16 de juny de 2018

YAMATO MONOGATARI (大和物語) 149
 
HISTÒRIES DE YAMATO (Obra anònima del segle X)

【百四十九】





昔やまとのくにかつらきのこほりにすむ男女有けりこの女かほかたちいときよらなりとし比おもひかはしてすむにこの女いとわ ろくなりにけれはおもひわつらひてかきりなく思ひなからめをまうけてけり此今のめはとみたる女になむありけることには思はねといけはいみしういたはり身の さうそくもいときよらにせさせけりかくにきはゝしきところにならひてきたれはこの女いとわろけにてゐてかくほかにありけとさらにねたけにも見えすなとあれ はいとあはれと思けり心ちにもかきりなくねたく心うくおもふを忍ふるになん有けるとゝまりなんとおもふよもなをいねといひけれはわかかくありきするをねた まてことわさするにやあらんさるわさせすはうらむる事も有なんなと心のうちにおもひけりさていてゝいくとみえてせんさいの中にかくれて男やくると見れはは しにいてゐて月のいといみしうおもしろきにかしらかいけつりなとしてをり夜ふくるまてねすいといたううちなけきてなかめけれは人まつなめりと見るにつかふ 人のまへなりけるにいひける
風ふけは沖つしら浪たつた山よはにや君かひとりこゆらん
とよみけれはわかうへを思ふなりけりとおもふにいとかなしう成ぬこのいまのめの家はたつた山こえていく道になんありけるか くてなをみをりけれはこの女うちなきてふしてかなまりに水をいれてむねになんすへたりけるあやしいかにするにかあらんとてなをみるされはこの水あつゆにな りてたきりぬれはゆふてつ又みつをいるみるにいとかなしくてはしりいてゝいかなる心ちしたまへはかくはし給ふそといひてかきいたきてなんねにけるかくてほ かへもさらにいかてつとゐにけりかくて月日おほくへて思ひやるやうつれなきかほなれと女のおもふこといといみしきことなりけるをかくいかぬをいかに思ふら むとおもひいてゝありし女のかりいきたりけり久しくいかさりけれはつゝましくてたてりけりさてかひまめはわれにはよくてみえしかといとあやしきさまなるき ぬをきておほくしをつらくしにさしかけてをり手つからいひもりをりけりいといみしと思ひてきにけるまゝにいかす成にけり此男はおほきみなりけり



Fou una vegada un home i una dona que vivien a la contrada de Yamato, al terme de Katsuragi. La dona era formosa de rostre i parença. Feia anys que les dos s'estimaven quan ella s'empobrí, l'home s'amoïnà i tot i estimant-la molt cercà una altra dona. La nova muller era una dona acabalada. Ell no li tenia un afecte especial, emperò, quan hi anava ella l'atenia amb magnificència i el feia vestir esplèndidament . Acostumat a aquell lloc sumptuós, quan anava a veure la primera muller la trobava miseriosa, i encara que ell anava a altres indrets no mostrà mai cap gelosia, i allò el colpia. Això no obstant, el fons del cor de la dona era a vessar de gelosia i recança que sofria callament. Àdhuc, una nit en què ell pensava restar-hi ella li digué que se'n podia anar, i encara que no era gelosa de ses anades, ell es preguntava que potser tenia algú, altrament hauria d'estar ressentida per tot allò. Féu com si se n'anés i s'amagà al jardí per veure si arribava un altre home. Ella sortí a la galeria i sota una esplèndida lluna es posà a pentinar-se els cabells. Restà allà fins que es féu fosc sospirant, perduda en ses cabòries, semblava esperar algú quan adreçant-se a una serventa que era al davant, composà aquest poema :

Quan bufa el vent
alçant les blanques ones
el puig Tatsuta
a la mitjanit tot sol
vós senyor heu de creuar. (278)

Era ell en qui pensava i en fou commogut. De fet, la casa de la nova muller era en el camí que travessava la muntanya de Tatsuta. Mentre encara la contemplava, la dona s'estirà a terra plorant, agafà un bol de metall, l'omplí d'aigua i se'l posà sobre el pit.

- Que estrany! Per què ho fa?

I continuà mirant. Quan l'aigua començà a bullir la llançà i tornar a posar-hi aigua freda. Dolençós, anà corrents cap a ella.

- Com heu de patir per fer això!

Digué tot abraçant-la, i jagueren. I així deixà d'anar al costat de la l'altra.

Passaren moltes llunes i jorns, hi pensà “Sota aquesta calma aparent les dones tenen pensaments terribles. Des que no hi vaig què en deu pensar?”, i anà a ca l'altra dona.
Com feia tant de temps que no hi anava era neguitós i restà dret a l'entrada. Quan esguardà per una escletxa, aquella dona que sempre l'havia rebut ben polida vestia ara de manera estranya, una pinta gran li agafava els cabells del front i ella mateixa s'omplia el bol d'arròs. Ho trobà deplorable, se'n tornà com havia vingut i no hi tornà ami més.

Aquest home era fill d'un príncep.
- - - - - -

278 – Aquesta narració és semblant a la no. 23 de l'Ise Monogatari (伊勢物語), amb el mateix poema, que també es troba al Kokinwakashû (古今和歌集), llibre 17, no. 994.

o0o