徒然草 - 137 - - -
Tsurezuregusa - - -
Yoshida Kenkô (吉田 兼好, 1284-1350). - - -
ESBOSSOS EN HORES DESVAGADES - - -
La versió digital d'aquesta obra és diferent de la que he emprat per a la meva traducció. Això no obstant, les diferències no alteren la interpretació del text. - - -
-137- - - -
花は盛りに、月は隈なき〔曇なき〕をのみ見るものかは。雨にむかひて月を戀ひ〔和漢朗詠集の「對レ月戀レ雨序」の心を採つた〕、たれこめて春のゆくへ知らぬ〔「たれこめて春のゆくへも知らぬ間に待ちし櫻もうつろひにけり」（古今集）の意〕も、なほあはれに情ふかし。咲きぬべきほどの梢、散りしをれたる庭などこそ見どころおほけれ。歌の詞書〔歌の題としてやゝ長き文章となり居るもの、はし書〕にも、「花見に罷りけるにはやく散り過ぎにければ。」とも、「さはることありて罷らで。」なども書けるは、「花を見て。」といへるに劣れる事かは。花の散り月の傾（かたぶ）くを慕ふ習ひはさる事なれど、殊に頑なる人ぞ、「この枝かの枝散りにけり。今は見所なし。」などはいふめる。萬の事も始め終りこそをかしけれ。男女（をとこをみな）の情（なさけ）も、偏に逢ひ見るをばいふものかは。逢はでやみにし憂さをおもひ、あだなる契り〔はかない契り〕をかこち、長き夜をひとり明し、遠き雲居〔遠い所、遠く離れた戀人〕を思ひやり、淺茅が宿〔荒れはてたる宿〕に昔を忍ぶこそ、色好むとはいはめ。望月の隈なきを、千里（ちさと）の外まで眺めたるよりも、曉近くなりて待ちいでたるが、いと心ふかう、青みたる樣にて〔明け方のほの青いやうな月〕、深き山の杉の梢に見えたる木の間の影、うちしぐれたるむら雲がくれのほど、またなくあはれなり。椎柴〔椎の木の茂り〕白樫などの濡れたるやうなる葉の上にきらめきたるこそ、身にしみて、心あらむ友もがなと、都こひしう覺ゆれ。すべて月花をばさのみ目にて見るものかは。春は家を立ち去らでも、月の夜は閨のうちながらも思へるこそ、いと頼もしうをかしけれ。よき人は、偏にすける樣にも見えず、興ずる樣もなほざりなり。片田舎の人こそ、色濃く〔しつこく、あくどく〕よろづはもて興ずれ。花のもとには、ねぢより〔ねぢり寄り、強ひて近寄る〕立ちより、あからめもせず〔わき目もせず〕まもり〔注目する〕て、酒飮み、連歌して、はては大きなる枝心なく折り取りぬ。泉には手足さしひたして、雪にはおりたちて跡つけなど、萬の物、よそながら見る事なし。さやうの人の祭見しさま、いとめづらかなりき。「見ごと〔見る物、見る目的物〕いとおそし。そのほどは棧敷不用なり。」とて、奧なる屋にて、酒飮みもの食ひ、圍棊雙六（すぐろく）など遊びて、棧敷には人をおきたれば、「わたり候。」といふときに、おの＼／肝つぶる（＊る）やうに爭ひ走りあがりて、落ちぬべきまで、簾張りいでて、押しあひつゝ、一事（こと）も見洩らさじとまもりて、とありかゝりと〔何のかのと〕物事にいひて、渡り過ぎぬれば、「又渡らむまで。」といひて降りぬ。唯物をのみ見むとするなるべし。都の人のゆゝしげなるは、眠りていとも見ず。若く末々なるは、宮仕へに立ち居、人の後（うしろ）にさぶらふは、さまあしくも及びかゝらず〔及び腰になり、後から前の人にのりかゝらず〕、わりなく〔無理に〕見むとする人もなし。何となく葵（あふひ）かけ渡して〔賀茂の祭には葵の葉を簾、柱、或は衣服にまでかけた〕なまめかしきに、明けはなれぬほど、忍びて寄する車どものゆかしきを、其か彼かなどおもひよすれば、牛飼下部などの見知れるもあり。をかしくも、きら＼／しく〔華美で輝くさま〕も、さま＼〃／に行きかふ、見るもつれ＼〃／ならず。暮るゝ程には、立て竝べつる車ども、所なく竝みゐつる人も、いづかたへか行きつらむ、程なく稀になりて、車どものらうがはしさ〔亂りがはしさ、亂雜〕も濟みぬれば、簾疊も取り拂ひ、目の前に寂しげになり行くこそ、世のためしも思ひ知られて哀れなれ。大路見たるこそ、祭見たるにてはあれ、かの棧敷の前をこゝら〔澤山〕行きかふ人の、見知れるが數多あるにて知りぬ、世の人數（ひとかず）もさのみは多からぬにこそ。この人皆失せなむ後、我が身死ぬべきに定まりたりとも、程なく待ちつけぬべし〔待つて居て出遭ふ事が出來る、死を意味する〕。大きなる器（うつはもの）に水を入れて、細き孔をあけたらむに、滴る事少しと云ふとも、怠る間なく漏りゆかば、やがて盡きぬべし。都の中に多き人、死なざる日はあるべからず。一日（ひ）に一人二人のみならむや。鳥部野、舟岡〔上京蓮臺寺の東の岡、鳥部野と共に墓地〕、さらぬ野山にも、送る數おほかる日はあれど、送らぬ日はなし。されば柩を鬻ぐもの、作りてうち置くほどなし。若きにもよらず、強きにもよらず、思ひかけぬは死期（しご）なり。今日まで遁れ來にけるは、ありがたき不思議なり。暫しも世をのどかに思ひなむや。まゝ子立〔黒白の石を長方形に竝べ、印ししたる石から十に當る石をとり除くと最後に唯一つ殘る遊戲〕といふものを、雙六の石にてつくりて、立て竝べたる程は、取られむ事いづれの石とも知らねども、數へ當ててひとつを取りぬれば、その外は遁れぬと見れど、また＼／かぞふれば、かれこれ間（ま）拔き行くほどに、いづれも、遁れざるに似たり。兵の軍（いくさ）にいづるは、死に近きことを知りて、家をも忘れ身をも忘る。世をそむける草の庵には、しづかに水石（すゐせき）〔泉水庭石、庭いぢり、盆栽いぢりの意味〕をもてあそびて、これを他所（よそ）に聞くと思へるは、いとはかなし。しづかなる山の奧、無常の敵きほひ來らざらむや。その死に臨めること、軍の陣に進めるにおなじ。- - -
Hem de contemplar les flors del cirerers només quan són en florida i la lluna quan no hi ha núvols? Sospirar per la lluna quan plou, abaixar les persianes i no adonar-se del trànsit de la primavera (231) és més punyent encara. Capçades a punt de florir i jardins colgats amb fulles marcides és molt millor encara. Els poemes que comencen amb “Anar a contemplar les flors i trobar-les ja marcides” o “Amb l’inconvenient de no poder anar-hi” són inferiors als que diuen “Contemplant les flors”? És d’hàbit que la gent s’entristeixi quan s’escampen les flors i la lluna minva, emperò, hi ha gent insensible que dirà “Aquesta branca i aquella no tenen flors. Ara no paga la pena contemplar-les”.
En totes les coses allò que importa és el principi i el final. L’amor entre un home i una dona és només seriós quan són maridats? D’aquell que s’emmelangeix per una relació que s’acaba sens acomplir-se, que es plany d’una promesa vana, passa en solitud les largues nits sens dormir, sa pensada vagarejant per cels llunyants, enyorant el passat en una casa envoltada d’herbots podríem dir que és ple d’amor. La lluna que apareix prop de l’alba després de molt esperar-la ens commou més que no pas la lluna plena vessant sa llum sobre mil llegües. Es esplèndida sens parió quan es veu entre les capçades dels cedres al cor de la muntanya, ombrejant entre els arbres i quan s’amaga rere la nuvolada d’un xàfec de tardor. La brillantor que sobre les fulles dels roures i els faigs blancs les fa semblar mullades penetra mon cor i em fa enyorar la capital i els amics amb qui compartir-ho.
És usual contemplar la lluna i les flors amb els ulls? És molt més plaent i suggestiu evocar en la primavera sens sortir de casa i passar en quietud les nits de lluna! L’home de bon gust no es deixa arrossegar per ses passions i ses esbarjos són ponderats. La gent del camp s’aboca plenament al gaudi. Per a situar-se sota els cirerers s’hi apropen fent giragonses entre la multitud, no veuen res més que les flors, beuen, fan versos i després arrenquen branques grans sens cap mena de cura. Es renten les mans i els peus en les fonts i trepitgen la neu deixant-hi llurs petjades. No en tenen prou amb només contemplar les coses.
Aquesta mena de gent tenen una manera molt peculiar de mirar les processons (232) :
- La processó és en retard. No fem res a la llotja.
Van a les casetes del costat de les llotges on beuen, mengen, juguen al “Go”, al jaquet, tot deixant algú a la llotja perquè els avisi, i quan aquest crida :
- Ja és ací!
Cadascun d’ells corre esvalotat, barrallant-se per a pujar a les llotges, a punt de caure a l’estrènyer-se contra les persianes, tots empenyent-se, fent allò que calgui per a no perdre’s res.
- Mira allò! Mira açò!
I una vegada la desfilada ha passat diuen :
- Tornarem a la següent.
Només volen veure coses.
La gent formal de la capital capcineja i no mira gens. Els joves de classe baixa són de servei amunt i avall, asseguts rere llurs senyors. No veuen res per no molestar ningú a l’estirar-se endavant de manera indeguda. El jorn del festival és encisador veure garlandes de malves escampades arreu. Abans de l’alba és magnífic veure els carruatges que s’apropen en silenci i un intenta esbrinar si seran d’aquell o d’un altre, i un l’encerta quan alguna vegada reconeix aquell que mena els bous o un servent. Un no es cansa de mirar el tràfec dels carruatges, uns d’aspecte refinat, altres esplèndidament engalanats. Quan es fa fosc un es pregunta on és la corrua de carruatges, on són les fileres de gent, gairebé no resta ningú; s’ha acabat l’enrenou del retorn dels carruatges, s’enretiren les persianes i les estores, la solitud davant dels ulls i un s’adona consirós que així són les coses en aquest món. Mirar les gran vies de la capital és mirar el festival.
Reconec molta gent de la que passa per davant de les llotges. De fet, crec que no hi ha pas tanta gent en aquest món. Si jo no hagués de morir fins que tots ells ja no hi fossin l’espera no seria llarga. Si es fa un foradet en un atuell ple d’aigua, encara que es buidés molt lentament, amb el degoteig constant aviat seria buit. A la capital hi ha molta gent i de segur que no passa jorn sens que hi mori algú. En moriran un o dos cada jorn? Altres jorns segur que molts més són colgats als cementiris de Toribeno, Funaoka i també en altres indrets de les muntanyes. Ho hi ha jorn sens que no s’hi porti algú. Tan punt els taüts són fets són venuts. No fa res que un sigui jove o que sigui fort, l’hora de la mort arriba d’improvís. Agraeix el miracle d’haver-te escapolit fins a aquest jorn. Creus que en aquest món hi ha un breu instant de repòs? Quan jugues al “Mamakodate” (233) amb fitxes del jaquet no saps quina de les fitxes que tens arranjades davant teu et serà presa. Tot i que quan es compti una d’elles se’t prendrà. Les altres s’escapoleixen, emperò, quan es torna a comptar seran preses una rere l’altra fins a no restar-ne cap. El soldat que va a la guerra quan sap que la mort és a tocar s’oblida de la família i d’ell mateix (234). Aquell que ha girat l’esquena al món i viu en una cabana, frueix amb placidesa l’aigua i les pedres del jardí i no s’amoïna per una mort sobtada, açò és molt il.lusori. Si un s’amaga al cor mateix de la muntanya no vindrà per cas l’incert enemic? Davant de la mort un és com el soldat que carrega en la batalla. - - -
- - - - - -
231 – (231 – 03) Referència al poema no. 80 del Kokinwakashû ((古今和歌集) : たれこめて春のゆくへも知らぬまに待ちしさくらもうつろひにけり.
Autor : Fujiwara no Yoruka (藤原因香, ¿-?).
232 – (232 – 29) Els festivals que es celebraven al santuari de Kamo (賀茂神社).
233 – (234 – 60) Mamakodate (継子立). Consisteix en un joc en el qual es posen quinze fixes blanques i quinze de negres. Se n’escolleix una i a partir d’aquí se’n compten deu. La fitxa número deu és retirada del tauler i al final només en restarà una, el mateix per a cada bàndol.
234 – (234 – 63) Referència al capítol no. 5 del Heike Monogatari (平家物語
) : 富士川
古朝敵を滅さんとて、都をいづる將軍は、三つの存知有り。節刀を賜はる日家を忘れ、家をいづるとて妻子を忘れ、戰場にして敵に鬪ふ時身を忘る。 - - -
o0o
