10 de setembre de 2010


NTCJ 45

蝉丸
Semimaru

Autor : No és clara la seva autoria, tot i que podria ser de Zeami Motokiyo (世阿弥元清, 1363-1443) segons algunes fonts, però no hi ha cap conclusió al respecte.


Argument ; És la malaurada història del príncep Semimaru (¿-?). Algunes fonts diuen que era fill de l’emperador Uda (宇多天皇, 867-931) o el quart fill de l’emperador Daigo (醍醐天皇, 885-930), i d’altres que va viure durant el regnat de l’emperador Nimyô (仁明天皇, 810-850), segons diversos textos clàssics, però no hi ha cap evidència històrica d'el personatge. Segons aquestes obres era un músic excel·lent i bon poeta.
Va néixer cec i per això va ser enviat a la muntanya d'Ôsaka pel seu pare i on va viure allà fins a la seva mort.

Semimaru acompanyat per un oficial de la cort imperial arriba a la muntanya. L'oficial es plany de la dissortada ordre de l'emperador de deixar allà el príncep, però Semimaru li retreu les seves paraules dient-li que és el seu mal fat haver nascut cec i ser rebutjat per l'emperador. Creu que tot és obra dels seus pecats en una vida anterior i el seu pare vol que no pateixi més i que allà, a la muntanya, podrà expiar les culpes comeses. Quan són a la cabana que serà el seu aixopluc l'oficial li diu que li doni els seus vestits luxosos per no incitar la cobdícia dels lladres i li lliura un bastó. de palla un capell i una capa per protegir-se del sol i de la pluja. L'oficial se'n va i Semimaru es queda sol. Apareix Hakuga no Sanmi que conmogut per la situació de Semimaru li ha fet una cabana per aixoplugar-s'hi. Es presenta al príncep i el porta de la mà a la cabana, i se li ofereix per a qualsevol servei que li calgui. Li diu que ja tornarà i surt. Entra la princesa Sakagami, germana de Semimaru, que es presenta com a filla també de l'emperador. Malgrat que la figura de Semimaru apareix en algunes obres clàssiques la manca de dades històriques el qüestionen, però la princesa Sakagami és completament un personatge de ficció.
Sakagami amb tota l'aparença embogida parla de la follia que per moments la transforma i també ho atribueix als pecats d'una vida anterior. Parla del seu aspecte
que ella mateixa deplora i de tot el trajecte que ha fet des de la capital i que ara es troba a la muntanya d'Ôsaka. De sobte sent una música que sembla venir d'una cabana i va cap allà i escolta amb atenció. Reconeix la mestria del seu germà tocant el “biwa”, una mena de llaüt. La trobada dels germans és emotiva i plena de tristor per trobar-se ambdós en aitals circumstàncies. Rememoren el temps del palau, el contrast de les seves vides actuals, i s'expressen la seva mútua estimació. Sakagami se'n va plorosa, Semimaru li diu adéu i li demana que torni a visitar-lo.

Nota : Entre els anys 1930 i 1940 les representacions de Semimaru van ser prohibides al Japó per una suposada manca de respecte vers la família imperial. Sortosament allò va passar i avui és una obra habitual en els escenaris Nô.


Semimaru té un poema a l' Ogura Hyakunin Isshu (小倉百人一首), el no. 10 :
これやこの行くも帰るも別れてはしるもしらぬもあふ坂の関
Aquí és on anem, tornem, ens separem, coneguts o estranys, a les portes del Turó del Retrobament.

El poema parla de la barrera d´Ôsaka. Era habitual que els habitants del lloc acompanyessin fins a aquell punt els parents o amics que anaven cap a les províncies de l´est, o anessin a rebre algú quan arribava allà.
Alguns comentaristes li donen una interpretació budista : tothom que es troba haurà de partir ( morir) un dia o altre. Altres només en destaquen el significat de punt de trobada.
Aquest poema és a l'antologia “Gosenwakashû” (後撰和歌集) nº 1089. Temes diversos. 雑.

Referències :

“Heike Monogatari” (平家物語), llibre III : El palau llunyà de Seinan (城南離宮).
llibre X : Per la ruta de la mar (海道下).
llibre XIII : La retirada a Ôhara (大原入)


“Gosenwakashû” (後撰和歌集).

“Kokinwakashû” (古今和歌集)

“Shinkokinwakashû” (新古今和歌集).
Antologia compilada l'any 1216 per diversos autors, entre ells Fujiwara no Teika (藤原定家, 1162-1241). És la més extensa de les col.leccions imperials : 1979 poemes.

“Wakanrôeishû” (和漢朗詠集) : Recull de poesia japonesa i xinesa per a cantar. Compilador : Fujiwara no Kinto (藤原公任, 966-1041)
Consta d'uns 588 fragments de 漢詩 (kanshi ), composició, en japonès, de poesia xinesa, i uns 216 和歌 (waka), poesia japonesa).

“Konjaku Monogatari shû” : 今昔物語集.
Obra coneguda generalment com a “Konjaku Monogatari”, però el seu nom és el de l'encapçalament i significa : Antologia de històries passades. Té més de mil contes o històries i va ser escrita cap a finals de l'època Heian (794-1185). L'obra original comprèn 31 volums dels quals només n'hi ha 28 actualment. Els contes procedeixen tan del Japó com de l'Índia i de la Xina.

“Taiheiki” (太平紀) : Annals de la Gran Pau.
Obra històrica en 40 parts amb la participació de diverses mans, naturalment anònimes, en diverses etapes, però, evidentment, de monjos que afavorien la dinastia del sud. Sembla ser que la versió final va ser d'un monjo budista anomenat Kojima l'any 1372.
Fa referència al període conegut com “Nanbokuchô” (南北朝時代) : Periode de les corts del nord i del sud.
Les dues dinasties que dominaven el pais entre els anys 1336 i 1392 i enfrontades tan ideològicament com militarment., amb el resultat final de l'extinció de la dinastia del sud.

“Shunrai no Zuinô” ( 俊頼随脳.) : Fonaments bàsics de poesia de Shunrai (hi ha referències que daten la seva publicació cap al 1115).
“Tokan Kikô” (東関紀行) : Narració d'un viatge cap a l'est.
Obra d'autor desconegut, escrita a mitjans l'època de Kamakura (鏡倉), entre els anys 1185-1333. Sobre Semimaru diu :
.......Es va retirar a Ôsaka on va viure en reclusió (………むかし蝉丸といひける世捨人、この關のほとりに、藁屋の床を結びて、常は琵琶をひきて心をすまし、大和歌を詠じて思ひを述べけり).
“Hôjôki (方丈記)” : Les memòries de la cabana.
Obra de Kamo no Chômei (鴨長明, 1153/5-1216) on descriu tota una corrua d'esdeveniments que són la base de la seva reflexió sobre la vida humana fent, alhora, un paral.lelisme amb la seva pròpia experiència i la d'una societat a la qual va renunciar. Escrita cap a l'any 1212.
“Mumyôshô” (無名抄) : Tractat sense nom. Obra de Kamo no Chômei (鴨長明, 1153/5-1216), escrita cap a l'any 1210.

“Makura no Sôshi” (枕草子)

“Godanshû (江談抄) d'Ôe no Masafusa (大江匡房, 1042-1111).
“Hakushi Monshû” (白氏文集) : L'antologia de Haku.
Es tracta dels poemes de Haku Kyoi (白居易, 772-846), també conegut com a Haku Rakuten (白楽天).
És més conegut com a Po Chü-i, en l'antiga transcripció fonètica xinesa, i Bai Juyi en l'actual.
Va ser el poeta preferit de la societat Heian.

“MyôKôrengekyô” (妙法蓮華經) : Sutra del Lotus del sublim Dharma, generalment abreujat “ Hôkkekyô” (法華經) : Sutra del Lotus.
En sànscrit : Saddharma Puṇḍarīka Sūtra, i en xinès : Miàofǎ Liánhuā Jīng (妙法蓮華經 ).

Un petit resum d'aquest sutra sobre el qual hi ha biblioteques senceres dedicades a la seva exegesi.
Probablement va ser compilat durant el primer segle de l'era cristiana, uns 500 anys després del Parinirvana (el darrer nirvana) de Buda, i que no és inclòs en el corpus més antic de les escriptures budistes lligades històricament a la vida de Buda.
El sutra pretén ser un dels discursos fets per Buda cap al final de la seva vida. La tradició diu que una vegada escrit va ser guardat durant 500 anys al reialme dels dracs (Nagas), sent posteriorment introduït en el món dels humans, perquè la humanitat no estava preparada per entendre el text durant la vida de Buda.
La primera traducció del sànscrit al xinès va ser cap a l'any 209 dC sent però la versió feta el 406 la més complerta.
És potser el sutra més conegut i el text està expressat en forma de paràboles, fet que el va popularitzar.
“Soga Monogatari” (曽我物語) : Història del gernans Soga. Obra anònima de venjança. La versió xinesa de finals de l'època de Kamakura (鎌倉時代,1185-1333) té 10 volums, i la japonesa de principis de Muromachi (室町時代,1336-1573 ) en té 12.
“Kojiki” (古事記) : Annals de fets del passat.
- - - - - -
A tall personal voldria esmentar que l'obra Semimaru va ser representada els dies 17 i 18 del mes de juny de 1966 al teatre de l'Aliança del Poble Nou, la qual cosa és segurament la primera vegada que un Nô es representava públicament a casa nostra.
Va ser un muntatge modern, amb decorats de l'Antoni Tàpies, música de J M Mestres Quadreny i la direcció escènica de Lluís Solà. El programa portava un escrit a mena de presentació de Frederic Roda sota el títol : “El Nô del Poble Nou”.
La versió catalana (tot i que el programa no ho esmentava) estava basada en la traducció francesa de René Sieffert, del seu llibre “Zeami. La tradition secrète du Nô”; dóna la casualitat que jo estava llegint aquest llibre. Vaig assabentar-me'n del muntatge pel meu company de l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual i amic Lluís Quinquer que hi tenia un paper, exactament el “Cor 1”. Els protagonistes eren Jordi Torras i Sefa Ponsatí. Precisament vaig retrobar-me amb ella a Londres anys més tard i em va explicar alguns detalls del muntatge.
Els actors no portaven màscares, només la cara blanca amb unes ratlles negres inspirades més aviat en el maquillatge del teatre “Kabuki”, però sense els colors tan característics dels “onnagata”.
Vaig veure l'assaig general, el Lluís va demanar permís al director perquè hi pogués assistir, i després l'estrena del dia 17. Conservo encara el programa en paper “couché”, amb la publicitat típica de l'època. A la portada un dibuix amb la cara de Semimaru deformada pel crit de la desesperança.

o0o

1 comentari:

Anònim ha dit...

... I en el record -l'obra "Seminaru", el gènere Nô, el Kabuki, els companys, els amics - també la Nùria...
La Nùria Melà ha mort fa unes hores.
Amb ella i amb tu, com sempre.
Dora.