19 de desembre del 2010



ELS ESCRITS DE LA CABANA (方丈記)
Autor .Kamo no Chômei (鴨長明)

 
“Els escrits de la cabana”, títol original en japonès : Hôjôki (1), és una obra biogràfica de Kamo no Chômei on ens descriu tota una corrua d’esdeveniments que són la base de la seva reflexió sobre la  vida humana fent, alhora, un paral.lelisme amb la seva pròpia experiència i la d’una societat a la que ell va renunciar.
El tema de la reclusió no era una actitud nova o insòlita en aquell temps,l’obra va ser escrita cap l’any 1212,  tot el contrari, hi havia il.lustres exemples de poetes i monjos, com ell mateix, que havien pres la decisió d’anar-se’n a les muntanyes i d’escriure els seus records i vivències. Entre ells cal destacar Yoshishige no Yasutane (慶滋保胤, 931?-1002), autor d’una obra a la qual el Hôjôki  deu molt : Chiteiki (池亭記 - Memòries d’un retir a la casa del llac), escrita cap el 982. Amb aquest llibre Yasutane explica la seva “fugida” del món inspirant-se en l’ideal d’ermità exposat pel poeta xinès Bai Juyi, també, en l'antiga fonètica xinesa Po  Chü-i (白居易, 772-846).
L’obra de Bai Juyi va ser molt famosa al Japó fins a tal punt que el recull de la seva poesia era anomenada simplement “l’antologia”. Va viure en cabanes durant un temps i ell mateix ens explica que una d’elles estava situada en un lloc conegut com “el cim de l’encenser” i la seva descripció de l’interior del habitatge s’assembla força a la de Kamo no Chômei :
“..........la cabana era petita, el fustam i les parets sens pintar. Els mobles eren
només unes fustes per jeure i un parell de paravents sens cap ornament. Hi
tenia uns quants llibres clàssics I un llaüt lacat……….”
Un contemporani de Chômei, el poeta i monjo Saigyô (2) en va ser un altre de més proper i inclús hi va deixar un recull poètic sota el títol de “Sankashû” (山家集- Recull de la cabana de la muntanya). També una altra obra clàssica,” Heike Monogatari” (平家物語), ens parla de Mimbu-Kyo Nyûdô Shihan que es va retirar força jove a Ôhara, i de Saisho Nyûdô que va viure entre les boirines de Kôya, buscant la il.luminació en una propera existència.
Potser, però, cap no té la sinceritat de Kamo no Chômei ni fa una reflexió tan profunda sobre l’angoixa d’un món que comença a esvair-se amb el col.lapse de la cort imperial i el naixement d’un grapat de governs militars a Kamakura. És el final d’un temps i l’inici d’un de nou, una època de lluites polítiques ferotges i de grans desordres civils que portarien a la guerra.

- - - - - -

Kamo no Chômei, els caràcters del seu nom també es poden llegir “Nagaakira”, va néixer l’any 1155. Era el fill gran de Kamo no Nagatsugu que ocupava un càrrec eclesiàstic, de menor grau, al santuari xintoïste de Kamo no Mioya.
En la seva obra “Mumyôshô” (3) Chômei ens explica que va quedar orfe molt
jove, fet que Minamoto no Ienaga (4) ens confirma en el seu diari.
El seu pare va morir als trenta-cinc anys, després d’una malaltia que l’havia obligat a retirar-se. Chômei tenia disset o divuit anys i allò va significar el final de tota una època de relacions socials d’alt nivell. La pèrdua del pare, afegida a la de la mare en  data anterior, però de la qual no se’n sap res, va afectar molt Chômei, ja de mena nerviós i excitable. El seu entorn es va esfondrar, les portes d’una societat segura, estable, plena de possibilitats, es van cloure davant dels ulls atònits d’un jove que mai no va acceptar aquell tomb tan brutal en la seva vida.
Un poema del seu recull personal mostra de manera evident els seus sentiments d’aquell temps :
Tot contemplant les flors un any després
de la mort del pare
la primavera ha arribat,
i enguany també
han florit els cirerers.
Però on és aquell
que sofria pels pètals caiguts?

I

Cansat de viure
només em resta creuar
les muntanyes de la mort.
Així podré seguir
les petjades del pare.


L’oficial encarregat d’ocupar la vacant que havia deixat el seu pare al santuari va contestar aquest poema amb un altre utilitzant pràcticament els mateixos versos, però en sentit oposat :
Cansat de viure
no t’apressis en creuar
les muntanyes de la mort.
És en aquest món on has de seguir
les petjades del pare.

Al qual Chômei va respondre :

Si em compadeixes
no em torbis.
Només tu saps
com seguir
les petjades del pare.

El seu caràcter poc sociable li havia donat fama d’excèntric i després de trencar les relacions que tenia amb el santuari es va recloure a casa seva durant un temps. Allà va germinar segurament la llavor que anys més tard l’impulsaria a deixar la poca família que li quedava i entrar en religió.
Després va venir un temps dedicat exclusivament a la poesia i a la música, arts en les quals havia d’excel.lir. Va estudiar amb el cap del departament de música de la cort, Nakahara no Ariyasu, mestre que recordaria en la seva obra “Mumyôshô”. Mica en mica tota aquella activitat li va fer renovar les esperances en el futur.
Va estudiar composició poètica amb Shun’e (5). A la residència d’aquest poeta s’hi reunien tota mena de personatges : aristòcrates, militars, monjos i altra gent que en un entorn diferent no s’hagués relacionat mai amb els cercles més selectius de la cort. Al seu voltant es va organitzar un grup de poesia molt famós : “Karin’e”, que es podria traduir com “Jardí de versos”, i Chômei en va ser molt probablement el membre més jove. Moltes anècdotes i episodis que van ser temes de conversa en aquells aplecs apareixeran en el “Mumyôshô”.
L’any 1181, llavors en tenia vint-i-set, va completar la seva antologia personal :
“Kamo no Chômei Shû”.
Des de la tardor fins a l’hivern del 1186, altres fonts assenyalen el 1190, va viatjar per Ise i les seves experiències les va reflectir en el seu “Ise Ki” (Narració d’Ise) i del qual només hi ha uns fragments que es troben en el “Fuboku Wakashô” (6).
Quan l’any 1187 apareix la col.lecció poètica imperial “Senzaishû” (7) un poema de Chômei hi va ser inclòs, fet que va recordar amb orgull durant molts anys i del qual també en farà esment en el “Mumyôshô”.
L’ex-emperador Go Toba (8) va voler restaurar el departament de poesia el 1201, amb la intenció d’organitzar la compilació d’una nova antologia imperial: “Shinkokinshû” (9) i Chômei en va ser un dels membres escollits malgrat que el seu nom era l’últim de la llista, degut bàsicament al fet de no pertànyer a cap alta jerarquia dintre de la cort.
L’any 1204 es va produir una vacant d’intendent al santuari de Tadasu i Go Toba, que apreciava i valorava les qualitats poètiques i musicals de Chômei i també com a reconeixement pel seu treball al departament de poesia, va pensar en proposar el seu nom pel càrrec, però no va comptar amb la forta oposició de Sukekane que era oficial del santuari de Kamo. Malgrat que gaudia de la simpatia imperial la seva candidatura no podia competir amb la força de la jerarquia considerant el seu rang inferior amb relació al fill de Sukekane que, finalment, va aconseguir la plaça. Va ser el final de la seva vida a la cort i l’inici de  la seva decisió d’anar-se’n de la capital. El diari de Minamoto no Ienaga ho explica en detall, tot remarcant el caràcter introvertit de Chômei.
Als cinquanta anys es fa monjo budista. No obstant això, va completar la seva col.laboració amb el departament de poesia però el seu nom no apareix entre els dels poetes que van assistir a la recepció oficial per celebrar el final de l’antologia “Shinkokinshû” durant la primavera del 1205, tot i que s’hi inclouen deu poemes seus. De fet, però, el seu nom ja no figurava en els anals de la cort des de la seva assistència als actes de commemoració del norantè aniversari de Shunzei (10) la tardor del 1203 on hi va participar amb uns versos d’homenatge al gran poeta i mestre.
Sembla que després de l’intent fallit del santuari de Tadasu l’ex-emperador va oferir-li un càrrec menor que Chômei va refusar, i és en aquell moment quan desapareix de la capital.
El suport de Go Toba, les reunions poètiques, la consideració social....... tot això s’esvaeix i Chômei s’allunya del que fins aleshores ha estat el centre de la seva vida i desil.lusionat es retira a Ôhara, una petita vall entre les muntanyes, i allà construeix la seva primera cabana.
A punt de fer els cinquanta-quatre anys es trasllada a Hino, a uns set quilòmetres al sud-est de la capital, i serà el seu últim recer.
L’any 1211 va acceptar una invitació d’Asukai, Fujiwara no Masatsune (11) i van anar junts a Kamakura. Es va reunir diverses vegades amb el “shôgun” Minamoto no Sanetomo, i sembla que va tornar de seguida a Hino. És precisament en aquell temps, els seus darrers anys, que Chômei comença a escriure la que seria la seva obra mestra.
Entre el 1208 i el 1215 escriu el “Hosshinshû” (12), on narra històries de monjos i sants que han abandonat el món i tots els seus afanys per rebre la gràcia de Buda.
Poc després, el 1216, als seixanta-dos anys, exactament el dia vuit del sisè mes, Kamo no Chômei mor.

o0o

Aquesta traducció està basada en el text complet anomenat “Kôhon”, la versió més antiga del qual està dipositada en el temple Daifukukô, a Takahara, nord-est de Kioto. Hi ha altres versions abreujades amb el títol de “Ryakubon” on, generalment, hi manquen la part inicial on l’autor descriu les calamitats que es van abatre sobre la capital i el monòleg final. En altres, però, hi ha un tros afegit que no obstant la seva qualitat literària no és de Kamo.

Nota : Aquest escrit ja és en aquest mateix “blog” amb data del febrer del 2007. No obstant això, ara l'afegeixo amb notes. Que sigui aquí, doncs, un prefaci a la meva traducció que aniré publicant.




- - - - - -


1 – El mateix autor ens explica en la seva obra que es va inspirar en l’habitatge on es va traslladar Vimalakîrti (Jômyô, i també Yuima, en japonès) per meditar quan es va fer passar per malalt, segons el sutra que porta el seu nom : Vimalakîrti Sutra. De fet, però, aquest sutra no en diu res de cabana o de petita cambra, només indica que Vimalakîrti va fer buidar la casa de mobles i objectes per rebre els deixebles de Buda. Sembla que té altres orígens, com per exemple, una popular història que té com a protagonista el pelegrí xinès Wang Hsuan-T´se. Explica que quan el pelegrí va passar prop de les ruïnes d’una casa que no semblava pas haver estat massa gran, a l’Índia, li van dir que Vimalakîrti havia tingut allà la reunió amb Manjusri (Monju, en japonès). Molt sorprès en va prendre les mides i va descobrir que tenia uns tres metres quadrats, exactament les mesures de la cabana de Kamo no Chômei.
“Hôjô” és un “jô” quadrat. Un “jô” té 3,03 metres. Aquesta paraula també apareix en el Heike Monogatari (平家物語), obra anònima de finals del segle XIII i fa referència al retir de l’emperadriu Kenrei-Mon-In (建礼門院). precisament a Ôhara, en el capítol que porta aquest nom. Cal precisar que hi havia dos llocs amb aquest mateix nom, un a l’oest i l’altre al sud de Kioto, a la muntanya Hiei, on hi vivien molts ermitans i sembla més que probable que Chômei es refereixi a aquest últim, però no es pot saber amb certesa en quin dels dos llocs va viure els seus primers anys de reclusió.
Posteriorment, “Hôjô” es va aplicar per extensió a les cel.les dels monjos budistes i, més en particular, als habitatges dels abats “zen”.
Vimalakîrti era un home molt ric que vivia a Vaisâli, l’Índia, i era molt conegut per la seva generositat i grans coneixements de la filosofia budista.
El sutra que porta el seu nom és una de les escriptures budistes més profundes i més importants, i també és molt valorat per la seva qualitat literària.
2.- Saigyô (西行, 1118-1190).
Membre d’una família que durant generacions va ser bressol de soldats i que comptava amb el suport de la cort, però sense massa consideració social degut a la poca categoria que en aquella època tenien els militars.
És un dels poetes més estimats del Japó. Es creu que un desgraciat afer amorós o les dificultats polítiques de l’emperador Sutoku van ser els principals motius per fer-se monjo.
Pocs anys després de la seva ordenació va residir en diversos temples i ermites i com a monjo de la secta Shingon va viure a la muntanya de Kôya venerada per la seva orde.
Quan va començar la guerra Hônen l’any 1156 va haver d’abandonar la seva vida tranquil.la a Kôya i va anar a Kioto plena dels perills de la lluita. Poc temps després però va tornar a la muntanya. Va tenir una o més ermites a Yoshino.
3.- Mumyôshô (無名抄). Obra escrita entre 1209 i 1210. El seu títol significa “Tractat sense nom”.
Està dividida en vuitanta paràgrafs independents i parla de poesia i anècdotes referents a poetes tan antics com contemporanis de Chômei; també descriu els seus pensaments sobre l’art d’escriure i notes sobre el comportament a seguir durant les trobades poètiques tan característiques del seu temps.
4.- Minamoto no Ienaga (源家長, ? - 1234/1237?).
Va servir a l’ex-emperador Go Toba. Va participar molt activament en la compilació de l’antologia Shinkokinshû on hi té vint-i-sis poemes i va coincidir amb Kamo no Chômei en el departament de poesia. Després de la revolta Jôkyû l’any 1222, quan les forces de Go Toba van ser derrotades pel govern feudal militar, va abandonar la política i es va retirar a la seva mansió. El seu diari “Minamoto no Ienaga nikki” (源家長日記) conté molta infor mació sobre Chômei, especialment sobre els esdeveniments que el van impulsar a deixar la cort, i és també molt valuós per les seves dades sobre l’evolució de la història de la poesia japonesa.
5.- Shun'e (俊恵 1113 – 1191?).
Va ingressar en el temple Tôdai molt jove i va ocupar importants càrrecs eclesiàstics. Va ser molt considerat com a poeta i crític.
6.- Fubokuwakashô (夫木和歌抄 ) : L'antologia japonesa, Obra de Fujiwara no Nagakiyo, també anomenat Katsumada (藤原長清 / 勝間田, ¿-?), escrita durant el període Kamakura (1185-1333), i probablement acabada entre els anys 1308 i 1310.
Els caràcters per “Fuboku” procedeixen de 扶桑 que designaven en xinès el lloc on sortia el sol, i que més endavant va esdevenir un altre nom per Japó.
7.- Senzaiwakashû (千載和歌集).
Recull de finals de l´època Heian encarregada per l´emperador Goshirakawa l´any 1183, però hi ha evidència que el recopilador Fujiwara no Shunzei ja l´havia encetada entre el 1171 i 1175. La guerra va endarrerir la seva presentació oficial que va tenir lloc entre 1187 i 1188.
El Kokinshû n´és la seva font principal. Té 20 llibres i 1278 poemes.
8.- Emperador Go Toba, (後鳥羽天皇,1180-1239)
Va ser emperador des del 1183 fins al 1198. Després de la seva abdicació va exercir encara més poder que no pas durant el seu regnat involucrant-se molt activament en la política del seu temps. Va ser un bon poeta i en l’antologia Shinkokinwakashû hi ha una bona mostra de la qualitat de la poesia. Les seves discrepàncies amb un altre poeta i recopilador del recull esmentat, Fujiwara no Teika, compilador de l’Ogura Hyakunin Isshu (La veu de cent poetes), van ser notòries.
9.- Shinkokinshûwakashû (新古今和歌集).
Recull encarregat per l´emperador Gotoba (後鳥羽天皇, 1180-1239) l´any 1201 i editat per Fujiwara no Teika, Fujiwara no Ariie, Fujiwara no Ietaka, Minamoto no Michitomo, Jakuren i Fujiwara no Masatsune. Consta de 1978 poemes, la col·lecció més extensa fins aleshores.
L´emperador va tenir un gran interès en aquesta antologia supervisant-la i discrepant obertament amb Teika. Va anar a l´exili amb ella tot preparant-ne una versió més reduïda i adaptada al seu gust.
10.- Fujiwara no Shunzei (藤原 俊成, 1114-1204.
Va començar a escriure de molt jove. El seu pare, Toshitada, era poeta.
Malgrat que va ser un poeta reconegut mai no va ocupar cap càrrec important. Va ser molts anys més tard quan  va ser convidat a participar en nombrosos concursos poètics on també va exercir com a crític. L’any 1187 li van encarregar de compilar l’antologia Senzaiwakashû i en la qual hi va incloure també l’obra de molts poetes joves, costum no gens habitual en aquella època.
11.- Fujiwara no Masatsune (藤原雅経, 1170-1221).
Fundador de l’escola Asukai de poetes i cal.lígrafs. Va ser company de Kamo no Chômei durant la compilació del Shinkokinwakashû.
12.- Hosshinshû (発心集 - Recull d’anècdotes per a il.luminar la ment). Obra escrita entre 1208 i 1216. S´ha qüestionat la seva autoria, però en general s’accepta Kamo no Chômei com el seu autor.

o0o




ELS ESCRITS DE LA CABANA (方丈記) 01
Kamo no Chômei (鴨長明)


 行(ゆ)く川の流れは絶えずして、しかも もと(本)の水にあらず。淀(よど)みに浮ぶ うたかた(泡沫)は、かつ消えかつ結びて、久しく止(とゞ)まる事なし。世の中にある人と住家(すみか)と、またかくの如し。

 玉敷(たましき)の都の中に、棟(むね)を竝(なら)べ甍(いらか)を爭へる、尊(たか)き卑しき人の住居(すまい)は、代々(よよ)を經て盡きせぬも のなれど、これを まこと(真)かと尋ぬれば、昔ありし家は稀なり。或(ある)は、去年(こぞ)焼けて今年は造り、あるは、大家(おおいえ)滅びて小家(こいえ)となる。住 む人も、これにおなじ。處もかはらず、人も多かれど、いにしへ(古)見し人は、二・三十人が中に、僅(わず)かに一人・二人なり。

朝(あした)に死し、夕(ゆうべ)に生るゝ ならひ(習い)、たゞ水の泡にぞ似たりける。知らず、生れ死ぬる人、何方(いずかた)より來りて、何方へか去る。また知らず、假の宿り、誰(た)がために 心をなやまし、何によりてか、目を悦ばしむる。その主人(あるじ)と住家と、無常を爭ふさま、いはば、朝顔の露に異ならず。或は、露落ちて花殘れり。殘る といへども、朝日に枯れぬ。或は、花は萎みて露なほ消えず。消えずといへども、夕べを待つことなし。


Incessant flueix l'aigua del riu i mai no és la mateixa. Sobre l'aigua embassada l'escuma es fa i es desfà i aviat desapareix. Així és la vida de l'home i ses estances en aquest món (13).
En la capital resplendent de jade les teulades dels habitatges dels rics i dels pobres rivalitzen arrenglerades i passen de generació en generació, emperò, si se'n demana la veritat poques són les que foren d'antany. Un any cremades i l'altre bastides de nou. Mansions destruïdes han esdevingut ara petits habitacles. El mateix ha succeït amb la gent que hi habita. Els llocs no han canviat, nombrosa és la gent, i d'aquells que abans eren vint o trenta ara només en resten un o dos.
Es mora al matí i es neix al vespre, com l'escuma de l'aigua. Res no se'n sap d'aquells que neixen i moren, ni d'on venen i on van (14), res no sabem tampoc de llurs fatics en aquest món efímer, ni perquè ens és tan plaent als ulls. Aquesta pugna entre amo i estança per allò que és transitori no és res més que la rosada sobre la flor de nit. La rosada s'esvaeix, la flor resta. Ara bé, la flor segueix emperò per marcir-se sota el sol del matí. Potser la flor es marceix mentre la rosada encara continua, emperò, tampoc aquesta no arribarà al vespre.

- - - - - -

13.- Vimalakîrti Nirdesa (2ª part ):
De la inconcebible mestria de la tècnica d’alliberament :“ Amics, aquest cos és tan impermanent, fràgil, indigne de confiança i tan feble, tan insubstancial, mortal, efímer, dolorós, farcit de malures i sotmès a canvis i alteracions! Així, amics meus, el savi no es pot refiar d’aquest cos que és només un receptacle d’infinites xacres. Aquest cos és com l'escuma, incapaç de suportar cap pressió, una bombolla d’aigua de poca durada, un miratge nat de la cobejança de les passions....... “

Amb la mateixa imatge : Farid Uddin Attar (1145-1221) , Invocació del Mantic Uttair (L’assamblea dels ocells):
“Has de saber que el món és una bombolla d’aigua de l’oceà………”

14.- Referència al “MyôKôrengekyô” (妙法蓮華經) : Sutra del Lotus del sublim Dharma, generalment abreujat “ Hôkkekyô” (法華經) : Sutra del Lotus.
En sànscrit : Saddharma Puṇḍarīka Sūtra, i en xinès : Miàofǎ Liánhuā Jīng (妙法蓮華經 ).
Un petit resum d'aquest sutra sobre el qual hi ha biblioteques senceres dedicades a la seva exegesi.
Probablement va ser compilat durant el primer segle de l'era cristiana, uns 500 anys després del Parinirvana (el darrer nirvana) de Buda, i que no és inclòs en el corpus més antic de les escriptures budistes lligades històricament a la vida de Buda.
El sutra pretén ser un dels discursos fets per Buda cap al final de la seva vida. La tradició diu que una vegada escrit va ser guardat durant 500 anys al reialme dels dracs (Nagas), sent posteriorment introduït en el món dels humans, perquè la humanitat no estava preparada per entendre el text durant la vida de Buda.
La primera traducció del sànscrit al xinès va ser cap a l'any 209 dC sent però la versió feta el 406 la més completa.
És potser el sutra més conegut i el text està expressat en forma de paràboles, fet que el va popularitzar.


o0o