27 d’abril del 2019

西行
Saigyô (1118-1190)

Selecció de poemes de : 山家和歌集 (Sankawakashû)

UNA CASA A LA MUNTANYA

-90-



雑 / 心性さたまらすと云ふ事を題にて、人人よみけるに
Temes diversos / Escrit amb altra gent sobre el tema de la incertitud de la naturalesa humana.

雲雀たつあら野におふる姫百合のなににつくともなき心かな
ひばりたつ-あらのにおふる-ひめゆりの-なににつくとも-なきこころかな
Hiwari tatsu-arano ni ouru-himeyuri no-nani ni tsuku to mo-naki kokoro kana

Com lliri vermell
que creix a la garriga
s'alça l'alosa
nostre cor inconscient
que no té pas cap lligam.

Poema no. 866
o0o

西行
Saigyô (1118-1190)

Selecció de poemes de : 山家和歌集 (Sankawakashû)

UNA CASA A LA MUNTANYA

-89-


雑 / 無常の歌あまたよみける中に
Temes diversos / De la sèrie : Poemes sobre la impermanència.

波高き世こぎこぎて人はみな舟岡山をとまりにぞする
なみたかき-よをこぎこぎて-ひとはみな-ふなをかやまを-とまりにぞする
Nami tataki-yo o kogi kogite-hito wa mina-funaoka yama o-tomari ni zo suru

Vogant i vogant
per les altes onades
d'aquest nostre món
i tots aquí ancorats
turó de Funaoka.

Poema no. 849

Nota : Funaoka (船岡), un turó al nord de Kyoto que en aquell temps era emprat com a cementiri.
o0o

西行
Saigyô (1118-1190)

Selecció de poemes de : 山家和歌集 (Sankawakashû)

UNA CASA A LA MUNTANYA

-88-




雑 / 無常の歌あまたよみける中に
Temes diversos / De la sèrie : Poemes sobre la impermanència.

なき跡をたれと知らねどと鳥部山おのおのすごきつかの夕暮
なきあとを-たれとしらねど-とりべやま-おのおのすごき-つかのゆふくれ
Naki ato o-tare to shiranedo-toribeyama-onoono sugoki-tsuka no yuugure

De qui les restes
al turó de Toribe
jo ho desconec
basarda cada tomba
a la llum del capvespre.

Poema no. 848

Nota : El turó deToribe (鳥部山) a l'est de Kyoto emprat com a cementiri.
o0o

20 d’abril del 2019

YAMATO MONOGATARI (大和物語) 168

HISTÒRIES DE YAMATO (Obra anònima del segle X)

【百六十八】


ふかくさのみかとゝ申ける御時良少将といふ人いみしきときにて有けりいといろこのみになむありけるしのひて時々あひける女 おなし内に有けりこよひかならすあはんとちきりたるよありけり女いたうけさうして待にをともせすめをさまして夜やふけぬらんと思ふほとにとき申をとのしけ れはきくにうしみつと申けるをきゝておとこのもとにふといひやりける
人こゝろうしみついまはたのましよ
といひやりたりけるにおとろきて
夢に見ゆやとねそすきにける
とそつけてやりけるしはしとおもひてうちやすみけるほとにねすきにたるになん有けるかくて世にもらうあるものにおほえつか うまつるみかとかきりなくおほされてあるほとにこのみかとうせ給ぬ御はうふりのよ御ともにみな人つかうまつりける中にそのよゝり此良少将うせにけりともた ちもめもいかならんとてしはしはこゝかしこもとむれともをとみゝにもきこえすほうしにやなりにけん身をやなけてけんほうしになりたらはさてなんあるともき こえなんなを身をなけたるなるへしとおもふによの中にもいみしうあはれかりめこともはさらにもいはすよるひるさうしいもゐをして世間のかみほとけにくわん をたてまとへとをとにもきこえすめは三人なむ有けるをよろしく思ひけるにはなを世にへしとなん思ふとふたりにはいひけりかきりもなくおもひて子なとあるめ にはちりはかりもさるけしきも見せさりけり此ことをかけてもいはゝ女もいみしと思ふへし我もえかくなるましき心ちのしけれはよりたにこてにはかになんうせ にけるともかくもなれかくなんおもふともいはさりけることのいみしきことをおもひつゝなきいられてはつせの御てらにこのめまうてにけり此少将は法師になり てみのひとつをうちきてせけんせかいを行ひありきてはつせの御寺に行ふほとになん有けるある局ちかうゐて行へは此女導師にいふやう此人かくなくなりにたる をいきて世に有ものならは今一たひ逢みせ給へ身をなけしにたる物ならは其みちなし給へさてなんしにたるともこの人のあらんやうを夢にてもうつゝにてもきゝ みせたまへといひてわかさうそくかみしもおひたちまてみなすきやうにしけりみつからも申もやらすなきけりはしめは何人のまうてたるならんと聞もゐたるにわ かうへをかく申つゝわかさうそくなとをかくすきやうにするをみるに心もきもゝなくかなしき事物にゝすはしりやいてなましと千たひ思ひけれと思ひかへしおも ひかへしゐて夜ひとよなきあかしてあしたにみれはみのもなにも涙のかゝりたる所はちの涙にてなん有けるいみしうなけはちのなみたといふ物は有ものになんあ りけるとそいひけるそのおりなんはしりもいてぬへき心ちせしとそ後にいひけるかゝれとなをえきかす御はてになりて御ふくぬきによろつの殿上人かはらに出た るにわらはのことやうなるなんかしはにかきたる文をもてきたるとりてみれは
皆人は花の衣に成ぬなり苔の袂よかはきたにせよ
とありみれはこの良少将の手にみなしついつらといひてもてこし人をせかいにもとむれとなし法師になん成たるへしとはこれに てなんみな人しりにけるされといつこにかあらむといふことさらにえしらすかくて世中にありけるといふことをきこしめして五條のきさいのみやよりうとねりを 御つかひにて山々たつねさせ給けるこゝにありときゝていけはうせぬかしこにありときゝてたつぬれは又うせぬえあはすからうしてかくれたる所にゆくりもなく いにけりえかくれあへてあひにけり宮より御使になん参りきつるとておほせことにはかうみかともおはしまさすむつましくおほしめしゝ人をかたみと思へきにか く世にうせかくれ給ひにたれはいとなんかなしきなとか山はやしにをこなひ給ともこゝにたにせうそこものたまはぬおほんさとゝ有し所にもをともし給はさなれ はいと哀になんなきわふなるいかなる御心にてかうはものし給らむときこえよとてなん仰られつるこゝかしこ尋ね奉りてなんまいりきつるといふ少将大徳うちな きて仰ことかしこまりてうけ給はりぬみかとかくれ給てかしこき御かけにならひておはしまさぬ世にしはしもありふへきこゝちもし侍らさりしかはかゝる山のす ゑにこもり侍りてしなんをこにてとおもふ給ふるをまたなんかくあやしき事はいきめくらひ侍るいともかしこくとはせ給へるわらはへの侍ることはさらに忘れ侍 る時も侍らすとて
限なき雲井のよそにわかるとも人を心にをくらさむやは
となん申つるとけいし給へといひける此大とくのかほかたちすかたをみるにかなしきこと物にゝすその人にもあらすかけのこと くに成てたゝみのをのみなんきたりける少将にて有し時のさまのいときよけなりしを思ひ出て涙もとまらさりけりかなしとてもかた時人のゐるへくもあらぬ山の おく也けれはなく/\さらはといひてかへりきて此大とくたつねいてゝありつるよしをかんのくたりけいせさせけりきさいの宮もいといたうなき給ふさふらふ 人々もいらなくなんなき哀かりける宮の御返も人々のせうそこもいひつけて又やれりけれはありし所にも又なくなりにけりをのゝこまちといふ人正月にきよみつ にまうてにけりをこなひなとしてきくにあやしうたうときほうしのこゑにてときやうしたらによむこのをのゝこまちあやしかりてつれなきやうにて人をやりてみ せけれはみのひとつをきたるほうしのこしにひうちけなとゆひつけたるなんすみにゐたるといひけりかくて猶きくにこゑいとたうとくめてたうきこゆれはたゝな る人にはよもあらしもし少将大とくにやあらんと思ひにけりいかゝいふとてこのみてらになん侍るいとさむきに御そひとつかしたまへとて
いはのうへのたひねをすれはいとさむし苔の衣をわれにかさなん
といひやりたりける返事に
よをそむく苔の衣はたゝひとへかさねはうとしいさふたりねん
といひたるにさらに少将なりけりとおもひてたゝにもかたらひし中なりけれはあひて物もいはんと思ていきけれはかいけつやう にうせにけりひとてらをもとめさすれとさらににけてうせにけりかくてうせにける大とくなむ僧正まて成て花山といふ御寺に住給ひけるそくにいますかりける時 の子ともありけり太郎は左近将監にて殿上して有けるかくよにいますかりときく時たにとて母もやりけれはいきたりけれはほうしの子は法師なるそよきとてこれ もほうしにしてけりかくてなん
折つれはたふさにけかるたてなからみよのほとけにはなたてまつる
といふもそうしやうの御うたになんありける此子をゝしなしたうひける大とくは心にもあらてなりたりけれはおやにもにす京に もかよひてなんしありきけるこの大とくのしそく成ける人のむすめのうちに奉らんとてかしつきけるをみそかにかたらひてけりおや聞つけて男をも女をもすけな くいみしういひてこの大とくをよせすなりにけれは山にはうしてゐてことのかよひもえせさりけりいと久しうありて此さはかれし女のせうとゝもなとなん人のわ さしに山にのほりたりけるこの大とくのすむところにきてものかたりなとしてうちやすみたりけるにきぬのくひにかきつけゝる
白雲のやとる峯にそをくれぬる思ひの外にある世成けり
とかきたりけるを此せうとの兵衛のせうはえしらて京へいぬいもうと見つけてあはれとや思ひけんこれは僧都に成て京極のそうつといひてなんいますかりける.


En el regnat d'aquell que anomenaven l'emperador de Fukakusa (318) hi havia en aquell temps un home dit capità Ryô (319), el qual era de gran influència. Era molt fembrer. Una dona amb qui es veia en secret de quan en quan vivia com ell en el mateix palau.
Una nit ell li prometé d'anar a veure-la sens falta . La dona s'empolainà curosament i l'esperà, mes no es sentí cap soroll. Desperta pensà que devia d'ésser ben tard i llavors sentí que anunciaven l'hora : el tercer quart de l'hora del Bou (320). Llavors, tot d'un plegat li envià això :

Han sonat les tres
en un cor insensible
no puc confiar......

Ell, despertat així de sobte afegí i completà el poema :

...........Veure-us esperava
en somnis mes m'adormí. (321)

S'era ajaçat pensant en reposar una estona i s'havia adormit.
Era considerat un home de talent i l'emperador a qui servia el tenia en gran estima i fou llavors que l'emperador finà. La nit del funeral d'entre tots els dignataris aplegats, des d'aquella nit, el capità Ryô desaparegué.
Ses amics i ses mullers es preguntaren què li havia succeït i durant un temps el cercaren, emperò, no els hi arribà cap nova.

- S'ha fet monjo potser o s'ha llançat a l'aigua? Si s'ha fet monjo ja en sentiren parlar.

Això pensaren i hom se'n lamentà. Ses mullers i infants, sens dir res més, feren actes de purificació i d'abstinència, i pregaren als déus i a Buda, mes sens saber cap nova.
De ses tres mullers, a dues d'elles, per qui sentia només afecte, els hi havia dit que pensava deixar el món, i a aquella que estimava més que ningú i amb qui tenia fills no li havia deixat entreveure res en absolut. Creia que si li ho hagués esmentat ella hauria patit molt i ell no hauria tingut cor per portar-ho a terme, i sens ni tornar a casa, desaparegué tot de sobte. El fet de no haver-li expressat son propòsit la vexà molt, esclatà en plors i anà en pelegrinatge al temple de Hatsuse.
Aquest capità, ara monjo, anava arreu amb son mantell de palla, fent ses pràctiques ascètiques i per això era al temple de Hatsuse. Mentre era allà amb ses pràctiques, sa muller, que era en una cambra al costat, li deia al monjo encarregat del servei religiós :

-Aquest home que ha desaparegut, si viu és al món, voldria veure'l una vegada més, si s'ha ofegat a l'aigua, guieu-lo pel camí de la salvació. Si és mort, que en somni o en realitat pugui veure'l i sentir.

I afegí com almoina perquè es llegissin textos religiosos els vestits, robes de cerimònia, cinyells i fins i tot el sabre de son espòs. Sens poder dir res més esclatà en plors.
L'home que es preguntava des del començament qui podia ésser aquella persona que visitava el temple, ho escoltà, era d'ell qui en parlava i feia almoina de ses pertinences. Se li trencà el cor i la pena l'aclaparà. Mil vegades pensà d’atansar-s’hi mes s'hi repensà, i passà tota la nit plorant. Una i altra vegada sentia les veus de sa muller i ses infants. Es sentia defallir, emperò, féu el cor fort i després de passar la nit plorant, al matí veié que arreu on havia plorat, sobre el mantell de palla i altres coses, les llàgrimes eren de sang. “Es diu que quan es plora tan intensament les llàgrimes poden ésser de sang” això es digué. En aquell moment tingué el sentiment de sortir i córrer cap a ella. Això contà després, Ella no en sabé res més d'ell, i fou quan acabà el dol (322). Per llevar-se l'indument de dol tothom de la cort anà al riu (323), llavors un noiet amb una aparença poc convencional es presentà amb una lletra escrita en una fulla de roure. La prengueren i llegiren :

Quan tota la gent
vesteixi un altre cop
la roba florent
mes mànigues de molsa
poguessin assecar-se (324).

Això hi havia. Se'n reconegué la ma d'aquest capità Ryô. On era aquell noiet? Es preguntaren, el cercaren arreu mes ja no hi era. Allò confirmava que s'havia fet monjo, emperò, no es sabia on devia ésser.
Quan l'emperadriu Nijô (325) s'assabentà que era encara en aquest món envià com a missatger un oficial de la cort perquè el cerqués de muntanya en muntanya. Quan li deien “És ací” hi anava, mes aquell que cercava ja havia desaparegut. Era en un lloc tan amagat que era impensable, mes el trobà. Sens poder fer altrament, el capità el rebé. El missatge de l'emperadriu li digué :

-Sa majestat us fa saber això : “L'emperador ja no hi és, vós hauríeu d'haver pensat que aquells que li eren més propers servarien sa memòria, així, desaparèixer del món i amagar-se m'afligeix molt. Per què, doncs, encara que heu anat als boscos i muntanyes per a fer vida d'asceta no ens heu fet arribar-vos noves? Ni un mot no heu enviat a vostra família que us plora consternada. Demaneu-li quins són ses propòsits?” Això m'ha dit de comunicar-vos. Us he cercat per tot arreu i heu-me ací arribat.

El capità de gran virtut esclatà en plors.

-És amb tot el respecte que escolto els mots de sa majestat. Quan l'emperador traspassà sentí que jo que m'havia avesat a sa gràcia no podia ésser massa temps en un món sens sa presència, i per això m'he ocultat al fons de les muntanyes tot esperant la mort. Així doncs, ben estrany, sóc encara viu. M'honora que sa majestat pregunti per mi. No he oblidat pas un instant que tinc infants!
“Tot i que distants
molt més enllà dels núvols
separat sóc d'ells
com podria jo tenir
qui estimo lluny del cor?” (326)
- Digueu això a sa majestat.

Veient el rostre i l'aparença del monjo de gran virtut, el missatger sentí una pena infinita. Era l'ombra d'ell mateix, sens res d'altre que un mantell de palla. Quan pensà en l'atractiu de son temps com a capità no pogué aturar les llàgrimes. Emperò, com ningú no podia restar massa temps al fons d'una muntanya s'acomiadà tot plorant i tornà a palau,
Informà l'emperadriu d'allò que havia succeït després de trobar-se amb el monjo de gran virtut. L'emperadriu plorà molt i també ho féu consirosa la gent a son servei. Quan el missatger tornà amb la resposta de sa majestat i lletres d'altra gent ell ja no hi era al lloc on havia estat.
Una persona de nom Ono no Komachi (327) anà a primers d'any en pelegrinatge a Kiyomizu. Era fent sens devocions que sentí un monjo que amb veu sorprenentment solemne salmejava i cantussava invocacions màgiques. Aquesta Ono no Komachi, estranyada, envià algú de manera casual per veure qui era.

-És un monjo que vesteix un mantell de palla, amb una capseta d'esca al cinyell, que seu en un racó. - li digueren.

Ella parà l’orella. La veu era realment solemne i agradosa, no podia tractar-se d'una persona corrent. I si fos el capità de gran virtut? Pensà. “A veure si em contesta” es digué, i li féu arribar :

-Faig estada en aquest temple. Fa molt de fred. Podríeu deixar-me vostre vestit?
“Damunt les pedres
on de viatge dormo
hi tinc molt de fred
vostra roba de molsa
que me la deixaríeu?” (328)

I ell contestà :

Lluny ara el món
jo només posseeixo
roba de molsa
és trist no deixar-vos-la
així doncs dormim plegats. (329)

Això li confirmà que es tractava del capità, i com el coneixia d'abans pensà de veure'l i parlar, emperò, quan hi anà ell ja havia desaparegut. El cercà per tot el monestir mes no hi era, havia fugit de nou.
El monjo de gran virtut desaparegut esdevingué més endavat un prelat monacal, amb residència al monestir de Kazan.
Hi havia els fills de quan era laic. El gran (330) havia estat oficial de la guàrdia imperial de l'Esquerra, amb accés a palau. Quan es sabé que ell era viu, sa mare l'envià a trobar-lo i quan fou amb son pare aquest li digué :
-Per a un monjo res millor que son propi fill n'esdevingui de monjo!

I així es féu monjo. També li digué :

Si jo les cullo
les mans seran tacades
vives restaran
i als budes dels tres mons
oferiré jo les flors. (331)

Aquest poema és també del prelat moncal.
Aquest fill fou doncs obligat a fer-se monjo, mes no ho era pas de cor. I al contrari de son pare, sovintejava la capital per afers amorosos. I així, una vegada, seduí en secret la filla d'un familiar que els pares havien educat amb el propòsit de servir a palau. Quan el pare ho sabé es disgustà molt tan amb l'home com amb la dona i quan se li prohibí l'entrada a casa el monjo es féu una cabana a la muntanya i no pogué ni fer-li arribar una lletra a la noia.
Molt després, els germans de la dona de l'afer pujaren a la muntanya per a un obituari. Anaren a on vivia aquest monjo, descansaren i conversaren amb ell, i llavors el monjo escriví això al coll del vestit d'un d'ells :
Dalt dels núvols blancs
sense poder veure-us
hi visc jo ara
és del cert que aquest món
no es allò esperat.

Aquest germà, oficial de la guàrdia de palau, anà a la capital sens haver-se adonat de l'escrit. Sa germana ho descobrí i en fou commoguda.
Aquest monjo esdevingué gran prelat i fou conegut com a gran prelat de Kyôgoku.

- - - - - -
318 – Emperador Ninmyô (仁明天皇, 810-850).
319 – Yoshimine no Minesada (良岑宗貞, 815-890).
320 – Hora del Bou : període de temps comprès entre les 01-03 hores.
321 - Primera part del poema no. 1184, llibre 18, Shûiwakashû (拾遺和歌集), i a l'antologia de Henjô (遍昭集). Sôjô Henjô (Arquebisbe Henjô, 僧正遍昭, 816-890). El seu nom laic era Yoshimine no Munesada (良岑宗貞). Vegeu nota 319. Va servir l´emperador Ninmyô (仁明天皇, 810-850) com a Capità de la Guàrdia i quan aquest va morir, va fer-se monjo amb el nom de Henjô. Va ser famós i reconegut .Va tenir dos fills que també van ser monjos.
Joc de paraules entre “ushimitsu” : tercer quart de l'hora del Bou (nota anterior) i “ushi” : 憂し (dissort, cruel, etc), i “mitsu” : 見つ (adonar-se, veure, etc.).
322 - L'emperador Ninmyô (仁明天皇, 810-850) va morir el 21 de la tercera lluna de l'any 850 i el dol va durar un any.
323 – Era costum que la gent de la cort anés al riu per a celebrar rituals de purificació quan deixava la roba de dol.
324 – Poema no. 847, llibre 16, Kokinshûwakashû (古今和歌集), i a l'antologia de Henjô (遍昭集).
325 – Fujiwara no Junshi (藤原順子, 809-871). Era la vídua de l'emperador Ninmyô.
326 - Poema no. 367, llibre 8, Kokinshûwakashû (古今和歌集), i a l'antologia de Henjô (遍昭集). Versions amb algunes diferències.
327 - Ono no Komachi (小野小町, aprox. 825-900).
La seva activitat literària es va desenvolupar entre el 833 i el 857
És impossible destriar el personatge històric de la dona que la llegenda descriu com apassionada i una bellesa, i al final de la seva vida com una dona sola, abandonada de tothom.
Hi ha una llegenda que explica que l'autora va prometre a Fukakusa no Shosho que si la visitava durant cent nits seguides ella esdevindria la seva amant. L'home ho va fer durant noranta nou nits, fallant la que feia el centenar. Desesperat va caure malalt i va morir de pena. Diuen que quan ella ho va saber ho va sentir molt.
La seva poesia justifica en certa manera aquesta fama i n’és l´exemple més evident de la seva passió. La seva col.lecció personal és d´uns 110 poemes, però la seva intensitat els fa més remarcables que no pas la seva quantitat.
Els caràcters del seu nom,小野, han passat a ser sinònims de "bellesa" al Japó. El famós “tren-bala” (秋田新幹線, Akita Shinkansen) que va el recorregut per Honshû, la principal illa del Japó, porta el seu nom.
328 – Poema no. 1196, llibre 17, Gosenwakashû (後撰和歌集), antologia de Henjô (遍昭集) i antologia d'Ono no Komachi (小野集).
329 - Poema no. 1197, llibre 17, Gosenwakashû (後撰和歌集), antologia de Henjô (遍昭集) i antologia d'Ono no Komachi (小野集). Hi ha algunes diferències en les versions.
330 – El seu fill gran es deia Yusei (由性, 841-914).
El seu fill petit també va ser monjo amb el nom de Sosei (Sosei Hôshi, 素性法師, act. Lit. 859-897). Nom laic : Yoshimine no Harutoshi (良岑玄利). Encara que a l´ombra d'Ariwaha no Narihira (在原業平) i d´Ono no Komachi (小野小町) va ser un autor molt reconegut. Uns seixanta poemes seus, un nombre força elevat per a un poeta del seu temps figuren en les millors antologies. Cal.lígraf de renom i oficial de la Guàrdia de Palau. És un dels “Trenta-sis Poetes immortals” ( 三十六歌仙 - Sanjûrokkasen), com el seu pare.
331 – Poema no. 123, llibre 3, Gosenwakashû (後撰和歌集) i a l'antologia de Henjô (遍昭集). Els “tres mons“ són : el passat, el present i el futur.

o0o

YAMATO MONOGATARI (大和物語) 167

HISTÒRIES DE YAMATO (Obra anònima del segle X)

【百六十七】


おとこ女のきぬをかりきていまのめのかりいきてさらに見えすこのきぬをみなきやりて返しをこすとてそれにきしかりかもをくはへてをこす人の国にいたつらに見えける物ともなりけりさりける時に女かくいひやりける
いなやきし人にならせるかり衣我身にふれはうきかもそつく

Un home havia manllevat i portat la roba d'una dona, se n'anà ca sa nova muller, i no aparegué més.
Quan la roba fou prou gastada la hi tornà junt amb un faisà, una oca i un ànec salvatges. Aquestes coses no tenen cap valor per a la gent del camp, i llavors la dona li escriví :

No podria pas
portar aquesta roba
usada d'algú
enllardiria mon cos
solament de tocar-me.

o0o

13 d’abril del 2019


– 落窪物語 -59-
Ochikubo Monogatari

– Història d'Ochikubo
– (Obra anònima del segle X)

La versió digital d'aquesta obra és diferent de la que he emprat per a la meva traducció. Això no obstant, les diferències no alteren la interpretació del text. No n'he trobat cap altra de disponible.



皆事始まりて、上達部、君達、捧げてめぐりたまふ。銀、金の蓮の開けたるをなむ、人々多くしたりける。中納言のみなむ、銀を筆の形に作りて、へいぢくに色どりなして、薄物に透かしたまへりける。袈裟などやうの物は、数も知らで取りて積みてなむ置きたる。薪には蘇枋を割りて、少し色黒めて、組して結ひたりける。日ごろのなかに、今日なむ、いと猛に物入りたらむと見えける。やむごとなき上達部の持ちてめぐりたまふを、見る人々「いみじう老いのさいはひ、面目ありける人かな」と、誉む。「なほ人は、よからむむすめをこそ、神仏に申して持たらめ」と言ひあへり。
かくて、九日、いといといかめしうし出でたまふ。
三の君、中納言今日や今日や、と思ひ出でたまふに、さもあらでやみぬ。いみじう心憂しと思ひ出づる魂や、ゆきてそそのかしけむ、事果てて出でたまふに、しばし立ちどまりて、左衛門の佐のあるを呼びたまひて、「などか疎くは見る」と宣へば、佐「などてかむつまじからむ」と、いらふれば、「昔は忘れにたるか。いかにぞ。おはすや」と宣へば、「誰」と聞ゆれば、「誰とか、われは聞えむ。三の君と聞えしよ」と宣へば、「知らず。侍りやすらむ」といらふれば、「かく聞えよ。
いにしへにたがはぬ君が宿見れば恋しきこともかはらざりけり
とぞ」と言ひて、出でたまへば、佐の、返りごとをだに聞かむと思せかしと、なごりなくもある御心かなと見る。入りて、「かうかう宣ひて、出でたまひぬ」と語れば、三の君、しばし立ちどめりたまへかし、なかなか何しに音づれたまひつらむ、いと心憂し、と思ひて、返し言ふべきにもあらねば、さてやみぬ。
大納言殿、御としみのことなど、いといかめしうしたまひて帰りたまひぬ。されば、「今一ニ日ばかりだにおはしませ」と申したまへど、「せばくて、幼き者ども、人々、むつかしうはべれば、今、これらとどめて参り来む」とて、しひて大納言殿渡したてまつりたまへば、おとど「いと尊くあはれにはべりつることをば、さるものにて、中宮、右大臣殿よりはじめたてまつりて、かしこき御心ばへ見たてまつりつるに、命のびて、老の面目とは、おろかなり。翁のためには、経、仏一巻を供養したまへむなむ、いみじきことにはべるべき。かく猛なることをせさせたまへること」と, 喜びたまへば、大納言も、女君は、さらにもいはず、かひありてうれしと思す。「これ、翁のいとかしこき物と思ひたまへて、誰に伝へ置かむと、年ごろ隠し置きて、中納言殿のいまし通ひし時、求めたまひしかど、取り出ださずなりにしかば、あが君の御料にて物し置きけるにこそありけれ。若君に奉らむ」。いとをかしげなりし、錦の袋に入れて奉りたまへば、若君、知り顔うち笑みて、取りたまひつ。笛いと美しと思す。音もかしこし。さて殿へ夜更けて渡りたまふ。大納言「中納言のいみじくうれしと思ひたまへりしかな。何事をまたして見せたてまつらむ」と宣ふ。
かかるほどに、右の大臣のたまふ、「老いもてゆくままに、衛府司堪へず。若う花やかなる若男の職にてなむ堪へたる」とて、かけたまひつる大将、大納言に譲りたまふ。御心にかなへりける世なりければ、誰かは妨げむ。いと花やぎまさりたまふこと限りなし。中納言、いよいようれしく、喜びたまふ。いと大事にはあらねど、起き臥し悩みたまふを、大将殿の北の方、聞きたまひて、あはれに宣ひしを、今少しつかまつらむと思ふに、今しばしだにおはせなむと念じたまふ。


La cerimònia començà i tots els nobles i oficials passaren i feren llurs ofrenes. La majoria presentaren flors de lotus en or i argent. El Chûnagon, l'abans espòs de la tercera dama, n'oferí una d'argent en forma de pinzell amb la tija color de bambú fumat embolicada amb una fina gasa de seda. Incomptables foren les ofrenes, com sobrepellissos, apilades a un costat. Hi havia feixos de fusta de l'arbre de sapan acolorida de negre.
Aquell jorn fou el més solemne de la cerimònia i s'hi aplegà una gernació desitjant de veure les ofrenes que exclamava amb admiració :

– El Chûnagon es un home venturós a sa vellesa. Hom hauria de pregar als déus i a Buda per a haver una filla tan bona!

I així passaren amb gran solemnitat els nou jorns de la cerimònia.

Cadascun d'aquells jorns la tercera dama pensà en l'ara Chûnagon, mes ell no la visità a la cloenda. Potser portat per l'esperit del mal record que li tenia ella el Chûnagon s'aturà un moment i cridà al Saemon no Suke :

– Per què sou tan fred amb mi?
– Hauria d'ésser altrament?
– Heu oblidat el temps passat? Qui és ací?
– Qui?
– Cal que us ho digui? La tercera dama!
– No ho sé. És probable que hi sigui.
– Digueu-li això :

La llar que miro
és com aquella d'antany
sense cap canvi
i mon sentiment d'amor
no ha canviat pas gens.

I se n'anà. El Saemon no Suke entengué que com no n'esperava resposta era perquè ja no li tenia amor a la tercera dama.

El Saemon no Suke ho digué a sa germana i que el Chûnagon ja havia marxat. La tercera dama pensà entristida que hauria d'haver restat una mica, altrament perquè demanà per ella? No hi havia cap raó per a contestar son poema i no li escriví res.


Després d'un gran banquet com a cloenda del dejuni el Dainagon es preparà per a tornar a sa residència, emperò, el Chûnagon li demanà d'estar-s'hi un parell més de jorns.

– El lloc no és espaiós, i els nens estan incòmodes. Ara els portarem a casa i ja tornarem a visitar-vos.

Com se n'havien d'anar el Chûnagon digué molt commogut :

– M'heu fet sentir molt honorat amb aquesta cerimònia, començant per l'augusta atenció dispensada per la cort imperial i el ministre de la Dreta, tant d'honor li allargarà la vida a aquest vell. Amb un sutra i una imatge de Buda n'hi havia prou per a algú com jo. Açò que heu fet ha estat extraordinari!

El Dainagon i Ochikubo restaren sens poder dir res, molt contents de l'esdeveniment.

– Açò és quelcom que valoro molt i que havia pensat de lliurar a algú. Quan l'ara Chûnagon ens visitava ho desitjava, emperò, jo m'hi neguí. Era com si sabés que seria per a vós. L'ofereixo al vostre fill.

I els lliurà una flauta preciosa dintre d'una bossa de brocat que l'infant prengué amb un somrís i amb cara de saber que allò era per a ell. Era preciosa de veres i d'una sonoritat exquisida. I a l'horabaixa tots marxaren. El Dainagon digué :

– Crec que el Chûnagon ha estat ben complagut. Què més li podríem fer?



Cap a aquell temps, el Ministre de la Dreta digué a son fill, el Dainagon :

– M'estic fent vell, i se'm fa feixuga la feina de general de la Guàrdia Imperial de l'Esquerra. Per a aquesta tasca de Taishô cal un jove ple d'energia.

I traspassà el càrrec de Taishô al Dainagon. Açò es pogué fer perquè ningú no podia oposar-s'hi, i amb aquest títol afegit més gran esdevingué son poder. Quan el Chûnagon se n'assabentà fou ple de satisfacció.


Tot i no ésser greument malalt el Chûnagon es trobava prou empiocat com per a estar-se molt al llit. Al saber-ho la Kita no Kata de la residència del Taishô (85) s'afligí molt i pensà que feia poc havia estat tan feliç, i desitjà que continués vivint i poder així mostrar-li sa devoció.

- - - - - -

85 – Taishôden no Kita no Kata (大将殿の北の方) : és a dir, Ochikubo. Taishô : general de la Guàrdia Imperial de l'Esquerra, un altre títol del Dainagon. El sufix “den” significa “residència”, així doncs : la Kita no Kata de la residència del Taishô.


o0o

6 d’abril del 2019

小林 一茶 -87-

Kobayashi Issa (1763-1828)


Selecció de “haiku”(俳句 ).

Composició poètica japonesa que consta
de disset síl·labes en la mesura 5-7-5.




青梅に手をかけて寝る蛙哉
あおうめに てをかけてねる かはづかな
Aoume ni-te o kakete neru-kawazu kana

En un verd pruner
posant-hi les manetes
dorm la granota.




鳴ながら蛙とぶ也草の雨
なきながら かはづとぶなり くさのあめ
Naki nagara-kawazu tobu nari-kusa no ame

Mentre tot raucant
la granoteta salta
a l'herba molla.

o0o

小林 一茶 -86-

Kobayashi Issa (1763-1828)


Selecció de “haiku”(俳句 ).

Composició poètica japonesa que consta
de disset síl·labes en la mesura 5-7-5.




雪の降る拍子に雁の帰りけり
ゆきのふる ひょうしにかりの かえりけり
Yuki no furu-hyooshi ni kari no-kaeru keri

Al ritme seguint
de la nevada que cau
els ànecs se'n van.




雲に鳥人間海にあそぶ日ぞ
くもにとり にんげんうみに あそぶひぞ
Kumo ni tori-ningen umi ni-asobu hi zo

Ocells als núvols
gentada a la platja
dia de festa.

o0o

小林 一茶 -85-

Kobayashi Issa (1763-1828)


Selecció de “haiku”(俳句 ).

Composició poètica japonesa que consta
de disset síl·labes en la mesura 5-7-5.




すつぽんも羽ほしげ也帰(る)雁
すっぽんも はねほしげなり かえるかり
Suppon mo-hane hoshige nari-kaeru kari

I la tortuga
també desitja plomes
els ànecs se'n van.




なくな雁いつも別は同じ事
なくなかり いつもわかれは おなじこと
Naku na kari-itsumo wakare wa-onaji koto

No crideu ànecs
la partença és sempre
mateixa cosa.

o0o