28 de maig de 2010


NTCJ 31

熊野
Yuya

Autor : Desconegut.
Algunes fonts l'atribueixen a Zeami Motokiyo (世阿弥 元清, 1363-1443), i altres a Konparu Zenchiku (金春禅竹, 1405-1472 -?-), potser per una referència a Yuya com el nom d'una dansa, però els caràcters són diferents, en el llibre “Kabuzuinôki” (歌舞髄脳記) : Sobre els punts essencials del cant i la dansa. El nom de la dansa és: 遊屋.
No hi ha prou indicis per confirmar cap autoria.

En algunes versions el nom de Yuya apareix amb uns caràcters diferents, com és aquí el cas del Heike Monogatari, esmentat a continuació: 湯屋, tot i que en altres edicions hi ha la transcripció fonètica en “kana” : ゆや.

En el text de l'escola Kita el caràcters són també diferents : 湯谷.

Argument : Yuya, l'amant de Taira no Munemori (平宗盛, 1147-1185). viu a la capital. Un dia li arriba una carta de la mare, que viu a Azuma (東) dient-li que està malalta, creu que ja li ha arribat la fi de la seva vida i demana a la filla de veure-la per última vegada. Yuya s'afanya a demanar permís a Munemori per anar-hi, però ell li nega adduint que és important que ella l'acompanyi a la festa de les flors. Ella, submisa, li diu que “les flors neixen cada primavera i cada any es poden admirar, no pas la vida de la mare”, però ell reitera la seva negativa i l'obliga a pujar al carruatge que els ha de portar a la festa. Un vegada allà, Yuya prega amb molta devoció a la deessa Kannon per la salut de la mare i el desig d'estar al seu costat en els seus darrers moments. Hi ha moltes referències al budisme, i balla una dansa. De sobte, un ruixat fa caure les delicades flors del cirerer, una mostra del seu dolor, i escriu un poema : いかにせん, 都の春も惜しけれど, なれし東の花や散るらん.

Què haig de fer? Sento deixar la primavera de la capital mentre que a Azuma les flors conegudes cauran.........

Munemori comprèn per fi el dolor com a filla que sent Yuya i li permet que vagi a veure la mare.


L'obra està basada en unes ratlles de l"Heike Monogatari", llibre 10 : La baixada cap al mar(平家物語 海道下):
........... 池田の宿にも著給ひぬ。彼宿の長者の湯屋が娘、侍從が許に、其夜
宿せられけり。侍從、三位中將を見奉て、「昔は傳にだに思召寄らざりしに、今日はかゝる所にいらせ給ふ不思議さよ。」とて、一首の歌をたてまつる。
旅の空埴生の小屋のいぶせさに、故郷いかに戀しかるらん。
三位中將返事には、
故郷もこひしくもなし旅の空、都もつひのすみかならねば。
中將「やさしうもつかまつたるものかな。此歌の主は如何なる者やらん。」と御尋在ければ、景時畏て申けるは、「君はいまに知召され候はずや。あれこそ八島の大臣殿の當國の守で渡らせ給候し時、めされ參せて、御最愛にて候しが、老母を是に留置、頻に暇を申せども、給はらざりければ、比は三月の始めなりけるに、
如何にせん都の春もをしけれど、馴しあづまの花や散らん。
と仕て、暇を給て下りて候ひし、海道一の名人にて候へ。」とぞ申ける。


És un fragment insignificant però l'autor fa girar tot el text al seu voltant, amb la base dramàtica del poema no. 900 del “Kokinwakashû” (古今和歌集) :

業平朝臣のははのみこ長岡にすみ侍りける時に、な りひら宮づかへすとて、時時もえまかりとぶらはず侍りければ、しはすばかりにははの みこのもとより、とみの事とてふみをもてまうできたり、あけて見ればことばはなくて ありけるうた.....

La mare de Narihira, princesa imperial, vivia a Nagaoka i degut als seus deures a la cort el fill no podia visitar-la sovint. Cap al dotzè mes la mare li va fer arribar una carta que semblava força urgent. Quan la va obrir no hi va trobar cap missatge, només els següents versos.

老いぬればさらぬ別もありといへばいよいよ見まくほしき君かな

He envellit i la partença diuen que és inevitable; per això encara és més intens el meu desig de veure't.

Nota : La mare era filla de l'emperador Kanmu (桓武天皇, 737- 806), que va regnar des del 784 fins al 794 a Nagaoka, any en que es va traslladar la capital a Kyoto.
Aquest poema és també a l'Ise Monogatari (伊勢物語), capítol 84:
むかし、おとこありけり。身はいやしながら、はゝなむ宮なりける。そのはゝ、ながをかといふ所にすみ給けり。子は京に宮づかへしければ、まうづとしけれど、しばしばえまうでず。ひとつごにさへありければ、いとかなしうしたまひけり。さるに、しはす許に、とみの事とて御ふみあり。おどろきて見れば、うたあり。
おいぬればさらぬわかれのありといへばいよいよ見まくほしきゝみかな
かの子、いたうゝちなきてよめる。

Més “Kokinwakashû” (古今和歌集) :

No. 88

春雨のふるは涙かさくら花ちるををしまぬ人しなければ
Són llàgrimes la pluja de primavera? Hi ha algú que no ho senti quan cauen les flors del cirerer?
Autor : Ôtomo no Kuronushi (大友黒主, act. lit. 885-897)
Poc se'n sap de la seva vida i gens se'n pot deduir dels seus poemes. Va compondre un poema pel Daijôsai (大嘗祭, cerimònia xintoista per celebrar la pujada al tron d'un sobirà) de l'emperador Daigo (醍醐天皇, 885-930) l'any 897.

Y el no. 31 :

帰雁をよめる
Sobre els ànecs salvatges quan se'n van

はるがすみたつを見すててゆくかりは花なきさとにすみやならへる

Quan s'alça la boirina de la primavera els ànecs salvatges se'n van, potser no volen viure en un lloc sense flors.

Autor : Ise / Ise no miyasudokoro(伊勢 / 伊勢の御息所,  875?/877? – 938?/940?)
Favorita de l´emperador Uda (宇多天皇 , 867-931) i posteriorment del príncep Atsuyoshi (敦慶親王, 887-930) amb qui va tenir un filla.
Va estar al servei de Fujiwara no Atsuko(藤原温子, ¿-?), esposa de l’emperador Uda (宇多天皇, 867- 931). Ise tenia quinze anys quan Fujiwara no Nakahira(藤原仲平,875-945), germà d’Atsuko, es va fixar en ella, i van tenir una relació sentimental. Nakahira, però, va decidir casar-se amb una altra dona i la va deixar. Després d’aquell afer el germà gran de Nakahira, Tokihira (時平,871-909 ), la va festejar però ella el va rebutjar.
Encara que se li han atribuït altres poemes és coneguda per la seva aportació al Kokinwakashû. Té un recull personal : Ise Shû (伊勢集).

“Kokinwakashû” (古今和歌集) : Antologia de poemes japonesos antics i nous.
Editada a principis del segle X. Encarregada per l´emperador Shirakawa i recopilada per Minamoto no Toshiyori (Shunrai).
El seu prefaci és molt famós: la llavor de la poesia japonesa és el cor dels homes. Està considerada el model de la poesia clàssica.
Consta de 1111 poemes (en les edicions més divulgades) i de 20 llibres, cadascun amb un títol basat en els tòpics poètics convencionals (les estacions de l´any,
l´amor, separació de les persones estimades, dol, etc.).


“MyôKôrengekyô” (妙法蓮華經) : Sutra del Lotus del sublim Dharma, generalment abreujat “ Hôkkekyô” (法華經) : Sutra del Lotus.
En sànscrit : Saddharma Puṇḍarīka Sūtra (सद्धर्मपुण्डरीकसूत्र S), i en xinès : Miàofǎ Liánhuā Jīng (妙法蓮華經 ).

Un petit resum d'aquest sutra sobre el qual hi ha biblioteques senceres dedicades a la seva exegesi.
Probablement va ser compilat durant el primer segle de l'era cristiana, uns 500 anys després del Parinirvana (el darrer nirvana) de Buda, i que no és inclòs en el corpus més antic de les escriptures budistes lligades històricament a la vida de Buda.
El sutra pretén ser un dels discursos fets per Buda cap al final de la seva vida. La tradició diu que una vegada escrit va ser guardat durant 500 anys al reialme dels dracs (Nagas), sent posteriorment introduït en el món dels humans, perquè la humanitat no estava preparada per entendre el text durant la vida de Buda.
La primera traducció del sànscrit al xinès va ser cap a l'any 209 dC sent però la versió feta el 406 la més complerta.
És potser el sutra més conegut i el text està expressat en forma de paràboles, fet que el va popularitzar.

“Wakanrôeishû” (和漢朗詠集) : Recull de poesia japonesa i xinesa per a cantar. Compilador : Fujiwara no Kinto (藤原公任, 966-1041)
Consta d'uns 588 fragments de 漢詩 (kanshi ), composició, en japonès, de poesia xinesa, i uns 216 和歌 (waka), poesia japonesa).

“Honchô Monzui” (本朝文粋) : Essència literària de la nostra cort.
(Peces escollides per poetes japonesos).
Obra de Fujiwara no Akihira (Meigô) (藤原明衡, 989-1066) escrita entre els anys 1058-1064.
Inclou composicions de poesia i prosa en llengua xinesa escrites entre els anys 810-1015 per autors de l'època Heian.


“Shinkokinshûwakashû” (新古今和歌集) : Nova antologia de poemes japonesos antics i nous.
Recull encarregat per l´emperador Gotoba (後鳥羽天皇, 1180-1239) l´any 1201 i editat per Fujiwara no Teika, Fujiwara no Ariie, Fujiwara no Ietaka, Minamoto no Michitomo, Jakuren i Fujiwara no Masatsune. Consta de 1978 poemes, la col·lecció més extensa fins aleshores.
L´emperador va tenir un gran interès en aquesta antologia supervisant-la i discrepant obertament amb Teika. Va anar a l´exili amb ella tot preparant-ne una versió més reduïda i adaptada al seu gust.

“Hakushi Monshû” (白氏文集) : L'antologia de Haku.
Es tracta dels poemes de Haku Kyoi (白居易, 772-846), també conegut com a Haku Rakuten (白楽天).
És més conegut com a Po Chü-i, en l'antiga transcripció fonètica xinesa, i Bai Juyi en l'actual.
Va ser el poeta preferit de la societat Heian.

“Gikeiki (義経記), amb la pronunciació alternativa de “Yoshitsune Ki”. Obra en vuit parts, segurament de diversos autors, no hi ha dades al respecte, sembla, però, que algú amb una bona preparació en va fer la versió final.. Es pot considerar com una segona part del Heike.

“Taiheiki” (太平紀) : Annals de la Gran Pau.
Obra històrica en 40 parts amb la participació de diverses mans, naturalment anònimes, en diverses etapes, però, evidentment, de monjos que afavorien la dinastia del sud. Sembla ser que la versió final va ser d'un monjo budista anomenat Kojima l'any 1372. Fa referència al període conegut com “Nanbokuchô” (南北朝時代) : Període de les corts del nord i del sud.
Les dues dinasties que dominaven el país entre els anys 1336 i 1392 i enfrontades tan ideològicament com militarment, amb el resultat final de l'extinció de la dinastia del sud.

“Heike Monogatari” (平家物語), capítol no. 1 : El monestir de Gion (祇園精舎)
capítol no. 10: Koremori entra en religió (熊野參詣)


“Hôbutsushû” (宝物集): Recull de joies.
Narracions curtes en forma de diàleg entre un monjo i un grup de persones. Obra basada en l'ensenyament de la doctrina budista, tot amb un to evidentment didàctic.
L'autor és Taira no Yasuyori (平康頼, dates desconegudes. La seva activitat literària es va desenvolupar entre el 1190 i 1200). Apareix en el Heike Monogatari.

“Fukurozôshi” (袋草紙) : El llibre embolcallat o Pàgines plegades).
Tractat poètic obra de Fujiwara no Kiyosuke no Ason (藤原清輔朝臣, 1104-1177).
Poeta molt culte i alhora mediocre que es va embolicar en les nombroses controvèrsies literàries del seu temps. Va ser molt conservador respecte a la poesia més clàssica anterior al seu temps.
Té també un altre tractat poètic: Ôgisho (奥儀抄) : Notes sobre la profunditat poètica.
“Shasekishû” (沙石集) : Sorra i còdols. Obra escrita entre els anys 1279-1283 pel monjo Mujû Ichinen (無住一円, 1226-1312). És un recull d'anècdotes del monjos Zen sobre facetes de la vida amb un to didàctic.

“Makura no Sôshi” (枕草子).

“Manyôshû” (万葉集).

“Kin'yowakashû” (金葉和歌集) : Antologia de fulles daurades de la poesia japonesa.
Recull acabat entre el 1124 i el 1127.
Encarregada per l´emperador Shirakawa i recopilada per Minamoto no Shunrai. És una de les poques col.leccions on no hi van intervenir els Fujiwara.
També està basada en el Kokinshû.
Només té 10 llibres i els seus 716 poemes la converteixen en la segona més curta de totes les antologies oficials.

o0o