30 de juliol de 2011


Ise Monogatari (伊勢物語)

- 100-


百段

むかし、おとこ、後涼殿のはさまを渡りければ、あるやむごとなき人の御局より、忘れ草を「忍ぶ草とやいふ」とて、出ださせたまへりければ、給はりて、

忘草生ふる野べとは見るらめどこは忍ぶなり後もたのまん



Una vegada, un home, quan passava entre el Kôrôden i el Seiryôden (1), una certa dama d'alta condició li féu arribar des de sa cambra (2): “És l'herba de l'oblit l'herba del secret?” (3). Ell ho acceptà :

---Tot i veient-me com prada on creix l'herba dita de l'oblit esperem sigui després dita herba del record. (4)


- - - - - -



(1) Encara que en el text no s'esmenta el Seiryôden (清涼殿), はさま (hasama) vol dir “passadís, corredor, entre dos llocs”, i que aquí correspon a la distància entre el Kôrôden i el Seiryôden. El Kôrôden era un dels pavellons de palau situat a l'oest del Seiryôden que era la residència habitual de l'emperador.
(2) Altres còpies de l'Ise indiquen que allò que també li féu arribar era una planta : 忍ぶ草 (shinobu-gusa) que és una varietat de la falguera : Davallia Mariesii.
Sobre aquest punt vaig posar-me en contacte amb en Joan Bibiloni
al seu esplèndid blog sobre plantes i flors (http://jardin-mundani.blogspot.com/), i em va precisar que no li constava cap nom en català per a aquesta falguera que en anglès, en castellà i en francès té el nom de “falguera pota de conill”, traducció literal. En anglès també hi ha “falguera pota d'esquirol”.En Joan també suggereix “Davalia japonesa”.
Naturalment, si hi ha algun lector que pugui oferir un nom català més concret, o popular, agrairia molt que me'n fes cinc cèntims.
(3) La dama es refereix a que l'ha oblidada o que potser els seus sentiments no eren certs.
(4) Poema d'Ariwara no Narihira. Shokukokinshû( 続古今和歌集) no. 1270.

o0o


Ise Monogatari (伊勢物語)

- 99-

九十九段

むかし、右近の馬場のひをりの日、むかひにたてたりけるくるまに、女のかほのしたすだれよりほのかに見えければ、中将なりけるおとこのよみてやりけ る。
見ずもあらず見もせぬ人のこひしくはあやなくけふやながめくらさむ
返し、
しるしらぬなにかあやなくわきていはむおもひのみこそしるべなりけれ
のちはたれとしりにけり。



Una vegada, un jorn de concurs d'arc a les cavallerisses de la Guàrdia de la Divisió de la Dreta, dintre d'un carruatge instal.lat a l'altra banda es percebí el rostre d'una dona rere la cortineta, i un home que era capità (1) féu un poema i li envià :

---Per qui no he vist no perquè no hi fora mes no percebut haig de llanguir aquest jorn potser jo endebades? (2).

I ella contestà :

---Saber o no saber pas per què incertament fer la diferència si només l'amor és qui de veres sap. (3)


Després esbrinà qui era.


- - - - - -

(1) Ariwara no Narihira.
(2) Poema d'Ariwara no Narihira. KKS no. 476
(3) Poema anònim. KKS no. 477


o0o



Ise Monogatari (伊勢物語)

- 98-

九十八段

昔、おほきおほいうちぎみと聞ゆるおはしけり。仕うまつるおとこ、九月許に、梅のつくり枝に雉をつけて奉るとて、

わがたのむ君がためにとおる花は時しもわかぬ物にぞ有ける

とよみて奉りたりければ、いとかしこくおかしがり給て、使に禄給へりけり。



Fou una vegada un home dit el Primer Ministre (1). Cap a la novena lluna un home que era al seu servei li oferí un faisà fermat a una branca artificial amb flors de prunera :

---
九十八段

昔、おほきおほいうちぎみと聞ゆるおはしけり。仕うまつるおとこ、九月許に、梅のつくり枝に雉をつけて奉るとて、

わがたのむ君がためにとおる花は時しもわかぬ物にぞ有ける

とよみて奉りたりければ、いとかしこくおかしがり給て、使に禄給へりけり。



Fou una vegada un home dit el Primer Ministre (1). Cap a la novena lluna un home que era al seu servei li oferí un faisà fermat a una branca artificial amb flors de prunera :

---En vós confio i per açò són les flors que us he collit i de les estacions ben cert que res no saben. (2) (3)


L'oferiment amb els versos li fou plaent i recompensà el missatger.


- - - - - -



(1) Era Fujiwara no Yoshifusa (藤原良房, 804-872).
(2) Poema anònim. KKS no. 866, amb alguna diferència.
(3) 時し (toki shi) : joc de paraules amb 雉 (kiji) : faisà.

. (2) (3)

L'oferiment amb els versos li fou plaent i recompensà el missatger.


- - - - - -



(1) Era Fujiwara no Yoshifusa (藤原良房, 804-872).
(2) Poema anònim. KKS no. 866, amb alguna diferència.
(3) 時し (toki shi) : joc de paraules amb 雉 (kiji) : faisà.




o0o




o0o


Ise Monogatari (伊勢物語)

- 97-



九十七段

むかし、堀河の大臣と申すいまそがりけり。四十の賀、九条の家にてせられける日、中将なりける翁、

桜花散り交ひ曇れ老いらくの来むといふなる道まがふがに



Fou una vegada un ministre de nom Horikawa (1). El jorn de la celebració de son quarantè aniversari a sa residència de Kujô, un ancià que era capità de la Guàrdia Imperial (2) composà :

---Flors del cirerer! Escampades arreu com una nuvolada, que la vellura que diuen arriba no reconegui el camí. (3)


- - - - - -



(1) Era Fujiweara no Mototsune (藤原基経, 836-891). Vivia a Horikawa, i en aquell temps era molt habitual anomenar la gent emprant el topònim del lloc on residien.
(2) Era Ariwara no Narihira.
(3) Poema d'Ariwara no Narihira. KKS no. 349.




o0o


Ise Monogatari (伊勢物語)

- 96-
九十六段

むかし、おとこ有けり。女をとかくいふこと月日経にけり。石木にしあらねば、心苦しとや思けん、やうやうあはれと思けり。そのころ、六月の望ばかりなりければ、女、身に瘡一つ二つ出できにけり。女いひをこせたる、「今はなにの心もなし。身に瘡も一つ二つ出でたり。時もいと暑し。すこし秋風吹き立ちなん時、かならず逢はむ」といへりけり。秋まつころをひに、こゝかしこより、その人のもとへいなむずなりとて、口舌出できにけり。さりければ、女の兄人、にはかに迎へに来たり。さればこの女、かえでの初紅葉を拾はせて、歌をよみて、書きつけてをこせたり。

秋かけていひしながらもあらなくに木の葉降りしくえにこそありけれ

と書きをきて、「かしこより人をこせば、これをやれ」とて去ぬ。さて、やがて、後つゐに今日まで知らず。よくてやあらむ、あしくてやあらん、去にし所も知らず。かのおとこは、天の逆手をうちてなむ呪ひをるなる、むくつけきこと。人の呪ひごとは、負ふ物にやあらむ、負はぬ物にやあらん、「いまこそは見め」とぞいふなる


Fou una vegada un home. Durant un temps havia festejat una dona de diverses maneres. Ella no era pas de pedra ni de fusta (1), i planyent-se d'ell, mica en mica, li tingué afecte.
Cap a mitjans de la sisena lluna, a la dona li sortiren un o dos furóncols i li féu arribar una nota : “Avui no em veig en cor de veure-us. M'han sortit un o dos furóncols, i també fa massa calor. Trobem-nos certament quan comenci a bufar el vent de la tardor”.
Mentre esperava la tardor hi hagueren discussions ca la dona pel fet de no voler ella deixar d'anar a veure aquell home. Amb tot això, el germà gran de la dona arribà sobtadament a buscar-la. Ella, llavors, féu recollir les primeres fulles vermelles d'auró, composà uns versos, i ho envià tot a l'home :

---No serà a la tardor com vaig dir; fou certament com una badia colgada per fulles mortes. (2) (3)

Aquest poema el deixà a casa (4) . “Que sigui lliurat quan vingui algú d'allà” (5), i així partí.
Bé, des de llavors i fins avui no se'n ha sabut res més. Estaria bé? Estaria malament? No se sap ni on havia anat. Es diu que aquell home els hi féu (5) una maledicció batent les mans de manera especial (6), quina malesa!
La maledicció humana, l'enduraren o no, i digué “Ara ho veurem”.

- - - - - -

(1) 石木にしあらねば (Iwaki ni shi araneba...) fa referència a un poema de Haku Kyoi (白居易, 772-846), també conegut com a Haku Rakuten (白楽天).
És més conegut com a Po Chü-i, en l'antiga transcripció fonètica xinesa, i Bai Juyi en l'actual. Va ser el poeta preferit de la societat Heian.
El fragment és : 人非岩木皆有情 .... (Els homes no són de fusta ni de pedra, tots tenen sentiments).

(2) Poema anònim. Shinchokusenwakashû (新勅撰和歌集) no. 736, amb algunes diferències.
(3) えに(e ni) és : a la badia (江に), joc de paraules que implica 縁ん (en) : relació, lligam.
(4) No hi constància dels versos enviats amb les fulles d'auró.
(5) De part de l'home.
(6) 天の逆手をうちて... (ama no sakate o uchite...). De fet, la primera referència a això es troba al Kojiki (古事記), però no està gens clar de quina manera es pica de mans.



o0o

23 de juliol de 2011


竹取物語
Taketori Monogatari (obra anònima del segle X)

CONTE DEL VELL QUE TALLAVA BAMBÚS -10-

かゝる程に、をのこども六人つらねて庭に出できたり。一人の男、文挾みに文 をはさみて申す。「内匠寮の工匠、漢部内麻呂申さく、玉の木を作り仕うまつりし事、五穀断ちて、千余日に力を尽くしたること少なからず。しかるに禄いまだ 給はらず。これをたまひて、けこにたまはせん」と言ひて、捧げたり。竹取の翁、この工匠が申すことは「なに事ぞ」と傾きをり。皇子は我にもあらぬ気色に て、肝消えゐ給へり。
これをかぐや姫聞きて、「この奉る文をとれ」と言ひて、見れば、文に申しけるやう、「皇 子の君、千日いやしき工匠らともろともに同じ所に隱れゐたまひて、かしこき玉の枝作らせ給ひて、官も給はんとおほせ給き。これをこのごろ案ずるに、『御つ かひとおはしますべきかぐや姫の要じ給べきなりけり』と、うけたまはりて、この宮より給はらん」と申して、「給はるべきなり」と言ふを聞きて、かぐや姫 の、暮るゝまゝに思ひわびつる心地、わらひさかえて、翁を呼びとりて言ふやう、「まことに蓬莱の木かとこそ思ひつれ。かくあさましき空ごとにてありけれ ば、はやとく返し給へ」と言へば、翁答ふ、「さだかに作らせたる物と聞きつれば、返さむ事いとやすし」と、うなづきてをり。かぐや姫の心ゆきはてゝ、あり つる歌の返し、
  まことかと聞きて見つれば言のはを飾れる玉の枝にぞありける
と言ひて、玉の枝も返しつ。竹取の翁、さばかり語らひつるが、さすがに覚えて眠りをり。皇子は、立つもはした、居るもはしたにて、ゐ給へり。日の暮れぬれば、すべり出で給ぬ。  かのうれへせし工匠をば、かぐや姫呼びすゑて、「うれしき人どもなり」と言ひて、禄い と多くとらせ給ふ。工匠らいみじく喜びて、「思ひゐつるやうにもあるかな」と言ひて、帰る道にて、くらもちの皇子、血の流るゝまで調ぜさせ給ふ。禄得しか ひもなく、皆とり捨てさせ給ひてければ、逃げうせにけり。かくてこの皇子は、「一生の恥、これに過ぐるはあらじ。女を得ずなりぬるのみにあらず、天下の人 の見、思はん事の恥づかしき事」とのたまひて、ただ一ところ、深き山へ入り給ひぬ。宮司、候ふ人々、みな手を分かちて求めたてまつれども、御死にもやした まひけん、え見つけたてまつらずなりぬ。皇子の御供に隠し給はんとて、年頃見え給はざりけるなりけり。これをなむ「たまさかなる」とは言ひはじめける。



Llavors un grup de sis homes entrà al patí. Un d'ells portava una lletra fixada en una branca de bambú (12) i digué :

--Sóc Ayabe no Uchimaro, artesà de l'Obrador Imperial. Aquesta branca enjoiada en la qual elaboració ens hi hem abocat, abstenint-nos dels cinc cereals (13). hi hem esmerçat nos esforços durant no menys de mil jorns, i encara no hem rebut cap remuneració. Us prego de fer-ho i poder així pagar mes companys.

I dient això presentà la lletra.
El vell inclinà el cap confús i preguntà :

--De què està parlant aquest artesà?

El príncep, aclaparat, tenia una expres
sió d'astorament.
Kaguyahime havent-ho sentit demanà :
--Lliureu-me aquesta lletra.

S'hi havia escrit : Durant mil jorns sa altesa el príncep fou reclòs amb aquests humils artesans en el mateix indret., i ens féu fer una esplèndida branca amb joies, amb la prometença de càrrecs oficials.. Fa poc hem sabut que fou Kaguyahime qui ho havia demanat com a condició per a casar-s'hi, i ens ha semblat que venint ací segurament ho cobraríem.Quan Kaguyahime llegí “.......segurament ho cobraríem” son estat d'ànim que havia empitjorat amb el capvespre somrigué plenament, féu cridar el vell i li digué :

--M'havia cregut que era d'un arbre de la muntanya de Hôrai, emperò, és una menyspreable falsificació. Torneu-ho immediatament!

El vell hi consentí :

--Car sabem certament que és artificial, res més fàcil de tornar.

Kaguyahime, ben alleugerida, contestà als versos rebuts amb :
Sentint que era de debò,
he mirat, i la branca enjoiada
és ornada només de paraules.
La branca fou retornada. El vell que fins aleshores s'havia entès amb el príncep era ara pensarós amb ulls clucs.
El príncep no sabia on posar-se i quan es feu fosc es feu fonedís.
Kaguyahime féu cridar els artesans greujosos i digué :

--M'heu fet molt contenta!

I els recompensà a bastament. Els artesans eren cofois i diguérem :

--He estat com desitjàvem.

Camí de retorn foren punits fins a sagnar pel príncep, endebades llurs remuneracions que els hi fórem arrabassades i llençades, i ells fugiren.
El príncep es digué “No només l'he perduda sinó que m'omple de vergonya allò que pensarà tothom quan em vegi,” I s'endinsà per la muntanya més impenetrable.
Ses assistents a la cort i la gent de son servei es dividiren per anar a cercar-lo, emperò, no el trobaren ni viu ni mort. El príncep desitjós d'amagar-se de la gent no aparegué per anys.

D'aquest fet n'és l'expressió “Perdre la joia, perdre l'ànima.” (14)

- - - - - -

12 – Fumihasami (文挾み) : una canya de bambú oberta per un extrem on s'hi fixava una carta o documents. Era la manera de lliurar un escrit a una persona de rang superior.
13 - Gokoku (五穀) són els cinc cereals : arròs, mill, civada, mongeta i el blat de moro. Hi altres llistes, com en molts casos, en que són diferents, per exemple : arròs, blat de moro, mongeta i dues varietat de mill.
14 – Tamasakanaru (たまさかなる) : joc de paraules amb tama (玉) “joia, gemma”, i tama (魂) “ànima”.

o0o


竹取物語
Taketori Monogatari (obra anònima del segle X)

CONTE DEL VELL QUE TALLAVA BAMBÚS -09-

その山見るに、さらに登るべきやうなし。その山のそばひらを巡れば、世の中になき花の木 どもたてり。黄金・銀・瑠璃色の水、山より流れ出でたり。それには色々の玉の橋渡り。そのあたりに、照り輝く木どもたてり。その中に、このとりてまうでき たりしは、いと悪かりしかども、「のたまひしに違はましかば」とて、この花ををりてまうできたるなり。山はかぎりなくおもしろし。世にたとふべきにあらざ りしかど、此枝ををりてしかば、さらに心もとなくて、舟に乗りて、追風吹きて、四百余日になむまうで来にし。大願力にや、難波より、昨日なん都にまうで來 つる。さらに潮に濡れたる衣をだに脱ぎかへなでなん、こちまうで来つる」とのたまへば、翁聞きて、うちなげきて詠める、
   くれ竹のよゝの竹とり野山にもさやはわびしきふしをのみ見し
これを御子聞きて、「こゝらの日ごろ思ひわび侍る心は、今日なん落ちゐぬる」とのたまひて、返し、
   わが袂今日乾ければわびしさのちぐさの数も忘られぬべし
とのたまふ。

Esguardant la muntanya voltàrem ses vessants escarpats, semblava impossible d'escalar. Hi havia arbres que no eren d'aquest món. Aigües daurades, argentades, amb el color del lapislàtzuli s'escolaven per la muntanya, cobertes de ponts amb gemmes de tots colors, tot era voltat d'arbres esplendorosos. Entre ells aquell del qual us en porto la branca i que no n'és pas la millor, emperò, com no us podia portar res diferent del que se m'havia demanat he collit aquestes flors. La muntanya era fascinant, res no se li assembla en tot el món, així doncs, arrenquí la branca i desficiós torní al vaixell, i amb el vent favorable i poc més de quatre-cents jorns sóc de retorn. Amb la força de mes pregàries arribí ahir a la capital des de Naniwa. He vingut sens ni canviar-me la roba curulla de salt, i heus-me ací.
El vell, impressionat, recità :

Collint el negre bambú any rere any
per camps i muntanyes, mai no m'he trobat
en aital situació.

El príncep sentint això digué :
--Mon cor que s'ha sentit sol tants jorns és avui serè.
I féu :
Avui que mes mànigues són eixutes
podré oblidar certament tots els fatics.
o0o


竹取物語
Taketori Monogatari (obra anònima del segle X)

CONTE DEL VELL QUE TALLAVA BAMBÚS -08-

翁、皇子に申やう、「いかなる所にか、この木はさぶらひけん、あ やしく、うるはしく、めでたき物にも」と申す。皇子答へてのたまはく、「さをととしの、二月の十日ごろに、難波より船に乘りて、海の中に出でて、行かん方 も知らず覚えしかど、思ふこと成らでは世の中に生きてなにかせん、と思ひしかば、ただ空しき風にまかせてありく。命死なばいかがはせん、生きてあらむかぎ りは、かくありて、蓬莱といふらむ山に逢ふやと、浪に漕ぎただよひありきて、わが国のうちをはなれて、ありきまかりしに、ある時は、浪に荒れつつ海の底に も入りぬべく、ある時は、風につけて知らぬ国に吹き寄せられて、鬼のやうなるもの出で来て殺さんとしき。ある時には、来し方行末も知らず、海にまぎれんと しき。ある時にはかてつきて草の根をくひものとしき。ある時は、言はん方なくむくつけげなるもの来て、食ひかからんとしき。ある時には、海の貝をとりて命 をつぐ。旅の空に助け給ふべき人もなき所に、いろいろの病をして、行く方そらもおぼえず。舟の行くにまかせて海にただよひて、五百日といふ辰の時ばかり に、海の中に、はつかに山見ゆ。舟のうちをなむせめて見る。海の上にただよへる山、いと大きにてあり。その山のさま、高くうるはし。これやわが来むる山な らんと思ひて、さすがに恐ろしくおぼえて、山のめぐりをさしめぐらして、二三日ばかり見ありくに、天人の装ひしたる女、山の中より出来て、銀のかなまりを 持ちて、水を汲みありく。これを見て、舟より下りて、「山の名を何とか申す」と問ふ。女、答へていはく、「これは蓬來の山なり」と答ふ。これを聞くに、う れしき事かぎりなし。この女、「かくのたまふは誰ぞ」と問ふ、「わが名はうかんるり」と言ひて、ふと山の中に入りぬ。


El vell preguntà al príncep :

--On es pot trobar un arbre com aquest? És un objecte magnífic, esplèndid.
El príncep respongué :

--Vers el desè jorn de la segona lluna de fa tres anys embarquí a Naniwa i sortí a mar oberta, sens saber cap a on anar, emperò, pensí que quin sentit tindria de viure en aquest món sens aconseguir mes propòsits, i em deixí portar pel vent. No m'importava morir, emperò, si vivia no podria potser arribar a la muntanya de Hôrai? Remant, emportat per les ones, allunyant-me de les costes del nostre país, a vegades arrossegat per onades tempestuoses, cert d'ésser engolit fins al fons de la mar.....Una vegada, empès pel vent, m'acostí a una terra desconeguda on criatures com dimonis aparegueren amenaçadores de mort. Un cop, sens saber ni on anava ni d'on venia, errí per la mar sens provisions i mengí arrels. Monstres indescriptibles se m'abraonaren per devorar-me. A vegades mengí cloïsses per sobreviure. En un altre lloc sens ningú per ajudar-me patí moltes malures sens saber ni cap a on anava. Portat pel vaixell a la deriva, a l'hora del Drac (11) del jorn que en feia cinc-cents, entrelluquí al mig de la mar una muntanya. Del vaixell estant mirí intensament. Una muntanya que surava sobre la mar, era immensa, imponent. Pensí que seria la muntanya que cercava, certament inquietant. La costejàrem observant-la durant dos o tres jorns quan una dona abillada com un ésser celestial aparegué de la muntanya amb un atuell d'argent que havia omplert d'aigua. Al veure-la desembarquí i li preguntí :

--Com és diu aquesta muntanya?

Ella respongué :

--És la muntanya de Hôrai.

Quan ho sentí ma joia fou immensa.

--Qui sou vos que dieu això?

--Em dic Hôkanruri.

I desaparegué de sobte per la muntanya.

- - - - - -

11 – L'hora del Drac (辰の時) : període entre les 07-09 hores.


o0o

16 de juliol de 2011

ELS ESCRITS DE LA CABANA (方丈記) 14

Kamo no Chômei (鴨長明)

 そもそも、一期(いちご)の月影傾きて、餘算(よさん)山の端に近し。忽ちに三途の闇に向はんとす。何のわざをかかこたむとする。佛の人を教へ給ふおも むきは、事にふれて執心なかれとなり。いま草庵を愛するも科(とが)とす。閑寂に著するも、障(さわ)りなるべし。いかゞ用なき樂しみを述べて、あたら時 を過さん。

 静かなる曉、この理を思ひつゞけて、みづから心に問ひて曰く、「世を遁れて、山林にまじはるは、心ををさめて、道を行はんがためなり。然るを、汝の姿は 聖に似て、心は濁りに染(し)めり。住家は、すなはち淨名居士の跡をけがせりといへども、たもつところは、わづかに周梨槃特(しゅりはんどく)が行ひにだ に及ばず。もしこれ貧賤の報いの自らなやますか、はた又、妄心の至りて狂せるか?」

 その時、心さらに答ふることなし。たゞ、傍(かたわら)に舌根(ぜっこん)をやとひて、不請の阿弥陀佛、兩三遍申して止みぬ。

 時に建暦の二年とせ、三月(やよい)の晦日(つごもり)ごろ、桑門(とうもん)の蓮胤(れんいん)、外山の庵にしてこれをしるす。


Bé, la lluna de ma vida ja minva, és a tocar del cim de les muntanyes. El que em resta aviat penetrarà les tenebres de les Tres Vies (55). Per què explicar mes destrets?
L'essència de l'ensenyament de Buda és no lligar-se a res. Estimar ara ma cabana i ma vida retirada és un obstacle per a mon alliberament. Com puc parlar de vans plaers, perdre el temps amb planys?
A l'alba encalmada medito sobre tot això i em pregunto : Si has fugit del món i anat a les muntanyes i als boscos és per dominar ton esperit i practicar la Via. Emperò, si ta aparença és la d'un home sant ton cor és tacat d'impuresa. Ton habitatge reprodueix el de Jômyô-Kôji (56), emperò, en quant a seguir-ne els preceptes no arribes a l'alçada de Shuri Handoku (57). Et mortifica encara aquesta indigència o ton cor encara trasbalsat per les passions et mena a la follia?. El cor no té resposta.
Només puc bellugar la llengua i repetir d'esma unes invocacions a Buda.
Prou.

Segon any de l'era Kenryaku (58) , darrer jorn de la tercera lluna.

Ren'in (59), monjo, a sa cabana de Toyama, ha escrit això.

- - - - - -


55.- Les tres vies del mal (“San'akudô”, 三悪道) són els tres nivells inferiors dels sis que formen el món de les passions. Els reialmes d l'infern, dels esperits famolencs i dels animal.
56. Veure nota no. 1
5¡7.- Nom japonès de Suddhipantaka,deixeble de Buda i considerat un pobre estúpid que va trigar quatre mesos a memoritzar una senzilla pregària però que finalment va arribar a la il.luminació.
58.- Any 1212.
59.- Nom religiós de Kamo no Chômei.


終わり

ELS ESCRITS DE LA CABANA (方丈記) 13

Kamo no Chômei (鴨長明)

 それ、人の友とあるものは、富めるを貴み、ねんごろなるを先とす。かならずしも情(なさけ)あると、素直なるとをば愛せず。ただ、絲竹・花月を友とせん には如かじ。人の奴たるものは、賞罰甚しく、恩顧厚きを重くす。更に育(はぐく)み哀れむと、やすく静(しず)かなるとをば、願はず。たゞ、わが身を奴ひ とするには、如かず。

いかが奴婢(ぬひ)とするとならば、もし、なすべきことあれば、すなはち、おのが身をつかふ。たゆからずしもあらねど、人をしたがへ、人をかへりみるより やすし。もし、歩くべきことあれば、自ら歩む。苦しといへども、馬・鞍・牛・車と心を惱ますには、しかず。今、一身を分ちて、二つの用をなす。手の奴(や つこ)、足の乘物、よくわが心にかなへり。心身のくるしみを知れれば、苦しむ時は休めつ。まめなれば、使ふ。使ふとても、たびたび過ぐさず、ものうしとて も心を動かす事なし。いかに況んや、常に働くは、養生なるべし。何ぞ徒(いたず)らに、やすみ居らん。人を惱ますは、また罪業なり。いかゞ他の力をかるべ き。

 衣食の類(たぐい)また同じ。藤の衣・麻のふすま、得るに隨ひて、肌(はだえ)をかくし、野邊の 茅花(おはぎ)、峯の木の實、わづかに命をつぐばかりなり。人に交はらざれば、姿を恥づる悔いもなし。糧(かて)乏しければ、おろそかなる報をあまくす。
 すべてかやうの樂しみ、富める人に對して言ふにはあらず。たゞわが身一つにとりて、昔と今とを、なぞらふるばかりなり。

 それ三界は、たゞ心一つなり。心もし安からずば、象馬七珍(ぞうめしっちん)も由(よし)なく、宮殿・樓閣も望みなし。今さびしきすまひ、一間の庵(い おり)、みづからこれを愛す。おのづから都に出でて、身の乞がいとなれることを恥づといへども、帰りてこゝに居る時は、他の俗塵(ぞくじん)にはする事を あはれむ。もし人、このいへることを疑はば、魚と鳥との有様(ありさま)を見よ。魚は水に飽かず。魚にあらざれば、その心を知らず。鳥は林を願ふ。鳥にあ らざれば、その心を知らず。閑居(かんきょ)の氣味もまた同じ。住まずして、誰か悟(さと)らん。


Aquells que tenen amics valoren qui té riqueses i prefereixen els generosos. No s'aprecia gens qui és sensible i honest. Res millor, doncs, que dels instruments musicals, de les flors i de la lluna escollir-ne els amics.
Aquells que serveixen algú prefereixen qui els té ben remunerats i els hi atorga favors. Així doncs, ni atencions, ni amabilitat, ni viure tranquils ni segurs no desitgen. Millor esdevenir servent d'un mateix. Com ésser-ho, direu, doncs, si cal és mon propi cos que jo utilitzo. Tot i ésser dur, millor que no pas fer-se obeir per altri, amoïnar-se per ells. Si s'ha de caminar, camino jo, és feixuc, emperò, millor que capficar-se amb cavalls i arreus, bous i carruatges. Ara he dividit mon cos en dues meitats per fer dues tasques. Els braços més servidors, les cames mon carruatge, i fan exactament allò que demano, Quan mon cor coneix el patiment del cos el fa reposar, i quan saludable el fa servir, emperò, amb mesura. A vegades és mandrós, no m'amoïna.
Què podria dir encara? L'hàbit de caminar, de bellugar-me, hauria d'ésser de bona salut. Per què doncs mandrós? Amoïnar altri és una mala acció. Com gosaria emprar l'esforç d'altri?
Per vestir i menjar passa el mateix. Un vestit fet de glicines, un jaç de cànem, cobreixo mon cos amb tot allò que trobo, plantes del camp, fruita dels arbres dels cims mon nodriment. Com no em barrejo amb els homes no m'avergonyeix mon aparença. Magres mes aliments, emperò, humils em plauen. Parlar de mon acontentament no és oposar-me als rics. Només comparo ma vida d'abans i d'ara.
Els tres mons (53) són només en el nostre esperit. Si l'esperit no és en pau, res no valen elefants, cavalls, els set tresors (54), ni palaus ni castells són desitjats. Ara tinc ma solitària estança, cabana d'una sola peça que m'estimo.
Si alguna vegada vaig a la capital em torba haver esdevingut mendicant, emperò, quan torno ací sento pena per tots aquells que s'atrafeguen en aquest món. Si algú dubta de mes paraules que miri com són els peixos i els ocells. El peix no es cansa pas de l'aigua. Qui no és peix no en coneix son cor. A l'ocell li cal el bosc. Qui no és ocell no en coneix son cor. Una vida retirada és el mateix. Qui la pot capir si no la viu?

- - - - - -

53.-Terme budista que significa  “els tres mons”, és a dir : el món del desig, el món del “color” i el món “sense color”.
El món del desig és l’inferior, per aquelles persones que estan lligades al sexe i a la intemperància. El món del “color” és per aquells que s´han alliberat dels desigs anteriors. El tercer món, “sense color”, és el més elevat i per aquella gent que s’ha alliberat de tots els desigs materials.
54.- Veure la nota no. 23

o0o

9 de juliol de 2011


NTCJ 73

船弁慶 /舟弁慶
Funa Benkei

Benkei a bord del vaixell

Autor : Kanze Kojirô Motomasa (観世小次郎信光, 1435-1450?-1516). net de Zeami Motokiyo (世阿弥元清, 1363-1443).

Argument : L'obra gira al voltant de la sortida de Yoshitsune, la seva amant Shizuka i el fidel Benkei de la capital.

Degut a les desavinences entre Yoshitsune i el seu germa Yoritomo i a les falses acusacions de deslleialtat a Yoritomo per part de Kajiwara Kagetoki (梶原景時, 1162-1200), Yoshitsune decideix sortir de la capital, Kyoto, i anar a Shikoku. Acompanyat de Shizuka, Benkei i uns deu homes arriben a Daimotsu per embarcar. Mentre negocien el passatge del vaixell Benkei suggereix que Shizuka hauria de tornar a la capital, les circumstàncies ho aconsellen, i Yoshitsune hi està d'acord. Quan Benkei li ho diu a Shizuka la dona s'hi resisteix però davant de la fermesa i els raonaments de Yoshitsune acaba per accedir amb la promesa de retrobar-se. Yoshitsune demana a Benkei que porti vi per acomiadar-se de Shizuka. Hi ha una llarga escena amb la dona ballant i lamentant la separació. Finalment Shizuka tota plorosa retorna a la capital.
Finalment Yoshitsune, Benkei i el seus homes embarquen cap a Shikoku. El capità parla amb Benkei i diu que espera que la relació entre Yoshitsune i Yoritomo que ara està molt deteriorada millori i que quan pugui tornar a la capital li agradaria que
Yoshitsune li concedís el control marítim de la navegació per l'illa de Shikoku pels seus serveis, cosa que Benkei accepta, i quan el capità diu que quan un home és en perill promet qualsevol cosa però quan tot li va bé oblida les promeses fetes en temps de dissort, i que espera que hi faci honor, Benkei contesta que Yoshitsune sempre ha mantingut la seva paraula siguin quines siguin les circumstàncies. Tot navegant i esperant un vent favorable el vaixell és atacat per l'esperit venjatiu d'un guerrer del clan dels Minamoto vençut per Yoshitsune. L'espectre venjatiu s'atansa a Yoshitsune amb la seva espasa però Yoshitsune li fa front amb la seva arma. Benkei sap que no serà amb la força que el podrà vèncer sinó amb les invocacions religioses. La força de les pregàries de Benkei acaba per destruir l'ésser fantasmagòric que desapareix entre les ones.



“Minamoto no Yoshitsune” (源 義経, 1159-1189), un dels personatges històrics més populars del Japó. És impossible destriar els fets històrics de la llegenda al voltant del gran vencedor dels Taira, especialment en la batalla final de Dan-no-ura (壇ノ浦) que precisament marcaria el punt d'inflexió de la seva vida. Després d'aquella fita van començar els problemes amb el seu germà Minamoto no Yoritomo (源 頼朝, 1147-1199) i que acabarien amb el final luctuós de Yoshitsune arran de la batalla del riu Koromo al ser traït i que va provocar el seu suïcidi.

“Benkei”. El seu nom complet és Saito- Musashibo- Benkei 西塔武蔵坊弁慶, 1155 – 1189). Amb ell també la història i la llegenda fan una barreja indestriable. En una es diu que era fill d'un monjo d'un santuari que havia violat la filla d'un ferrer. Una altra que era el fill d'una deïtat, i moltes li confereixen els atributs d'un dimoni o d'un monstre, de fet d'infant se l'anomenava “el nen dimoni”. Al setze ja feia més de dos metres.
Va entrar en religió de jovenet, va viatjar molt per tots els monestirs del país i va convertir-se en un “yamabushi”. Era molt expert amb l'espasa. .Una llegenda diu que una vegada es va posar a l'entrada del pont de Gôjô, a Kyoto, on va desafiar a tothom que portava espasa a lluitar amb ell i si perdien Benkei se'ls hi quedava l'arma que anava destinada a la reconstrucció d'un monestir. N'havia vençut 999 abans d'enfrontar-se al jove general Yoshitsune. Benkei va ser derrotat i va jurar servir tota la seva vida Yoshitsune, esdevenint el seu home més fidel. Van lluitar junts en totes les batalles i en la darrera va contenir ell sol l'assalt final de les tropes de Yoshitomo fins a la mort perquè Yoshitsune pogués preparar el seu “seppuku”
(切腹) de rigor.


Referències :

Aquest Nô està basat gairebé exclusivament en el text del “Gigeiki”, amb aportacions del Heike Monogatari.

“Gigeiki” (義経記) : Crònica de Yoshitsune. Els caràcters també es pronuncien : “Yoshitsuneki” . Una narració sobre els fets guerrers de Minamoto no Yoshitsune (源 義経, 1159-1189) i els seus seguidors. Obra en vuit parts d'autor desconegut.

“Heike Monogatari” (平家物語), llibres nos. :
01 – El monestir de Gion (祇園精舎)
11 - Koshigoe (腰越)
11 - Rems cap enrere (逆櫓)
12 – El prebost surt de la capital (判官都落)

“Azuma Kagami” (吾妻鏡, també s'escriu 東鑑, amb la mateixa pronunciació) : Mirall de l'est.
Autor desconegut. És una crònica medieval de l'època de Kamakura (鎌倉, 1185/1192 – 1333) que cobreix la rebel.lió dels Minamoto contra els Heike entre els anys 1180 i 1266. L'obra també és coneguda com “Hôjôbon” (北条本) perquè el document va estar en possessió de la família d'aquest nom abans de ser lliurat com un regal a Tokugawa Ieyasu (徳川 家康, 1543-1616). Consta de 52 parts però manca la no. 45 que es considera perduda. Tot i les seves mancances és l'obra fonamental d'aquest període històric.

“Kanginshû” (閑吟集) : Cançons per a les hores de lleure.
Antologia del 1518. Consta de 311 cançons, molt populars, té un cert paral.lelisme amb “Carmina Burana”. Té dos pròlegs : un en japonès i un altre en xinès.
Va tenir molta influència en el Kabuki femení i els cants per a shamisen.
Segons algunes fonts suggereixen que potser és obra de Sôchô (宗長, 1448-1532), però no hi ha prou elements per adjudicar-li l'autoria.

“Senzaiwakashû” (千載和歌集) : Antologia dels 1000 anys de la poesia japonesa.
Recull de finals de l´època Heian encarregada per l´emperador Goshirakawa l´any 1183, però hi ha evidència que el recopilador Fujiwara no Shunzei ja l´havia encetada entre el 1171 i 1175. La guerra va endarrerir la seva presentació oficial que va tenir lloc entre 1187 i 1188.
El Kokinshû n´és la font principal. Té 20 llibres i 1278 poemes.

“Wakanrôeishû” (和漢朗詠集) : Recull de poesia japonesa i xinesa per a cantar. Compilador : Fujiwara no Kinto (藤原公任, 966-1041)
Consta d'uns 588 fragments de 漢詩 (kanshi ), composició, en japonès, de poesia xinesa, i uns 216 和歌 (waka), poesia japonesa).

“Taiheiki” (太平紀) : Annals de la Gran Pau.
Obra històrica en 40 parts amb la participació de diverses mans, anònimes, en diverses etapes, però, evidentment, de monjos que afavorien la dinastia del sud. Sembla ser que la versió final va ser d'un monjo budista anomenat Kojima l'any 1372. Fa referència al període conegut com “Nanbokuchô” (南北朝時代) : Període de les corts del nord i del sud. Les dues dinasties que dominaven el país entre els anys 1336 i 1392 i enfrontades tan ideològicament com militarment., amb el resultat final de l'extinció de la dinastia del sud.
“Shasekishû” (沙石集) : Sorra i còdols. Obra escrita entre els anys 1279-1283 pel monjo Mujû Ichinen (無住一円, 1226-1312). És un recull d'anècdotes del monjos Zen sobre facetes de la vida amb un to didàctic.

“Shinkokinshûwakashû” (新古今和歌集) : Nova antologia de poemes japonesos antics i nous.
Recull encarregat per l´emperador Gotoba l´any 1201 i editat per Fujiwara no Teika, Fujiwara no Ariie, Fujiwara no Ietaka, Minamoto no Michitomo, Jakuren i Fujiwara no Masatsune. Consta de 1978 poemes, la col.lecció més extensa fins aleshores.
L´emperador va tenir un gran interès en aquesta antologia supervisant-la i discrepant obertament amb Teika. Va anar a l´exili amb ella tot preparant-ne una versió més reduïda i adaptada al seu gust.
“Fukurozôshi” (袋草紙) : El llibre embolcallat o Pàgines plegades).
Tractat poètic obra de Fujiwara no Kiyosuke no Ason (藤原清輔朝臣, 1104-1177).
Poeta molt culte i alhora mediocre que es va embolicar en les nombroses controvèrsies literàries del seu temps. Va ser molt conservador respecte a la poesia més clàssica anterior al seu temps. Té també un altre tractat poètic: Ôgisho (奥儀抄 / 奥義抄) : Notes sobre la profunditat poètica.

o0o


NYCJ 72

紅葉狩
Momijigari

Tot contemplant les fulles d'aurò.

Autor : Kanze Kojirô Motomasa (観世小次郎信光, 1435-1450?-1516). net de Zeami Motokiyo (世阿弥元清, 1363-1443).

Argument :

Una dona envoltada de les seves companyes admira les fulles d'auró mentre es plany de la solitud en la que viu i que la tardor li recorda l'efímera existència dels humans. Prop d'allà, Taira no Koremochi (平惟茂) és de cacera i tot perseguint un cérvol veu les dones que s'han arrecerat rere uns paravents i unes teles a mena de tancat i envia un dels seus servents perquè pregunti qui són. Koremochi pensa que es deu tractar d'una dama de la noblesa i com a mostra de respecte desmunta del cavall, es descalça i s'hi apropa. En principi la dona no vol ser destorbada però després de parlar Koremochi és benvingut ii ofereix vi per celebrar la trobada i gaudir també de l'espectacle de les fulles d'auró. La dona no para d'omplir-li la copa fins que Koremochi embriac cau en un sopor i jeu allà mateix. Apareix la deïtat Takeuchi (武内の神) i se'ns narra que, de fet, Koremochi és allà complint ordres de l'emperador que li demana que vagi a la muntanya de Tokakujiyama (戸隠山), a la regió de Shinano (信濃の国), per destruir un dimoni que hi viu. Llavors la deïtat mitjançant un somni avisa a Koremochi que la dona en qüestió no és altre que el terrible dimoni i li deixa una espasa per protegir-se d'ell. Koremochi es desperta i recorda l'advertència de Takeuichi. El cel s'esberla amb llamps i trons que fan feredat i la dona que jeia al seu costat es transforma en la seva veritable forma de monstre que alçant-se com una mola gegantina vol escorxar Koremochi amb les flamarades que expulsen els seus narius de foc. Koremochi ja preparat agafa l'espasa i lluita amb el dimoni fins que aconsegueix abatre'l i destruir-lo.


Referències :

“Shinkokinshûwakashû” (新古今和歌集) : Nova antologia de poemes japonesos antics i nous.
Recull encarregat per l´emperador Gotoba l´any 1201 i editat per Fujiwara no Teika, Fujiwara no Ariie, Fujiwara no Ietaka, Minamoto no Michitomo, Jakuren i Fujiwara no Masatsune. Consta de 1978 poemes, la col.lecció més extensa fins aleshores.
L´emperador va tenir un gran interès en aquesta antologia supervisant-la i discrepant obertament amb Teika. Va anar a l´exili amb ella tot preparant-ne una versió més reduïda i adaptada al seu gust.


“Shûiwakashû” (拾遺和歌集): Tria de poemes japonesos.
Recull imperial de la meitat de l´època Heian. Encarregada per l´emperador Kazan, però no hi ha dades exactes sobre la seva recopilació. Sembla que Kazan hi va posar molt d´interès però va ser Fujiwara no Kintô qui va aplegar els versos.
Les dates aproximades són : 1005-1011.
El Kokinshû és altre cop present, també els 20 llibres corresponents i té 1351 poemes.

“Kokinwakashû” (古今和歌集) : Antologia de poemes japonesos antics i nous.
Editada a principis del segle X. Encarregada per l´emperador Shirakawa i recopilada per Minamoto no Toshiyori (Shunrai).
El seu prefaci és molt famós: la llavor de la poesia japonesa és el cor dels homes. Està considerada el model de la poesia clàssica.
Consta de 1111 poemes (en les edicions més divulgades) i de 20 llibres, cadascun amb un títol basat en els tòpics poètics convencionals (les estacions de l´any,
l´amor, separació de les persones estimades, dol, etc.).

“Konjaku Monogatari shû” (今昔物語集).
Obra coneguda generalment com a “Konjaku Monogatari”, però el seu nom és el de l'encapçalament i significa : Antologia de històries passades. Té més de mil contes o històries i va ser escrita cap a finals de l'època Heian (794-1185). L'obra original comprèn 31 volums dels quals només n'hi ha 28 actualment. Els contes procedeixen tan del Japó com de l'Índia i de la Xina.

“Heike Monogatari” (平家物語), llibres no. 1 : El refús als palanquins sagrats (御輿振), i no. 5 : El palau de Kan.yô (咸陽宮).

“Ise Monogatari” (伊勢物語). Capítol no. 1

“Wakanrôeishû” (和漢朗詠集) : Recull de poesia japonesa i xinesa per a cantar. Compilador : Fujiwara no Kinto (藤原公任, 966-1041)
Consta d'uns 588 fragments de 漢詩 (kanshi ), composició, en japonès, de poesia xinesa, i uns 216 和歌 (waka), poesia japonesa).

“Genji Monogatari”(源氏物語), llibre no. 4 : Yûgao (夕顔).
“Shunrai Zuinô” ( 俊頼随脳) : Fonaments bàsics de poesia. Es data la seva publicació cap al 1115. Tractat poètic de Minamoto no Toshiyori Ason / El noble Minamoto no Toshiyori (源俊頼朝臣1055-1129). 俊頼 també es llegeix “Shunrai”, i amb aquest nom figura en molts documents. Poeta, crític i recopilador oficial. Va ser un personatge molt innovador amb fama d´excèntric, i segurament això va fer que no tingués càrrecs oficials importants en la societat del seu temps. Autor també de “Sanbokukikashû” (散木奇歌集) : Poemes excèntrics d'un inútil. Té 1622 poemes distribuïts en deu volums. Poeta molt culte i alhora mediocre que es va embolicar en les nombroses controvèrsies literàries del seu temps. Va ser molt conservador respecte a la poesia més clàssica anterior al seu temps. Té també un altre tractat poètic: “Fukurozôshi” (袋草紙) : El llibre embolcallat o Pàgines plegades).
“Ôgisho” (奥儀抄) : Notes sobre la profunditat poètica. Tractat poètic obra de Fujiwara no Kiyosuke no Ason (藤原清輔朝臣, 1104-1177). També s'escriu 奥義抄, amb la mateixa pronunciació i mateix significat.
“Shûchûshô” (袖中抄), generalment traduit com : Notes personals. De fet, una altra traducció seria, d'acord amb l'etimologia dels caràcters : Notes de la màniga. Obra de Kenshô (顕昭, 1128-1210).
“Genpei Jôsuiki” , també anomenat “ Genpei Seisuiki”,(源平盛衰記), “Relació de les guerres Genpei”.
Actualment entre els medievalistes del Japó s'utilitza la lectura “Jôsuiki” com la generalitzada.
Obra anònima del període tardà de Kamakura (鎌倉,1249-1382) i principis del de Nanboku (南北線, 1336-1392) que narra les lluites entre els Minamoto i els Taira de finals de l'època Heian. Cobreix els anys 1180-1185, i va ser escrita majoritàriament per monjos. És un llibre complementari o alternatiu al Heike Monogatari, tot i que es narren fets que no es troben en l'obra anterior, i sent-ne la figura principal Minamoto no Yoritomo (源 頼朝, 1147-1199).
“Kin'yowakashû” (金葉和歌集) : Antologia de fulles daurades de la poesia japonesa.
Recull acabat entre el 1124 i el 1127.
Encarregada per l´emperador Shirakawa i recopilada per Minamoto no Shunrai. És una de les poques col.leccions on no hi van intervenir els Fujiwara.
També està basada en el Kokinshû.
Només té 10 llibres i els seus 716 poemes la converteixen en la segona més curta de totes les antologies oficials.
“Taiheiki” (太平紀) : Annals de la Gran Pau.
Obra històrica en 40 parts amb la participació de diverses mans, anònimes, en diverses etapes, però, evidentment, de monjos que afavorien la dinastia del sud. Sembla ser que la versió final va ser d'un monjo budista anomenat Kojima l'any 1372. Fa referència al període conegut com “Nanbokuchô” (南北朝時代) : Període de les corts del nord i del sud. Les dues dinasties que dominaven el país entre els anys 1336 i 1392 i enfrontades tan ideològicament com militarment., amb el resultat final de l'extinció de la dinastia del sud.

“Shintôshû” (神道集) : Recull del Shintô. Obra en deu parts que aplega cinquanta històries. Sembla que va ser compilada entre 1358-1361 per un o més predicadors del temple de Tendai d'Agui (安居院). A més de recollir històries animistes característiques del xintoïsme també n'hi ha nou de budistes i de no animistes.

o0o


NTCJ 70

黒塚
Kurozuka

En el repertori de l'escola Kanze aquesta obra té el títol d'Adachigahara : 安達原.
Algunes traduccions porten aquest nom en lloc de 黒塚.

Autor : Desconegut, segons el “Jika Denshô” (自家伝抄), obra anònima de principis del segle XVI sobre la tradició literària del Nô. Està dividida en dues parts. La primera tracta sobre els autors i la segona dels textos literaris.


Argument :

Uns monjos arriben a un lloc anomenat Adachigahara en el decurs del seu pelegrinatge. Com és tard decideixen buscar un lloc on dormir però no en troben cap. Tot caminant un d'ells veu una llumeta i s'hi apropen, és una cabana on una dona tot filant es plany de la decebedora existència dels humans. Truquen la a porta i li demanen permís per passar la nit sota aixopluc. La dona es queixa de la pobresa de la casa però els dona allotjament. Els monjos li pregunten què ès el que està fent i la dona explica que és una filadora amb la qual es guanya la vida ben migradament. A continuació es desenvolupa tota una escena amb el sentit metafòric del fil de l'existència, el lligam al món material, etc. La dona diu que les nits són fredes allà i ha de sortir a buscar llenya, però insisteix diverses vegades que en cap circumstància han de mirar dintre de la cambra amb la porta tancada. El monjo principal, (Tôkô-bô Yûkei) li diu que pot estar tranquil·la que no ho faran i li agraeixen les seves atencions. Un dels altres monjos diu que no calia que els hi ho digués això de no mirar dintre de la seva cambra i ho troba sospitós però Yûkei els hi recorda la seva promesa de comportar-se i els envia a dormir. Insisteixen que la dona no té un aspecte normal tot i que és molt amable, però que no se'n refien, Yûkei es manté ferm i es posen a dormir. Després d'una estona d'estar amb els ulls tancats simulant dormir els altres dos monjos no poden reprimir la seva curiositat i van a la cambra, l'obren i allò que veuen els glaça la sang. Van a despertar Yûkei i li diuen que la cambra és a vessar de sang, cadàvers i ossos que arriben fins al sostre i que allò és el que els hi passarà a ells si no fugen d'allà immediatament. Estan a punt d'escapar d'allà quan veuen un dimoni esfereïdor que s'acosta. És la dona que ha recuperat la seva forma original. Sap que els monjos han vist l'interior de la cambra i amb una barra de ferro a les mans es precipita sobre ells.
Els monjos esmaperduts cauen de genolls i comencen a pregar per lliurar-se d'aquella forma paorosa que està a punt de devorar-los. A mesura que les pregàries comencen a fluir dels llavis dels monjos el cos del dimoni comença a encongir-se fins a desaparèixer amb un crit esgarrifós.



Referències :

“Shinkokinshûwakashû” (新古今和歌集) : Nova antologia de poemes japonesos antics i nous.
Recull encarregat per l´emperador Gotoba l´any 1201 i editat per Fujiwara no Teika, Fujiwara no Ariie, Fujiwara no Ietaka, Minamoto no Michitomo, Jakuren i Fujiwara no Masatsune. Consta de 1978 poemes, la col.lecció més extensa fins aleshores.
L´emperador va tenir un gran interès en aquesta antologia supervisant-la i discrepant obertament amb Teika. Va anar a l´exili amb ella tot preparant-ne una versió més reduïda i adaptada al seu gust.

“Ise Monogatari” (伊勢物語), capítols nos. 6 i 32.

“Wakanrôeishû” (和漢朗詠集) : Recull de poesia japonesa i xinesa per a cantar. Compilador : Fujiwara no Kinto (藤原公任, 966-1041)
Consta d'uns 588 fragments de 漢詩 (kanshi ), composició, en japonès, de poesia xinesa, i uns 216 和歌 (waka), poesia japonesa).

“Genji Monogatari”(源氏物語), llibre no. 4 : Yûgao (夕顔).

“Shôryôshû” o “Seireishû” (性霊集), nom abreujat de Henjô Hakki Seireishû (遍照発揮性霊集) : Obres completes de prosa i poesia de Kükai (空海), també conegut com Kôbô Daishi (弘法大師. 774-835)
Obra de compilació feta per un deixeble seu : Shinzei (真済, 800-860).

“Shûiwakashû” (拾遺和歌集): Tria de poemes japonesos.
Recull imperial de la meitat de l´època Heian. Encarregada per l´emperador Kazan, però no hi ha dades exactes sobre la seva recopilació. Sembla que Kazan hi va posar molt d´interès però va ser Fujiwara no Kintô qui va aplegar els versos.
Les dates aproximades són : 1005-1011.
El Kokinshû és altre cop present, també els 20 llibres corresponents i té 1351 poemes.

o0o

2 de juliol de 2011


SENDERA D'OKU (おくの細道) 20
Bashô Matsuo (松尾芭蕉)


壺の碑

かの画図にまかせてたどり行ば、 おくの細道の山際に十符の 菅有。今も年〃十符の菅菰 を調て国守に献ずと云り。
壷碑市川村多賀城に有
つぼの石ぶみは高サ六尺餘横三尺計 歟。苔を穿て文字幽也。四維国 界之数里をしるす。此城、神亀元 年、按察使鎮守府将軍大野朝臣 東人之所置也。天平宝字六年、参 議東海東山節度使、同将軍 恵美朝臣獲修造而十二月朔日 と有。聖武皇帝の御時に当れり。 むかしよりよみ置る哥枕、おほく 語傳ふといへども、山崩川落て、跡 あらたまり、石は埋て土にかくれ、 木は老て若木にかはれば、時移り 代変じて、其跡たしかならぬ事 のみを、爰に至りて疑なき千 歳の記念、今眼前に古人の心 を閲す。行脚の一徳、存命の 悦び、羈旅の労をわすれて 泪も落るばかり也。


TSUBO-NO-ISHIBUMI


Seguírem camí recolzant-nos en els dibuixos de Kaemon, al peu de les muntanyes per on passa la sendera d'Oku hi ha els joncars de Tofu. Es diu que inclús avui la gent d'allà teixeix estores de jonc que ofereix al governador del lloc.
L'estela de Tsubo és al castell de Taga, al poble d'Ishigawa.
L'estela fa uns dis peus d'alt per tres d'ample. Degut a la molsa que la colga gairebé no es veu la inscripció que hi ha. Indica les distàncies entre els quatre punts cardinals del país i a més :
“Castell construït l'any primer de Jinki (65) per Ôno no Azumabito (66), inspector i governador general. Fou reconstruït l'any sis de Tempyô-Hôji (67) per Emi no Asakari (68), conseller i governador del mar de l'est i les muntanyes orientals, dia primer de la dotzena lluna”.
Fou durant el regnat de l'emperador Shômu (69). Des de l'antigor hi ha molts poemes sobre llocs coneguts, emperò, les muntanyes s'han esfondrat els rius han canviat de lleres, els camins són diferents, les pedres són colgades sota terra, els arbres envellits han donat lloc a nous arbrats, el temps passa, les generacions canvien, incertes llurs petjades, heus ací un veritable record de mil anys, i avui amb mes propis ulls he copsat el cor dels homes d'antany, una de les virtuts del viatjar, la joia de viure, i restí fins a les llàgrimes tot oblidant els fatics.

- - - - - -

65 – Any 724.

66 -Ōno no Azumabito (大野東人, ¿-742). L'any 724 va lluitar contra les tribus del nord del Japó. Posteriorment va ser nomenat comandant en cap de la defensa del nord i Inspector.

67 – Any 762.

68 – Emi no Asakari (恵美朝臣獲, ¿-764), fill de Fujiwara no Nakamaro (藤原 仲麻呂 706-764) que va rebre el títol d'Emi no Oshikatsu (恵美 押勝). L'any 764 va participar en un complot amb l'emperador Junnin (淳仁天皇, 733-765) contra l'emperadriu retirada Kôken (孝謙天皇, 718-770) i el monjo Dôkyô (道鏡 700-772). La conspiració va fracassar i Nakamaro va ser executat juntament amb la seva esposa i fills.

69 – Emperador Shômu (聖武天皇, 701-756).

o0o


SENDERA D'OKU (おくの細道)19

Bashô Matsuo (松尾芭蕉)


仙台

名取川を渡て仙台に入。あやめ ふく日也。旅宿をもとめて四五日 逗留す。爰に画工加衛門と云もの あり。聊心ある者と聞て知る人 になる。この者年比さだかならぬ 名ところを考置侍ればとて、 一日案内す。宮城野の萩茂り あひて、秋の景色思ひやらるゝ。 玉田よこ野つゝじが岡はあせび 咲ころ也。日影ももらぬ松の林に 入て爰を木の下と云とぞ。昔も かく露ふかければこそ、みさぶらひ みかさとはよみたれ。薬師堂天神 の御社など拝て、其日はくれぬ。猶、 松嶋塩がまの所〃画に書て送る。 且、紺の染緒つけたる草鞋二足 餞す。さればこそ風流のしれもの、 爰に至りて其実を顕す。
あやめ艸足に結ん草鞋の緒

SENDAI
Travessàrem el riu Natori i entràrem a Sendai. El jorn dels ornaments amb lliris (59). Cercàrem un hostal i ens hi quedàrem quatre o cinc jorns (60).
HI havia allà un pintor de nom Kaemon (61). Havia sentit dir d'ell que era una persona de molt bon gust, i fiu per conèixer-lo. Ens digué que es dedicava a cercar indrets famosos però ja desconeguts, i ens féu de guia durant una jornada.
La prada de Miyage era plena de “hagi” (62) i imaginí com seria el paisatge a la tardor. Tamada, Yokono i els turons de Tsutsuji amb les pieris (63) florides. Entràrem en una pineda tan densa que no hi deixava passar la llum del sol, el lloc tenia el nom de Kinoshita (sota els arbres). Antany hi havia tanta rosada que es composà (64) :
---Guerrers, barrets de palla.......
Pregàrem al temple de Yakushi i al santuari de Tenjin, vesprejava.
Kaemon ens féu present d'uns esbossos d'escenes de Matsujima i Shiogama. A més com a comiat ens regalà un parell d'espardenyes amb cordons blau marí. Era persona de molt bon gust i això ho demostrà.
---Les flors del lliri són cordons d'espardenyes llaçades als peus.
- - - - - -
59 – Era el cinc de maig quan es celebrava “La festa de maig”, que és també “la festa dels nois”. Es decoraven els ràfecs de les cases amb lliris per foragitar als mals esperits.

60 – De fet, Bashô hi ha arribar el quatre i se'n va anar el vuit.

61 – Kaemon (加衛門, 1665-1746). Era també escultor.

62 – Hagi (萩) : Lespedeza bicolor. Si algun lector, botànic o no, en sap el nom popular a casa nostra, contacteu-me, s.u.p., us en restaré agraït.

63 – Asebi (馬酔木) : Pieris Japonica. Andromeda. Repeteixo aquí la nota no. 62.

64 - Referència a un poema anònim del Kokinwakashû (古今和歌集), amb el no. 1091 : みさぶらひみかさと申せ宮木ののこのしたつゆはあめにまされり.

o0o


SENDERA D'OKU (おくの細道)18
Bashô Matsuo (松尾芭蕉)

武隈

武隈の松にこそめ覚る心地はすれ。 根は土際より二木にわかれて、昔 の姿うしなはずとしらる。先能因 法師思ひ出、往昔むつのかみにて 下りし人、此木を伐て、名取川 の橋杭にせられたる事などあ ればにや。松は此たび跡もなしとは 詠たり。代〃あるは伐、あるひは植 継などせしと聞に、今将千歳 のかたちとゝのほひて、めでたき 松のけしきになん侍し。
武隈の松みせ申せ遅桜と挙白 と云ものゝ餞別したりければ、
桜より松は二木を三月越シ

TAKEKUMA
Férem nit a Iwanuma.
Veure el pi de Takekuma i deixondir-se'm el cor (55). Des de l'arrel es divideix en dos troncs i és famós per tenir la mateixa aparença des de l'antigor. Primer de tot em féu recordar el mestre Nôin (56). Antany un home anomenat governador de Mutsu baixà ací i féu tallar el pi per fer-ne pilars pel pont de Natori, això entristí tant Nôin que composà allò de “....I ara del pi no n'hi ha rastre...” (57). Em digueren que generacions i generacions el tallaren i el replantaren, i ara sembla tenir l'aparença de mil anys, pi veritablement esplèndid.
Quan ens acomiadàrem al començar el viatge el poeta Kyohaku (58) féu :
---Mostra-li al mestre el pi de Takekuma, cirerer tardà.
Ma resposta :
---D'aquest cirerer fins al pi de doble tronc tres mesos ja són.

- - - - - -

55 - Referència al Tsurezuregusa (徒然草) de Yoshida Kenkô (吉田兼好, 1283?-1350?) : いづくにもあれ、しばし旅立ちたるこそ、目さむる心地すれ.

56 – Nôin Hôshi (能因法師, 988-1051?/1058?). Va estudiar a la universitat imperial però va ingressar en un orde religiós als vint-i-sis anys i va viatjar molt pel pais fent versos. Té un tractat poètic : Nôin Uta-Makura ( 能因歌枕. Les cançons de capçalera de Nôin).

57 – La referència al poema és al Goshûiwakashû (後拾遺和歌集)), llibre 18 :
みちの國にふたゝび下りて後のたびたけぐまの松も侍りざりければよみ侍りける武隈の松はこの度跡もなしちとせをへてや我はきつらむ

58 – Kyohaku (挙白, ?-1696), un dels deixebles de Bashô a Edo. El seu nom era Kusareba (草壁氏).


o0o


SENDERA D'OKU (おくの細道) 17

Bashô Matsuo (松尾芭蕉)

笠島

鐙摺白石の城を過、 笠嶋の郡に入れば、藤中将実方 の塚はいづくのほどならんと人にとへ ば、是より遥右に見ゆる山際 の里をみのわ笠嶋と云。道祖神 の社、かた見の薄今にありと教ゆ。 此比の五月雨に道いとあしく、 身つかれ侍れば、よそながら眺やりて 過るに、蓑輪笠嶋も五月雨 の折にふれたりと、
笠嶋はいづこさ月のぬかり道
岩沼に宿る。


KASAJIMA

Passàrem per Abumizuri i el castell de Shiroishi, entràrem a la contrada de Kasajima i preguntàrem on era la tomba de Fujiwara no Sanekata (52). Ens digueren que era lluny, a la dreta, als pobles de Minowa i Kasajima, al peu de la muntanya, on hi havia el santuari del déu del camí, i encara avui hi ha “les eulàlies del record” (53).
Degut a la pluja de la cinquena lluna el camí era dolent, estàvem cansats, férem una llambregada i continuàrem, noms ben adients aquests de Minowa i Kasajima (54) amb aquelles pluges.

---D'on Kasajima de la cinquena lluna el camí mullat?

- - - - - -

52 - Fujiwara no Sanekata (藤原実方朝臣, ¿ - 998). Besnét de Tadahira.
Oficial de la guàrdia de palau. L´any 995 va ser promocionat a governador de Mutsu, on va morir. Es diu que va ser amant de Sei Shônagon (清少納言).

53 – Referència a un poema de Saigyo (西行, 1118-1190), al Shinkokushû (新古今集) amb el no. 793 :
朽ちもせぬその名ばかりをとどめ置きて枯れ野のすすきかたみにぞ見る
Perdurable només son nom, les restes de l'eulàlia al camp erm seran mon record.

54 – Jocs de paraules amb “mino”(蓑輪) que és una capa de palla per a la pluja, i “kasa” (笠嶋) : un barret fet amb vímets.

o0o


SENDERA D'OKU (おくの細道) 16

Bashô Matsuo (松尾芭蕉)

飯塚

其夜飯塚にとま る。温泉あれば湯に入て宿をか るに、土坐に筵を敷てあやし き貧家也。灯もなければゐろ りの火かげに寝所をまうけて 臥す。夜に入て雷鳴、雨しきりに 降て、臥る上よりもり、蚤蚊に せゝられて眠らず。持病さへ おこりて消入計になん。短夜の 空もやうやうやう明れば、又旅立ぬ。 猶夜の余波心すゝまず、馬かりて 桑折の駅に出る。遥なる行 末をかゝえて、斯る病覚束なし といへど、羈旅辺土の行脚、捨身 無常の観念、道路にしなん、是天 の命なりと気力聊とり直し 路縦横に踏で伊達の大木 戸をこす。

IIZUKA

Aquella nit paràrem a Iizuka. Com hi havia termes hi anàrem, després férem cap a un hostal, un lloc tronat amb estores de palla sobre el terra. No hi havia llumeneres i haguí de fer-me el llit i jeure a la llum de la llar. Per la nit sovintejaren els trons i la pluja que gotejava damunt meu, sens poder dormir per les picades de les puces i dels mosquits. Tinguí un treball de ma vella dolença (51). Les nits eren curtes i a punta d'alba continuàrem viatge.
Regirat encara per la nit em sentí deprimit. Lloguí un cavall i anàrem a l'estació de Kôri. Tot i el llarg camí que havia emprès i ma precària salut per terres remotes medití sobre la incertesa de l'existència, la mort al camí, tot era en mans del cel, i recobrí una mica els ànims, i amb bona passa creuí la portalada de fusta de Date.

- - - - - -

51 – Bashô patia de pedres a la vesícula.

o0o