25 de febrer de 2011


SENDERA D'OKU (おくの細道) 09

Bashô Matsuo (松尾芭蕉)

雲厳寺

当国雲岸寺のおくに佛頂和尚 山居跡あり。
竪横の五尺にたらぬ草の庵
むすぶもくやし雨なかりせば
と松の炭して岩に書付侍りと,いつぞや聞え給ふ。其跡みんと雲岸 寺に杖を曳ば、人〃すゝんで共に いざなひ、若き人おほく道のほど 打さはぎて、おぼえず彼梺に到る。 山はおくあるけしきにて谷道 遥に、松杉黒く苔したゞりて、卯 月の天今猶寒し。十景尽る所、 橋をわたつて山門に入。
さてかの跡はいづくのほどにやと後の 山によぢのぼれば、石上の小庵岩 窟にむすびかけたり。妙禅師の死関、 法雲法師の石室をみるがごとし。
木啄も庵はやぶらず夏木立
と、とりあへぬ一句を柱に残侍し。


UNGANJI

A l'interior del monestir d'Unganji d'aquesta contrada hi ha les ruïnes de l'ermitatge de l'abat Butchô (28).
---Indret de només metre mig la meva cabana d'herba. Haver-hi de recloure'm si no fos per la pluja......
Una vegada em digué que ho escriví amb carbonet de pi sobre una roca.
Per veure aquestes restes fuí al monestir. Amb el meu bordó i uns quants se m'ajuntaren, jovenalla que animà molt el camí, i sens adonar-nos-en arribàrem al peu de la muntanya. Era molt frondosa, lluny en el camí de la vall negres els pins i els cedres, la molsa rellentosa, fred encara el cel de la quarta lluna. Al lloc de les deu vistes creuàrem el pont i ens endinsaren en la muntanya. Bé, cap a on podrien estar les ruïnes, pujàrem per la part rere la muntanya, sobre una roca una petita cabana agafava a una balma. Sentí com si fos a “la porta de la mort” del mestre Miao (29), o a la cavorca del mestre Fa-Yun (30).

---El pica-soques tampoc no la trencarà cabana d'estiu.

Pengí aquestes versos en un dels pilars de la cabana.
- - - - - -

28 – Butchô (佛頂, 1643-1715). Mestre “zen” de Bashô. Abat del temple de Konponji (根本寺), i que havia fet estades a l'Unganji.

29 - Es tracta d'un religiós xinèsYuan -miao (妙禅, 1238-1395) que va viure reclós en una cova durant quinze anys que va anomenar “La porta de la mort”.

30 - Es tracta de Fa-yun, un altre religiós xinès (法雲法, 467-529) que es va passar la vida predicant des de la seva cabana dalt d'una roca.

o0o



SENDERA D'OKU (おくの細道) 08

Bashô Matsuo (松尾芭蕉)

黒羽

頓て人里に至れば、あたひを鞍 つぼに結付て馬を返しぬ。 黒羽の館代浄坊寺何がしの方に 音信る。思ひがけぬあるじの悦び、 日夜語つゞけて、其弟桃翠など 云が朝夕勤とぶらひ、自の家に も伴ひて、親属の方にもまね かれ日をふるまゝに、ひとひ郊外 に逍遥して、犬追物の跡を一見し、 那須の篠原わけて玉藻の前の 古墳をとふ。それより八幡宮に詣。 与一扇の的を射し時、「別しては 我国氏神正八まん」とちかひしも 此神社にて侍と聞ば、感應殊 しきりに覚えらる。暮れば、桃翠 宅に帰る。
修験光明寺と云有。そこにまねか れて行者堂を拝す。
夏山に足駄を拝む首途哉

KUROBANE

Visitàrem un tal Jôbôji (20), administrador general de les terres de Kurobane. Contents per la inesperada visita xerràrem jorns i nits, i son germà Tôsui (21) ens visità matí i tarda. Ens portà a sa casa i ens presentà sa família, convidant-nos uns jorns allà, i una vegada, tot passejant pels afores, veiérem les ruïnes d'un lloc on caçaven gossos (22), creuàrem el camp de bambú de Nasu i visitàrem el sepulcre de Tamamo-no-mae (23). D'allà anàrem al santuari xintoista de Hachiman (24). Es diu que Yoichi (25) abans de disparar la sageta al ventall jurà “Especialment per Hachiman, deïtat tutelar de ma contrada”, i quan sentí que era també la d'allà m'emocionà encara més. Al vespre tornàrem a cal Tôshi.
Hi ha un temple de nom Kômyôji, de la secta Shûgen (26). Ens hi invitaren i pregàrem al santuari de Gyôja.
---Muntanya d'estiu, et venero els esclops a la sortida. (27)
- - - - - -

20 – Jôbôji Takamatsu (高勝浄坊寺, 1658-1730). Administrador del domini de Kurogami.

21 – Tôsui (桃翠, 1661-1728), germà petit de Jôbôji. El seu nom era Kanobobata Toyoaki (鹿子畑忠治豊明). Tosui era el seu pseudònim literari, i altres fonts indiquen que, de fet, hauria de ser Suitô (翠桃), no pas Tôsui.

22 – Inuoumono (犬追物) era un mètode d'entrenament militar per a arquers muntats a cavall que practicaven tirant fletxes sense punta a gossos dintre d'un tancat. Va ser molt practicat durant el període de Kamakura (鎌倉, 1185/1192-1333) fins a l'any 1573. Gradualment va esdevenir cerimonial i obsolet.

23 – Tamamo no mae (玉藻の前) un personatge mitològic. Va ser concubina de l'emperador Konoe (近衛天皇 , 1139-1155). Considerada la dona més bella i intel.ligent del Japó. Es deia que el seu cos tenia una fragància meravellosa i que la seva roba no s'embrutava mai. Quan l'emperador va caure malalt l'astròleg de la cort va dir que la causa de la malaltia n'era Tamamo, explicant que la dona era una perversa guineu de nou cues i que volia ocupar el tro imperial. Tamamo va desaparèixer de palau. L'emperador la va fer perseguir per Kazusa-no-suke i Miura-no-suke, els seus millors guerrers. Tamamo els va poder eludir durant un temps, però, finalment, la va trobar a la prada de Nasu, i Miura-no-suke la va matar amb una fletxa. El cos de la guineu va esdevenir la “pedra que mata” (Sessho-seki – 殺生石), que mata tothom que se li acosta.
Com es tracta d'una figura mitològica hi ha diverses versions.

24 – Hachiman (八幡. també 幡神). Una de les deïtats xintoistes més populars del Japó. Deïtat del clan dels Minamoto i dels guerrers en general, també considerat el “déu de la guerra”, i el “protector” del poble japonès. És la deïficació de l'emperador Ôjin (応神天皇, 270?-310?), del període llegendari del Japó. Normalment al seu santuari sempre hi ha dues deïtats més : Jingû ((神功天皇, 169?-269?), mare de l'emperador, i la seva esposa Hime-gami.
Les dates indicades són les acceptades convencionalment.

25 - Nasu no Yoichi (那須与一,1169? – 1232?).
Veure en aquest mateix blog : NTCJ 10 – Yashima.

26 - En no Otsunu (役小角 634-706), més conegut amb el seu nom pòstum : En no Gōja (役行者). Es considerat el fundador de la secta dels ascetes, o “yamabushi” (山伏) : Shūgendō (修験道).

27 – L'estàtua d'En no Gōja (役行者) és representada sobre uns grans esclops.

o0o


SENDERA D'OKU (おくの細道) 07

Bashô Matsuo (松尾芭蕉)

那須

那須の黒はねと云所に知人あれば 是より野越にかゝりて直道を ゆかんとす。遥に一村を見かけて 行に、雨降日暮る。農夫の家 に一夜をかりて、明れば又野中 を行。そこに野飼の馬あり。 草刈おのこになげきよれば、野夫 といへどもさすがに情しらぬには非ず 「いかゝすべきや、されども此野は縦横 にわかれてうゐうゐ敷旅人の道 ふみたがえん、あやしう侍れば、此馬 のとゞまる所にて馬を返し給へ」と かし侍ぬ。ちいさき者ふたり馬の 跡したひてはしる。独は小姫にて 名を「かさね」と云。聞なれぬ名の やさしかりければ、
かさねとは八重撫子の名成べし
曾良


NASU
Un conegut meu vivia en un lloc dit Kurobane, a Nasu i d'allà creuàrem un prat tot seguint una drecera. Lluny s'albirava un poble, de camí començà a ploure i es pongué el sol. Férem nit en una casa de pagès per tornar al camí a punt d'alba.
Trobàrem un cavall pasturant . Recorreguérem a un home que tallava herba i tot que era rude no li mancava la consideració.
- Què es pot fer? Les dreceres s'entrecreuen per tot arreu i els viatgers que no ho saben s'hi esgarrien, és un problema; aquest cavall s'aturarà al lloc i d'allà me'l torneu.
I li'n llogàrem. Un parell de marrecs seguiren el cavall corrent. Un era una nena que ens digué que el seu nom era “Kasane”. Nom poc sentit, emperò especial.
---Kasane de nom dita la clavellina de les vuit fulles. (19) (Sora)
Un cop arribats retorní el cavall amb els diners del lloguer lligats a la sella.
- - - - -


19 – Kasane (重ね) : un munt, una pila, etc.


o0o

19 de febrer de 2011

KOKINSHÛ (古今集) -130-

すもものはな
Flor de la prunera.

今いくか春しなければうぐひすもものはながめて思ふべらなり

いまいくかーはるしなければーうぐいすもーものはながめてーおもうべらなり

Quants dies resten de primavera? Inclús el rossinyol es queda immers en ses pensaments.


Nota : Aquest poema, i els següents amb aquesta característica, formen part del llibre Xè. d'aquesta antologia. Es tracta d'un recull sobre noms de coses, bàsicament flors, plantes, topònims i un llarg etc. La peculiaritat d'aquests poemes es que porten els noms de les coses que els encapçalen dintre dels versos. Les síl.labes que componen els noms estan en cursiva i subratllades. Normalment l'encapçalament no té res a veure amb el tema del mateix poema.

Poema no. 428

Autor : Ki no Tsurayuki (紀貫之, 872-945).
Crític, escriptor i poeta. Va ser un personatge molt admirat per la seva erudició.
El seu diari “Tosa Nikki” (土佐日記, 935?) no només és un dels més importants de l´època Heian, és el primer i el document literari més antic del Japó en forma original.

Es conserven uns 450 dels seus poemes, sense comptar-hi altres aportacions.

És un dels “Trenta-sis Poetes immortals” ( 三十六歌仙 – Sanjûrokkasen).

o0o

KOKINSHÛ (古今集) -129-

これたかのみこのともにかりにまかりける時に、あ まの河といふ所の河のほとりにおりゐてさけなどのみけるついでに、みこのいひけら く、かりしてあまのかはらにいたるといふ心をよみて、さかづきはさせといひければよ める

Una vegada quan (el poeta) anava a caçar amb el príncep Koretaka, desmuntaren vora un riu anomenat Amanogawa (“Riu del Cel”) per beure. El príncep li va demanar que li servís una copa de ví amb un poema sobre l' arribada al Riu del Cel després de la cacera. Així doncs, Narihira el va compondre.


かりくらしたなばたつめにやどからむあまのかはらに我はきにけり

かりくらしーたなばたつねにーやどからむーあまのかわらにーわれはきりけり

Hem caçat fins al vespre, demanem doncs aixopluc a la Teixidora Celestial perquè heu-nos aquí a la vora del Riu del Cel.


Nota : Referència a la llegenda de Tanabata (七夕), Festivitat de les estrelles, que es celebra el 7 de juliol. Es tracta d’una llegenda xinesa sobre la trobada de dues estrelles: Altair (Kengyû牽牛, Kengyuu)  i Vega (Shokujô織女), Shokujo , també anomenada Orihine (織姫), Orihine que estan separades durant la resta de l’any per la Via Làctia (Amanogawa天の河). Aquesta llegenda va arribar al Japó a l’època Nara. A l’època Edo la gent va començar a decorar les plantes de bambú amb  paperets de colors on s’hi havien escrit poemes o desitjos que s’havien de realitzar durant l’any.
Shokujô era filla del déu del cel, Tentei,(天帝) que vivia a l’est de la Via Làctia i sempre estava teixint. La noia es va enamorar i es va casar amb un pastor, Kengyû, que era de l’altre extrem de la Làctia. La noia, però, va descuidar la seva feina de teixidora i el pare va decretar com a càstig que només es podrien veure un cop a l’any, exactament la setena nit del setè mes. Aquella nit el barquer de la lluna porta Shokujô al seu marit, però si ella no ha acabat la feina llavors Tentei farà que plogui i es desbordi el riu, llavors la barca no podrà sortir.


Nota sobre el príncep Koretaka (惟喬親王, 844-897) : Primogènit de l'emperador Montoku (文徳天皇, 827-858), però no va ser proclamat príncep hereu perquè la seva mare, Sanjô no Machi, estava emparentada amb la família Ki que no era tan influent com els Fujiwara.

Poema no. 418

Autor : Ariwara no Narihira Ason. El noble Ariwara no Narihira (在原業平朝臣,825-880).
Coneixem la seva fama però molt poc de la seva vida i la llegenda ha eclipsat els fets que van marcar la seva existència. Molts dels seus poemes, i també d´altres autors, van ser el model de l´Ise Monogatari sent-ne el protagonista i el prototipus del personatge principal de l´obra. Els seus poemes no són nombrosos, però la seva influència va ser molt gran i el seu estil encara és admirat
És un dels “Trenta-sis Poetes immortals” ( 三十六歌仙 – Sanjûrokkasen).

o0o

KOKINSHÛ (古今集) -128-

北へ行くかりぞなくなるつれてこしかずはたらでぞかへるべらなる

きたへゆくーかりぞなくなるーつれてこしーかずはたらでぞーかえるべらなる

L'oca salvatge que va cap al nord es plany. Ha de tornar perquè ha perdut el company que havia vingut amb ella.


このうたは、ある人、をとこ女もろともに人のくに へまかりけり、をとこまかりいたりてすなはち身まかりにければ、女ひとり京へかへり けるみちに、かへるかりのなきけるをききてよめるとなむいふ
Segons algú, hi havia una dona que havia anat amb el seu marit cap a l'interior del país, però l'home va morir tot just a l'arribar a la seva destinació. Ella va tornar sola a la capital i pel camí va sentir els xiscles de les oques tornant al nord, llavors va compondre aquest poema.

Poema no. 412

Autor : Anònim.

o0o

KOKINSHÛ (古今集) -127-

ほのぼのと明石の浦の朝霧に島がくれ行く舟をしぞ思ふ

ほのぼのとーあかしのうらのーあさぎりにーしまがくれゆくーふねをしぞおもう

A trenc d'alba, per la badia d'Akashi, en la boirina del matí s'amaga una barca cap a l'illa, i amb ella van mes pensaments.

Poema no. 409

Autor Anònim.

このうたは、ある人のいはく、柿本人麿が哥也
Segons algunes persones, l'atribueixen a Kakimoto no Hitomaro.

o0o

KOKINSHÛ (古今集) -126-

都いでて今日みかの原いづみ河かは風さむし衣かせ山

みやこいでてーきょうみかのはらーいずみがわーかわかぜさむしーころもかせやま

Avui sóc a la plana de Mika després de sortir de la capital fa tres dies. Bufa el vent sobre el riu Izumi, deixa'm ta roba, muntanya de Kase!


Nota : Joc de paraules amb el topònim “Mika”, que és també “mikka”, que significa “tres dies”, i “Kase, de “kakiru” que vol dir “deixar alguna cosa, prestar”.

Poema no. 408

Autor : Anònim.

o0o

11 de febrer de 2011


Ise Monogatari (伊勢物語)

- 80 -

八十段

むかし、おとろへたる家に、藤の花植へたる人ありけり。三月のつごもりに、その日雨そほふるに、人のもとへおりて奉らすとてよめる。

濡れつゝぞしゐておりつる年の内に春はいくかもあらじと思へば



Una vegada, un home plantà glicines en el jardí d'una família que s'havia empobrit. A finals de la tercera lluna, aquell jorn plovisquejava, collí les flors per oferir-les a algú, i composà així :

Tot mullant-me a desgrat les he collit perquè crec que enguany pocs són els jorns de primavera. (1)


- - - - - -

(1) Poema d'Ariwara no Narihira. KKS 133.




o0o


Ise Monogatari (伊勢物語)

- 79 -

七十九段

むかし、氏のなかに親王うまれ給へりけり。御産屋に、人々歌よみけり。御祖父がたなりける翁のよめる。

わが門に千尋ある影をうへつれば夏冬たれか隠れざるべき

これは貞数の親王、時の人、中将の子となんいひける、兄の中納言行平のむすめの腹なり。


Una vegada, un príncep nasqué en el clan (1). Per les celebracions la gent composà alguns poemes. L'ancià (2) que era el seu oncle féu :

Hem plantat ombrós un bambú molt alt a l'entrada, a l'estiu i a l'hivern qui no s'hi aixoplugarà? (3) (4) (5) (6)

Era el príncep Sadakazu, i la gent d'aquell temps deia que era fill del General (7), del ventre de la filla del seu germà gran, el Conseller Yukihira.


- - - - - -
(1) Era el clan dels Ariwara.
(2) Ariwara no Narihira. Veure no. 77, nota no. 4.
(3) 門 (mon/kado) és : porta, entrada, etc. Aquí s'ha d'interpretar també en el sentit de “família, clan” : 一門 (ichimon).
(4) La imatge del bambú era emprada per a designar els prínceps imperials. Interpretació basada en un fragment de l'obra xinesa “Shih-Chi” (Shiki en japonès) : 史記 (Annals de l'historiador), de Ssuma-Ch'ien (司馬遷, aC 145? - 86). El caràcter per bambú no apareix en el vers però és obvi per la referència. 
(5) 千尋 (chihiro), literalment : mil braces (1 braça és aprox. 1,67 metres). Aquí, evidentment, el sentit és de donar una imatge impressionant, que. de fet, no cal dir-ho, això de trobar-se amb un bambú d'aquest alçada ho és!
(6) 隠れ.... (kakure) : amagar, celar, aixoplugar,etc. Aquí amb el sentit de “beneficiar-se la família pel fet de tenir un príncep imperial”.
(7) Ariwara no Narihira.

o0o


Ise Monogatari (伊勢物語)

- 78 -

七十八段

むかし、多賀幾子と申す女御おはしましけり。亡せ給て七七日のみわざ、安祥寺にてしけり。右大将藤原の常行といふ人いまそがりけり。そのみわざにまうでたまひて、かへさに、山科の禅師の親王おはします。その山科の宮に、滝落し、水走らせなどして、おもしろく造られたるにまうでたまうて、「年ごろよそには仕うまつれど、近くはいまだ仕うまつらず。こよひはこゝにさぶらはむ」と申たまふ。親王よろこびたまふて、夜の御座のまうけせさせ給。さるに、かの大将、出でてたばかりたまふやう、「宮仕へのはじめに、たゞなをやはあるべき。三条の大御幸せし時、紀の国の千里の浜にありける、いとおもしろき石奉れりき。大御幸ののち奉れりしかば、ある人の御曹司の前の溝にすへたりしを、島好み給君也、この石を奉らん」とのたまひて、御随身、舎人して取りにつかはす。いくばくもなくて持て来ぬ。この石、きゝしよりは見るはまされり。これをたゞに奉らばすゞろなるべしとて、人々に歌よませたまふ。右の馬頭なりける人のをなむ、あおき苔をきざみて、蒔絵のかたに、この歌をつけて奉りける。

あかねども岩にぞかふる色見えぬ心を見せむよしのなければ

となむよめりける。


Fou una vegada una concubina imperial de nom Takakiko (1). Traspassà i set cops el setè jorn després es feren serveis religiosos al temple d'Anjôji. Fou un home dit Fujiwara no Tsuneyuki, general de la Guàrdia de la Dreta. Assistí als serveis, i en el camí de tornada vivia el príncep imperial de Yamashina (2). Del palau de Yamashina n'havia fet un lloc preciós, amb cascades i un rierol que el travessava, allà el visità i li digué: “De lluny us he servit molt de temps, però no he fet pas al vostre costat. Permeteu-me que ho faci aquí aquest vespre”. El príncep en fou content i féu preparar-li un lloc d'honor (3). Aquest general, en retirar-se, consultà amb altra gent:
“Com és la primera vegada que serveixo al príncep, hauria de fer quelcom. Quan l'emperador visità Sanjô li oferiren al meu pare (4) una pedra molt especial de la platja de Chisato, a la província de Ki. Com li ho feren després de la visita imperial, la posàrem en un escorranc davant de la cambra d'una persona, i com al príncep li agraden els jardins la hi oferírem”. I dit això envià els seus guardes i servidors a recollir-la. Aviat tornaren amb ella. Aquesta pedra superava la fama que tenia. Com només oferir allò no seria de bon gust, demanà que composessin algun poema. Un home que era el Cap de les Cavallerisses de la Divisió de la Dreta traçà un poema sobre la molsa (5), amb la forma d'una laca ornamental, i li oferí :

Sotil és expressar-me amb la pedra, el color del meu cor no es pot veure de cap altra manera.

Això composà.



- - - - - -

(1) Veure no. 72, notes nos. 2 i 3.
(2) 山科 (Yamashina), allà hi havia el temple d'Anjôji. El príncep era Saneyuki (人康親王, 831-872), fill de l'emperador Ninmyô (仁明天皇, 810-850).
禅師 (zenshi) és un terme general per designar els monjos budistes.
(3) 御座 (omashi). S'interpreta que es refereix al lloc d'honor de la recepció que li va oferir el príncep.
(4) Era Fujiwara no Yoshisuke (藤原良相, 813-867).
(5) 苔 (koke), es refereix a la molsa que colga la pedra.





o0o


Ise Monogatari (伊勢物語)

- 77-

七十七段

むかし、田邑の帝と申す帝おはしましけり。その時の女御、多賀幾子と申すみまそがりけり。それ失せたまひて、安祥寺にてみわざしけり。人々捧げもの奉りけり。奉りあつめたる物、千捧許あり。そこばくの捧げものを木の枝につけて、堂の前にたてたれば、山もさらに堂の前にうごき出でたるやうになん見えける。それを、右大将にいまそがりける藤原の常行と申すいまそがりて、講の終るほどに、歌よむ人々を召し集めて、今日のみわざを題にて、春の心ばえある歌奉らせたまふ。右の馬頭なりける翁、目はたがひながらよみける。

山のみなうつりてけふにあふ事は春の別れをとふとなるべし

とよみたりけるを、いま見れば、よくもあらざりけり。そのかみはこれやまさりけむ、あはれがりけり。


Fou una vegada un emperador anomenat Tamura (1). Una de les concubines imperials d'aquell temps era dita Takakiko (2). Ella traspassà i es feren serveis religiosos al temple d'Anjôji. Molta gent féu ofrenes. Els objectes oferts arribaren gairebé al miler. Moltes ofrenes foren penjades a les branques dels arbres i s'apilaren davant del temple, semblà com si a més també les muntanyes s'haguessin traslladat allà davant. Allà el general de la Guàrdia de la Dreta de nom Fujiwara no Ysuneyuki (3), quan s'acabaren les lectures dels sutres, aplegà els poetes i amb el tema dels rituals de la jornada els demanà de compondre poemes sobre el gaudi de la primavera. Un ancià (4), Cap de les Cavallerisses de la Divisió de la Dreta, confonent-ho (5), composà :

Les muntanyes totes s'han mogut per assistir al condol per la partença de la primavera. (6)

Això que composà, quan es llegeix avui, no es considera bo. En el seu temps fou el millor i impressionà molt la gent.


- - - - - -


(1) 田邑の帝 (Tamura no mikado) era l'emperador Montoku (文徳天皇, 827-858). El nom de Tamura prové del lloc on va ser enterrat.
(2) 多賀幾子 (Takakiko) era filla de Fujiwara no Yoshisuke (藤原良相, 813-867). La noia va morir l'any 858.
(3) 藤原の常行 (Fujiwara no Tsuneyuki – 836-875) era el germà gran de 多賀幾子.
(4) Ariwara no Narihira. Va ocupar aquest càrrec durant cinc anys, a partir del 863.
(5) Sembla ser que els seus ulls envellits van confondre les ofrenes penjades de les branques per veritables muntanyes.
(6) Poema d'Ariwara no Narihira. Shokugosenwakashû (続後撰和歌集) no. 1258, i KKRJ 2451, amb alguna diferència.



o0o


Ise Monogatari” (伊勢物語)

- 76 -

七十六段

むかし、二条の后の、まだ春宮の御息所と申ける時、氏神にまうで給けるに、近衛府にさぶらひける翁、人々の禄たまはるついでに、御車よりたまはりて、よみて奉りける。

大原や小塩の山もけふこそは神世のことも思出づらめ

とて、心にもかなしとや思ひけん、いかゞ思ひけん、知らずかし。



Una vegada, quan l'emperadriu Nijô (1) era encara anomenada la mare del príncep hereu (2), anà a pregar al santuari dels déus tutelars (3), un ancià (4) que servia en la Guàrdia Imperial rebé, després que d'altres rebessin llurs gratificacions, la seva lliurada des del carruatge, i recità :

A Oohara el mont Oshio també aquest jorn potser tindrà en record dels déus els adveniments dels temps. . (5)

Tingué així el cor entristit? Què pensà? No se sap pas.


- - - - - -



(1) Veure narració no. 3, nota 4.
(2) Sadaakira Shinnô (貞明親王). Esdevindria l'emperador Yôzei (陽成天皇, 869-949).
(3) Eren els déus del clan Fujiwara venerats en el temple consagrat l'any 709.
(4) Ariwara no Narihira n'era Capità, En va ser anomenat cap als 50 anys, una edat certament avançada en aquell temps, d'aquí l'ús de 翁 (ôkina) : vell, ancià.
(5) Poema d'Ariwara no Narihira. KKS 871 i KKRJ 915, ambdós amb petites diferències.


o0o

5 de febrer de 2011


NTCJ 61

俊寛
Shunkan

(“Kikaigashima” (鬼界島) és el títol d'aquesta mateixa obra en el repertori de l'escola Kita).

Autor : Desconegut.

Argument : Obra basada en l'exili de tres dels principals instigadors de la conspiració “Shishigatani" (鹿ケ谷事件) de l'any 1177 contra les mesures dictatorials de Taira no Kiyomori (平 清盛. 1118-1181). Un cop detinguts van ser reclosos a Kikai-ga-shima (鬼界ヶ島), “l'illa del diable”, també anomenada Iôjima ( 硫黄島), “l'illa del sulfur” (degut al color groc del sulfur que envolta les aigües). Era el lloc clàssic de l'exili de l'època. Satsuma Iōjima i Tokara Iōjima eren altres dels seus noms.
Actualment encara es debat la situació exacte de l'illa. Es creu, però, que podria una de les següents :

Iôjima, a Kagosima. L'any 1995 s'hi va erigir una estàtua de bronze de Shunkan.

Kikai, a Kagoshima. Allà es troba una tomba i una estàtua de bronze de Shunkan. Segons un antropòleg que va examinar la tomba sembla que les despulles correspondrien a una persona aristocràtica nascuda fora de l'illa.

Iôjima, a Nagasaki. Hi ha una tomba amb el nom de Shunkan.

Els tres exiliats eren :
Shunkan (俊寛, 1143-1179), el “shite” de l'obra. Va ser un monjo amb molt de poder a la cort imperial.
Fujiwara no Naritsune (藤原成経 , ? -1202)
Taira no Yasuyori (平康頼 , ?-¿)

L'obra s'enceta amb un missatger que per ordre imperial va cap a鬼界ヶ島 amb una carta de perdó per dos dels tres exiliats allà. Els dos amnistiats són Fujiwara no Naritsune i Taira no Yasuyori. Mentre a l'illa els tres companys d'exili es queixen plegats de les seves circumstàncies actuals i rememoren el temps d'antany a la cort amb les seves esplèndides festes i banquets. Fan una petita celebració de la Festivitat del Crisantem (el nou de setembre, segons el calendari de l'època) i fan un paral.lelisme amb la beguda del crisantem que a l'antiga Xina atorgava mil anys de vida i que el poc temps que portaven a l'illa els hi semblava encara més llarg.
Arriba el missatger. Troba els tres companys i els hi lliura la carta del perdó degut a l'amnistia proclamada perquè l'imminent naixement de l'hereu imperial sigui propici. S'apressen a llegir la missiva. Només són dos els perdonats, Shunkan en queda exclòs. Astorat diu al missatger que segurament hi ha una errada a l'escrit però la resposta és negativa, Shunkan restarà a l'illa, només Naritsune i Yasuyori tornaran a la capital. Shunkan queda desolat. No entén que culpables del mateix delicte ell sigui discrimanat. Les seves paraules expressen tot el seu desesper :

夢かさても夢ならば。さめよ/\と現無き........
Si fos un somni.... és un somni.... desperta, desperta.....

El missatger apressa els dos alliberats perquè pugin a la nau que els ha de portar de retorn. Un cop embarcats Shunkan, desesperat, s'agafa a la corda d'amarratge cridant que hi vol pujar ell també, però el missatger insisteix en les seves ordres i els tripulants tallen la corda i Shunkan resta estirat sobre la sorra de la platja. Mentre la nau salpa li arriben les veus dels seus dos ex-companys d'exili donant-li ànims i encoratjant-lo, que tingui paciència. que faran tot el possible perquè ell també sigui perdonat i pugui tornar a casa com ells. Les veus van desapareixen a mesura que la nau s'allunya fins a perdre's a l'horitzó.


En el llibre 1 del “Heike Monogatari” (平家物語) ja es fa el primer esment de Shunkan. El descriu com un home irascible, impulsiu i orgullós. És el capítol “La batalla d'Ukawa” (鵜川軍).
La seva fi és en capítols posteriors als esmentats dintre de les “referències”, exactament en el llibre 3, capítols “Ari.ô (有王) i “La mort del Mestre dels Monjos” (僧都死去).
Crec que paga la pena fer-ne cinc cèntims més i acabar la història de Shunkan.
Ari.ô era un vailet que Shunkan va recollir a la seva mansió. Amb el temps es va fer monjo i n'estava molt del seu mestre. Quan va assabentar-se del retorn de Naritsune i Yasuyori Ari.ô va voler esbrinar què havia passat. Quan va saber que Shunkan no havia estat perdonat i que continuava a l'illa del seu exili va decidir anar-hi i veure'l. Primer de tot va posar-se en contacte amb la filla de Shunkan que havia fugit i vivia reclosa lluny de la capital per por de les represàlies que en el seu moment van sacsejar l'entorn del seu pare, escorcolls, maltractaments i mort de membres de la casa, la seva mare tement per la vida de la filla la va enviar lluny.
La noia escriu una carta que dona a jove monjo perquè li lliuri al pare. Ari.ô, sense dir res a ningú més per evitar sospites, va anar cap a l'illa. Un cop allà va preguntar on vivia Shunkan però ningú no li'n dona raó, només alguns pescadors comenten que en una banda de l'illa hi vivien tres exiliats i que dos ja van tornar dos anys abans, però del tercer no en saben res. Ari.ô va cap allà i finalment troba Shunkan. Li costa molt reconèixer el seu mestre, de fet és ell qui s'identifica. Consternat pel seu aspecte decrèpit Ari.ô li explica tot plorant les vicissituds que van haver de passar tots ells el dia que el van empresonar i que per aquell motiu ningú de la casa no s'havia posat en contacte amb ell. Li dona la carta de la filla i Shunkan quan acaba de llegir-la comprèn que mentre ell sigui viu ningú de la família podrà portar una vida normal, sempre sota la sospita i el temor, i decideix acabar amb la seva vida. Deixa de menjar i vint-i-tres dies des de l'arribada d'Ari.ô Shunkan mor als seus braços. El fidel monjo incinera el cos i torna amb les despulles a la capital.
Shunkan tenia trenta-set anys.



Referències :

“Heike Monogatari” (平家物語), llibre 2 :

La mort del Gran Conseller (大納言死去)

L'exili del General (座主流).

L'encanteri de Yasuyori (康頼祝言)

llibre 3 : Picament de peus frustrant (足摺)

“Hôbutsushû” (宝物集): Recull de joies.
Narracions curtes en forma de diàleg entre un monjo i un grup de persones. Obra basada en l'ensenyament de la doctrina budista, tot amb un to evidentment didàctic.
L'autor és Taira no Yasuyori (平康頼, dates desconegudes. La seva activitat literaria es va desenvolupar entre el 1190 i 1200). Esmentat al Heike Monogatari.


“Genpei Jôsuiki” , també anomenat “ Genpei Seisuiki”,(源平盛衰記), “Relació de les guerres Genpei”.
Actualment entre els medievalistes del Japó s'utilitza la lectura “Jôsuiki” com la generalitzada.
Obra anònima del període tardà de Kamakura (鎌倉,1249-1382) i principis del de Nanboku (南北線, 1336-1392) que narra les lluites entre els Minamoto i els Taira de finals de l'època Heian. Cobreix els anys 1180-1185, i va ser escrita majoritàriament per monjos. És un llibre complementari o alternatiu al Heike Monogatari, tot i que es narren fets que no es troben en l'obra anterior, i sent-ne la figura principal Minamoto Yoritomo (源 頼朝, 1147-1199).

“Shûiwakashû” (拾遺和歌集): Tria de poemes japonesos.
Recull imperial de la meitat de l´època Heian. Encarregada per l´emperador Kazan, però no hi ha dades exactes sobre la seva recopilació. Sembla que Kazan hi va posar molt d´interès però va ser Fujiwara no Kintô qui va aplegar els versos.
Les dates aproximades són : 1005-1011.
El Kokinshû és altre cop present, també els 20 llibres corresponents i té 1351.

“Soga Monogatari” (曽我物語) : Història del gernans Soga. Obra anònima de venjança. La versió xinesa de finals de l'època de Kamakura (鎌倉時代,1185-1333) té 10 volums, i la japonesa de principis de Muromachi (室町時代,1336-1573 ) en té 12.
“Kokinwakashû” (古今和歌集) : Antologia de poemes japonesos antics i nous.

Editada a principis del segle X. Encarregada per l´emperador Shirakawa i recopilada per Minamoto no Toshiyori (Shunrai).
El seu prefaci és molt famós: la llavor de la poesia japonesa és el cor dels homes. Està considerada el model de la poesia clàssica.
Consta de 1111 poemes (en les edicions més divulgades) i de 20 llibres, cadascun amb un títol basat en els tòpics poètics convencionals (les estacions de l´any, d´amor, separació de les persones estimades, dol, etc.).
Entre altres referències a poemes trobem el no. 511, d'autor desconegut :

涙河何みなかみを尋ねけむ物思ふ時のわが身なりけり

Per què preguntar on rau la font del riu de les llàgrimes? És aquí, en mi mateix, capficat en els meus pensaments.

“Kanginshû” (閑吟集) : Cançons per a les hores de lleure.
Antologia del 1518. Consta de 311 cançons, molt populars, té un cert paral.lelisme amb “Carmina Burana”. Té dos pròlegs : un en japonès i un altre en xinès.
Va tenir molta influència en el Kabuki femení i els cants per a shamisen.
Segons algunes fonts suggereixen que potser és obra de Sôchô (宗長, 1448-1532), però no hi ha prou elements per adjudicar-li l'autoria.


“Ôjôyôshû (往生要集) : Els punts essencials de la salvació”.
Autor: Genshin ((源信 , 942-1017), també conegut com a Eshin Sozu. Va ser un dels erudits més influents de l'escola Tendai (secta budista).
Segons el text, 往生要集 és la clau per evitar els turments de l'infern tot entonant la formula “nembutsu”, i apel.lant al poder salvador de Buda.
“Izen no kuni fudoki” (肥前の国の風土記) : Topografia de la regió d'Izen.
Com el seu nom indica es tracta d'un llibre topogràfic dintre de l'estudi que va encarregar l'emperador Gemmei (元明天皇, 661-721), inspirant-se en fonts xineses.
Només n'han sobreviscut cinc dels quals només n'hi ha fragments, llevat de l'Izumo no kuni no fudoki (出雲の国の風土記) que és sencer.

o0o


NTCJ 60

道成寺
Dôjôji

Autor : Desconegut.

Argument : S'està a punt de celebrar una cerimònia per celebrar la instal.lació d'una nova campana al temple Dôjôji. El monjo principal recorda una llegenda sobre una campana i comunica als seus acòlits que es prohibeix l'entrada al temple a les dones. Una ballarina s'hi presenta i demana que la deixin entrar. Al principi els monjos encarregats li confirmen la prohibició però ella addueix que ella no és una dona qualsevol i que vol participar en la festivitat ballant al campanar. Els monjos es deixen convèncer i li permeten pujar al campanar amb la condició de que balli. La ballarina fa la seva dansa i aprofita l'ocasió per esmunyir-se dintre de la campana que fa caure de cop. Els monjos queden astorats del soroll i no saben què ha passat. Un d'ells toca la campana i diu que crema. Durant una estona resten allà sense saber què fer, la ballarina ha desaparegut i hauran d'avisar el monjo principal. Quan li ho diuen els renya severament per no haver seguit les seves instruccions, i llavors els hi explica la llegenda del perquè de la prohibició. Anchin era un ermità que cada any visitava el santuari de Kumano i sempre s'estava a casa d'un amic, Masago no Shoji. Aquest home tenia una filla, Kiyohime, que ja des de petita s'havia enamorat de l'ermità i s'havia promès a ella mateixa que Anchin seria el seu home. Van passar els anys, la nena va esdevenir dona i durant una visita de l'ermità li va declarar el seu amor i les seves intencions. El pobre Anchin, esmaperdut, va aprofitar la nit per fugir cames ajudeu-me, i va demanar ajut temple de Dôjôji. Els monjos trasbalsats per la situació li van donar aixopluc i l'ermità es va amagar dintre d'una campana. Ningú no comptava amb el despit de la noia que enfurismada el va perseguir. Es va trobar amb que les aigües del riu havien crescut força i pel poder de la seva rancúnia es va transformar en una serp, va creuar el riu i es va precipitar cap al Dôjôji. Va localitzar l'ermità dintre de la campana i s'hi va enrotllar amb set voltes i embogida pel ressentiment va fondre el metall i el cos d'Anchin.
La història glaça el cor dels monjos però pugen al campanar a veure realment què ha passat. Davant de la campana el monjo principal els insta a pregar devotament. Les oracions budistes ressonen i ressonen fins que decideixen aixecar la campana. La serp és allà. Les pregàries continuen sense parar fins que la serp vençuda s'enlaira envoltada de foc i va de cap al riu on s'hi enfonsa per sempre més.


Aquesta obra es molt representada en el teatre Jôruri (浄瑠璃), també anomenat Bunraku (文楽), i és molt popular en el Kabuki (歌舞伎).


Mishima Yukio (三島 由紀夫, 1925-1970), pseudònim de Kimitake Hiraoka (平岡 公威), en va fer una versió moderna l'any 1966. Forma part d'unes adaptacions de peces clàssiques del teatre Nô entre els anys 1951 i 1969, sota el títol de : 近代能楽集 (Recull de Nôs moderns).


Referències :

“Heike Monogatari” (平家物語), llibre no. 1 : Giô (祇王).

“Shinkokinshûwakashû” (新古今和歌集) : Nova antologia de poemes japonesos antics i nous.
Recull encarregat per l´emperador Gotoba l´any 1201 i editat per Fujiwara no Teika, Fujiwara no Ariie, Fujiwara no Ietaka, Minamoto no Michitomo, Jakuren i Fujiwara no Masatsune. Consta de 1978 poemes, la col.lecció més extensa fins aleshores.
L´emperador va tenir un gran interès en aquesta antologia supervisant-la i discrepant obertament amb Teika. Va anar a l´exili amb ella tot preparant-ne una versió més reduïda i adaptada al seu gust.

“Konjaku Monogatari shû” (今昔物語集).
Obra coneguda generalment com a “Konjaku Monogatari”, però el seu nom és el de l'encapçalament i significa : Antologia de històries passades. Té més de mil contes o històries i va ser escrita cap a finals de l'època Heian (794-1185). L'obra original comprèn 31 volums dels quals només n'hi ha 28 actualment. Els contes procedeixen tan del Japó com de l'Índia i de la Xina.

“Honshô Hokke Denki (本朝法華験記) : Contes miraculosos del sutra del Lotus.
També abreujat : Hokke Denki.
Obra anònima de l'any 1043 (o entre 1040-1044). Té 129 capítols, dels quals només n'hi ha 127 actualment.

“Genkô Shakusho” (元亨釈書) : Annals del budisme de l'era Genkô.
Obra en 30 volums atribuïda a Kokan Shiren (虎関師錬, 1278-1346) escrita cap a l'any 1322. Monjo Zen. Es diu que va trigar deu anys en acabar-la. És la primera història cronològica de monjos importants del Japó, un text de referència.

o0o


NTCJ 59

葵上
Aoi no Ue
La Dama Aoi

Autor : Desconegut.

Argument : Obra inspirada en el “Genji Monogatari”(源氏物語), concretament el capítol 9, Aoi : 葵 光る源氏の22歳春から23歳正月まで近衛大将時代の物語 六条御息所の物語 御禊見物の車争いの物語.

L'obra està plena d'altres referències al G.M. que no esmento perquè faria aquesta NTCJ molt feixuga i potser inclús en alguns punts incoherent al no poder incorporar els textos sencers d'altres episodis per aclarir-ho.

Tot arrenca per un accident durant una festivitat. El carruatge d'Aoi no estava en primera línia per poder veure la desfilada i va voler desplaçar els veïns que eren al davant i li privaven de la visió. Era el carruatge de la Dama Rokujô (la Dama de la Sisena Avinguda, ex-amant de Genji), tot i que ella no volia ser reconeguda. Després d'un aldarull i un fort estira-i-arronsa entre els servidors d'ambdues dames el d'Aoi es situa al primer rengle i el de Rokujó queda malmès i endarrerit. La humiliació, i la gelosia, provocarà la venjança de Rokujô.

Un oficial de l cort es presenta i comunica que l'esposa del príncep Genji (Aoi) està posseïda per un mal esperit i que malgrat tots els esforços per guarir-la el seu estat continua greu. S'han convocat monjos i prelats perquè les seves oracions i invocacions li tornessin la salut a la malalta, però endebades. Finalment s'ha recorregut a una fetillera per esbrinar si es tracta de l'esperit d'un ésser viu o mort. Fa els seus sortilegis i apareix un espectre. A instàncies de la fetillera diu que és l'esperit de Rokujô, la dama de la Sisena Avinguda, que vol venjar-se de la humiliació del festival de Kamo. Emfatitza el su ressentiment tot narrant la vida esplendorosa que tenia a la cort (ara ja no és tant jove i s'hagut de retirar al santuari d'Ise) i això fa encara més fort el seu desig de revenja. Un cop esbrinat qui és l'esperit que posseeix Aoi es demana l'ajut d'un ermità de Yokawa que va a palau per intentar guarir la malalta. Allà fa les seves invocacions plenes de referències budistes. L'espectre l'amenaça però l'ermità apaivaga la seva ira amb les seves pregàries. Finalment Rokujô reconeix l'omnipotència de Buda i es penedeix.

Cal aclarir que aquest final no té res a veure amb el del G.M. on Aoi mor de sobte una nit després de dies patint.




Mishima Yukio (三島 由紀夫, 1925-1970), pseudònim de Kimitake Hiraoka (平岡 公威), en va fer una versió moderna l'any 1956. Forma part d'unes adaptacions de peces clàssiques del teatre Nô entre els anys 1951 i 1969, sota el títol de : 近代能楽集 (Recull de Nôs moderns).


Referències :

“Heike Monogatari” (平家物語), capítol no. 3 : Les cartes de perdó (赦文).


“MyôKôrengekyô” (妙法蓮華經) : Sutra del Lotus del sublim Dharma, generalment abreujat “ Hôkkekyô” (法華經) : Sutra del Lotus.
En sànscrit: Saddharma Puṇḍarīka Sūtra, i en xinès : Miàofǎ Liánhuā Jīng(妙法蓮華經 ).
Un petit resum d'aquest sutra sobre el qual hi ha biblioteques senceres dedicades a la seva exegesi.
Probablement va ser compilat durant el primer segle de l'era cristiana, uns 500 anys després del Parinirvana (el darrer nirvana) de Buda, i que no és inclòs en el corpus més antic de les escriptures budistes lligades històricament a la vida de Buda.
El sutra pretén ser un dels discursos fets per Buda cap al final de la seva vida. La tradició diu que una vegada escrit va ser guardat durant 500 anys al reialme dels dracs (Nagas), sent posteriorment introduït en el món dels humans, perquè la hersió feta el 406 la més completa.
És potser el sutra més conegut i el text està expressat en forma de paràboles, fet umanitat no estava preparada per entendre el text durant la vida de Buda.
La primera traducció del sànscrit al xinès va ser cap a l'any 209 dC sent però la vque el va popularitzar.

“Aro Monogatari” (鴉鷺物語) : Història de la cornella i la cigonya. Obra anònima del segle XV.

“Horikawa Hyakushu” (堀河百首) : Cent poemes del palau de Horikawa. Obra de Minamoto Shunrai / o Minamoto Toshiyori (源俊頼, 1055/57-1129 ?), composta l'any 1104.

“Wakanrôeishû” (和漢朗詠集) : Recull de poesia japonesa i xinesa per a cantar. Compilador : Fujiwara no Kinto (藤原公任, 966-1041)
Consta d'uns 588 fragments de 漢詩 (kanshi ), composició, en japonès, de poesia xinesa, i uns 216 和歌 (waka), poesia japonesa).

“Akishino Gesseishû” (秋篠月清集) : La lluna clara de Yoshitsune a Akishino.
Antologia personal de Fujiwara /Kujô) no Yoshitsune (藤原-九条-良経, 1169-1206). Consta d'uns 1600 poemes. L'autor era també cal.lígraf, pintor i escrivia poesia en xinès

“Shinkokinshûwakashû” (新古今和歌集) : Nova antologia de poemes japonesos antics i nous.
Recull encarregat per l´emperador Gotoba l´any 1201 i editat per Fujiwara no Teika, Fujiwara no Ariie, Fujiwara no Ietaka, Minamoto no Michitomo, Jakuren i Fujiwara no Masatsune. Consta de 1978 poemes, la col.lecció més extensa fins aleshores.
L´emperador va tenir un gran interès en aquesta antologia supervisant-la i discrepant obertament amb Teika. Va anar a l´exili amb ella tot preparant-ne una versió més reduïda i adaptada al seu gust.


“Taiheiki” (太平紀) : Annals de la Gran Pau.
Obra històrica en 40 parts amb la participació de diverses mans, anònimes, en diverses etapes, però, evidentment, de monjos que afavorien la dinastia del sud. Sembla ser que la versió final va ser d'un monjo budista anomenat Kojima l'any 1372.
Fa referència al període conegut com “Nanbokuchô” (南北朝時代) : Periode de les corts del nord i del sud.
Les dues dinasties que dominaven el país entre els anys 1336 i 1392 i enfrontades tan ideològicament com militarment., amb el resultat final de l'extinció de la dinastia del sud.

“Tsuma Kagami” (妻鏡) : “Mirall per a dones”.
Obra escrita cap a l'any 1300 pel monjo Mujû Ichinen (無住一円, 1226-1312). De fet el títol original significa “Mirall per a dones casades ( 妻)”, però el llibre està adreçat a la dona en general.


o0o