7 de maig de 2011


Ise Monogatari (伊勢物語)

- 90 -


九十段

むかし、つれなき人をいかでと思わたりければ、あはれとや思けん、「さらば、明日物越しにても」といへりけるを、限りなくうれしく、又うたがはしかりければ、おもしろかりける桜につけて、

桜花今日こそかくもにほふともあな頼みがた明日の夜のこと

といふ心ばへもあるべし。


Una vegada, un home (1) desitjava trobar-se d'una manera o altra amb una dona insensible de qui n'era enamorat. Ella, compadida, i si de debò l'estimava, digué “Trobem-nos demà, separats, emperò, per una cortina (2)”. Ell en fou gojós, i com també dubtós, lligat a una preciosa branca florida de cirerer li envià :

--La flor del cirerer és avui esplendorosa, ah, emperò, és difícil de fiar per demà vespre. (3)

Ella també n'era d'aital condició.


- - - - - -


(1) En aquesta edició no hi consta el subjecte “otoko” (home) que, invariablement, apareix en la majoria de narracions, sí que hi és, però, en d'altres.
(2) 物越し (monogoshi) vol dir “amb alguna cosa entremig”. Hi ha una il.lustració clàssica d'aquest capítol en la primera edició impresa de l'IM, l'any 1608, d'una mà anònima de l'escola Tosa, on es pot veure una mena de persiana o cortina. Com parlar rere cortines era molt normal en aquell temps per això ho he traduït així.
(3) La flor del cirerer es marceix ràpidament.




o0o


Ise Monogatari (伊勢物語)

- 89-


八十九段

昔、いやしからぬおとこ、我よりはまさりたる人を思かけて、年経ける。

人知れず我恋ひ死なばあぢきなくいづれの神になき名おほせん




Una vegada, un home de no baixa condició estimava una dona de condició més alta, i després d'uns anys :

--Si haig de morir en secret d'amor, debades, quin déu blasmaré per culpa immerescuda? (1)




- - - - - -



(1) Poema d'Ariwara no Narihira. Shinshokukokinshû” (新続古今和歌集) no. 1157.





o0o


Ise Monogatari (伊勢物語)

- 88-

八十八段

昔、いと若きにはあらぬ、これかれ友だちども集りて、月を見て、それがなかに一人、

おほかたは月をもめでじこれぞこのつもれば人の老となる物


Una vegada, uns amics, no massa joves, s'aplegaren, contemplaren la lluna, i un d'ells féu :

--En general no lloem la lluna, quan s'apilen l'home envelleix. (1)



- - - - - -



(1) Poema d'Ariwara no Narihira. KKS no. 879




o0o


Ise Monogatari (伊勢物語)

- 87-

八十七段

むかし、おとこ、津の国、菟原の郡、蘆屋の里にしるよしして、いきて住みけり。むかしの歌に、

蘆の屋の灘の塩焼いとまなみ黄楊の小櫛もさゝず来にけり

とよみけるぞ、この里をよみける。こゝをなむ蘆屋の灘とはいひける。このおとこなま宮仕へしければ、それを便りにて、ゑうの佐ども集り来にけり。このおとこのこのかみも衛府督なりけり。その家の前の海のほとりに遊びありきて、「いざ、この山の上にありといふ布引の滝見にのぼらん」といひて、のぼりて見るに、その滝、物よりこと也。長さ二十丈、広さ五丈許なる石のおもて、白絹に岩をつゝめらんやうになむありける。さる滝の上に、わらうだの大きさして、さし出でたる石あり。その石のうへに走りかゝる水は、小柑子、栗の大きさにてこぼれ落つ。そこなる人にみな滝の歌よます。かの衛府督まづよむ。

わが世をばけふかあすかと待つかひの涙の滝といづれ高けん

あるじ、次によむ。

ぬき乱る人こそあるらし白玉のまなくも散るか袖のせばきに

とよめりければ、かたへの人、笑ふことにや有けん、この歌にめでてやみにけり。

帰りくる道とをくて、亡せにし宮内卿もちよしが家の前来るに、日暮れぬ。やどりの方を見やれば、海人の漁火多く見ゆるに、かのあるじのおとこよむ。

晴るゝ夜の星か河辺の蛍かもわが住むかたの海人のたく火か

とよみて、家に帰り来ぬ。その夜、南の風吹きて、浪いと高し。つとめて、その家の女の子ども出でて、浮海松の浪によせられたる拾ひて、いゑの内に持て来ぬ。女がたより、その海松を高坏にもりて、柏をおほひて出したる、柏に書けり。

渡つ海のかざしにさすといはふ藻も君がためにはおしまざりけり


田舎人の歌にては、あまれりや、足らずや。



Una vegada, un home que tenia propietats al poble d'Ashiya, terme de Mubara , província de Settsu, hi anà i hi visqué.
Com diu un antic poema :

--Sens lleure cremant sal als baixos d'Ashinoya han arribat fins a ni posar-se pintes de boix. (1)

Es refereix a aquest poble, per això aquí s'anomena Ashiyanonada.

Com aquest home era novell en el seu càrrec a la cort, i era una bona oportunitat, els oficials de la Guàrdia Imperial el visitaren. El germà gran (2) d'aquest home era també comandant de la Guàrdia.
Tot passejant per la platja davant d'aquella casa digueren “Vinga, pugem a veure la cascada de Nunohiki que diuen és al cim d'aquesta muntanya”.
Pujaren i al mirar aquella cascada era diferent a qualsevol altra. Una pedra amb una superfície d'uns seixanta metres de llargada per quinze d'amplada semblava com si la roca hagués estat embolcallada amb seda blanca.. Així, de dalt de la cascada hi sortien unes pedres grans com coixins de palla. L'aigua que s'escorria per sobre la pedra queia amb gotes grosses com mandarines i castanyes. Tots els presents composaren poemes sobre la cascada.
El comandant de la Guàrdia fou el primer en recitar :

--És debades esperar en ma vida avui o demà, és més alta la cascada o mes llàgrimes? (3)

L'hoste recità a continuació :

--Sembla que algú ha esfilegat i escampat les blanques perles que cauen sobre mes mànigues estretes. (4) (5)

Havent recitat així la gent del voltant es posà a riure, i admirats no feren més poemes.

El camí de tornada era llarg, i quan arribaren davant de la casa del Ministre de la Casa Imperial, Mochiyoshi (6), que havia traspassat, es ponia el sol. Al mirar cap a la casa d'Ashiya es veieren molts focs dels pescadors i l'hoste recità :

--Són estels en clara nit o llumenetes de vora el riu? Són els focs dels pescadors d'allà on visc? (7)

I tornaren a casa. Bufava migjorn i hi havia onades.
Al matí les minyones de la casa eixiren, recolliren les algues arrossegades per les onades i les portaren dintre. Les dones serviren les algues en tauletes i sobre fulles de roure. Una d'elles escriví sobre una fulla :

--Inclús les algues que el déu de la mar preua per als seus cabells no li requen per a vós. (8)

Essent versos d'una camperola, eren bons o dolents?



- - - - - -


(1) Poema d'Ariwara no Narihira segons el SKKS no. 1588, és el 1590 en altres edicions; és anònim segons el KKRJ no. 3148. El poema és una adaptació del no. 278 del MNY, on el topònim allà és Shika en lloc d'Ashiya.
(2) Era Ariwara no Yukihira, germà gran de Narihira.
(3) Poema d'Ariwara no Narihira. SKKS no. 1649, però 1651 en altres edicions.
(4) Poema d'Ariwara no Narihira. KKS no. 923, amb algunes diferències.
(5) Aquí 袖のせばき (...sode no sebaki...) es refereix a que no pot recollir-les totes, i, a més, indica que qui les porta no és d'alta condició social.
(6) もちよし (Mochiyoshi) sembla ser un personatge fictici.
(7) Poema anònim. SKKS 1591.
(8) Poema anònim. KKRJ no. 2293, amb algunes diferències.



o0o


Ise Monogatari (伊勢物語)

- 86 -


八十六段

昔、いと若きおとこ、若き女をあひ言へりけり。をのをの親ありければ、つゝみていひさしてやみにけり。年ごろ経て、女のもとに、猶心ざし果さむとや思けむ、おとこ、歌をよみてやれりけり。

今までに忘れぬ人は世にもあらじをのがさまざま年の経ぬれば

とてやみにけり。おとこも女も、あひ離れぬ宮仕へになん出でにける。



Una vegada, un home molt jove es comprometé amb una noia. Com tenien pares i ho havien amagat decidiren trencar.
Anys després, l´home, pensant que la noia volia assolir allò del passat (1) composà un poema i l'hi envià :

--Fins avui no hi ha ningú que no hagi oblidat, el temps ha passat i nosaltres som diferents. (2)

I amb això s'acabà. Tant l'home com la dona havien anat a servir al mateix palau.


- - - - - -


(1) Els comentaristes coincideixen en que aquest punt no és gens clar.
(2) Poema anònim. SKKS no. 1365, és el 1366 en altres edicions, i KKRJ no. 2885.





o0o