3 de setembre de 2011

NTCJ 76

山姥
Yama-uba
(També anomenada : Yamanba)

La bruixa de la muntanya

Autor : Es considera generalment una obra de Zeami Motokiyo (世阿弥元清, 1363-1443) tot i que en el “Sarugaku Dangi” (申楽談儀 - Les reflexions de Zeami sobre el NÔ, 1430), compilació feta pel seu fill Motoyoshi (下吉 ) s'esmenta el text però no l'autoria. No obstant això, les diverses referències als tractats de la teoria del Nô de Zeami el fan el candidat més que probable.


Argument :
Una cortesana anomenada Hyakuma Yama-uba (百ま山姥) és molt famosa per la seva interpretació d'una dansa amb recitatiu sobre Yama-uba va en pelegrinatge al temple de Zenkôji, a la província de Shinano, amb el seu seguici. Arriben a una cruïlla i quan pregunten a un vilatà per on continuar el camí els hi diu que el millor lloc és el congost d'Agero però que és molt abrupte per passar-hi amb llitera, es diu que és la drecera que fa servir Buda quan baixa a rebre els creients al paradís. Hyakuma respon que com està en pelegrinatge s'hi adiu amb el seu propòsit i decideix fer el camí a peu. El vilatà diu que per aquella via se'ls hi pot fer fosc i que allà no hi ha cap lloc on passar la nit, però ells decideixen continuar. De sobte, de manera sobrenatural, es fa de nit i apareix una dona que els hi ofereix casa seva per dormir.
Un cop a la seva cabana la dona demana a Hyakuma que interpreti per ella la dansa i el recitatiu de Yama-uba. El seguici de la cortesana es sorprenen de la seva demanda i la dona contesta que coneix la fama de Hyakuma i acaba reconeixent que ella és la Yama-uba de la dansa que Hyakuma ha fet famosa i parla de les virtuts de la música i del budisme. Promet que tornarà a ells en la seva veritable forma i desapareix. De cop i volta es fa de dia i troben de nou al vilatà del dia d'abans i després d'explicar-li allò que els ha passat l'home narra la història de Yama-uba, descrivint-la amb l'aspecte d'un dimoni, amb la cara vermella color de teula i faccions de gàrgola, amb cabells com punxes que sobresurten de la neu, vivint de glans i brossa del bosc, sola, lluny de tot i de tothom. Després d'això Hyakuma accepta poruga la petició de la dansa i llavors apareix Yama-uba i tot apressant Hyakuma que balli ella també l'acompanya en la dansa i la cançó tot desitjant que la interpretació de Hyakuma esdevingui un mitjà per a la glorificació de Buda. La dansa i el recitatiu descriuen el retorn de la dona al seu vagarejar per les muntanyes i finalment desapareix.


Nota : Les Yama-uba (també Yamanba) són considerats dintre del folklore japonès com “esperits” o “monstres”.
Normalment tenen l'aparença d'una dona vella i lletja, amb una cabellera llarga i blanca i una roba de color vermell, bruta i esparracada. Se la dibuixa amb una boca tan gran com tota la cara i inclús n'hi ha amb una segona boca dalt del cap. Pot canviar d'aspecte la qual cosa li permet capturar les seves víctimes. N'hi ha que mantenen el seu veritable aspecte i es mostren com pobres velletes desemparades. Poden transformar les seves cabelleres en serps que fan presa de les víctimes i les endrapen amb la boca de dalt del cap. Habiten en cabanes en els boscos amagats de les muntanyes. Les Yama-uba ataquen els viatgers que s'han perdut en els seus boscos sota l'aparença de dones molt atractives i també adoptant les faccions de les persones estimades de les víctimes.
Degut al seu comportament semblant a les “oni” femenines (鬼女 - diablesses) alguns historiadors les emparenten amb elles. No és, però, invencible com les “oni”. Les Yama-uba són habitualment depredadores nocturnes, amb una merma dels seus poders a les hores diürnes, però és mestra en bruixeria, metzines i potingues.
Les Yama-uba no deixen de tenir, per altre banda, una vessant benèvola i així ha estat representada en algunes obres literàries com dolces mares, i altres les descriuen simplement com uns éssers solitaris.
Es diu que el seu origen es troba en les històries de quan les grans fams assolaven el país provocant que els camperols abandonessin la gent gran a les muntanyes per manca de menjar. Un exemple d'això el trobem en l'obra de Fukazawa Shichirô (深沢 七郎, 1914-1987) que tracta aquest tema: “Estudi a propòsit de les cançons de Narayama” de l'any 1956, més coneguda amb el nom de “La balada de Narayama” (楢山節考), tot i que la seva màxima popularitat a casa nostra ve de la pel·lícula “La balada de Narayama” del director japonès Imamura Shôhei de l'any 1983, i que va guanyar la Palma d'Or del festival de Cannes. No és aquesta la primera versió cinematogràfica de Narayama, hi ha la de l'any 1958 del director Kinoshita Keisuke.

Referències :

“Sandô” (三道) : Els tres elements.
Text de Zeami sobre la composició d'una obra Nô, escrita l'any 1423.

“Gikeiki (義経記), amb la pronunciació alternativa de “Yoshitsune Ki”. Obra en vuit parts, segurament de diversos autors, no hi ha dades al respecte, sembla, però, que algú amb una bona preparació en va fer la versió final.. Es pot considerar com una segona part del Heike. Tracta, evidentment, sobre Minamoto no Yoshitsune (源 義経, 1159-1189).

“Heike Monogatari” (平家物語), llibre 7 : La llista dels preceptes monàstics (戒文).

“Taiheiki” (太平紀) : Annals de la Gran Pau.
Obra històrica en 40 parts amb la participació de diverses mans, anònimes, en diverses etapes, però, evidentment, de monjos que afavorien la dinastia del sud. Sembla que la versió final va ser d'un monjo budista anomenat Kojima l'any 1372. Fa referència al període conegut com “Nanbokuchô” (南北朝時代) : Període de les corts del nord i del sud. Les dues dinasties que dominaven el país entre els anys 1336 i 1392 i enfrontades tan ideològicament com militarment., amb el resultat final de l'extinció de la dinastia del sud.

“Kakyô” (花鏡) : Mirall de la flor. Un dels tractats sobre l'art del Nô de Zeami, completat l'any 1424. És un text sobre l'estudi per esdevenir un veritable artista i creador.

“Wakanrôeishû” (和漢朗詠集) : Recull de poesia japonesa i xinesa per a cantar. Compilador : Fujiwara no Kinto (藤原公任, 966-1041)
Consta d'uns 588 fragments de 漢詩 (kanshi ), composició, en japonès, de poesia xinesa, i uns 216 和歌 (waka), poesia japonesa).

“Heiji Monogatari” (平治物語).
Obra èpica que narra els esdeveniments de la rebel.lió Heiji (1150-1160). Tracta sobre el tema de la successió imperial entre els clans Minamoto i Taira. Tot i que algunes vegades s'ha atribuït la seva autoria de Hamuro Tokinaga ( ¿-?), de fet, però, es considera d'autor desconegut. Està dividida en tres parts amb trenta-sis capítols. Com en la majoria d'obres d'aquestes característiques el text va ser revisat i re-escrit molts vegades en el decurs dels anys.
“Fûshikaden” (風姿花伝) : Notes sobre l'Estil i la Flor (també traduït com “De la transmissió de la Flor de la interpretació). El primer i el més important tractat de Zeami sobre la interpretació del Nô.
“Ise Monogatari” (伊勢物語), capítol no. 6.
“Yakumo Mishô” (八雲御抄) : El Tractat Yakumo de sa majestat, o El Llibre dels Vuit Núvols.
Autor : Juntoku In / L´ex-emperador Juntoku (順徳院, 1197-1242) . Va regnar del 1210 al 1221.
Llibre sobre les opinions i punts de vista referents a la pràctica poètica del seu temps. Va tenir problemes polítics amb seu pare i va ser exiliat a Sado, una estada que va durar vint anys. Va seguir les inclinacions poètiques de la família des de molt jove i ja era un bon poeta als catorze anys. A partir del 1215 va participar en nombrosos concursos. Degut al seu exili a Sado també és conegut amb el nom de Sado no In (佐渡院). Va escriure també un tractat sobre la reialesa i els costums de la cort, el “Kimpishô” (禁秘抄抄) : Tractat molt secret”.
La seva obra poètica es recollida en moltes antologies.


"Goshûiwakashû” (後拾遺和歌集) : Recull posterior de la poesia japonesa. col·lecció imperial de finals de l´era Heian. Encarregada per l´emperador Shirakawa l´any 1078 i completada el 1086. La selecció va ser feta per Fujiwara no Michitoshi, amb un prefaci. Està basada completament en el Kokinshû. Té 1200 poemes distribuïts en 20 llibres.

“Genpei Jôsuiki” , també anomenat “ Genpei Seisuiki”,(源平盛衰記), “Relació de les guerres Genpei”.
Actualment entre els medievalistes del Japó s'utilitza la lectura “Jôsuiki” com la generalitzada.
Obra anònima del període tardà de Kamakura (鎌倉,1249-1382) i principis del de Nanboku (南北線, 1336-1392) que narra les lluites entre els Minamoto i els Taira de finals de l'època Heian. Cobreix els anys 1180-1185, i va ser escrita majoritàriament per monjos. És un llibre complementari o alternatiu al Heike Monogatari, tot i que es narren fets que no es troben en l'obra anterior, i sent-ne la figura principal Minamoto no Yoritomo (源 頼朝, 1147-1199).

“Hannya-haramittakyô” (般若波羅蜜多經)) : Sūtra de la Saviesa Perfecta.
És la versió japonesa del “Prajñāpāramitā Sūtra”.

“Kokinwakashû” (古今和歌集) : Antologia de poemes japonesos antics i nous.

Editada a principis del segle X. Encarregada per l´emperador Shirakawa i recopilada per Minamoto no Toshiyori (Shunrai).
El seu prefaci és molt famós: la llavor de la poesia japonesa és el cor dels homes. Està considerada el model de la poesia clàssica.
Consta de 1111 poemes (en les edicions més divulgades) i de 20 llibres, cadascun amb un títol basat en els tòpics poètics convencionals (les estacions de l´any,
l´amor, separació de les persones estimades, dol, etc.).

“Manyôshû” (万葉集).

o0o





NTCJ 74

鞍馬天狗
Kurama Tengu

Autor : Desconegut. Hi ha fonts que l'atribueixen a Miyamasu (宮増, 1429 ? - 1467 ?).

Argument :
Entra un “yamabushi” (山伏- monjo que viu a les muntanyes, a diferència del monjo tradicional que resideix en comunitat) i diu que vol anar a la festa per veure els cirerers en flor de la muntanya de Kurama que celebren els monjos del lloc. Surt.
Un servent del temple de Nagashidani porta una carta al monjo principal convidant-los amb els vailets que estudien allà a la festa dels cirerers. Ara és el millor moment per contemplar les flors. Tots junts van cap a la muntanya i llavors apareix el “yamabushi” que no és ben rebut i els monjos molestos apleguen els noiets i se'n van, deixant sol el “yamabushi”. Però, de fet, hi ha quedat un noi, Ushiwaka (牛若). El “yamabushi” es plany de l'actitud dels monjos i els hi retreu que tot i que han renunciat al món i preguen al Buda compassiu i misericordiós ells no ho practiquen. El noi li diu que encara que no el coneix bé (es refereix al “yamabushi”) si vol poden anar a veure les flors ells dos junts . El monjo li pregunta com és que els altres l'han deixat sol i Ushiwaka diu que els nois són fills de Taira no Kiyomori (平 清盛, 1118-1181) que governa el país, el clan dels Heike, i ell és un Minamoto. El monjo fa un paral·lelisme amb ell i les flors que cauen però que després tornen a néixer. El “yamabushi” porta Ushiwaka per tots els millors llocs per contemplar les flors fins que es fa fosc. Quan Ushiwaka li pregunta el seu nom el “yamabushi” revela la seva veritable identitat : és un “tengu”. Queden per tornar-hi l'endemà i llavors li explicarà el secrets de les arts militars que li permetran derrotar els Heike, i es posa a volar fins a desaparèixer.
Apareix un petit“tengu” que posa a prova Ushiwaka que el supera sense esforç, mentre espera l'arribada del “tengu”. Aquest reapareix i pregunta a Ushiwaka què ha passat amb l'altre “tengu”, diu que no li ha fet mal, que el “tengu” li ho agraeix . Llavors li explica els fets d'un famós guerrer i estratega xinès, i li assegura que Ushiwaka derrotarà els Heike, i que ell el guardarà i protegirà. Ushiwaka intenta retenir-lo agafant-lo de la màniga però el “tengu” desapareix volant.

- - - - -


Nota : “Ushiwaka” , de fet, és “Ushiwakamaru” (牛若丸) : nom d'infant de Minamoto no Yoshitsune (源義経, 1159-1189), un dels personatges històrics més populars del Japó. És impossible destriar els fets històrics de la llegenda al voltant del gran vencedor dels Taira, especialment de la batalla final de Dan-no-ura (壇ノ浦) que precisament marcaria el punt d'inflexió de la seva vida. Després d'aquella fita van començar els problemes amb el seu germà Minamoto no Yoritomo (源 頼朝, 1147-1199) i que acabarien amb el final luctuós de Yoshitsune arran de la batalla del riu Koromo al ser traït i que va provocar el seu suïcidi.
Arran de la mort del seu pare Ushikawamaru va ser reclòs al temple de Kurama i sota la protecció de Fujiwara no Hidehira (藤原秀衡, 1122 ? - 1187).



“Tengu” (天狗), paraula formada pels caràcters “cel” i “gos / cadell”. Són una mena de criatures sobrenaturals molt característiques del folklore japonès. Podríem traduir-ho com “bubota” o “espantall”. El seu nom procedeix d'un dimoni xinès en forma de gos, “Tiangou”, però tradicionalment s'els descriu amb una barreja d'ésser humà i au de presa. Les primeres representacions visuals dels Tengu portaven bec però amb el temps aquesta imatge s'ha anat “humanitzant” i en el seu lloc ha quedat un nas molt llarg, i aquesta característica és la més representativa de la imaginació popular del personatge.
El budisme va mantenir que els Tengu eren dimonis i vaticinadors de guerres, però aquesta semblança s'ha anat diluint amb el temps i han esdevingut esperits protectors, encara que perillosos, de les muntanyes i els boscos. Són associats a l'ascetisme i per això normalment apareixen sota l'aparença dels “yamabushi”


Referències :

“Yakumo Mishô” (八雲御抄) : El Tractat Yakumo de sa majestat, o El Llibre dels Vuit Núvols.
Autor : Juntoku In / L´ex-emperador Juntoku (順徳院, 1197-1242) . Va regnar del 1210 al 1221.
Llibre sobre les opinions i punts de vista sobre la pràctica poètica del seu temps. Va tenir problemes polítics amb seu pare i va ser exiliat a Sado, una estada que va durar vint anys. Va seguir les inclinacions poètiques de la família des de molt jove i ja era un bon poeta als catorze anys. A partir del 1215 va participar en nombrosos concursos. Degut al seu exili a Sado també és conegut amb el nom de Sado no In (佐渡院). La seva obra poètica es recollida en moltes antologies. Va escriure també un tractat sobre la reialesa i els costums de la cort, el “Kimpishô” (禁秘抄抄) : Tractat molt secret”.

“Wakanrôeishû” (和漢朗詠集) : Recull de poesia japonesa i xinesa per a cantar. Compilador : Fujiwara no Kinto (藤原公任, 966-1041).
Consta d'uns 588 fragments de 漢詩 (kanshi ), composició, en japonès, de poesia xinesa, i uns 216 和歌 (waka), poesia japonesa).

“Heike Monogatari” (平家物語), llibre no. 3 : El retorn del capità (少將都歸).


“Kokinwakashû” (古今和歌集) : Antologia de poemes japonesos antics i nous.

Editada a principis del segle X. Encarregada per l´emperador Shirakawa i recopilada per Minamoto no Toshiyori (Shunrai).
El seu prefaci és molt famós: la llavor de la poesia japonesa és el cor dels homes. Està considerada el model de la poesia clàssica.
Consta de 1111 poemes (en les edicions més divulgades) i de 20 llibres, cadascun amb un títol basat en els tòpics poètics convencionals (les estacions de l´any,
l´amor, separació de les persones estimades, dol, etc.).


“Shinkokinshûwakashû” (新古今和歌集) : Nova antologia de poemes japonesos antics i nous.
Recull encarregat per l´emperador Gotoba l´any 1201 i editat per Fujiwara no Teika, Fujiwara no Ariie, Fujiwara no Ietaka, Minamoto no Michitomo, Jakuren i Fujiwara no Masatsune. Consta de 1978 poemes, la col.lecció més extensa fins aleshores.
L´emperador va tenir un gran interès en aquesta antologia supervisant-la i discrepant obertament amb Teika. Va anar a l´exili amb ella tot preparant-ne una versió més reduïda i adaptada al seu gust.

“Kanginshû” (閑吟集) : Cançons per a les hores de lleure.
Antologia del 1518. Consta de 311 cançons, molt populars, té un cert paral.lelisme amb “Carmina Burana”. Té dos pròlegs : un en japonès i un altre en xinès.
Va tenir molta influència en el Kabuki femení i els cants per a shamisen.
Segons algunes fonts suggereixen que potser és obra de Sôchô (宗長, 1448-1532), però no hi ha prou elements per adjudicar-li l'autoria.

“Gikeiki (義経記), amb la pronunciació alternativa de “Yoshitsune Ki”. Obra en vuit parts, segurament de diversos autors, no hi ha dades al respecte, sembla, però, que algú amb una bona preparació en va fer la versió final.. Es pot considerar com una segona part del Heike. Tracta, evidentment, sobre Minamoto no Yoshitsune (源 義経, 1159-1189).
o0o



NTCJ 75

海人
Ama
La pescadora

Autor : Desconegut.
Alguns textos l'atribueixen a Komparu Gon no Kami 金春権守
(2ª meitat del segle XIV). Pels comentaris de Kan'ami Kiyotsugu (観阿弥清次, 1333-1384), que es troben en el “Sarugaku Dangi” (申楽談儀 - Les reflexions de Zeami sobre el NÔ, 1430), compilació feta pel seu fill Motoyoshi (下吉 ), sabem que Komparu Gon no Kami era actor, però mediocre i gens popular.

Argument :
El ministre Fujiwara no Fusazaki (藤原房前, 681-737) va amb els seu seguici a la platja de Shido on va morir la seva mare amb la intenció d'oferir un servei funerari a la seva memòria. Un cop allà troben una pescadora que explica que talla i recull algues del mar per sobreviure. Un servidor de Fusazaki li demana que talli algues i la dona interpreta que tenen gana després del seu viatge i els hi ofereix les algues que ja ha collit, però l'home diu que no es tracta d'això, el seu senyor vol que talli les algues de la superfície per tal de poder contemplar el reflex de la lluna. La pescadora ho fa i mentrestant recorda que fa anys algú va demanar el mateix a una pescadora que capbussant-se va portar una joia meravellosa al palau del Drac al fons de les aigües. El servidor, sorprès, li pregunta qui era aquella pescadora. Ella contesta que una pescadora dels entorns, i diu que l'illa que des d'allà es veu porta el nom de Shinû-Jima, que vol dir “Illa de la joia nova”. Quan li pregunten sobre la joia diu que dintre seu hi ha una imatge de Buda i que des de qualsevol angle que es miri sempre es pot veure el seu rostre, d'aquí el nom de la joia : “Menkô-muhai” (面向不背), “sempre de cara, mai d'esquena”. L'home li pregunta que com és que aital joia de la Xina va arribar al Japó. La història és la següent : la germana petita de Fujiwara no Fuhito (藤原不比等, 659-720), que a l'obra surt amb el seu nom pòstum de “Tankai” (淡海), s'havia casat amb l'emperador de la Xina Koso i qui va oferir tres joies al temple familiar de la seva esposa : dos gongs i una joia. Un drac marí que les desitjava va poder robar la joia i la va portar a Shido. Tankai va anar cap allà a recuperar-les. Allà va tenir un fill amb una pescadora que per ajudar-lo li va posar la condició de que el fill esdevingués el seu hereu i ministre, la qual cosa Tankai va acceptar. Llavors la pescadora es va lligar una corda a la cintura de manera que així la poguessin treure de l'aigua i s'hi va llençar amb una daga. Va arribar al palau del drac i va veure una mena de torre feta amb joies i guardada per vuit dracs i altres monstres. Va pensar que era gairebé impossible recuperar-la però ho va intentar. Va agafar-la i va ser perseguida pels dracs, llavors, com ja havia pensat, es va fer un tall al pit i hi va amagar la joia tot simulant que era morta. El dracs no poden acostar-se a un cadàver, però llavors ella va estirar de la corda, la senyal convinguda per pujar-la. La van treure molt malferida. El ministre es va lamentar de la pèrdua de la dona i de la joia, però ella li demanà que mirés el seu pit i d'allà va sortir l'esplèndida joia, i ella li recordà la seva promesa referent al fill.
La pescadora li revela que per això ell es ministre i que ella és la seva mare, l'esperit d'aquella que va anar al palau del drac. Li diu que llegeixi l'escrit que li dona.. Li demana que pregui per la seva ànima, que tornarà a la nit, i desapareix.
El ministre llegeix la carta de la mare i prega per ella. La mare apareix ara sotala forma d'un drac i balla ara alliberada per les pregàries del fill.


"Ryûin" (龍神)





Referències :

“Kokinwakashû” (古今和歌集) : Antologia de poemes japonesos antics i nous.
Editada a principis del segle X. Encarregada per l´emperador Shirakawa i recopilada per Minamoto no Toshiyori (Shunrai).
El seu prefaci és molt famós: la llavor de la poesia japonesa és el cor dels homes. Està considerada el model de la poesia clàssica.
Consta de 1111 poemes (en les edicions més divulgades) i de 20 llibres, cadascun amb un títol basat en els tòpics poètics convencionals (les estacions de l´any,
l´amor, separació de les persones estimades, dol, etc.).

“Shinkokinshûwakashû” (新古今和歌集) : Nova antologia de poemes japonesos antics i nous.
Recull encarregat per l´emperador Gotoba (後鳥羽天皇, 1180-1239) l´any 1201 i editat per Fujiwara no Teika, Fujiwara no Ariie, Fujiwara no Ietaka, Minamoto no Michitomo, Jakuren i Fujiwara no Masatsune. Consta de 1978 poemes, la col·lecció més extensa fins aleshores.
L´emperador va tenir un gran interès en aquesta antologia supervisant-la i discrepant obertament amb Teika. Va anar a l´exili amb ella tot preparant-ne una versió més reduïda i adaptada al seu gust.

“Shunrai Zuinô” ( 俊頼随脳) : Fonaments bàsics de poesia.
Es data la seva publicació cap al 1115. Tractat poètic de Minamoto no Toshiyori Ason / El noble Minamoto no Toshiyori (源俊頼朝臣1055-1129). 俊頼 també es llegeix “Shunrai”, i amb aquest nom figura en molts documents. Poeta, crític i recopilador oficial. Va ser un personatge molt innovador amb fama d´excèntric, i segurament això va fer que no tingués càrrecs oficials importants en la societat del seu temps. Autor també de “Sanbokukikashû” (散木奇歌集) : Poemes excèntrics d'un inútil. Té 1622 poemes distribuïts en deu volums.
“Ise Monogatari” (伊勢物語), capítol no. 65.
“Genji Monogatari”(源氏物語) capítol no. 12 : Suma (須磨).
“Kanginshû” (閑吟集) : Cançons per a les hores de lleure.
Antologia del 1518. Consta de 311 cançons, molt populars, té un cert paral.lelisme amb “Carmina Burana”. Té dos pròlegs : un en japonès i un altre en xinès.
Va tenir molta influència en el Kabuki femení i els cants per a shamisen. Segons algunes fonts suggereixen que potser és obra de Sôchô (宗長, 1448-1532), però no hi ha prou elements per adjudicar-li l'autoria.

“Tsukubashû” (菟玖波集), antologia poètica de Nijô Yoshimoto (二条 良基, 1320-1388).

“Tadamineshû” (忠岑集), recull de versos de Mibu no Tadamine (壬生忠岑
, ¿-? - la seva activitat literària es va desenvolupar entre els anys 898-920).
o0o