YAMATO MONOGATARI (大和物語) 156

HISTÒRIES DE YAMATO (Obra anònima del segle X)

【百五十六】

信濃国さらしなといふ所に男すみけりわかきときにおやはしにけれはをはなんおやのことくにわかくよりあひそひてあるにこの めの心いと心うきことおほくてこのしうとめのおいかゝまりてゐたるをつねにゝくみつゝ男にもこのをはのみ心のさかなくあしきことをいひきかせけれはむかし のことくにもあらすをろかなることおほくこのをはのためになりゆきけりこのをはいといたうおいてふたへにてゐたりこれを猶このよめところせかりていまゝて しなぬことゝおもひてよからぬことをいひつゝもていましてふかき山にすてたふひよとのみせめけれはせめられわひてさしてんとおもふなり月のいとあかき夜を うなともいさたまへ寺にたうときわさすなるみせ奉らんといひけれはかきりなくよろこひておはれにけりたかき山のふもとにすみけれはその山にはる／＼といり てたかき山の峯のおりくへくもあらぬにをきてにけてきぬやゝといへといらへもせてにけて家にきておもひをるにいひはらたてけるおりにはらたちてかくしつれ と年比おやのことやしなひつゝあひそひにけれはいとかなしくおほえけりこの山のかひより月もいとかきりなくあかくていてたるをなかめて夜ひとよいもねられ すかなしくおほえけれはかくよみたりける
我心なくさめかねつさらしなやをはすて山にてる月をみて
とよみてなん又いきてむかへもてきにけるそれより後なんをはすて山といひけるなくさめかたしとはこれかよしになんありける.


En un lloc de nom Sarashina, a la contrada de Sinobu, hi vivia un home. Els seus pares havien mort quan ell era molt jove i fou una tieta qui tingué cura d'ell com una mare.
L'esposa que tenia l'home era de mal cor i detestava aquesta sogra que els anys havien vinclat son cos i no parava de plànyer-se de la malvolença de la tieta, i, cosa que no havia fet mai, ell la desatengué moltes vegades. La tieta era tan, tan vella que era plegada en dos. Per a la jove muller era més un destorb que res i pensava que com era que encara no s'havia mort. Només feia que malparlar d'ella i blasmar l'home.
- Emporteu-vos-la i llanceu-la al fons de la muntanya!
L'home, aclaparat, finalment s'hi decidí.
Una nit de lluna brillant digué :
- Som-hi tieta. Us portaré al temple a veure una gran cerimònia.
La tieta s'hi deixà emportar ben cofoia. Com vivien al peu d'una muntanya alta la portà ben lluny dintre de la muntanya i dalt del cim d'on ella no podria pas tornar la deixà i s'enfugí. Ella cridà mes ell no respongué. Un cop a casa reflexionà. Les paraules de l'esposa l'havien enutjat fins a comportar-se d'aquella manera, emperò, com la tieta havia tingut cura d'ell durant molts anys com una mare s'entristí molt. Tot contemplant la lluna de blancor infinita que s'alçava sobre la muntanya passà la nit sens poder dormir i ple de tristor composà aquest poema :

Consolació
no n'hi ha pas en mon cor
a Sarashina
quan veig la lluna brillant
on deixí la tieta. (291)

Se n'hi tornà i la portà a casa.

Després d'això, se li digué “la muntanya de la tieta abandonada”, i quan es parla de desconsol es vol dir això. (292)
- - - - - -

291 – Entre altres antologies i reculls : poema no. 878, llibre 17, Kokinwakashû (古今和歌集), i Goshûiwakashû (後拾遺和歌集), llibre 15.
292 - En l'obra hi ha dues expressions que van de “tieta”, “dona gran” i “àvia”. De fet, és un terme genèric per a gent gran. El nom més emprat és el de “tieta” (をば/oba, en el text). Vegeu sobre aquest tema : NTCJ 34 - 姨捨 Obasute / “La tieta abandonada”, publicat en aquest mateix bloc l'onze de juny del 2010.

o0o