KOKINSHÛ (古今集) -72-
あきののに人松虫のこゑすなり我かとゆきていさとふらはむ
あきののに－ひとまつむしの－こゑすなり－われかとゆきて－いさとふらはむ
En el camp de tardor sona el cant del grill que espera algú. Bé, aniré a preguntar-li si és que sóc jo.
Nota : En el poema anterior 松虫 (matsumushi) l' he traduït com “grill del pi”. Aquí també hi ha els mateixos caràcters però és un joc de paraules amb “matsu” que també vol dir “esperar”, tot i que el caràcter és diferent : 待つ, degut a la incorporació de 人, la qual cosa canvia el sentit del vers en qüestió.
Poema no. 202
Autor : Anònim.
28 de maig del 2010
NTCJ 32
大原御幸
Ohara gokô
“Visita imperial a Ohara”
També s'escriu 小原御, amb la mateixa pronunciació. En ambdós casos l' “O” d'Ohara és curta.
Autor : Anònim.
En l' “Index d'autors de teatre Nô” (能本作者註集), de l'any 1524, primer indica que l'obra és d'autor desconegut, però a continuació es qüestiona si pot ser de Konparu Zenchiku (金春禅竹, 1405-1472 -?-) : 作者不分明. 但シ大略金春能か.
Argument : Un oficial de la cort explica que està al servei de l'emperador retirat Go-Shirakawa (後白河天皇, 1127-1192) i va a Ohara per preparar la visita imperial a l'abadia. L'exemperador vol visitar-la i transmetre el seu condol per les desgràcies sofertes.
Narra la desfeta dels Taira i la malaurada mort d' Antoku (安徳天皇, 1178-1185), l'anterior emperador de vuit anys d'edat i la seva àvia materna, Taira no Tokiko (平 時子, 1126-1185), coneguda sota el seu nom religiós Nii no Ama (二位尼), que estrenyent-lo contra el seu pit es va llençar al mar abans que el noi fos capturat pels Minamoto, i van morir ofegats durant la tràgica batalla final de Dan-no-ura. L'emperadriu "Kenreimon-in” (建礼門院, 1155-1213), era Taira no Tokuko (平徳子), s'hi va llençar també amb ells però va ser capturada estirant-la de la seva llarga cabellera. De camí cap a la capital custodiada pels germans Noriyori i Yoshitsune. l'emperadriu va pregar per les ànimes del seu fill i la seva mare, i va demanar de fer-se monja i viure en reclusió a l'abadia de Jakkoin (寂光院) a Ohara.
El tros més punyent de l'obra es la mort de l'infant i l'àvia:
安徳天皇の御手を取り舷に臨む。いづくへ行くぞと勅諚ありしに。此国と申すに逆臣多く。かくあさましき処なり。極楽世界と申して。めでたき所の此波の下にさむらふなれ
ば。御幸なし奉らんと。泣く／＼奏し給へば。さては心得たりとて。東に向はせ給ひて。天照大神に御暇申させ給ひて.........
(二位尼) ,,,,,agafa la mà de l'emperador Antoku i s'apropen a la borda del vaixell.
-On anem? - pregunta l'infant.
-Aquesta terra és plena de traïdors. Quina desgràcia! Hi ha un paradís i aquest benaurat lloc és sota les ones del mar, anem-hi doncs.
Ploren i ploren i el nen diu que sí i mirant cap a orient s'acomiaden de la gran deessa Amaterasu.........
Obra basada en el “Heike Monogatari” (平家物語), concretament el llibre 13, tot i esmentar-hi més breument altres capítols.
Referències :
“Sanshu no Jingi” (三種の神器): Els tres tresors sagrats de l'imperi.
Els quals són :
“Yata no kagami” (八咫鏡) – El mirall
“Yasakani no magatama” (八尺瓊曲玉) – La joia
“Kusanagi-no-Tsurugi” (草薙の剣) – L'espasa. Originalment era “Ama-no-Murakumo-no-Tsurugi” (天叢雲剣)
Com a curiositat, els japonesos han utilitzat aquesta expressió de "sanshu no jingi" com els tresors sagrats del confort modern, com a exemple : el refrigerador, la màquina de rentar i l'aspiradora, als anys 1950, i la TV en color, el cotxe i l'aire condicionat, als anys 1970.
“MyôKôrengekyô” (妙法蓮華經) : Sutra del Lotus del sublim Dharma, generalment abreujat “ Hôkkekyô” (法華經) : Sutra del Lotus.
En sànscrit : Saddharma Puṇḍarīka Sūtra (सद्धर्मपुण्डरीकसूत्र S), i en xinès : Miàofǎ Liánhuā Jīng (妙法蓮華經 ).
Un petit resum d'aquest sutra sobre el qual hi ha biblioteques senceres dedicades a la seva exegesi.
Probablement va ser compilat durant el primer segle de l'era cristiana, uns 500 anys després del Parinirvana (el darrer nirvana) de Buda, i que no és inclòs en el corpus més antic de les escriptures budistes lligades històricament a la vida de Buda.
El sutra pretén ser un dels discursos fets per Buda cap al final de la seva vida. La tradició diu que una vegada escrit va ser guardat durant 500 anys al reialme dels dracs (Nagas), sent posteriorment introduït en el món dels humans, perquè la humanitat no estava preparada per entendre el text durant la vida de Buda.
La primera traducció del sànscrit al xinès va ser cap a l'any 209 dC sent però la versió feta el 406 la més complerta.
És potser el sutra més conegut i el text està expressat en forma de paràboles, fet que el va popularitzar.
“Kokinwakashû” (古今和歌集) : Antologia de poemes japonesos antics i nous.
Editada a principis del segle X. Encarregada per l´emperador Shirakawa i recopilada per Minamoto no Toshiyori (Shunrai).
El seu prefaci és molt famós: la llavor de la poesia japonesa és el cor dels homes. Està considerada el model de la poesia clàssica.
Consta de 1111 poemes (en les edicions més divulgades) i de 20 llibres, cadascun amb un títol basat en els tòpics poètics convencionals (les estacions de l´any,
l´amor, separació de les persones estimades, dol, etc.).
“Kin'yowakashû” (金葉和歌集) : Antologia de fulles daurades de la poesia japonesa.
Recull acabat entre el 1124 i el 1127.
Encarregada per l´emperador Shirakawa i recopilada per Minamoto no Shunrai. És una de les poques col.leccions on no hi van intervenir els Fujiwara.
També està basada en el Kokinshû.
Només té 10 llibres i els seus 716 poemes la converteixen en la segona més curta de totes les antologies oficials.
“Wakanrôeishû” (和漢朗詠集) : Recull de poesia japonesa i xinesa per a cantar. Compilador : Fujiwara no Kinto (藤原公任, 966-1041)
Consta d'uns 588 fragments de 漢詩 (kanshi ), composició, en japonès, de poesia xinesa, i uns 216 和歌 (waka), poesia japonesa).
“Shasekishû” (沙石集) : Sorra i còdols. Obra escrita entre els anys 1279-1283 pel monjo Mujû Ichinen (無住一円, 1226-1312). És un recull d'anècdotes del monjos Zen sobre facetes de la vida amb un to didàctic.
“Senzaiwakashû” (千載和歌集) : Antologia dels 1000 anys de la poesia japonesa”.
Recull de finals de l´època Heian encarregada per l´emperador Goshirakawa l´any 1183, però hi ha evidència que el recopilador Fujiwara no Shunzei ja l´havia encetada entre el 1171 i 1175. La guerra va endarrerir la seva presentació oficial que va tenir lloc entre 1187 i 1188.
El Kokinshû n´és la seva font principal. Té 20 llibres i 1278 poemes.
“Ôjôyôshû (往生要集) : Els punts essencials de la salvació”.
Autor: Genshin ((源信 , 942-1017), també conegut com a Eshin Sozu. Va ser un dels erudits més influents de l'escola Tendai (secta budista).
Segons el text, 往生要集 és la clau per evitar els turments de l'infern tot entonant la fórmula “nenbutsu”, i apel.lant al poder salvador de Buda.
“Hôbutsushû” (宝物集): Recull de joies.
Narracions curtes en forma de diàleg entre un monjo i un grup de persones. Obra basada en l'ensenyament de la doctrina budista, tot amb un to evidentment didàctic.
L'autor és Taira no Yasuyori (平康頼, dates desconegudes. La seva activitat literaria es va desenvolupar entre el 1190 i 1200). Esmentat al Heike Monogatari.
“Gukanshô” (愚管抄). La seva traducció habitual és “El futur i el passat”, ja que es tracta d'una obra sobre la història, però és literalment : “Notes d'un foll”, aparegut entre el 1219 i el 1220. Autor : Daisôjô Jien / L´abat Jien 前大僧正慈円, 1155-1225).
Historiador. Fill d´una família noble però no massa influent. Als trenta-set anys, en part per les relacions de la seva família i també per la seva capacitat, va ser el cap de la secta budista Tendai arribant posteriorment a ser-ne arquebisbe. Va unir-se al corrent més innovador de la poesia del moment. Va escriure també sobre els “principis del veritable govern”, obra interessant sobretot pels detalls de l´època. Té una antologia, el “Shûgyokushû ( 拾玉集 - Col.lecció de les joies recollides).
“Genpei Josuiki” , també anomenat “ Genpei Seisuiki”,(源平盛衰記), “Relació de les guerres Genpei”.
Actualment entre els medievalistes del Japó s'utilitza la lectura “Jôsuiki” com la generalitzada.
Obra anònima del període tardà de Kamakura (鎌倉,1249-1382) i principis del de Nanboku (南北線, 1336-1392) que narra les lluites entre els Minamoto i els Taira de finals de l'època Heian. Cobreix els anys 1180-1185, i va ser escrita majoritàriament per monjos. És un llibre complementari o alternatiu al Heike Monogatari, tot i que es narren fets que no es troben en l'obra anterior, i sent-ne la figura principal Minamoto Yoritomo (源 頼朝, 1147-1199).
“Azuma Kagami” (吾妻鏡, també s'escriu 東鑑, amb la mateixa pronunciació) : Mirall de l'est.
Autor desconegut. És una crònica medieval de l'època de Kamakura (鎌倉, 1185/1192 – 1333) que cobreix la rebel.lió dels Minamoto contra els Heike entre els anys 1180 i 1266. L'obra també es coneguda com “Hôjôbon” (北条本) perquè el document va estar en possessió de la família d'aquest nom abans de ser lliurat com un regal a Tokugawa Ieyasu (徳川 家康, 1543-1616).
Consta de 52 parts però manca la no. 45 que es considera perduda. Tot i les seves mancances és l'obra fonamental d'aquest període històric.
o0o
NTCJ 31
熊野
Yuya
Autor : Desconegut.
Algunes fonts l'atribueixen a Zeami Motokiyo (世阿弥 元清, 1363-1443), i altres a Konparu Zenchiku (金春禅竹, 1405-1472 -?-), potser per una referència a Yuya com el nom d'una dansa, però els caràcters són diferents, en el llibre “Kabuzuinôki” (歌舞髄脳記) : Sobre els punts essencials del cant i la dansa. El nom de la dansa és: 遊屋.
No hi ha prou indicis per confirmar cap autoria.
En algunes versions el nom de Yuya apareix amb uns caràcters diferents, com és aquí el cas del Heike Monogatari, esmentat a continuació: 湯屋, tot i que en altres edicions hi ha la transcripció fonètica en “kana” : ゆや.
En el text de l'escola Kita el caràcters són també diferents : 湯谷.
Argument : Yuya, l'amant de Taira no Munemori (平宗盛, 1147-1185). viu a la capital. Un dia li arriba una carta de la mare, que viu a Azuma (東) dient-li que està malalta, creu que ja li ha arribat la fi de la seva vida i demana a la filla de veure-la per última vegada. Yuya s'afanya a demanar permís a Munemori per anar-hi, però ell li nega adduint que és important que ella l'acompanyi a la festa de les flors. Ella, submisa, li diu que “les flors neixen cada primavera i cada any es poden admirar, no pas la vida de la mare”, però ell reitera la seva negativa i l'obliga a pujar al carruatge que els ha de portar a la festa. Un vegada allà, Yuya prega amb molta devoció a la deessa Kannon per la salut de la mare i el desig d'estar al seu costat en els seus darrers moments. Hi ha moltes referències al budisme, i balla una dansa. De sobte, un ruixat fa caure les delicades flors del cirerer, una mostra del seu dolor, i escriu un poema : いかにせん, 都の春も惜しけれど, なれし東の花や散るらん.
Què haig de fer? Sento deixar la primavera de la capital mentre que a Azuma les flors conegudes cauran.........
Munemori comprèn per fi el dolor com a filla que sent Yuya i li permet que vagi a veure la mare.
L'obra està basada en unes ratlles de l"Heike Monogatari", llibre 10 : La baixada cap al mar(平家物語 海道下):
........... 池田の宿にも著給ひぬ。彼宿の長者の湯屋が娘、侍從が許に、其夜
宿せられけり。侍從、三位中將を見奉て、「昔は傳にだに思召寄らざりしに、今日はかゝる所にいらせ給ふ不思議さよ。」とて、一首の歌をたてまつる。
旅の空埴生の小屋のいぶせさに、故郷いかに戀しかるらん。
三位中將返事には、
故郷もこひしくもなし旅の空、都もつひのすみかならねば。
中將「やさしうもつかまつたるものかな。此歌の主は如何なる者やらん。」と御尋在ければ、景時畏て申けるは、「君はいまに知召され候はずや。あれこそ八島の大臣殿の當國の守で渡らせ給候し時、めされ參せて、御最愛にて候しが、老母を是に留置、頻に暇を申せども、給はらざりければ、比は三月の始めなりけるに、
如何にせん都の春もをしけれど、馴しあづまの花や散らん。
と仕て、暇を給て下りて候ひし、海道一の名人にて候へ。」とぞ申ける。
És un fragment insignificant però l'autor fa girar tot el text al seu voltant, amb la base dramàtica del poema no. 900 del “Kokinwakashû” (古今和歌集) :
業平朝臣のははのみこ長岡にすみ侍りける時に、な りひら宮づかへすとて、時時もえまかりとぶらはず侍りければ、しはすばかりにははの みこのもとより、とみの事とてふみをもてまうできたり、あけて見ればことばはなくて ありけるうた.....
La mare de Narihira, princesa imperial, vivia a Nagaoka i degut als seus deures a la cort el fill no podia visitar-la sovint. Cap al dotzè mes la mare li va fer arribar una carta que semblava força urgent. Quan la va obrir no hi va trobar cap missatge, només els següents versos.
老いぬればさらぬ別もありといへばいよいよ見まくほしき君かな
He envellit i la partença diuen que és inevitable; per això encara és més intens el meu desig de veure't.
Nota : La mare era filla de l'emperador Kanmu (桓武天皇, 737- 806), que va regnar des del 784 fins al 794 a Nagaoka, any en que es va traslladar la capital a Kyoto.
Aquest poema és també a l'Ise Monogatari (伊勢物語), capítol 84:
むかし、おとこありけり。身はいやしながら、はゝなむ宮なりける。そのはゝ、ながをかといふ所にすみ給けり。子は京に宮づかへしければ、まうづとしけれど、しばしばえまうでず。ひとつごにさへありければ、いとかなしうしたまひけり。さるに、しはす許に、とみの事とて御ふみあり。おどろきて見れば、うたあり。
おいぬればさらぬわかれのありといへばいよいよ見まくほしきゝみかな
かの子、いたうゝちなきてよめる。
Més “Kokinwakashû” (古今和歌集) :
No. 88
春雨のふるは涙かさくら花ちるををしまぬ人しなければ
Són llàgrimes la pluja de primavera? Hi ha algú que no ho senti quan cauen les flors del cirerer?
Autor : Ôtomo no Kuronushi (大友黒主, act. lit. 885-897)
Poc se'n sap de la seva vida i gens se'n pot deduir dels seus poemes. Va compondre un poema pel Daijôsai (大嘗祭, cerimònia xintoista per celebrar la pujada al tron d'un sobirà) de l'emperador Daigo (醍醐天皇, 885-930) l'any 897.
Y el no. 31 :
帰雁をよめる
Sobre els ànecs salvatges quan se'n van
はるがすみたつを見すててゆくかりは花なきさとにすみやならへる
Quan s'alça la boirina de la primavera els ànecs salvatges se'n van, potser no volen viure en un lloc sense flors.
Autor : Ise / Ise no miyasudokoro(伊勢 / 伊勢の御息所, 875?/877? – 938?/940?)
Favorita de l´emperador Uda (宇多天皇 , 867-931) i posteriorment del príncep Atsuyoshi (敦慶親王, 887-930) amb qui va tenir un filla.
Va estar al servei de Fujiwara no Atsuko（藤原温子, ¿-?), esposa de l’emperador Uda (宇多天皇, 867- 931). Ise tenia quinze anys quan Fujiwara no Nakahira（藤原仲平,875-945), germà d’Atsuko, es va fixar en ella, i van tenir una relació sentimental. Nakahira, però, va decidir casar-se amb una altra dona i la va deixar. Després d’aquell afer el germà gran de Nakahira, Tokihira (時平,871-909 ), la va festejar però ella el va rebutjar.
Encara que se li han atribuït altres poemes és coneguda per la seva aportació al Kokinwakashû. Té un recull personal : Ise Shû (伊勢集).
“Kokinwakashû” (古今和歌集) : Antologia de poemes japonesos antics i nous.
Editada a principis del segle X. Encarregada per l´emperador Shirakawa i recopilada per Minamoto no Toshiyori (Shunrai).
El seu prefaci és molt famós: la llavor de la poesia japonesa és el cor dels homes. Està considerada el model de la poesia clàssica.
Consta de 1111 poemes (en les edicions més divulgades) i de 20 llibres, cadascun amb un títol basat en els tòpics poètics convencionals (les estacions de l´any,
l´amor, separació de les persones estimades, dol, etc.).
“MyôKôrengekyô” (妙法蓮華經) : Sutra del Lotus del sublim Dharma, generalment abreujat “ Hôkkekyô” (法華經) : Sutra del Lotus.
En sànscrit : Saddharma Puṇḍarīka Sūtra (सद्धर्मपुण्डरीकसूत्र S), i en xinès : Miàofǎ Liánhuā Jīng (妙法蓮華經 ).
Un petit resum d'aquest sutra sobre el qual hi ha biblioteques senceres dedicades a la seva exegesi.
Probablement va ser compilat durant el primer segle de l'era cristiana, uns 500 anys després del Parinirvana (el darrer nirvana) de Buda, i que no és inclòs en el corpus més antic de les escriptures budistes lligades històricament a la vida de Buda.
El sutra pretén ser un dels discursos fets per Buda cap al final de la seva vida. La tradició diu que una vegada escrit va ser guardat durant 500 anys al reialme dels dracs (Nagas), sent posteriorment introduït en el món dels humans, perquè la humanitat no estava preparada per entendre el text durant la vida de Buda.
La primera traducció del sànscrit al xinès va ser cap a l'any 209 dC sent però la versió feta el 406 la més complerta.
És potser el sutra més conegut i el text està expressat en forma de paràboles, fet que el va popularitzar.
“Wakanrôeishû” (和漢朗詠集) : Recull de poesia japonesa i xinesa per a cantar. Compilador : Fujiwara no Kinto (藤原公任, 966-1041)
Consta d'uns 588 fragments de 漢詩 (kanshi ), composició, en japonès, de poesia xinesa, i uns 216 和歌 (waka), poesia japonesa).
“Honchô Monzui” (本朝文粋) : Essència literària de la nostra cort.
(Peces escollides per poetes japonesos).
Obra de Fujiwara no Akihira (Meigô) (藤原明衡, 989-1066) escrita entre els anys 1058-1064.
Inclou composicions de poesia i prosa en llengua xinesa escrites entre els anys 810-1015 per autors de l'època Heian.
“Shinkokinshûwakashû” (新古今和歌集) : Nova antologia de poemes japonesos antics i nous.
Recull encarregat per l´emperador Gotoba (後鳥羽天皇, 1180-1239) l´any 1201 i editat per Fujiwara no Teika, Fujiwara no Ariie, Fujiwara no Ietaka, Minamoto no Michitomo, Jakuren i Fujiwara no Masatsune. Consta de 1978 poemes, la col·lecció més extensa fins aleshores.
L´emperador va tenir un gran interès en aquesta antologia supervisant-la i discrepant obertament amb Teika. Va anar a l´exili amb ella tot preparant-ne una versió més reduïda i adaptada al seu gust.
“Hakushi Monshû” (白氏文集) : L'antologia de Haku.
Es tracta dels poemes de Haku Kyoi (白居易, 772-846), també conegut com a Haku Rakuten (白楽天).
És més conegut com a Po Chü-i, en l'antiga transcripció fonètica xinesa, i Bai Juyi en l'actual.
Va ser el poeta preferit de la societat Heian.
“Gikeiki (義経記), amb la pronunciació alternativa de “Yoshitsune Ki”. Obra en vuit parts, segurament de diversos autors, no hi ha dades al respecte, sembla, però, que algú amb una bona preparació en va fer la versió final.. Es pot considerar com una segona part del Heike.
“Taiheiki” (太平紀) : Annals de la Gran Pau.
Obra històrica en 40 parts amb la participació de diverses mans, naturalment anònimes, en diverses etapes, però, evidentment, de monjos que afavorien la dinastia del sud. Sembla ser que la versió final va ser d'un monjo budista anomenat Kojima l'any 1372. Fa referència al període conegut com “Nanbokuchô” (南北朝時代) : Període de les corts del nord i del sud.
Les dues dinasties que dominaven el país entre els anys 1336 i 1392 i enfrontades tan ideològicament com militarment, amb el resultat final de l'extinció de la dinastia del sud.
“Heike Monogatari” (平家物語), capítol no. 1 : El monestir de Gion (祇園精舎)
capítol no. 10: Koremori entra en religió (熊野參詣)
“Hôbutsushû” (宝物集): Recull de joies.
Narracions curtes en forma de diàleg entre un monjo i un grup de persones. Obra basada en l'ensenyament de la doctrina budista, tot amb un to evidentment didàctic.
L'autor és Taira no Yasuyori (平康頼, dates desconegudes. La seva activitat literària es va desenvolupar entre el 1190 i 1200). Apareix en el Heike Monogatari.
“Fukurozôshi” (袋草紙) : El llibre embolcallat o Pàgines plegades).
Tractat poètic obra de Fujiwara no Kiyosuke no Ason (藤原清輔朝臣, 1104-1177).
Poeta molt culte i alhora mediocre que es va embolicar en les nombroses controvèrsies literàries del seu temps. Va ser molt conservador respecte a la poesia més clàssica anterior al seu temps.
Té també un altre tractat poètic: Ôgisho (奥儀抄) : Notes sobre la profunditat poètica.
“Shasekishû” (沙石集) : Sorra i còdols. Obra escrita entre els anys 1279-1283 pel monjo Mujû Ichinen (無住一円, 1226-1312). És un recull d'anècdotes del monjos Zen sobre facetes de la vida amb un to didàctic.
“Makura no Sôshi” (枕草子).
“Manyôshû” (万葉集).
“Kin'yowakashû” (金葉和歌集) : Antologia de fulles daurades de la poesia japonesa.
Recull acabat entre el 1124 i el 1127.
Encarregada per l´emperador Shirakawa i recopilada per Minamoto no Shunrai. És una de les poques col.leccions on no hi van intervenir els Fujiwara.
També està basada en el Kokinshû.
Només té 10 llibres i els seus 716 poemes la converteixen en la segona més curta de totes les antologies oficials.
o0o
Subscriure's a:
Missatges (Atom)