落窪物語 -61-
Ochikubo Monogatari

– Història d'Ochikubo
– (Obra anònima del segle X)

La versió digital d'aquesta obra és diferent de la que he emprat per a la meva traducció. Això no obstant, les diferències no alteren la interpretació del text. No n'he trobat cap altra de disponible.


巻四

　かくて、やうやう中納言重く悩みたまへば、大将殿、いとほしく思し嘆きて、修法などあまたせさせたまへば、中納言「何かは。今は思ふことも侍らねば、命惜しくもはべらず。わづらはしく何かは折りせさせたまふ」と申したまふ。弱るやうひなりたまへば、「なほ死ぬべきなめり。今しばし生きてあらばやと思ふは、わが年ごろ沈みて、昨日今日の若人どもに多く越えられて、なり劣りつるになむ、恥に思ひける。わが君のかばかり顧みたまふ御世に、命だにあらば、なりぬと思ひぬるに、また、かく死ぬれば、わが身の大納言になるまじき報にてこそありけれど、これのみぞ、あかずおぼゆること。さては、老い果ての面立たしさは、おのれにまさる人、世にあらじ」と宣ふを、大将聞きたまひて、あはれにおぼゆること限りなし。女君「やがて大納言をかな。一人なしたてまつりて、あかむことなしと思はせたてまつらむ」と宣ふを聞きたまひて、げに、させばや、と思せど、員よりほかの大納言になさむことは難し。人の、はた取るべきにあらず、わがを許さむの御心つきて、父おとどの御もとにまうでたまひて、「かくなむ思ひたまへるを、幼き者ども多く侍れど、それが徳を見すべく、行く末あるべきことにもあらぬ代りには、このことをなむ、そはべらむと思ひはべる。御けしき、よろしう定めさせたまへ」と申させたまふ。「何かは。さ思はむを、早うさるべきやうに奏を奉らせよ。大納言はなくても、あしくもあらじ」と、わが心なる世なればと思して宣へば、限りなく喜びたまひて、申したまひて、奏したてまつらせたまひて、中納言、大納言になりたまふ宣旨下したまひつ。これを聞きて、大納言、わづらふ心ちに、泣く泣く喜びたまふさま、親にかく喜ばれたまふに、功徳ならむと見ゆ。
　喜びに起き立ちて願立てさす。「定業の命ものべたまへ」と、心にも願立てさするけにや、少しおこたりて、思ひ強りて起き居て、内裏へ参るべき日見せ、とかくせさすべきこと当て行ふとても、「わが子ども七人あれど、かく現世、後生うれしき目見せつるやありつる。かかりける仏を、少しにてもおろかなりけむは、わが身の不幸なる目を見むとてこそありけれ。子ニ三人、婿取りたれど、今にわれにかかりてこそはありつめれ。あまさへ憂き恥の限りこそ見せつれ。この殿は、塵ばかり仕うまつることのなけれど、御顧みをかくこよなく見る、かへりては、恥づかしき心ちして。われ死なば、代りには、をのこ子にもまれ、をんなにもまれ、君に仕うまつれ」と、いとさかしう言ひいます。かかれば、北の方、憎し、とく死ねかしと思ふ。
　その日になりて、いと清げにさうぞきて、男君、女君一つ所におはするほどにて、拝みたてまつりたまへば、「いとかしこし」と聞えたまへば、「おのれは、おほやけもかしこくもおはしまさず。ただあが君のみこそ、うれすくかたじけなくおぼえたまへ。この世に仕うまつらで死ぬとも、大方守りともなりはべりて、など念じはべる」と申したまふ。それよりまかでたまひて、右の大殿に参りたまひて、また内裏に参りたまふ。人々に禄賜ふことも同じやうにて、猛なることどもなれば、書かず。
　大納言は、その日より臥して、また重く苦しうしたまふ。「今は塵ばかり思ふことなければ、死なむ命も惜しからず」と言ひ臥したまへり。いと弱くなりたまふと聞きたまひて、大将殿の北の方、渡りたまへり。おとど、かたじけなくうれしと思ひたまへり。御むすめ五人つどひて仕うまつり嘆きたまふ。おとど、異御子どもの仕うまつりたまふは物とも思さず、大将殿の北の方、添ひおはするを、うれしと、いみじうめでたきことに思して、ものも参りたまふ。湯漬をなむ参りたまひける。


La malaltia del Chûnagon s'agreujà mica en mica. I el Taishô, condolgut i afligit, comanà que es fessis pregàries i exorcismes per a sa convalescència.

– Per què tot açò? - digué el Chûnagon – Ara ja no tinc cap recança ni temença de deixar la vida. Per què doncs amoïnar-se amb pregàries?

Era molt afeblit.

– La mort m'és propera. Només per una cosa voldria viure una mica més. En aquests anys no he rebut cap promoció. Gent més jove que jo ha estat ja molt promocionada, i aquesta inferioritat m'humilia. Si visqués una mica més, amb l'ajut del Taishô, crec que ho assoliria. Si moro sens rebre l'honor d'esdevenir Dainagon serà cosa del fat. Açò és tot allò que desitjo, a més del que he rebut, en ma vellesa, i amb la mort ben a prop açò seria l'honor més gran que podria rebre.

Quan el Taishô ho sabé fou molt afligit. Ochikubo li digué :

– Voldria tant que fos Dainagon! Faria el que fos perquè n'esdevingués.

El Taishô desitjava poder fer-ho, mes era difícil car no hi havia càrrecs de Dainagon disponibles. No se li podia llevar el títol a ningú per a cedir-lo al Chûnagon. El Taishô decidí que li cediria son càrrec, i anà a la residència de son pare el ministre i li ho comunicà.

– Jo tinc molts fills, mes el Chûnagon no viurà prou per a gaudir-ne, per açò he decidit fer-ho. Voldria vostre vistiplau.
– Per què m`hi hauria d'oposar? Comunica-ho immediatament a l'emperador. Pots molt bé renunciar al càrrec de Dainagon.

Com podia fer allò que volgués sens que ningú no s'hi oposés es sentí molt feliç.

Presentà la petició oficial i el Chûnagon esdevingué Dainagon per decret imperial. Quan ho sabé el Chûnagon plorà de joia tot i sa dolença. Per haver-li procurat tanta joia el Taishô i Ochikubo gaudirien de felicitat en la vida futura.

Ple de joia el nou Dainagon s'alçà del llit i féu pregàries als déus.

– Tot i l'existència condicionada pel fat, allargueu-me una mica més la vida.

Sa creença el féu llevar del llit i demanà que es cerqués un jorn benaurat per a determinar la data de sa visita a la cort.

– Tinc cinc fills, mes qui d'ells ha fet tant per a ma benaurança en aquest món i en el venidor sinó Ochikubo? Ha estat per mon malfat que he menystingut una persona virtuosa. Tinc dos o tres gendres que ara mateix depenen de mi i que a més m'omplen de vergonya. Jo no he fet res per al Taishô i açò em fa sentir vergonya. Quan sigui mort, serviu el Taishô i Ochikubo com si fossin jo mateix.

Ho digué de faiçó molt assenyada, emperò, la Kita no Kata desitjà amb malvolença que morís ben aviat.


El jorn de la visita del nou Dainagon a la cort s'abillà esplèndidament, i primer anà a veure el Taishô i Ochikubo. Un cop allà, es prostrà a llur davant.

– Molt honor ens feu.
– No és la cort a qui haig d'honorar, només vosaltres m'heu honrat amb aquesta benaurança. Moriré i no us podré servir en aquest món, mes pregaré per a vetllar per vosaltres.

D'allà anà a la residència del ministre de la Dreta, i després a la cort. Féu regals a tothom per igual, i encara que tot fou magnífic no ho escriurem.


Des d'aquell jorn el Dainagon s'allità i sa malaltia s'agreujà.

– Ara ja no tinc cap afany ni em reca de morir.

Quan la Kita no Kata del Taishô ho sabé s'hi traslladà. Son pare fou molt content. Ses filles eren totes allà i consiroses l'atengueren, mes ell no parà esment en les altres filles, només era feliç quan Ochikubo era a son costat, I era tan content que fins i tot menjà una mica d'arròs bullit amb aigua calenta.

o0o