15 de maig de 2021

堤中納言物語 -04- TSUTSUMI CHÛNAGON MONOGATARI HISTÒRIES DEL CONSELLER DE LA RIBERA DEL RIU Obra d’autor anònim d’aproximadament l’any 1055. La versió digital d'aquesta obra és diferent de la que he emprat per a la meva traducció. Això no obstant, les diferències no alteren la interpretació del text. 一

花櫻折る少將 夕さり、かの童は、ものいと能くいふものにて、ことよくかたらふ。 「大將殿の常に煩はしく聞え給へば、人の御文傳ふる事だに、伯母上(*原文ルビなし。「おばうへ」か。祖母上。後出。)いみじく宣ふものを。」 と(*「語らふ」ことが続くうち)、同じ處にて、めでたからむ事など宣ふ頃、(*みつすゑが女の童を)殊に責むれば、若き人の思ひ遣り少きにや、 「心(*「ここら」か。)よき折あらば、今。」 といふ。御文は「殊更に、氣色見せじ。」とて傳へず。みつすゑ參りて、 「言ひ趣けて侍る。今宵ぞよく侍るべき。」 と申せば、喜び給ひて、少し夜更けておはす。みつすゑが車にておはしぬ。わらは(*諸本「はなは」)、けしき見ありきて入れ奉りつ。火は物の後うしろへ取りやりたれば、ほのかなるに、母屋もやにいとちひさやかにてうつ臥し給へるを、かき抱きて乘せ奉り給ひて、車を急ぎて遣るに、 「こは何ぞ、\/。」とて、心得ず、あさましう思さる。中將の乳母聞き給ひ、 「伯母上(*祖母上。前出。)の後めたがり給ひて、臥したまへるになむ。もとより小さくおはしけるを、老い給ひて、法師にさへなり給へば、頭寒くて、御衣おんぞを引き被きて臥し給へるなむ、それと覺えけるも道理なり。」 車寄するほどに、古びたる聲にて、 「いなや、こは誰たれぞ。」と宣ふ。 その後いかが。をこがましうこそ。(*祖母の尼上の)御容貌はかぎりなかりけれど(*「法師にさへなりたまひぬれば、今はいかがせむ。」などを補う)。 Una vesprada la noia que sabia expressar-se molt bé digué tot xerrant amb son festejador : --El senyor avi de la damisel·la, el general, és persona irritable, i la senyora àvia és molt severa amb nosaltres, inclús per a passar lletres a la damisel·la. En aquella mateixa casa hi havia molt excitació pel fet de l'entrada a la cort de la damisel·la de la qual se'n parlava molt, i potser apressada per son festejador la jove digué poc després: --Li ho faré saber a la damisel·la si hi ha una bona ocasió. Mes deixà molt clar que no li passaria cap lletra. Mitsusue se'n tornà i informà al lloctinent : --He pogut parlar-ho amb ella. Aquest vespre podria ésser un bon moment. Molt content el lloctinent tan punt es féu nit fosca sortí amb el carruatge de Mitsusue. La noia mirà que no hi hagués ningú al voltant i el féu entrar. Ella havia posat la llàntia rere alguna cosa i era entrefosc. A la cambra principal hi jeia una figura menuda. El lloctinent l'agafà d'una revolada, la portà al carruatge i sortiren apressament. “Què passa! Què passa!” pensaria esglaiada sens entendre res. La mainadera de la damisel·la havia sentit d'aquella conxorxa, i com l'àvia en tenia sospites s'havia aposentat en aquella cambra. Era de complexió petita i a l'envellir s'havia fet monja. Com tenia fred al cap era al llit completament tapada amb la roba i ell l'havia confós amb la damisel·la. Mentre el carruatge arribava a casa del lloctinent una veu ronca de vella exclamà : --Oh! Qui sou vós? Què passa després açò no ho sabem. Seria impudent. Emperò, era d'una bellesa sens parió.......... o0o