7 de desembre del 2013

雨月物語 36

Ugetsu Monogatari

上田 秋成

Ueda Akinari (1734-1809)



二丁あまりを來て ほそき徑あり。こゝよりも一丁ばかりをあゆみて。をぐらき林の裏にちいさき草屋あり。竹の扉のわびしきに。七日あまりの月のあかくさし入て。ほどなき庭の 荒たるさへ見ゆ。ほそき燈火の光り窓の紙をもりてうらさびし。こゝに待せ給へとて内に入ぬ。苔むしたる古井のもとに立て見入るに。唐紙すこし明たる間よ り。火影吹あふちて。黒棚のきらめきたるもゆかしく覚ゆ。女出來りて。御訪らひのよし申つるに。入らせ給へ。物隔てかたりまいらせんと端の方へ膝行出給 ふ。彼所に入らせ給へとて。前栽をめぐりて奥の方へともなひ行。二間の客殿を人の入ばかり明て。低き屏風を立。古き衾の端出て。主はこゝにありと見えた り。正太郎かなたに向ひて。はかなくて病にさへそませ給ふよし。おのれもいとをしき妻を亡なひて侍れば。おなじ悲しみをも問かはしまいらせんとて推て詣侍 りぬといふ。あるじの女屏風すこし引あけて。めづらしくもあひ見奉るものかな。つらき報ひの程しらせまいらせんといふに。驚きて見れば。古郷に残せし礒良 なり。顔の色いと青ざめて。たゆき眼すざましく。我を指たる手の青くほそりたる恐しさに。あなやと叫んでたをれ死す。時うつりて生出。眼をほそくひらき見 るに。家と見しはもとありし荒野の三昧堂にて。黒き佛のみぞ立せまします。里遠き犬の聲を力に。家に走りかへりて。

Feren unes dues-centes passes i trobaren un caminoi. Marxaren unes cent passes des d'allà i rere un bosc ombrívol hi havia una cabana amb sostre de joncs. Una miseriosa porta de bambú era il.luminada per una lluna vella de set jorns (183) i inclús s'hi veia un jardí escanyat (184) tot descurat. L'esquifida lluor d'una làmpada és colava pel paper de la finestra, una desolació (185).
Espereu-vos ací.
I dient açò la dona entrà.
Dret al costat d'un pou vell ple de molsa esguardà cap a dintre de la casa. Per una esquerda del paper, a la claror d'una flama tremolosa, copsà una sorprenent lleixa negra tot lluenta. La dona tornà.
Quan li he parlat de la raó de vostra visita m'ha demanat de fer-vos entrar. Parlareu separats per un paravent. Ella ha anat de genolls cap a la punta. Passeu cap allà.
Voltejaren les plantes davant del jardí (186). Descorregué, tot just per passar-hi una persona, el tempanell d'una petita sala de recepció (187) on hi havia un paravent baix. Per un extrem s'hi veia la punta d'una flassada vella, i allà semblava ésser-hi la mestressa.
Shôtarô parlà :
--He sabut de vostra dissort i que, a més, sou malalta. Jo també he perdut ma muller estimada, per açò m'he permès de venir pensant que podríem expressar nos penes semblants.
La mestressa enretirà el paravent una mica i digué :
--Quina sorpresa de reveure't! Ara sabràs el càstig per ta crueltat!
Shôtarô la fità estorat. Era Isora, aquella que havia abandonat al poble. El rostre lívid, la mirada somorta (189), enquimerada, sa mà esblanqueïda i afilada l'assenyalava, aterrit féu un crit (190) i caigué com mort.
Es revifà després d'una estona. Amb els ulls mig oberts veié que allò que havia pres per una casa era una capella al mig de la desolada plana, només s'hi alçava una ennegrida imatge budista. Els lladrucs d'un gos del poble distant l'esperonaren i corregué cap a casa.
- - - - - -

183 - Referència al Genji Monogatari (源氏物語), llibre 15 : Yomogiu (蓬生).
184 - Referència al Genji Monogatari (源氏物語), llibre 04 : Yûgao (夕顔 ).
185 - Referència al Genji Monogatari (源氏物語), llibre 04 : Yûgao (夕顔 ).
186 - Referència al Genji Monogatari (源氏物語), llibre 04 : Yûgao (夕顔 ).
187 - Referència al Genji Monogatari (源氏物語), llibre 15 : Yomogiu (蓬生).
188 - Referència al Genji Monogatari (源氏物語), llibre 04 : Yûgao (夕顔 ).
189 - Referència al Genji Monogatari (源氏物語), llibre 01 : Kiritsubo (桐壷).
190 – Referència a l'Ise Monogatari (伊勢物語), narració no. 06.
o0o

雨月物語 35

Ugetsu Monogatari

上田 秋成

Ueda Akinari (1734-1809)



正太郎今は俯して黄泉をしたへども招魂の法をももとむる方なく。仰ぎて古郷をおもへはかへりて地下よりも遠きこゝちせられ。前に渡りな く。後に途をうしなひ。昼はしみらに打臥て。夕々ごとには壟のもとに詣て見れば。小草はやくも繁りて。虫のこゑすゞろに悲し。此秋のわびしきは我身ひとつ ぞと思ひつゞくるに。天雲のよそにも同じなげきありて。ならびたる新壟あり。こゝに詣る女の。世にも悲しげなる形して。花をたむけ水を潅きたるを見て。あ な哀れ。わかき御許のかく気疎きあら野にさまよひ給ふよといふに。女かへり見て。我身夕々ごとに詣侍るには。殿はかならず前に詣給う。さりがたき御方に別 れ給ふにてやまさん。御心のうちはかりまいらせて悲しと潛然となく。正太郎いふ。さる事に侍り。十日ばかりさきにかなしき婦を亡なひたるが。世に残りて憑 みなく侍れば。こゝに詣ることをこそ心放にものし侍るなれ。御許にもさこそましますなるべし。女いふ。かく詣つかふまつるは。憑みつる君の御迹にて。いつ /\の日こゝに葬り奉る。家に残ります女君のあまりに歎かせ給ひて。此頃はむつかしき病にそませ給ふなれば。かくかはりまいらせて。香花をはこび侍るなり といふ。正太郎云。刀自の君の病給ふもいとことわりなるものを。そも古人は何人にて。家は何地に住せ給ふや。女いふ。憑みつる君は。此國にては由縁ある御 方なりしが。人の讒にあひて領所をも失ひ。今は此野ゝ隈に侘しくて住せ給ふ。女君は國のとなりまでも聞え給ふ美人なるが。此君によりてぞ家所領をも亡し給 ひぬれとかたる。此物がたりに心のうつるとはなくて。さしてもその君のはかなくて住せ給ふはこゝちかきにや。訪らひまいらせて。同じ悲しみをもかたり和さ まん。倶し給へといふ。家は殿の來らせ給ふ道のすこし引入たる方なり。便りなくませば時々訪せ給へ。待侘給はんものをと前に立てあゆむ。


Shôtarô, ara prostrat, endebades invocava l'esperit de la morta al reialme de les tenebres, aixecà els ulls i quan pensà en son poble li semblà més lluny encara que l'avern. Res no hi havia davant seu i darrere camins perduts, tot el jorn jeia prostrat. Cada vespre anava a la tomba, veia com les herbes hi començaven a créixer, els crits dels insectes l'omplien sovint de melangia. Creia que l'aflicció d'aquella tardor (182) era només per a ell, altres dolences hi havia parells sota el firmament quan una nova tomba aparegué al costat de la de Sode. Tot veient una dona que era allà amb tota l'aflicció del món fent ofrenes de flors i aspergint aigua, li parlà :
Ah! Quina pena! Tan jove i ja vagaregeu en aquesta plana desolada!
Ella es tombà i li digué :
Cada vespre que vinc sempre veig que heu arribat abans que jo. Segurament, heu perdut algú molt estimat. Comprenc vostre cor i m'afligeix.
I plorà amargament.
Shôtarô digué :
--Les coses són així! Fa uns deu jorns que he perdut ma doma estimada, i sóc sol sens ningú ni mitjans, i venir ací és mon únic consol! Sembla que vós sou en la mateixa situació.
--Mes visites són per a les despulles de mon amo que fou nostre suport i que fou enterrat ací fa uns jorns. La mestressa que ha restat sola a casa és contorbada de dolor, i ara ha contret una gran malaltia. Jo vinc en son lloc i hi porto encens i flors.
Entenc molt bé la malaltia de vostra mestressa! Qui era el difunt? On és sa residència?
--Era un persona lleial, aliat dels Yue en aquesta contrada, emperò, degut a maldiences perdé ses terres i hagué de viure en la misèria en un racó d'aquesta garriga. La mestressa és d'aital bellesa que se'n parla fins i tot més enllà de la contrada, i a causa d'açò l'amo perdé casa i terres.
Tot allò no passa desapercebut a Shôtarô i digué :
--En aquest cas, el lloc on viu tan afligida és a prop d'ací? Voldria visitar-la i consolar-la parlant de nostres penes. Porteu-m'hi.
--La casa és una mica apartada del camí per on heu vingut vós. Està desvalguda, vingueu a veure-la adesiara. Ara deu estar amoïnada per ma tardança.
S'alçà i i començà a caminar davant d'ell.
- - - - - -

182 – Referència al poema no. 193 del Kokinwakashû (古今和歌集) :

月見れはちぢに物こそかなしけれわが身ひとつの秋にはあらねど
o0o

雨月物語 34

Ugetsu Monogatari

上田 秋成

Ueda Akinari (1734-1809)



此金 を得て密に家を脱れ出。袖なるものを倶して。京の方へ迯のぼりける。かくまでたばかられしかば。今はひたすらにうらみ嘆きて [2]。 遂に重き病に臥にけり。井沢香央の人々彼を悪み此を哀みて。専醫の験をもとむれども。粥さへ日々にすたりて。よろづにたのみなくぞ見えにけり。こゝに播磨 の國印南郡荒井の里に。彦六といふ男あり。渠は袖とちかき従兄の因あれば。先これを訪らふて。しばらく足を休めける。彦六正太郎にむかひて。京なりとて人 ごとにたのもしくもあらじ。こゝに駐られよ。一飯をわけて。ともに過活のはかりことあらんと。たのみある詞に心おちゐて。こゝに住べきに定めける。彦六我 住となりなる破屋をかりて住しめ。友得たりとて怡びけり。しかるに袖。風のこゝちといひしが。何となく脳み出て。鬼化のやうに狂はしげなれば。こゝに來り て幾日もあらず。此禍に係る悲しさに。みづからも食さへわすれて抱き扶くれども。只音をのみ泣て。胸窮り堪がたげに。さむれば常にかはるともなし。窮鬼と いふものにや。古郷に捨し人のもしやと獨むね苦し。彦六これを諫めて。いかでさる事のあらん。疫といふものゝ脳ましきはあまた見來りぬ。熱き心少しさめた らんには。夢わすれたるやうなるべしと。やすげにいふぞたのみなる。看々露ばかりのしるしもなく。七日にして空しくなりぬ。天を仰ぎ。地を敲きて哭悲し み。ともにもと物狂はしきを。さま%\といひ和さめて。かくてはとて遂に曠野の烟となしはてぬ。骨をひろひ壟を築て塔婆を営み。僧を迎へて菩提のことねん ごろに吊らひける。


Amb els diners Shôtarô sortí de la casa d'amagat i acompanyat de Sode fugí a la capital. Quan Isora sabé que havia estat entabanada d'aquella manera es planyé agreujada i, finalment, s'hagué d'allitar ben malalta. Les famílies Izaka i Karada maleïren Shôtarô i planyeren Isora. L'agombolaren amb tota mena de medecines, emperò, tot i els aliments defallia jorn rere jorn i semblava que no hi havia remei.
A la província de Harima, districte d'Inami, en el poble d'Arai hi havia un home de nom Hikoroku. Ell i Sode eren emparentats i fou primer allà on anaren els fugitius, i descansaren un temps. Hikoroku digué a Shôtarô :
Ni a la capital no et pots refiar de ningú. Resteu ací. Compartirem el menjar i plegats farem per viure.
Aquells mots de deferència els plagueren i hi decidiren romandre. Hikoroku llogà una casa rònega prop de la seva i els hi instal.là, content de tenir companyia.
Amb açò, Sode digué que li semblava haver agafat fred i inesperadament començà a patir, com posseïda per un esperit maligne. Només uns jorns allà i havia de patir aital desgràcia! Shôtarô, oblidant-se de menjar, la tenia en ses braços, emperò, ella no feia més que gemegar, semblava tenir una opressió insuportable al pit, quan era conscient semblava com si res no hagués passat. Shôtarô s'angoixava pensant que podia ésser obra d'allò que s'anomena un esperit venjatiu, potser degut a aquella que havia abandonat al poble. Hikoroku el renyava :
La febre li baixa una mica.... Serà com un somni oblidat!
Deia animós donant-li confiança. Emperò,cada cop era més evident que llur zel no feia cap efecte. I set jorns després tot fou endebades. Shôtarô alçà els ulls cap al cel, colpejà el terra plorant de dolor, deia com trastornat que volia anar-se'n amb ella. Hikoroku feia tot per a consolar-lo. Ja no s'hi podia fer res i, finalment, ella esdevingué fum sobre la gran plana. En recolliren els ossos, aixecaren un túmul, ho marcaren amb una stupa, cridaren un monjo i pregaren ferventment per a sa salvació.
o0o