NTCJ 69

昭君
Shōkun

És el nom d'una donzella de palau de finals de la dinastia Han. L'acció passa a la Xina.
En xinès la pronunciació és Wang Zhaojun (Wang Chao-chün). Ō Shōkun és el títol original en japonès.
La primera referència sobre aquest personatge és en el Hanshu (漢書) : Llibre dels Han. Cobreix el període històric dels anys 206 aC-25 dC El “khan” de Xiongnu, Huhanye, va visitar la cort imperial per retre homenatge a l'emperador i aquest li va concedir una de les seves concubines, Wuang Quian, també anomenada Zhaojun. L'emperador no la coneixia i quan la va veure en va quedar enamorat però ja no hi podia fer res. El “khan” del nord va quedar encantat amb la dona i va es va comprometre a mantenir la pau entre ells. Resumint : la noia no va voler restar a les contrades del nord però l'emperador ja no podia fer-se enrere del seu compromís i ella va morir de pena. És una llegenda molt popular a la Xina i, naturalment, hi ha nombroses versions.

Sembla ser que la primera referència japonesa és deguda a Shigeno no Sadanushi (滋野貞主, 785-852), a l'antologia “Ryônshû” (凌雲書) : Recull de poemes més enllà dels núvols.

Aquest Nô està basat en una versió més elaborada que introdueix un element més dramàtic. Com l'emperador tenia moltes concubines i no les havia vist totes va ordenar als pintors de la cort que els hi fessin un retrat de cadascuna. Les noies el van subornar perquè sortissin ben glamoroses, però Zhaojun no va voler fer-ho i el retrat seu va ser gens afavoridor. Quan l'emperador va haver d'escollir una dona per Huhanye es va decidir per la menys afavorida, però quan a l'hora de marxar amb el “khan” l'emperador la va veure va quedar admirat de la seva bellesa, i rabiós per la seva pèrdua va fer executar el pintor, va prendre represàlies contra la seva família i va confiscar totes les seves propietats.

Autor : Konparu Gonnokami (金春権守, ¿-? - finals del segle XIV), avi de Konparu Zenchiku (金春禅竹, 1405-1472 ?).
En l'obra de Zenchiku “Kabuzuinôki” ( 歌舞随脳記 - Els punts fonamentals de la dansa i del cant), datat l'any 1456, trobem el títol antic del NÔ : Ô Shôkun (王昭君) i l'atribueix al seu avi : 此風姿、殊に祖父曲風之.

Argument :

Un matrimoni d'ancians està molt preocupat per la seva filla Shôkun que ha estat enviada al territori dels “ebisu” (夷, nom que rebien els “ainus”, habitants de Hokkaidô – 北海道- , i sinònim de bàrbars, salvatges) per l'emperador com a regal per la ratificació del tractar de pau entre els dos països. I expliquen que la noia formava part de les concubines imperials. Un retrat seu, pintat malintencionadament va fer que fos escollida per no ser tan agraciada com las altres, però quan l'emperador la va veure va quedar captivat per la seva bellesa, però va ser enviada al “khan dels” “ebisu” com havia promès.
La parella està escombrant els voltants d'un salze del jardí que van plantar el dia en que la filla va ser enviada al nord. Arriba un vilatà i els hi pregunta què hi fan al costat de l'arbre i ells li diuen que Shôkun els hi havia dit que si a ella li passés res el salze es marciria i ara les fulles han començat a caure. Abans de marxar Shôkun va penjar un mirall a les branques de l'arbre tot recordant una llegenda (no esmentada en cap llibre) entre un home anomenat Tôyô i una monja de les muntanyes. Van fer-se jurament d'amor etern i van penjar un mirall a un presseguer. Temps després quan la monja va morir la seva imatge va aparèixer sobtadament al mirall, i Shôkun va fer el mateix. La parella narra entre plors la malaurada història del retrat i la pèrdua de la filla. Mentre parlen el mirall s'il·lumina i apareix un rostre esfereïdor que fa recular els ancians. La mare li pregunta qui és i la cara demoníaca s'identifica com el rei dels “ebisu”, Kanyashô (韓邪将). Diu que ell i la Shôkun han mort i vol que els seus pares vegin qui era. La mare diu que l'esglai de la seva visió és massa horrorós per ser benvingut. De sobte, a un altre costat del mirall apareix la cara de la filla i la seva bellesa fa recular Kanyashô que desapareix avergonyit.



Referències :

“Kara Monogatari” (唐物語) : Contes de la Xina.
Obra escrita cap a finals de l'era Heian suposadament per Fujiwara no Narinori (1135-1187), els dubtes sobre la seva autoria encara subsisteixen. Consta de vint-i-set històries xineses força conegudes a la cort imperial.
“Wakanrôeishû” (和漢朗詠集) : Recull de poesia japonesa i xinesa per a cantar. Compilador : Fujiwara no Kinto　(藤原公任, 966-1041)
Consta d'uns 588 fragments de 漢詩 (kanshi ), composició, en japonès, de poesia xinesa, i uns 216 和歌 (waka), poesia japonesa).
“Shûiwakashû” (拾遺和歌集): Tria de poemes japonesos.
Recull imperial de la meitat de l´època Heian. Encarregada per l´emperador Kazan, però no hi ha dades exactes sobre la seva recopilació. Sembla que Kazan hi va posar molt d´interès però va ser Fujiwara no Kintô qui va aplegar els versos.
Les dates aproximades són : 1005-1011. 20 llibres i 1351 poemes.

“Konjaku Monogatari shû” (今昔物語集).
Obra coneguda generalment com a “Konjaku Monogatari”, però el seu nom és el de l'encapçalament i significa : Antologia de històries passades. Té més de mil contes o històries i va ser escrita cap a finals de l'època Heian (794-1185). L'obra original comprèn 31 volums dels quals només n'hi ha 28 actualment. Els contes procedeixen tan del Japó com de l'Índia i de la Xina.
“Kanginshû” (閑吟集) : Cançons per a les hores de lleure.
Antologia del 1518. Consta de 311 cançons, molt populars, té un cert paral.lelisme amb “Carmina Burana”. Té dos pròlegs : un en japonès i un altre en xinès.
Va tenir molta influència en el Kabuki femení i els cants per a shamisen.
Segons algunes fonts suggereixen que potser és obra de Sôchô (宗長, 1448-1532), però no hi ha prou elements per adjudicar-li l'autoria.
“Shinchokusenwakashû” (新勅撰和歌集) : La nova antologia imperial de la poesia japonesa.
Recull de principis de l´era Kamakura (1185-1382).
Encarregada per l´emperador Gohorikawa (後堀河天皇, 1212-1234) l´any 1232 i completada el 1235. També Fujiwara no Teika (藤原定家, 1162-1241) va ser-ne el recopilador.
Com tantes col.leccions anteriors també està basada en el Kokinshû.
Té els seus 20 llibres “reglamentaris” i 1374 poemes.
“Hakushi Monjû” (白氏文集) : L'antologia de Haku.
Es tracta dels poemes de Haku Kyoi (白居易, 772-846), també conegut com a Haku Rakuten (白楽天).
És més conegut com a Po Chü-i, en l'antiga transcripció fonètica xinesa, i Bai Juyi en l'actual.
Va ser el poeta preferit de la societat Heian.
“Heike Monogatari” (平家物語), llibres no. 7 : Koremori surt de la capital (維盛都落), i no. 3 : Raigô (頼豪).
“Shunrai Zuinô” ( 俊頼随脳) : Fonaments bàsics de poesia.
Es data la seva publicació cap al 1115. Tractat poètic de Minamoto no Toshiyori Ason / El noble Minamoto no Toshiyori (源俊頼朝臣1055-1129). 俊頼 també es llegeix “Shunrai”, i amb aquest nom figura en molts documents. Poeta, crític i recopilador oficial. Va ser un personatge molt innovador amb fama d´excèntric, i segurament això va fer que no tingués càrrecs oficials importants en la societat del seu temps. Autor també de “Sanbokukikashû” (散木奇歌集) : Poemes excèntrics d'un inútil. Té 1622 poemes distribuïts en deu volums.
“Shinkokinshûwakashû” (新古今和歌集) : Nova antologia de poemes japonesos antics i nous.
Recull encarregat per l´emperador Gotoba l´any 1201 i editat per Fujiwara no Teika, Fujiwara no Ariie, Fujiwara no Ietaka, Minamoto no Michitomo, Jakuren i Fujiwara no Masatsune. Consta de 1978 poemes, la col.lecció més extensa fins aleshores.
L´emperador va tenir un gran interès en aquesta antologia supervisant-la i discrepant obertament amb Teika. Va anar a l´exili amb ella tot preparant-ne una versió més reduïda i adaptada al seu gust.
o0o