28 d’agost de 2010


NTCJ 41

三井寺
El temple de Miidera
Sembla que aquesta obra tenia abans el títol de “Kane no Nô” (鐘の能) : El Nô de la campana”.

Autor : Desconegut.

Argument : Una dona desconsolada per la desaparició del seu fill està sempre pregant a la deessa Kannon al temple de Kiyomizudera perquè pugui arribar a trobar-lo. Un dia en una migdiada té un somni que li diu que ha d'anar al temple de Miidera. Al despertar explica el somni a un veí que viu davant del temple. L'home li diu que és un bon auguri i que hi vagi. La dona esperançada comença el seu viatge.
Al temple de Miidera els monjos es preparen per a la festa de la lluna plena i surten al jardí amb un nen que viu amb ells. Mentre esperen un monjo avisa que una dona trastocada és allà i diu que li demanarà que balli per a ells, cosa que els altres monjos refusen i diuen que no la deixi entrar al temple, però la dona en la confusió s'hi esmunyeix. Un cop dintre canta la seva follia. les seves vicissituds, tot el dolor per l'absència del fill i prega perquè el trobi i poder tornar a casa junts. El monjo encarregat de la campana s'exclama que amb la festa s'havia oblidat de tocar i hi va a corre-cuita. La dona li demana que la deixi tocar a ella també però ell s'hi nega. Quan insisteix li diuen que no pot ser perquè és boja, però ella decidida toca la campana i fa tot un panegíric del consol que rep de les campanes del temple de Kiyomizudera i fa referència a alguns episodis de la història i de la poesia amb campanes com a protagonistes, tot amanit amb el pensament budista. El nen després d'escoltar-la creu que és la seva mare i li demana al monjo que li pregunti a la dona d'on és i quan ella respon que de Suruga el nen la reconeix. El monjo llavors li diu a la mare que el nen és el seu fill. El nen explica com va arribar al temple de Miidera després de ser capturat per traficants d'esclaus. La mare recupera la raó i joiosa agraeix a la campana que l'hagi ajudat a trobar el seu fill i tornen feliços cap a la casa.


Referències :

“Ryôjin Hishô” (梁麈秘抄) : “Cançons per a fer ballar la pols sobre les bigues” , obra de l'època Heian, de l'any + - 1169, o 1179. Segurament en dues parts, amb deu llibres cadascuna, però de les quals només se n'ha trobat una dècima part. Els textos que hi ha actualment es van trobar el 1911 després d'anys creient que havien desaparegut.
L'origen del seu títol apareix en una nota molt breu al final del llibre no. 1.
Explica que procedeix d'una antiga llegenda xinesa sobre dos cantants molt famosos anomenats Yu Kung i Han Ê. Segons la tradició les seves extraordinàries veus emocionaven la gent fins a les llàgrimes i el seu ressò feia que “la pols de les bigues” ballés per l'aire durant tres dies abans de tornar a caure.
És un aplec de cançons i poemes sobre tot allò que és humà i diví, i procedeixen de tot arreu del Japó.
Les cançons religioses, força nombroses, són d'origen budista, i d'altres amb elements sincretistes i xintoistes. Va ser molt popular inclús dintre dels cercles de l'aristocràcia.

“Shinkokinwakashû” (新古今和歌集).
Antologia compilada l'any 1216 per diversos autors, entre ells Fujiwara no Teika (藤原定家, 1162-1241). És la més extensa de les col.leccions imperials : 1979 poemes,

“Shasekishû” (沙石集) : Sorra i còdols. Obra escrita entre els anys 1279-1283 pel monjo Mujû Ichinen (無住一円, 1226-1312). És un recull d'anècdotes del monjos Zen sobre facetes de la vida amb un to didàctic.

“Azuma Kagami” (吾妻鏡, també s'escriu 東鑑, amb la mateixa pronunciació) : Mirall de l'est.
Autor desconegut. És una crònica medieval de l'època de Kamakura (鎌倉, 1185/1192 – 1333) que cobreix la rebel.lió dels Minamoto contra els Heike entre els anys 1180 i 1266. L'obra també es coneguda com “Hôjôbon” (北条本) perquè el document va estar en possessió de la família d'aquest nom abans de ser lliurat com un regal a Tokugawa Ieyasu (徳川 家康, 1543-1616).
Consta de 52 parts però manca la no. 45 que es considera perduda. Tot i les seves mancances és l'obra fundamental d'aquest període històric.

“Makura no Sôshi” (枕草子).

“Tsukubashû” (菟玖波集). Obra compilada per Nijô Yoshimoto (二条 良基, 1329-1388) entre els anys 1356-1357.Va ser el primer recull formal de vers lligat.
“Fubokuwakashû” (夫木和歌抄 ) : L'antologia japonesa, Obra de Fujiwara no Nagakiyo, també anomenat Katsumada (藤原長清 / 勝間田, ¿-?), escrita durant el període Kamakura (1185-1333), i probablement acabada entre els anys 1308 i 1310.
Els caràcters per “Fuboku” procedeixen de 扶桑 que designaven en xinès el lloc on sortia el sol, i que més endavant va esdevenir un altre nom per Japó.

S'esmenta el poema següent del “Kokinshû” (古今集), el no. 31 :
帰雁をよめる
Sobre els ànecs salvatges quan se'n van.

はるがすみたつを見すててゆくかりは花なきさとにすみやならへる
Quan s'alça la boirina de la primavera els ànecs salvatges se'n van, potser no volen viure en un lloc sense flors.

Autor : Ise / Ise no miyasudokoro(伊勢 / 伊勢の御息所,  875?/877? – 938?/940?)
Favorita de l´emperador Uda (宇多天皇 , 867-931) i posteriorment del príncep Atsuyoshi (敦慶親王, 887-930) amb qui va tenir un filla.
Va estar al servei de Fujiwara no Atsuko(藤原温子, ¿-?), esposa de l’emperador Uda (宇多天皇, 867- 931). Ise tenia quinze anys quan Fujiwara no Nakahira(藤原仲平,875-945), germà d’Atsuko, es va fixar en ella, i van tenir una relació sentimental. Nakahira, però, va decidir casar-se amb una altra dona i la va deixar. Després d’aquell afer el germà gran de Nakahira, Tokihira (時平,871-909 ) la va festejar però ella el va rebutjar.
Encara que se li han atribuït altres poemes és coneguda per la seva aportació al Kokinshû. Té un recull personal : Ise Shû (伊勢集).

“Wakanrôeishû” (和漢朗詠集) : Recull de poesia japonesa i xinesa per a cantar. Compilador : Fujiwara no Kinto (藤原公任, 966-1041)
Consta d'uns 588 fragments de 漢詩 (kanshi ), composició, en japonès, de poesia xinesa, i uns 216 和歌 (waka), poesia japonesa).

“MyôKôrengekyô” (妙法蓮華經) : Sutra del Lotus, generalment abreujat “Hôkkekyô” (法華經).

“Shûiwakashû” (拾遺和歌集).

“Taiheiki” (太平紀) : Annals de la Gran Pau.
Obra històrica en 40 parts amb la participació de diverses mans, naturalment anònimes, en diverses etapes, però, evidentment, de monjos que afavorien la dinastia del sud. Sembla ser que la versió final va ser d'un monjo budista anomenat Kojima l'any 1372.
Fa referència al període conegut com “Nanbokuchô” (南北朝時代) : Periode de les corts del nord i del sud.
Les dues dinasties que dominaven el país entre els anys 1336 i 1392 i enfrontades tan ideològicament com militarment., amb el resultat final de l'extinció de la dinastia del sud.

“Shûchûshô” (袖中抄), generalment traduït com : Notes personals. De fet, una altra traducció seria, d'acord amb l'etimologia dels caràcters : Notes de la màniga. Obra de Kenshô (顕昭, 1128-1210).
“Shûiwakashû” (拾遺和歌集).
“Heike Monogatari”, capítol no. 1 : El monestir de Gion (平家物語卷第一 祇園精舎).
“Eiga Monogatari” (栄花物語) : “Històries de l'esplendor florent”.
Obra èpica que narra els esdeveniments de la vida de Fujiwara no Michinaga (藤原 道長, 966-1028), escrita per diversos autors desconeguts. És un panegíric als Fujiwara, en especial, naturalment, a Michinaga.
Està dividida en quaranta parts, trenta de principals més deu d'addicionals. Algunes fonts hi veuen mans femenines en la seva composició o com a mínim la participació de dones en el recull de materials.
Segons una tradició, mantinguda per moltes fonts, l'atribueixen a Akazome Emon (赤染衛門, 956/976?-1041), la qual cosa és molt probable en certa mesura i inclús com a compiladora.

“Bunkashûreishû” (文華秀麗集) : Recull de glòries i belleses literàries. Antologia compilada per Fujiwara no Fuyutsugu (藤原冬嗣, 775-826), amb col.laboració amb altri, l'any 815.
“Kanginshû” (閑吟集) : Cançons per a les hores de lleure.
Antologia del 1518. Consta de 311 cançons, molt populars, té un cert paral.lelisme amb “Carmina Burana”. Té dos pròlegs : un en japonès i un altre en xinès.
Va tenir molta influència en el Kabuki femení i els cants per a shamisen.
Segons algunes fonts suggereixen que potser és obra de Sôchô (宗長, 1448-1532), però no hi ha prou elements per adjudicar-li l'autoria.
“Sarashina Nikki” (更級日記) : El diari de Sarashina.
Un dels grans diaris de l'època Heian.
És una mena de “memòries” d'una dona que històricament s'anomena Dama Sarashina però, de fet, el seu nom ens és desconegut. Estava emparentada amb l'autora d'un dels altres esplèndids diaris d'aquell temps : “Kagerô Nikki” (蜻蛉日記), que podríem traduir com “Diari Efímer”; una altra veu anònima que només coneixem com “la mare de Michitsuna”.
“Genji Monogatari” (源氏物語), llibre XV : Yomogiu (蓬生).
“Sòkonshû” (草根集) : Recull d'arrels de plantes”, L'antologia personal de Shôtetsu (正徹, 1381-1459) quan tenia 52 anys, amb uns 11.000 poemes. El seu “Shôtetsu Monogatari ( 正徹 物語) és l'obra cabdal per saber coses de la seva vida, amb molta informació sobre el seu temps i alhora un text molt crític de l'aristocràcia del seu temps acusant-los de corrupció, una mostra evident dels canvis que ja es presagiaven.
o0o