YAMATO MONOGATARI (大和物語) 156

HISTÒRIES DE YAMATO (Obra anònima del segle X)

【百五十六】

信濃国さらしなといふ所に男すみけりわかきときにおやはしにけれはをはなんおやのことくにわかくよりあひそひてあるにこの めの心いと心うきことおほくてこのしうとめのおいかゝまりてゐたるをつねにゝくみつゝ男にもこのをはのみ心のさかなくあしきことをいひきかせけれはむかし のことくにもあらすをろかなることおほくこのをはのためになりゆきけりこのをはいといたうおいてふたへにてゐたりこれを猶このよめところせかりていまゝて しなぬことゝおもひてよからぬことをいひつゝもていましてふかき山にすてたふひよとのみせめけれはせめられわひてさしてんとおもふなり月のいとあかき夜を うなともいさたまへ寺にたうときわさすなるみせ奉らんといひけれはかきりなくよろこひておはれにけりたかき山のふもとにすみけれはその山にはる／＼といり てたかき山の峯のおりくへくもあらぬにをきてにけてきぬやゝといへといらへもせてにけて家にきておもひをるにいひはらたてけるおりにはらたちてかくしつれ と年比おやのことやしなひつゝあひそひにけれはいとかなしくおほえけりこの山のかひより月もいとかきりなくあかくていてたるをなかめて夜ひとよいもねられ すかなしくおほえけれはかくよみたりける
我心なくさめかねつさらしなやをはすて山にてる月をみて
とよみてなん又いきてむかへもてきにけるそれより後なんをはすて山といひけるなくさめかたしとはこれかよしになんありける.


En un lloc de nom Sarashina, a la contrada de Sinobu, hi vivia un home. Els seus pares havien mort quan ell era molt jove i fou una tieta qui tingué cura d'ell com una mare.
L'esposa que tenia l'home era de mal cor i detestava aquesta sogra que els anys havien vinclat son cos i no parava de plànyer-se de la malvolença de la tieta, i, cosa que no havia fet mai, ell la desatengué moltes vegades. La tieta era tan, tan vella que era plegada en dos. Per a la jove muller era més un destorb que res i pensava que com era que encara no s'havia mort. Només feia que malparlar d'ella i blasmar l'home.
- Emporteu-vos-la i llanceu-la al fons de la muntanya!
L'home, aclaparat, finalment s'hi decidí.
Una nit de lluna brillant digué :
- Som-hi tieta. Us portaré al temple a veure una gran cerimònia.
La tieta s'hi deixà emportar ben cofoia. Com vivien al peu d'una muntanya alta la portà ben lluny dintre de la muntanya i dalt del cim d'on ella no podria pas tornar la deixà i s'enfugí. Ella cridà mes ell no respongué. Un cop a casa reflexionà. Les paraules de l'esposa l'havien enutjat fins a comportar-se d'aquella manera, emperò, com la tieta havia tingut cura d'ell durant molts anys com una mare s'entristí molt. Tot contemplant la lluna de blancor infinita que s'alçava sobre la muntanya passà la nit sens poder dormir i ple de tristor composà aquest poema :

Consolació
no n'hi ha pas en mon cor
a Sarashina
quan veig la lluna brillant
on deixí la tieta. (291)

Se n'hi tornà i la portà a casa.

Després d'això, se li digué “la muntanya de la tieta abandonada”, i quan es parla de desconsol es vol dir això. (292)
- - - - - -

291 – Entre altres antologies i reculls : poema no. 878, llibre 17, Kokinwakashû (古今和歌集), i Goshûiwakashû (後拾遺和歌集), llibre 15.
292 - En l'obra hi ha dues expressions que van de “tieta”, “dona gran” i “àvia”. De fet, és un terme genèric per a gent gran. El nom més emprat és el de “tieta” (をば/oba, en el text). Vegeu sobre aquest tema : NTCJ 34 - 姨捨 Obasute / “La tieta abandonada”, publicat en aquest mateix bloc l'onze de juny del 2010.

o0o

YAMATO MONOGATARI (大和物語) 155
　
HISTÒRIES DE YAMATO (Obra anònima del segle X)


【百五十五】

むかし大納言のむすめいとうつくしうてもち給たりけるを御門に奉らんとてかしつき給けるを殿にちかうつかうまつりけるうと ねりにて有ける人いかてか見けむこのむすめを見てけりかほかたちのいとうつくしけなるをみてよろつのことおほえす心にかゝりてよるひるいとわひしくやまひ になりておほえけれはせちにきこえさすへき事なむあるといひわたりけれはあやしなにことそといひて出たりけるをさる心まうけしてゆくりもなくかきいたきて 馬にのせてみちのくにへよるともいはすひるともいはすにけていにけりあさかのこほりあさかの山といふ所にいほりをつくりてこの女をすへて里に出つゝ物なと もとめてきつゝくはせて年月をへて有へけり此男いぬれはたゝひとりものもくはて山中にゐたれはかきりなくわひしかりけりかゝるほとにはらみにけりこの男も のもとめに出にけるまゝに三四日こさりけれは待わひて立出て山の井にいきてかけをみれはわか有しかたちにもあらすあやしきやうになりにけりかゝみもなけれ はかほのなりたらんやうもしらて有けるににはかにみれはいとおそろしけなりけるをいとはつかしとおもひけりさてよみたりける
あさか山かけさへみゆる山のゐの浅くは人を思ふものかは
とよみて木にかきつけていほにきてしにけりおとこ物なともとめてもてきてしにてふせりけれはいとあさましと思ひけり山の井なりける歌をみてかへりきてこれをおもひしにゝかたはらにふせりてしにけり世のふることになむ有ける



Fou una vegada un gran conseller que tenia una filla molt bella que havia educat amb tota cura amb el desig d'oferir-la a l'emperador. Un home de baix rang que servia a palau, com s'ho féu?, aconseguí veure-la. La veié tan bella de rostre i parença que no pogué pensar en res més, trasbalsat, malaurat nit i jorn, pensà que emmalaltiria, i li digué que havia de parlar amb ella com fos. La dona es digué que era estrany, de què es tractaria?, i sortí. Com havia premeditat, l'home la prengué de sobte amb ses braços, muntà a cavall i nit i jorn sens aturar-se s'enfugí cap a la contrada de Miichino. A la muntanya d'Asaka, terme d'Asaka, bastí una cabana on hi allotjà la dona. S'alimentaven de les coses que anava a cercar als pobles veïns, i així passaren llunes i anys.
Un jorn, quan aquest home havia sortit, ella restà sola al mig de la muntanya sens menjar i llavors s'adonà que era embarassada. L'home que havia anat a cercar provisions no tornà en tres o quatre jorns, i ella, tota neguitosa, sortí i anà a una font de la muntanya. Quan s'hi mirà no era ella mateixa, com si fos una estranya. Com no tenia mirall no reconegué son propi rostre, i al veure's així de sobte s'esfereí i sentí molta vergonya, així composà :

Sens fondària
la font on es reflecteix
el puig d'Asaka
i és sens fondària
potser mon amor per ell. (290)

Ho gravà en un arbre i de tornada a la cabana morí.

L'home arribà amb les provisions que havia anat a cercar i quan la trobà morta al terra en fou desesperat. Veié el poema a la font, tornà a la cabana, s'estirà al costat de la dona i morí amb tot allò en son pensament.

Això passà fa molt de temps.
- - - - - -

290 – Aquest poema és troba al llibre 16, poema no. 814, Manyôshû” (万葉集), i també és al Konjaku Monogatari (今昔物語) llibre 30.

o0o

YAMATO MONOGATARI (大和物語) 154
　
HISTÒRIES DE YAMATO (Obra anònima del segle X)


【百五十四】

やまとの国なりける人のむすめいときよらにて有けるを京よりきたりける男のかひま見てみけるにいとおかしけなりけれはぬす みてかきいたきて馬にうちのせてにけていにけりいとあさましうおそろしう思ひけり日くれて立田山にやとりぬ草のなかにあふりをときしきてをんなをいたきて ふせり女おそろしとおもふことかきりなしわひしとおもひて男のものいへといらへもせてなきけれはおとこ
たかみそきゆふつけ鳥かから衣立田の山にをりはへて啼
女かへし
たつた川岩ねをさして行水のゆくへもしらぬ我ことやなく
とよみてしにけりいとあさましうてなんおとこいたきもちてなきける



Un home de la contrada de Yamato tenia una filla que era molt formosa. Un home vingut de la capital la veié de cop d'ull, i com era molt agradosa, la manllevà d'una revolada amb son cavall i s'enfugí. La noia era aterrida. Al capvespre feren nit a la muntanya de Tatsuta. L'home estengué les solapes parafangs de la sella damunt de l'herba i hi jagué amb la dona als braços que era ben esgarrifada. Quan tan apesarada l'home li parlava ella no contestava, només feia que plorar, i l'home :

Qui ha fet sortir
l'ocell que amb el cotó
ben purificat
ací al mont Tatsuta
no deixa pas de plorar? (289)

La dona contestà :

Del riu Tatsuta
com l'aigua que s'escola
entre les roques
sens saber cap a on va
així és aquest mon plor.

Això composà i morí. L'home, desolat, plorà amb son cos als braços.

- - - - - -

289 – Poema no. 995, llibre 18, Kokinwakashû (古今和歌集). Antigament, quan una ciutat era assetjada es posaven uns galls embolicats amb roba de coto a cada punt cardinal com una purificació i ofrena als déus.

o0o