25 de febrer de 2012

竹取物語
Taketori Monogatari (obra anònima del segle X)

CONTE DEL VELL QUE TALLAVA BAMBÚS -21-

八月十五日ばかりの月に出で居て、かぐや姫いといたく泣き給ふ。人目も、いまは、つゝみ 給はず泣き給ふ。これを見て、親どもゝ「なに事ぞ」と問ひさわぐ。かぐや姫泣く泣く言ふ、「さきざきも申さむと思ひしかども、かならず心惑ひし給はんもの ぞと思ひて、いまゝで過し侍りつるなり。さのみやはとて、うち出で侍りぬるぞ。おのが身はこの国の人にもあらず。月の都の人なり。それを、昔の契りありけ るによりてなん、この世界にはまうで来たりける。いまは帰るべきになりにければ、この月の十五日に、かのもとの国より、迎へに人々まうで来んず。さらずま かりぬべければ、思しなげかんが悲しき事を、この春より、思ひ嘆き侍るなり」と言ひて、いみじく泣くを、翁、「こは、なでふ事のたまふぞ。竹の中より見つ けきこえたりしかど、菜種の大きさおはせしを、わが丈たちならぶまで養ひたてまつりたる我子を、なに人か迎へきこえん。まさに許さんや」と言ひて、「われ こそ死なめ」とて、泣きのゝしる事、いとたへがたげなり。
かぐや姫のいはく、「月の宮の人にて、父母あり。かた時の間とて、かの国よりまうで来し かども、かく、この国にはあまたの年をへぬるになんありける。かの国の父母の事も覚えず、こゝには、かく久しく遊びきこえて、ならひたてまつれり。いみじ からむ心地もせず、悲しくのみある。されどおのが心ならず、まかりなむとする」と言ひて、もろともにいみじう泣く。使はるゝ人々も、年頃ならひて、たち別 れなむことを、心ばへなどあてやかにうつくしかりつる事を見ならひて、恋しからむことの耐へがたく、湯水飮まれず、同じ心になげかしがりけり。


Cap a mitjans de la vuitena lluna Kaguyahime eixí a contemplar-la i plorà amb desfici. Ja no s'amagava de plorar davant de ningú.
Tot veient-ho els pares li preguntaren contorbats i Kaguyahime respongué plorant a cor què vols :
- Fa molt de temps que pensava dir-vos-ho, emperò, no us volia adolorir, i he deixat passar el temps fins avui. Haig de trencar mon silenci i dir-vos-ho. Mon cos no és d'aquest món humà. Sóc un ésser de la capital de la Lluna. Per un compromès d'antany sóc vinguda a aquest món. Com ara és el moment de mon retorn amb la lluna del quinzè jorn vindrà gent de ma terra a recollir-me. Me n'haig d'anar i per això des del principi de la primavera pateixo i em neguitejo.
I no parava de plorar.
El vell respongué :
- Què em dius? Jo et trobí dins d'un bambú i eres com una petita llavor i t'he pujat fins a esdevenir tan alta com jo mateix, com una filla nostrada. Qui gosarà emportar-te? No ho permetré pas!
I esclatí en plors.
- Això em mataria!
Kaguyahime digué :
- D'entre la gent de la capital de la Lluna tinc i pare i mare. Tot i que vinguí per poc temps d'aquell país he passat molts anys ací. No he pensat més en els pares d'allà i he gaudit d'ésser amb vosaltres i m'hi he avesat. No sento pas cap joia ara, ans una gran pena. Tot i que no vull me n'haig d'anar.
I ploraren junts, àdhuc tothom de la casa, tants anys plegats, no s'hi podien separar avesats a sa bellesa i distinció. No podien deixar d'expressar llur estimació i amb la gola serrada ni aigua no es podien empassar, compartien el mateix dolor.


o0o