NTCJ 32

大原御幸
Ohara gokô

“Visita imperial a Ohara”

També s'escriu 小原御, amb la mateixa pronunciació. En ambdós casos l' “O” d'Ohara és curta.

Autor : Anònim.
En l' “Index d'autors de teatre Nô” (能本作者註集), de l'any 1524, primer indica que l'obra és d'autor desconegut, però a continuació es qüestiona si pot ser de Konparu Zenchiku (金春禅竹, 1405-1472 -?-) : 作者不分明. 但シ大略金春能か.

Argument : Un oficial de la cort explica que està al servei de l'emperador retirat Go-Shirakawa (後白河天皇, 1127-1192) i va a Ohara per preparar la visita imperial a l'abadia. L'exemperador vol visitar-la i transmetre el seu condol per les desgràcies sofertes.
Narra la desfeta dels Taira i la malaurada mort d' Antoku (安徳天皇, 1178-1185), l'anterior emperador de vuit anys d'edat i la seva àvia materna, Taira no Tokiko (平 時子, 1126-1185), coneguda sota el seu nom religiós Nii no Ama (二位尼), que estrenyent-lo contra el seu pit es va llençar al mar abans que el noi fos capturat pels Minamoto, i van morir ofegats durant la tràgica batalla final de Dan-no-ura. L'emperadriu "Kenreimon-in” (建礼門院, 1155-1213), era Taira no Tokuko (平徳子), s'hi va llençar també amb ells però va ser capturada estirant-la de la seva llarga cabellera. De camí cap a la capital custodiada pels germans Noriyori i Yoshitsune. l'emperadriu va pregar per les ànimes del seu fill i la seva mare, i va demanar de fer-se monja i viure en reclusió a l'abadia de Jakkoin (寂光院) a Ohara.
El tros més punyent de l'obra es la mort de l'infant i l'àvia:

安徳天皇の御手を取り舷に臨む。いづくへ行くぞと勅諚ありしに。此国と申すに逆臣多く。かくあさましき処なり。極楽世界と申して。めでたき所の此波の下にさむらふなれ
ば。御幸なし奉らんと。泣く／＼奏し給へば。さては心得たりとて。東に向はせ給ひて。天照大神に御暇申させ給ひて.........

(二位尼) ,,,,,agafa la mà de l'emperador Antoku i s'apropen a la borda del vaixell.
-On anem? - pregunta l'infant.
-Aquesta terra és plena de traïdors. Quina desgràcia! Hi ha un paradís i aquest benaurat lloc és sota les ones del mar, anem-hi doncs.
Ploren i ploren i el nen diu que sí i mirant cap a orient s'acomiaden de la gran deessa Amaterasu.........

Obra basada en el “Heike Monogatari” (平家物語), concretament el llibre 13, tot i esmentar-hi més breument altres capítols.

Referències :
“Sanshu no Jingi” (三種の神器): Els tres tresors sagrats de l'imperi.
Els quals són :
“Yata no kagami” (八咫鏡) – El mirall
“Yasakani no magatama” (八尺瓊曲玉) – La joia
“Kusanagi-no-Tsurugi” (草薙の剣) – L'espasa. Originalment era “Ama-no-Murakumo-no-Tsurugi” (天叢雲剣)　
Com a curiositat, els japonesos han utilitzat aquesta expressió de "sanshu no jingi" com els tresors sagrats del confort modern, com a exemple : el refrigerador, la màquina de rentar i l'aspiradora, als anys 1950, i la TV en color, el cotxe i l'aire condicionat, als anys 1970.

“MyôKôrengekyô” (妙法蓮華經) : Sutra del Lotus del sublim Dharma, generalment abreujat “ Hôkkekyô” (法華經) : Sutra del Lotus.
En sànscrit : Saddharma Puṇḍarīka Sūtra (सद्धर्मपुण्डरीकसूत्र S), i en xinès : Miàofǎ Liánhuā Jīng (妙法蓮華經 ).

Un petit resum d'aquest sutra sobre el qual hi ha biblioteques senceres dedicades a la seva exegesi.
Probablement va ser compilat durant el primer segle de l'era cristiana, uns 500 anys després del Parinirvana (el darrer nirvana) de Buda, i que no és inclòs en el corpus més antic de les escriptures budistes lligades històricament a la vida de Buda.
El sutra pretén ser un dels discursos fets per Buda cap al final de la seva vida. La tradició diu que una vegada escrit va ser guardat durant 500 anys al reialme dels dracs (Nagas), sent posteriorment introduït en el món dels humans, perquè la humanitat no estava preparada per entendre el text durant la vida de Buda.
La primera traducció del sànscrit al xinès va ser cap a l'any 209 dC sent però la versió feta el 406 la més complerta.
És potser el sutra més conegut i el text està expressat en forma de paràboles, fet que el va popularitzar.

“Kokinwakashû” (古今和歌集) : Antologia de poemes japonesos antics i nous.
Editada a principis del segle X. Encarregada per l´emperador Shirakawa i recopilada per Minamoto no Toshiyori (Shunrai).
El seu prefaci és molt famós: la llavor de la poesia japonesa és el cor dels homes. Està considerada el model de la poesia clàssica.
Consta de 1111 poemes (en les edicions més divulgades) i de 20 llibres, cadascun amb un títol basat en els tòpics poètics convencionals (les estacions de l´any,
l´amor, separació de les persones estimades, dol, etc.).

“Kin'yowakashû” (金葉和歌集) : Antologia de fulles daurades de la poesia japonesa.
Recull acabat entre el 1124 i el 1127.
Encarregada per l´emperador Shirakawa i recopilada per Minamoto no Shunrai. És una de les poques col.leccions on no hi van intervenir els Fujiwara.
També està basada en el Kokinshû.
Només té 10 llibres i els seus 716 poemes la converteixen en la segona més curta de totes les antologies oficials.
“Wakanrôeishû” (和漢朗詠集) : Recull de poesia japonesa i xinesa per a cantar. Compilador : Fujiwara no Kinto　(藤原公任, 966-1041)
Consta d'uns 588 fragments de 漢詩 (kanshi ), composició, en japonès, de poesia xinesa, i uns 216 和歌 (waka), poesia japonesa).

“Shasekishû” (沙石集) : Sorra i còdols. Obra escrita entre els anys 1279-1283 pel monjo Mujû Ichinen (無住一円, 1226-1312). És un recull d'anècdotes del monjos Zen sobre facetes de la vida amb un to didàctic.

“Senzaiwakashû” (千載和歌集) : Antologia dels 1000 anys de la poesia japonesa”.

Recull de finals de l´època Heian encarregada per l´emperador Goshirakawa l´any 1183, però hi ha evidència que el recopilador Fujiwara no Shunzei ja l´havia encetada entre el 1171 i 1175. La guerra va endarrerir la seva presentació oficial que va tenir lloc entre 1187 i 1188.
El Kokinshû n´és la seva font principal. Té 20 llibres i 1278 poemes.



“Ôjôyôshû (往生要集) : Els punts essencials de la salvació”.
Autor: Genshin ((源信 , 942-1017), també conegut com a Eshin Sozu. Va ser un dels erudits més influents de l'escola Tendai (secta budista).
Segons el text, 往生要集 és la clau per evitar els turments de l'infern tot entonant la fórmula “nenbutsu”, i apel.lant al poder salvador de Buda.
“Hôbutsushû” (宝物集): Recull de joies.
Narracions curtes en forma de diàleg entre un monjo i un grup de persones. Obra basada en l'ensenyament de la doctrina budista, tot amb un to evidentment didàctic.
L'autor és Taira no Yasuyori (平康頼, dates desconegudes. La seva activitat literaria es va desenvolupar entre el 1190 i 1200). Esmentat al Heike Monogatari.
“Gukanshô” (愚管抄). La seva traducció habitual és “El futur i el passat”, ja que es tracta d'una obra sobre la història, però és literalment : “Notes d'un foll”, aparegut entre el 1219 i el 1220. Autor : Daisôjô Jien / L´abat Jien 前大僧正慈円, 1155-1225).
Historiador. Fill d´una família noble però no massa influent. Als trenta-set anys, en part per les relacions de la seva família i també per la seva capacitat, va ser el cap de la secta budista Tendai arribant posteriorment a ser-ne arquebisbe. Va unir-se al corrent més innovador de la poesia del moment. Va escriure també sobre els “principis del veritable govern”, obra interessant sobretot pels detalls de l´època. Té una antologia, el “Shûgyokushû ( 拾玉集 - Col.lecció de les joies recollides).

“Genpei Josuiki” , també anomenat “ Genpei Seisuiki”,(源平盛衰記), “Relació de les guerres Genpei”.
Actualment entre els medievalistes del Japó s'utilitza la lectura “Jôsuiki” com la generalitzada.
Obra anònima del període tardà de Kamakura (鎌倉,1249-1382) i principis del de Nanboku (南北線, 1336-1392) que narra les lluites entre els Minamoto i els Taira de finals de l'època Heian. Cobreix els anys 1180-1185, i va ser escrita majoritàriament per monjos. És un llibre complementari o alternatiu al Heike Monogatari, tot i que es narren fets que no es troben en l'obra anterior, i sent-ne la figura principal Minamoto Yoritomo (源 頼朝, 1147-1199).

“Azuma Kagami” (吾妻鏡, també s'escriu 東鑑, amb la mateixa pronunciació) : Mirall de l'est.
Autor desconegut. És una crònica medieval de l'època de Kamakura (鎌倉, 1185/1192 – 1333) que cobreix la rebel.lió dels Minamoto contra els Heike entre els anys 1180 i 1266. L'obra també es coneguda com “Hôjôbon” (北条本) perquè el document va estar en possessió de la família d'aquest nom abans de ser lliurat com un regal a Tokugawa Ieyasu (徳川 家康, 1543-1616).
Consta de 52 parts però manca la no. 45 que es considera perduda. Tot i les seves mancances és l'obra fonamental d'aquest període històric.


o0o