7 de juliol de 2008

NOTES SOBRE ELTEATRE CLÀSSIC JAPONÈS
--------------------------------------------------------------------

Avui enceto una secció dedicada al teatre clàssic japonès (NTCJ), en primer lloc el
Nô (能).
Potser no serà tan periòdica com la de les traduccions de poesia clàssica japonesa degut a que tot just acabo de començar a treballar els textos de teatre (segons l'edició de 小学館 ー 謡曲集). Hi aniré afegint tot allò que consideri interessant des d'un punt de vista lingüístic, literari, històric i religiós/ritual, a més d'altres més generals que puguin interessar a qualsevol persona que estudiï japonès o només llegir les traduccions.
Crec que les obres del teatre Nô són interessants des de la perspectiva que he esmentat anteriorment més que no pas pels seus elements dramàtics. La seva representació en escena amb la combinació de cant, música i dansa, conjuntament amb la bellesa de la indumentària i les màscares, transforma uns textos esquemàtics , amb el seu llenguatge arcaic, simbòlic, ple de referències literàries i budistes, tradicions antigues, etc., en un espectacle que per un públic no avesat pot ser poc més que incomprensible, llavors el que pretenc és acostar les obres de teatre des dels seus textos ja que és un teatre que només es pot veure al Japó i en comptades ocasions, tot i que hi hagut un ressorgiment després d'anys de declivi o simplement desinterès, causat, en part, per la mateixa dificultat dels textos que han allunyat possibles espectadors gens acostumats a aquesta mena d'espectacles.
Així doncs, les meves notes potser seran considerades massa especialitzades i, en certa manera, ho són, però com que he dit abans poden també interessar a algú que com jo s'ha endinsat en la llengua i la literatura japoneses i cada dia en vol saber una mica més. Per això, tot allò que escrigui aquí estarà dintre de la línia esmentada.

NÔ (能)

El Nô, com en parlo en l'article sobre Zeami (世阿弥), publicat el 12.02.07, és una combinació de dansa, cant i música sobre una estructura literària dramática. El mateix Zeami ens diu en els seus escrits que el text només s'ha d'adequar a algunes regles elementals perquè flueixin el cant i la música.
Històricament és a finals de l'era Namboku (南北線, 1336-1392), principis de la de Muromachi (室町, 1392-1573) que el Nô comença a fusionar les pantomimes populars, cançons, danses i alguns elements literaris que ja existien de manera disgregada en moltes parts del pais, principalment a les zones de Kyoto i Yamato.



Començaré, com és preceptiu, amb l'Okina, “El vell”, (翁). De fet, es tracta d'un conjunt de danses que es remonten al segle X. És el prototip religiós i ritual del Nô i només es representa en determinades celebracions especials.

翁 apareix com una amalgama de tots els elements populars que van cristal.litzar en una mena de danses amb diàlegs. Està relacionat amb les festivitats de l'Any Nou i mica en mica va acabar per esdevenir la cerimònia ritual d'aquelles festes.
翁 representa un déu benevolent i la seva arribada (l'Any Nou) és font de benaurança per a tothom. Tant Kan.ami (観阿弥) com Zeami el van presentar com un Nô clàssic, tot conservant-ne el seu caire religiós.

翁 arrenca amb un seguit d'onomatopeies, conjuntament amb l'orquestra, (囃子の擬声) que evidencien la necessitat d'un coneixement previ del text ja que representen el so de l'aigua d'una cascada, que ens fa pensar que potser originalment l'escenari era a prop d'un corrent d'aigua:

翁 : とうとうたらりたらり たらりあがりららりとう。。。。(tôtôtarari tarariagarirararitou.....)

Seguit pel

地謡 (Jiuta) : ちりやたらりたらり。。。。。 (chiriyatararitarari.....)

地謡 és cor del Nô que expressa les paraules o els pensaments de l'actor principal, el “shite” (シテ).
Ell és qui canta, balla i es mou per tot l'escenari amb la seva esplèndida indumentària. El seu nom és una forma verbal del verb “suru” : fer, i en aquest cas significa “el que fa/actua”. Per contrast hi ha el “waki” (ワキ), que podríem dir que és l'actor segon/secundari però, de fet, no deixa de ser un “auxiliar”, i el seu nom significa “el del costat”. Ambdós poden estar acompanyats pels “tsure” (ツレ), “els següents”, o pels “tomo” (トモ), “companys”. De fet aquests darrers no tenen cap entitat dramàtica, només complementen els cants dels actors.

Referent a aquestes onomatopeies (no cal dir que el japonès és una de les llengües més onomatopeiques del món) i altres parts del text en general hi ha diverses versions o variacions en els llibres emprats per diverses escoles o grups de Nô :

上掛 (Kamigakari) : grups/escoles que residien a la zona de Kioto.
観世 (Kanze)
宝生 (Hôshû)

下掛 (Shimogakari) : grups/escoles de la zona de Nara)
金春 (Konpaku)
金剛 (Kongô)

Tot el començament de l' Ôkina està dedicat als desitjos de longevitat i fa esment de dos dels animals més emblemàtics del Japó :

鶴 (Tsuru) : Grua
亀 (Kame) : Tortuga

I aquest tema és bàsicament l'argument de l'obra.

Sobre el tema de la llarga vida hi ha una referència a una obra de l'època Heian, de l'any + - 1169, o 1179, es tracta de Ryôjin Hishô (梁麈秘抄) : “Cançons per fer ballar la pols sobre les bigues” , segurament en dues parts, amb deu llibres cadascuna, però de la qual només se n'ha trobat una dècima part. Els textos que hi ha actualment es van trobar el 1911 després d'anys creient que havien desaparegut.
L'origen del seu títol apareix en una nota molt breu al final del llibre no. 1.
Explica que procedeix d'una antiga llegenda xinesa sobre dos cantants molt famosos anomenats Yu Kung i Han Ê. Segons la tradició les seves extraordinàries veus emocionaven la gent fins a les llàgrimes i el seu ressò feia que “la pols de les bigues” ballés per l'aire durant tres dies abans de tornar a caure.
És un aplec de cançons i poemes sobre tot allò que és humà i diví, i procedeixen de tot arreu del Japó.
Les cançons religioses, força nombroses, són d'origen budista, i d'altres amb elements sincretistes i xintoïstes. Va ser molt popular inclús dintre dels cercles de l'aristocràcia.
Hi ha una cançó, la no. 324, que és sobre els poders màgics dels xamans amb una campaneta (鈴, suzu), estri molt utilitzat en aquesta obra, i amb la campaneta s'acaba l'Okina.