竹取物語
Taketori Monogatari (obra anònima del segle X)

CONTE DEL VELL QUE TALLAVA BAMBÚS -09-

その山見るに、さらに登るべきやうなし。その山のそばひらを巡れば、世の中になき花の木 どもたてり。黄金・銀・瑠璃色の水、山より流れ出でたり。それには色々の玉の橋渡り。そのあたりに、照り輝く木どもたてり。その中に、このとりてまうでき たりしは、いと悪かりしかども、「のたまひしに違はましかば」とて、この花ををりてまうできたるなり。山はかぎりなくおもしろし。世にたとふべきにあらざ りしかど、此枝ををりてしかば、さらに心もとなくて、舟に乗りて、追風吹きて、四百余日になむまうで来にし。大願力にや、難波より、昨日なん都にまうで來 つる。さらに潮に濡れたる衣をだに脱ぎかへなでなん、こちまうで来つる」とのたまへば、翁聞きて、うちなげきて詠める、
　　　くれ竹のよゝの竹とり野山にもさやはわびしきふしをのみ見し
これを御子聞きて、「こゝらの日ごろ思ひわび侍る心は、今日なん落ちゐぬる」とのたまひて、返し、
　　　わが袂今日乾ければわびしさのちぐさの数も忘られぬべし
とのたまふ。

Esguardant la muntanya voltàrem ses vessants escarpats, semblava impossible d'escalar. Hi havia arbres que no eren d'aquest món. Aigües daurades, argentades, amb el color del lapislàtzuli s'escolaven per la muntanya, cobertes de ponts amb gemmes de tots colors, tot era voltat d'arbres esplendorosos. Entre ells aquell del qual us en porto la branca i que no n'és pas la millor, emperò, com no us podia portar res diferent del que se m'havia demanat he collit aquestes flors. La muntanya era fascinant, res no se li assembla en tot el món, així doncs, arrenquí la branca i desficiós torní al vaixell, i amb el vent favorable i poc més de quatre-cents jorns sóc de retorn. Amb la força de mes pregàries arribí ahir a la capital des de Naniwa. He vingut sens ni canviar-me la roba curulla de salt, i heus-me ací.
El vell, impressionat, recità :

Collint el negre bambú any rere any
per camps i muntanyes, mai no m'he trobat
en aital situació.

El príncep sentint això digué :
--Mon cor que s'ha sentit sol tants jorns és avui serè.
I féu :
Avui que mes mànigues són eixutes
podré oblidar certament tots els fatics.
o0o