ひたることなし、はしたなげにのみあれば、その人といふべきこともおぼえず。いみじう悲しくて、ただ頼むこととては、涙とあこきとぞ心にかなひたるものにて、さらにここに今宵はあれば、誰も誰も泣くほどに、翁、焼石包みて持て来たるを、わびて手づから取る心ち、恐ろしう、わびしくおぼゆ。
　翁、装束解きて、臥して、かき寄すれば、女「あが君、かくなしたまひそ。いみじく痛きほどは、起きておさへたるなむ、少し安まる心ちする。後を思さば、今宵はただに臥したまへれ」と言ふ。いとわびしくて、いたう病む。あこき「今宵ばかりにてこそあれ。御忌日なれば、なほただ臥したまへれ」と言へば、さもあることとや思ひけむ、「さらば、これに寄りかかりたまへ」とて、前に寄り臥せば、わびしく、おしかかりて泣きゐたり。あこきも、いで憎けれど、うれしき翁の御徳に、御あたりに今宵参りたること、と思ふ。
　ほどなく寝入りて、くづち臥せり。女、少将の君のけはひ思ひあはせられて、いとどあいなく憎し。あこき、いかにして出でなむのたばかりをす。翁のうち驚く時は、いとどいたく苦しがり病みたまへば、「あないとほし。翁の侍る夜しも、かう病みたまふがわびしき」とては、また寝入りぬ。
　明けぬれば、いとうれしと誰も誰も思ふ。翁を突き驚かして、「いと明くなりぬ。出でたまひね。しばしは人の知らせじ。長く思ひたまはば、宣はむことに従ひたまへ」と言へば、「さかし。われも、さ思ふ」と、ねぶたかりければ、目くそ閉ぢあひたる、払ひあけて、腰はうちかがまりて、出でて往ぬ。
　あこき、遣戸引き閉てて、ここにありけりと見えたてまつらじと思ひて、急ぎて曹司に行きたれば、帯刀が文あり。見れば、「からうじて参りたりしかど、御門さして、さらにあけざりしかば、わびしくてなむ帰りまうで来にしや。おろかにぞ思すらむ。少将の君の思したるけしきを見はべるに、心の暇なくなむ。これは御文なり。いかで夜さりだに参らむ」と言へり。御文奉らむよき隙なりと、急ぎ行きて見れば、北の方に、「ここに典薬のぬしの文あり。いかで奉らむ」と言へり。御文奉らむよき隙なりと、急ぎ行きて見れば、北の方、部屋さしたまふ。あなくちをしと思ひて帰る道に、典薬ゆきあひて、文くれたるを取りて、走り返りて、北の方に、「ここに典薬のぬしの文あり。いかで奉らむ」と言へば、北の方、うち笑みて、「心ちまどにたまへるか。いとよし。まめやかにあひ思ひたるぞよき」とて、さし固めし戸口を引きあけたれば、いとをかしうて、少将の君の文取り添へて、さし入れたり。
　少将の君の文見たまへば、「いかが。日の重なるままに、いみじくなむ。
君がうへ思ふやりつつなげくとは濡るる袖こそまづは知りけれ
いかにぢべき世にかあらむ」とあり。女、いとあはれと思ふこと限りなし。「思しやるだにさあんなり。
嘆くことひまなく落つる涙河うき身ながらもあるぞ悲しき」
と書きて、翁の文見むことのゆゆしうて、「あこき、返りごとせよ」と、書きつけて、さし出でたれば、ふと取りて立ちぬ。
　あこき、翁の文を見れば、「いともいとも、いとほしく夜一夜なやみたまひけるをなむ、翁の物の悪しき心ちしはべる。あが君あが君, 夜さりだにうれしき目見せ給へ。御あたりにだに近くさぶらはば、命のびて、心ちも若くなり侍りぬべし。あが君あが君、
老木ぞと人は見るともいかでなほ花咲き出でて君にみなれむ
なほなほ、な憎ませたまひそ」と言へり。あこき、いとあいなしと思ふ思ふ書く。「いと悩ましくせさせたまひて、御みづからは、え聞えたまはず、
枯れ果てて今は限りの老木にはいつかうれしき花は咲くべき」
と書きて、腹立ちやせむと恐ろしけれど、おぼゆるままに、取らせたれば、翁うち笑みて取りつ。
　帯刀が返りごと書く。「昨夜は、ここにも、いふかたなきことを聞えてだに慰めばやと、思ひきこえしに、かひなくてなむ。御文からうじてなむ。いといみじきことどもも出で来て。対面になむ」とて、やりつ。


– Fins ara havíeu patit tota mena de destrets, mes enguany és encara pitjor. Què hem de fer? Per quina culpa en una vida anterior us veieu així? En quin cos reneixerá la Kita no Kata després d'haver-vos fet patit així?
– No puc pensar en res, em planyo d'ésser encara en vida. Em sento molt malament. Només de pensar que aquest vell se m'acosti m'esgarrifo. Tanca la porta, que no entri!
– Açò el farà enutjar. Fem que s'assossegui. Si només poguéssim confiar en alguna persona tancaria la porta i demà matí li ho diríem a algú. El Shôshô és molt amoïnat per vós, mes que hi pot fer ell? Per ara no s'hi pot acostar. Pregueu a Buda i als déus de tot cor.

De fet, Ochikubo no podia comptar amb ningú. No hi havia hagut mai cap afecte entre ella i ses germanastres, només hi havia hagut rebuig, no podia esperar cap ajut de llur part. Era desconsolada. Llevat de ses llàgrimes i d'Akogi no tenia res més. Aquell vespre Akogi restà amb ella a la cambra i ploraren juntes.

El vell arribà amb les pedres calentes embolcallades. Ochikubo era esparverada només de pensar que la tocaria amb ses mans. El vell es descordà la roba, s'ajagué a son costat i l'estirà cap a ell.

– No em prengueu, us ho demano. Sóc adolorida, només incorporada i prement-me el pit amb les mans sento una mica d'alleujament. Ja hi pensareu més endavant, aquesta nit només dormim.

Era desolada i amb molta sofrença.
Akogi digué :

– Serà tot just aquesta nit. Com és un jorn malastruc dormiu només.

I ell pensant que era de debò digué a Ochikubo :

– Doncs, reclineu-vos sobre meu.
–
Ella s'hi repenjà plorant desconsolada. Akogi, tot i detestar-lo, era molt contenta perquè degut al vell ella podia ésser allà aquella nit.
El Tenyaku s'adormí de seguida i començà a roncar. Ochikubo el comparà amb el Shôshô i el trobà repulsiu. Akogi pensava en la manera de sortir d'allà.

El vell es despertà astorat, emperò, ella es féu la malalta dolençosa.

– Quin greu em sap que precisament la nit que he vingut a visitar-vos us trobeu tan malament – i tornà a adormir-se.

A punta d'alba Ochikubo i Akogi eren molt satisfetes. Akogi desvetllà al vell.

– Ja és clar. Heu d'anar-vos-en, que ningú no ho sàpiga durant un temps. Si penseu en el futur, feu com us diu ella.
– Sí, jo també ho penso.

Era encara mig adormit. Es fregà les lleganyes i amb l'esquena encorbada sortí.
Akogi tancà la porta i tornà a sa cambra ràpidament perquè no la veiessin allà.
Quan hi arribà trobà una lletra de Tachihaki.

– Tot i que m'ha estat difícil de venir, m'he trobat amb l'entrada principal tancada i a contracor me n'he tornat. Segurament hauries estat aspriva amb mi. Quan veig tot el que pateix el Shôshô mon cor no té un moment de pau. Açò és una lletra seva. Faré per venir aquest vespre.

Akogi pensà que era un bon moment per a lliurar la lletra i s'apressà a portar-la, emperò, la Kita no Kata ja havia tancat la cambra. Se'n tornava decebuda quan de camí es trobà el Tenyaku que li donà una lletra per a Ochikubo. Akogi la prengué i anà a veure la Kita no Kata.

– Tinc una lletra del vostre oncle el Tenyaku. Com la hi liuraré?

La Kita no Kata somrigué :

– Pregunta com es troba la damisel·la? Excel·lent. Que bé que s'estimin tant!

I obrí la porta. Akogi ho trobà molt divertit i entrà amb la lletra, a la que afegí la del Shôshô. Ochikubo llegí la del Shôshô :

– Com esteu? Mentre passen els jorns més gran és ma pena.

---Quan considero tot açò que us passa són mes mànigues amarades qui saben de tota ma dolença.

Què podem fer per a ésser feliços junts?

Ochikubo fou desolada :

– És només consideració, quina pena!

---En ma dolença les llàgrimes flueixen com riu infinit on el meu cos hi sura amb tot el seu desconsol.

Li era repulsiu llegir la lletra del vell i escriví en un marge de la lletra :

– Akogi, contesta tu mateixa.

Li'n donà, i Akogi sortí.

Akogi la llegí :

– Sento molt, moltíssim, vostra destret d'anit. Quelcom d'aquest vell us féu sentir malament. Estimadíssima, feu-me feliç aquesta mateixa nit! Ésser només al vostre contat m'allargarà la vida i rejovenirà mon cor, estimadíssima!
–
---Tot i arbre vell com la gent em contempla si em miréssiu unes noves poncelles de mi ben floririen.

No em tingueu malvolença, us ho prego!

Akogi escriví desplaguda :

– La damisel·la és molt malalta, per açò no us pot contestar ella mateixa :

---Ara que pansit quan podrà un arbre vell a l'acabament donar nova florida a esplendoroses flors?

Akogi temí que el Tenyaku s'enutjés amb sa resposta, emperò, quan la rebé el vell somrigué.

Akogi contestà a Tachihaki :

– També a mi m'hauria agradat que haguessis vingut anit i tenir el consol d'explicar-te tot el que ha passat, mes fou debades. Amb prou feines he pogut lliurar la lletra del Shôshô. Quelcom molt greu ha succeït. Te'n parlaré quan ens veiem.

o0o