7 de desembre de 2013

雨月物語 34

Ugetsu Monogatari

上田 秋成

Ueda Akinari (1734-1809)



此金 を得て密に家を脱れ出。袖なるものを倶して。京の方へ迯のぼりける。かくまでたばかられしかば。今はひたすらにうらみ嘆きて [2]。 遂に重き病に臥にけり。井沢香央の人々彼を悪み此を哀みて。専醫の験をもとむれども。粥さへ日々にすたりて。よろづにたのみなくぞ見えにけり。こゝに播磨 の國印南郡荒井の里に。彦六といふ男あり。渠は袖とちかき従兄の因あれば。先これを訪らふて。しばらく足を休めける。彦六正太郎にむかひて。京なりとて人 ごとにたのもしくもあらじ。こゝに駐られよ。一飯をわけて。ともに過活のはかりことあらんと。たのみある詞に心おちゐて。こゝに住べきに定めける。彦六我 住となりなる破屋をかりて住しめ。友得たりとて怡びけり。しかるに袖。風のこゝちといひしが。何となく脳み出て。鬼化のやうに狂はしげなれば。こゝに來り て幾日もあらず。此禍に係る悲しさに。みづからも食さへわすれて抱き扶くれども。只音をのみ泣て。胸窮り堪がたげに。さむれば常にかはるともなし。窮鬼と いふものにや。古郷に捨し人のもしやと獨むね苦し。彦六これを諫めて。いかでさる事のあらん。疫といふものゝ脳ましきはあまた見來りぬ。熱き心少しさめた らんには。夢わすれたるやうなるべしと。やすげにいふぞたのみなる。看々露ばかりのしるしもなく。七日にして空しくなりぬ。天を仰ぎ。地を敲きて哭悲し み。ともにもと物狂はしきを。さま%\といひ和さめて。かくてはとて遂に曠野の烟となしはてぬ。骨をひろひ壟を築て塔婆を営み。僧を迎へて菩提のことねん ごろに吊らひける。


Amb els diners Shôtarô sortí de la casa d'amagat i acompanyat de Sode fugí a la capital. Quan Isora sabé que havia estat entabanada d'aquella manera es planyé agreujada i, finalment, s'hagué d'allitar ben malalta. Les famílies Izaka i Karada maleïren Shôtarô i planyeren Isora. L'agombolaren amb tota mena de medecines, emperò, tot i els aliments defallia jorn rere jorn i semblava que no hi havia remei.
A la província de Harima, districte d'Inami, en el poble d'Arai hi havia un home de nom Hikoroku. Ell i Sode eren emparentats i fou primer allà on anaren els fugitius, i descansaren un temps. Hikoroku digué a Shôtarô :
Ni a la capital no et pots refiar de ningú. Resteu ací. Compartirem el menjar i plegats farem per viure.
Aquells mots de deferència els plagueren i hi decidiren romandre. Hikoroku llogà una casa rònega prop de la seva i els hi instal.là, content de tenir companyia.
Amb açò, Sode digué que li semblava haver agafat fred i inesperadament començà a patir, com posseïda per un esperit maligne. Només uns jorns allà i havia de patir aital desgràcia! Shôtarô, oblidant-se de menjar, la tenia en ses braços, emperò, ella no feia més que gemegar, semblava tenir una opressió insuportable al pit, quan era conscient semblava com si res no hagués passat. Shôtarô s'angoixava pensant que podia ésser obra d'allò que s'anomena un esperit venjatiu, potser degut a aquella que havia abandonat al poble. Hikoroku el renyava :
La febre li baixa una mica.... Serà com un somni oblidat!
Deia animós donant-li confiança. Emperò,cada cop era més evident que llur zel no feia cap efecte. I set jorns després tot fou endebades. Shôtarô alçà els ulls cap al cel, colpejà el terra plorant de dolor, deia com trastornat que volia anar-se'n amb ella. Hikoroku feia tot per a consolar-lo. Ja no s'hi podia fer res i, finalment, ella esdevingué fum sobre la gran plana. En recolliren els ossos, aixecaren un túmul, ho marcaren amb una stupa, cridaren un monjo i pregaren ferventment per a sa salvació.
o0o