– 落窪物語 -34-
Ochikubo Monogatari
– Història d'Ochikubo
– (Obra anònima del segle X)
La versió digital d'aquesta obra és diferent de la que he emprat per a la meva traducció. Això no obstant, les diferències no alteren la interpretació del text. No n'he trobat cap altra de disponible.
中納言殿には、その日になりて、しつらひたまふこと限りなし。今日といへば、少将、兵部のもとへ、「かの聞えしことは、今宵なり。戌の時ばかりにおはせよ」と宣へば、「ここにも、しか思ひはべり」と言へり。父に、かうかうと言ひければ、ひが痴れ人、便なからむとも思はで、「労ありて人に誉められたまふことは、よも悪しからじ。早う行け」とて、装束のこといそぎ、出だし立てたりければ、うちさうぞきて往にけり。
人々さうぞきそして待つに、「おはしたり」と言へば、入れたてまつりつ。その夜は痴れも見えで、火のほの暗きに、様体ほそやかにあてなりければ、御達は、人に誉められたまふ君ぞかしと思ふに、うちつけに、「ほしやかに、なまめきても入りたまひぬるかな」と言ひあへるを聞きたまひて、北の方、笑みまけて、「かしこくも取りつる。われは、さいはひありかし。思ふやうなる婿どもを取るかな。ただ今、この君、大臣がね」と吹き散らしたまへば、人々「げに」と聞ゆ。女、かかる痴れ者とも知らで臥したまひにけり。
明けぬれば出でぬ。
少将、いかならむと思ひやられて、をかしければ、「女君、中納言殿には、昨夜婿取りしたまへひにけり」、「誰ぞ」と宣へば、「まろが叔父にて治部卿なる人の子、兵部の少輔、かたちよく、鼻いとをかしけなるを、婿取りたまへる」と宣へば、女君「ことに人の取り次ぎて誉めぬ所よ」とて笑ひたまへば、「中にすぐれてをかしげなる所を聞ゆるぞかし。今見たまひてむ」とて、侍に出でたまひて、少輔のがり文やりたまふ。「いかにぞ。文やりたまふや。まだしくは、かう書きてやりたまへ。いとをかしきことぞ」とて、書きてやりたまふ。
「世の人のかふのけさには恋すとか聞きしにたがふ心地こそすれ
たままくくずの」と書きてやりたまへれば、少輔、文やらむとて歌をよみをるほどに、かくて賜へれば、よきことと思ひて、急ぎ書きてやりつ。少将の返りごとには、「昨夜は事成りにき。笑はずなりにしかば、うれしくなむ。詳しくは対面に。文はまだしくはべりつるほどに、喜びながら、これをなむ遣はしつる」と言へば、少将、いとをかしく、女に恥を見するぞ、など思へども、疾くいかでこれが報いせむと思ひしほどに、遂げてのちに、引きかへて顧みむと、思すこと深くてなりけり。女君は、なほ思ひわびたるけしき、いとほしうて、聞かせたまはず。心ひとつにをかしければ、帯刀になむ語りて笑ひたまひければ、帯刀「いとうれしうせさせたまひたり」と喜ぶ。
かの殿には、御文待つほどに、持て来たれば、いつしか取り入れて奉りつる、見たまふに、かかれば、いみじう恥づかしうて、えうちも置きたまはず、すくみたまやうにて居たまへり。北の方、「御手はいかがある」とて見たまふに、死ぬる心ちすべし。北の方、うち見て、あやしう、さきざきの婿取りの文見る中に、かかれば、いかならむと胸つぶれぬ。おとど、おし放ち、引き寄せて見たまへど、え見たまはで、「色好みの、いと薄く書きたまひけるかな。これ読みたまへ」と宣へば、ふと取りて、蔵人の少将のつとめての文の覚えけるを、うち読みて、「『堪へぬは人の』となむ書きたまへる」と言へば、おとど、うち笑ひて、「すき者なれば、いひ知りためり。はや御返りごと、をかしくしたまへ」とて立ちたまふを、聞くに、四の君かたはらいたく、わびしくおぼえ、臥しぬ。
北の方、三の君と、「いかに宣へるならむ」と嘆けば、女の御方、「いみじく思ふとも、かう言はむやは。なほ、おしなべて、『今日は恋し』など言はむことの古めきたれば、様変へてと思ひたまへるにや。心得ず、あやしくもあるかな」と宣ふ。北の方「さななり。色好みは、人のせぬやうをせむとなむ。思ふなるべし」と言ひて、「はや返りごとしたまへ」と申したまへど、親はらから居立ちて、かくあやしがり嘆きたまふを聞くに、さらに起き上がるべき心ちもあらで、臥したまへれば、「われ書かむ」とて、北の方、書きたまふ。
「老いの世に恋もし知らぬ人はさぞけふのけさをも思ひわかれじ
くちをしうとなむ、女は思ひきこゆる」とて、使に物かづけてやりつ。四の君は起き上がらで、臥し暮しつ。
Era arribat el jorn del casament. A la residència del Chûnagon hom era molt atrafegat. Aquell mateix jorn el Shôshô envià una nota al Shôyû recordant-li que el casori era aquell mateix vespre cap a les vuit. El Shôyû confirmà que hi seria.
Quan aquest ho explicà a son pare, l'estúpid home pensà que era força adient.
– Allò que recomana un home eixerit ha d'ésser bo. Ves-hi immediatament!
Li féu arranjar el millor vestit i el Shôyû marxà tot seguit.
A la residència del Chûnagon tots esperaven vestits formalment. Quan s'avisà de què era arribat sortiren a rebre'l.
Aquell vespre , amb la poca llum, no s'aperceberen de què era un ximplet. Els servents enaltiren sa prestància i refinament tot pensant que es tractava del Shôshô.
Quan li ho digueren a la Kita no Kata de son atractiu i encant a l'entrar a la cambra de la quarta damilsel.la en fou molt joiosa, i digué somrient :
– Quin gran gendre! Que venturosa que sóc! És el gendre desitjat. Ben aviat serà ministre!
I tothom s'apressà a manifestar llur convenciment.
La quarta damisel·la s'allità amb ell sens adonar-se de què era un ximplet. A trenc d'alba ell se'n tornà.
El Shôshô pensà tot divertit en com hauria anat aquell afer i digué a Ochikubo :
– Des d'anit a la residència del Chûnagon tenen un altre gendre.
– Qui és?
– El Hyôbu no Shôyû, el fill de mon oncle el Jibu no Kyô. És un noi mot atractiu, amb un nas esplèndid, i l'han pres com a gendre.
– Aquesta no és precisament una cosa de la qual vantar-se'n. - digué ella amb un somrís.
– Aquesta és la millor de ses característiques! Aviat ho veuràs.
I anà a la cambra de son assistent per a enviar una lletra al Shôyû.
-Com ha anat? Ja li has enviat una lletra? Si no ho has fet encara envia-li aquests versos, són molt bons
---Es diu de la gent que al jorn de l'endemà estima molt més emperò en el meu cas no és així com sento.
Quan ho rebé el Shôyû que s'escarrassava en compondre un poema per a la quarta damisel·la trobà que el que li havia enviat el Shôshô era molt bo, i s'apressà a copiar-lo. Contestà al Shôshô :
– Tot anà molt bé anit. Com ningú no es rigué de mi sóc molt content. T'ho explicaré en detall quan ens veiem. Encara no li havia fet cap lletra i tot cofoi li he enviat tes versos.
El Shôshô sentí pena quan pensà en la vergonya que passaria la quarta damisel·la. mes tota sa pensa era en la venjança. Després ja faria per a compensar-la per tot allò. Per a no desplaure Ochikubo no li digué res més.
Com no s'ho podia guardar per a ell sol el Shôshô li'n parlà divertit a Tachihaki qui exclamà que allò el feia molt feliç.
A la residència del Chûnagon s'esperava la lletra i tan punt arribà la lliuraren. Un cop llegida la quarta damisel·la sentí una gran vergonya i restà arrupida incapaç d'alçar-se. La Kita no Kata prengué la lletra per veure què hi deia. Quan la llegí volgué morir-se. Son sentiment de vergonya fou més gran que el sentit per Ochikubo quan el Shôshô li preguntà que qui era aquella anomenada amb aquell nom. Es fixà en l'estil, era estrany, pensà en les lletres de ses gendres, què era aquella manera d'escriure? Li vingueren palpitacions. El Chûnagon agafà la lletra, mes com sa vista no era bona li demanà que la hi llegís, queixant-se de la moda d'escriure amb tinta esclarida. La Kita no Kata la prengué i recordant la lletra que havia enviat el Kurôdo no Shôshô l'endemà de la primera nit amb la tercera dama, digué :
– Ha escrit “Per el cor humà és ben insuportable” (47).
El Chûnagon esclafí de riure :
– Un home de món que sap com expressar-se. Contesteu-li de seguida.
I sortí.
La quarta damisel·la era tan afligida que no podia ni llevar-se. La Kita no Kata ho parlà amb la tercera dama tot dient amb molta pena :
– Per què ha hagut de dir açò?
La tercera dama digué :
– Encara que fos desplagut, per què dir açò? A més, fa servir aquestes expressions d'amor tan vulgars, avui és ésser molt antic. Per què dir-ho així? No ho entenc. És molt estrany.
– Sí, tens raó. Aquesta gent de món fa coses que els altres ni pensarien.
La Kita no Kata apressà la quarta damisel·la perquè contestés la lletra. Ella, emperò, amb sa mare i ses germanes allà planyent-se totes estranyades no tenia esma de llevar-se i continuà ajaguda.
– Ja ho faré jo – digué la Kita no Kata.
I escriví :
“---Aquell que al món s'ha fet gran i envellit ja no sap d'amor i no pot gens distingir un dematí d'un altre.
Ma filla que és tan afligida que us haig de contestar jo mateixa.”
La Kita no Kata gratificà al missatger i demanà que lliurés la lletra. La quarta damisel·la no es llevà i continuà al llit.
- - - - - -
47 – Referència al poema no. 883, llibre 14, Gosenshûwakashû (後撰和歌集) :
敦忠朝臣
みくしげ殿にはじめて遣はしける
今日そへに暮れざらめやはと思へ共堪へぬは人の心なり鳬
Fins i tot sabent també que després del jorn vindrà fosca nit esperar pel cor humà és ben insuportable.
o0o