MATSUO BASHÔ (松尾芭蕉)

Bashô (1644-1694) va ser el poeta de "haiku" més famós del seu temps. El "haiku"( 俳句) és un poema breu, generalment de 17 síl.labes en tres versos : 5-7-5 i on es descriu mínimament una escena real o imaginada. La seva vida i obra eren seguides per la gent amb entusiasme. Els seus viatges a peu per tot el Japó van ser una fita en aquells temps convulsos en que els camins eren insegurs pels constants assalts i robatoris de bandes de malfactors, i en els seus quaderns que escrivia a peu de carretera o en petits hostals es troben els seus millors versos i moltes dades biogràfiques.

Matsuo Kinsaku (松尾金作), el seu nom de família,va néixer a Ueno (上野), un poble que havia estat fundat el 1585 arran de la construcció d'un castell. El seu pare, Matsuo Yozaemon (松尾与左え門), era un samurai de rang inferior al servei de la família Tôdô (藤営). Amb el seu migrat sou no podia mantenir una família de vuit i va haver de fer de mestre de cal.ligrafia en una escola d'infants. La mare de Bashô era també de nissaga samurai, potser inclús de rang superior a la del seu marit.

Als nou anys va entrar al servei dels Tôdô com a patge, encara que més aviat va ser company d'estudis de l'hereu, Yoshitada (伊賢), que era dos anys més gran que ell, i entre els dos nois es va desenvolupar una gran amistat . Aquella relació li va permetre estudiar amb Kitamura Kigin (北村季吟), poeta i crític molt famós. Els dos aprenents de poetes van adoptar els seus primers pseudònims: Bashô va ser Sôbô (宗房) i Yoshitada era Sengin (蝉吟).

El 1664 en una antologia de Matsue Shigemori s'hi van incloure un parell de poemes seus i un de Sengin, la seva primera obra publicada. La mort sobtada de Sengin el 1666, amb només vint-i-quatre anys, va ser un cop molt dur per ell, perdia un amic i company, i també un protector. Bashô el recordaria en uns versos del 1688:

さまざまの

こと思い出す

桜かな

Quants, quants records em porta la flor del cirerer.

Després del funeral del seu amic Bashô va demanar l'exempció del servei pero li ho van denegar i llavors va fugir a Kioto. Dels seus anys allà en sabem poca cosa. Es creu que va hostatjar-se al temple Kinpukuji i va estudiar els clàssics japonesos i xinesos a més de cal.ligrafia . No hi ha dades sobre la seva vida privada, però en una referència que es va trobar en un llibre del segle XVIII es parla d'una monja, Jutei, amb qui va tenir fills, i segurament va ser durant els seus anys a Kioto.

Als vint-i-vuit anys va decidir anar a Edo (Tokio) i dedicar-se exclusivament a fer versos. Poc va publicar durant els seus primers tres anys allà, però mica en mica va començar a fer-se una reputació. Va establir la seva escola cap el 1677. Els seus deixebles no només pagaven per la seva instrucció sinó que van ser ells qui van promocionar els seus escrits i innovacions poètiques. Tot i que la seva popularitat es consolidava els seus afers econòmics no seguien el mateix camí. Va vendre exemplars de la seva cal.ligrafia i va haver de dependre dels obsequis del seus deixebles per tirar endavant. El seu interès per la literatura xinesa, enaltint la pobresa com una part important de la tradició poètica, va fer que cada cop fós més auster i sobri.

El 1681 trobem la primera referència al nom amb el qual passarà a la historia. Va traslladar-se a Fukagawa, un lloc vora el riu, i un deixeble va pensar que el lloc era prou trist i hi va plantar un plàtan, de la varietat que no dóna fruit, un "Bashô", que va créixer molt bé en aquell entorn humit. La gent va començar a parlar del lloc com "la cabana del plàtan" (芭蕉庵) i aviat el mateix poeta el va adoptar com a nom propi. Va estudiar budisme zen amb un monjo que vivia aprop. A finals del 1682 es va declarar un incendi a Edo que va arribar fins a Fukagawa i li va cremar l'habitatge. Va estar-se uns mesos amb uns amics fins que en va tenir un altre en el mateix indret.

Va tornar a Ueno a mitjans del 1684. La seva mare havia mort l'any anterior però no hi va anar fins a llavors. També va pasar per Nagoya i d'aquella estada en va sortir un recull poètic de bona volada : Un dia d'hivern (冬の日) . Aquell viatge també estarà marcat per una de les narracions que serà una fita en la seva vida poética, malgrat que no es va publicar fins després de la seva mort, el 1698. Es desconeix el títol que li volia posar i per això s'en fan servir dos : Nozarashi Kikô (野ざらし紀行), Viatge d'un cos a la intempèrie, o Kasshi Ginkô (甲子吟行), Una jornada poètica del 1685. Tornaria a Ueno a finals d'any i s'hi estaria a passar el cap d'any, després va pasar per Kioto i els voltants del llac Biwa abans d'arribar a Edo el mes d'abril del 1685. Els últims versos que va escriure d'aquell viatge són característics del tarannà del poeta :

夏衣

いまだ虱を

取り尽くさず

La roba d'estiu, encara no he acabat de treure'n les puces.

Tot i que entre la producció dels seus viatges s'hi troben peces de gran qualitat és en "Drecera cap a l'interior del país" (奥の細道) on el poeta aconsegueix una síntesi perfectament equilibrada entre poesia i prosa i esdevindrà una obra imprescindible en qualsevol antologia de Haiku. Va ser fruit del viatge que va començar el 1689 des d'Edo cap al nord seguint la costa del Pacífic i desprès cap al sud per la banda del Mar del Japó. Va viatjar uns 2400 kilòmetres en cent cinquanta dies, i va tornar a la capital el 1691.

A mitjans d'aquell any els seus deixebles li van fer un homenatge. Ell els hi va dedicar aquests versos:

麦の穂を

便りにつかむ

別れかな

M'agafo a una canya de blat per aguantar-me i s'està esberlant.

( Volia fer un joc de paraules amb "wakareru" que tant vol dir "esberlar-se" com "acomiadar-se"?).

Cap al setembre va anar a Ôsaka convidat per dos deixebles però va començar a trobar-se malament, sembla ser que per disenteria, i unes setmanes més tard va tornar a Edo. En aquest any va escriure una carta a un deixeble on expressava els seus pressentiments d'una propera mort. Tenia només cinquanta anys, però estava molt envellit i notava la debilitat general del seu cos.

この秋は

何んで年よる

雲に鳥

Aquesta tardor, perquè em sento tan vell? Un ocell als núvols.

Va empitjorar i amb els deixebles al seu voltant va escriure els seus darrers versos :

旅に病んで

夢は枯野を

かけ廻る

Malalt en el viatge, els somnis vagaregen pels camps de rostolls.

Va morir al desè mes del 1694.

Res millor com a cloenda que el seu poema més conegut, i potser el més famós de tots els Haiku :

古池や

蛙飛び込む

水の音

Un vell estany, el salt d'una granota, ressò d'aigua.