7 d’abril de 2018

YAMATO MONOGATARI (大和物語) 147
 
HISTÒRIES DE YAMATO (Obra anònima del segle X)

【百四十七】




むかし津の国にすむ女有けりそれをよはふ男二人なん有けるひとりはそのくにゝすむ男姓はむはらになんありけるいまひとりは 和泉国の人になん有ける姓はちぬとなんいひけるかくてそのおとこともとしよはひかほかたち人のほとたゝおなしはかりなん有ける心さしのまさらんにこそはあ はめとおもふに心さしのほとたゝおなしやうなりくるれはもろともにきあひぬものをこすれはたゝおなしやうにをこすいつれまされりといふへくもあらす女おも ひわつらひぬ此人のこゝろさしのをろかならはいつれにもあふましけれとこれもかれも月日をへて家のかとにたちてよろつに心さしをみえけれはしわひぬこれよ りもかれよりもおなしやうにをこするものともとりもいれねといろ/\にもちてたてりおやありてかく見くるしく年月をへて人のなけきをいたつらにおふもいと をしひとり/\にあひなはいまひとりかおもひはたえなんといふに女こゝにもさおもふに人の心さしのおなしやうなるになんおもひわつらひぬるさらはいかゝす へきといふにそのかみいくたの川のつらにひらはりをうちてゐにけりかゝれはそのよはひ人ともをよひにやりておやのいふやうたれもみこゝろさしのおなしやう なれはこのおさなきものなんおもひわつらひにて侍るけふいかにまれこのことをさためてんあるはとをき所よりいまする人有あるはこゝなからそのいたつきかき りなしこれもかれもいとをしきわさなりといふときにいとかしこくよろこひあへり申さんとおもふ給ふるやうはこの川にうきてさふらふ水鳥をいたまへそれをい あて給へらむ人に奉らんといふ時にいとよき事なりといひているほとにひとりはかしらのかたをいつ今ひとりはおのかたをいつそのかみいつれといふへくもあら ぬに女おもひわつらひて
住わひぬわかみなけてんつの国のいくたの川はなのみなりけり
とよみて此ひらはりはかはにのそきてしたりけれはつふりとおちいりぬおやあはてさはきのゝしるほとにこのよはふ男ふたりや かておなし所におちいりぬひとりはあしをとらへいまひとりは手をとらへてしにけりそのかみおやいみしくさはきてとりあけてなきのゝしりてはふりす男ともの おやもきにけりこの女の塚のかたはらに又つかとも作りてほりうつむときに津のくにのおとこのおやのいふやうおなしくにのおとこをこそおなしところにはせめ ことくにの人のいかてこの国のつちをはをかすへきといひてさまたくるときにいつみのかたのおや和泉国のつちをふねにはこひてこゝにもてきてなん終にうつみ てけるされは女のはかをは中にて左右になんおとこのつかともいまもあなるかゝる事とものむかし有けるを絵にみなかきて故きさいの宮に人の奉りたりけれはこ れかうへをみな人々この人にかはりてよみける伊勢の御息所男のこゝろにて
かけとのみ水のしたにて逢みれと玉なきからはかひなかりけり
女にかはり給て女一のみや
かきりなくふかくしつめる我玉はうきたる人にみえんものかは
又宮
いつこにか玉をもとめんわたつみのこゝかしこともおもほえなくに
兵衛の命婦
つかのまも諸共にこそ契けれあふとは人にみえぬ物から
いと所の別当
かちまけもなくてやはてん君により思くらふの山はこゆとも
いきたりしおりの女になりて
逢ことのかたみにうふるなよ竹の立わつらふと聞そかなしき
又ひと
身をなけてあはんと人にちきらねとうき身はみつにかけをならへつ
又いまひとりのおとこになりて
おなしえにすむは嬉しき中なれとなと我とのみちきらさりけん
かへし女
うかりける我みな底を大かたはかゝる契のなからましかは
又ひとりのおとこになりて
我とのみちきらすなからおなしえにすむは嬉しきみきはとそ思ふ
さて此男はくれ竹のよふかきをきりてかりきぬはかまえほしおひなとをいれてゆみやなくひたちなといれてそうつみける今ひと りはをろかなるおやにやありけんさもせすそ有けるかのつかのなをはをとめつかとそいひけるあるたひ人このつかのもとにやとりたりけるに人のいさかひするを とのしけれはあやしと思て見せけれとさることもなしといひけれはあやしとおもふ/\ねふりたるにちにまみれたるおとこまへにきてひさまつきて我かたきにせ められてわひにて侍り御はかししはしかし給へらんねたきものゝむくひし侍らんといふにおそろしとおもへとかしてけりさめて夢にやあらんとおもへとたちはま ことにとらせてやりてけりとはかりきけはいみしうさきのこといさかふなりしはしありてはしめの男きていみしうよろこひて御とくにとしころねたきものうちこ ろし侍りぬいまよりはなかき御まもりとなり侍るへきとてこのことのはしめよりかたるいとむくつけしとおもへとめつらしきことなれはとひきくほとに夜もあけ にけれは人もなしあしたにみれはつかのもとにちなとなんなかれたりけるたちにもちつきてなん有けるいとうとましくおほゆる事なれと人のいひけるまゝなり.



Una vegada, a la contrada de Tsu vivia una donzella. La festejaven dos joves. Un vivia a la contrada, Era de la família dels Mubara. L'altre era de la contrada d'Izumi. Era de la família dels Chinu. Ambdós, en anys, joventut, parença i condició social eren iguals. La donzella pensà maridar aquell amb més intensitat de sentiments, emperò, fins i tot en això eren iguals. Tant l'un com l'altre venien al capvespre. Els regals que li enviaven eren iguals, no es podia dir quins eren superiors als altres.
La donzella era ben amoïnada. Si llurs sentiments haguessin estat temperats els hauria refusat, emperò, tan l'un com l'altre, llunes i jorns s'estaven a la porta de la casa demostrant llurs sentiments d'infinites maneres, i allò l'afligia. Rebutjava els presents que parells un i altre li enviaven, emperò, ells s'estaven allà amb les coses vàries que havien portat.
El pare li digué :
-És malaurat que passin així els anys i les llunes i fer-los patir endebades, i que tu carreguis amb tot això. Si n'escollissis un, segur que l'altre hi renunciaria.
La donzella :
-Jo també ho penso, emperò, allò que m'amoïna és que llurs sentiments siguin iguals! Així doncs, què hi puc fer?
En aquell temps la donzella s'instal.là en un pavelló que féu alçar prop del riu Ikuta.
I així, féu cridar els pretendents. Quan son pare els hi digué :
-Com vos sentiments són exactament iguals, aquesta jove pateix molt. Avui hem de resoldre aquesta situació sigui com sigui. Un de vosaltres ve de lluny. L'altre és d'ací, emperò, amb vos fatics tan l'un com l'altre en sou molts dignes.
Els joves foren cofois.
-Això és allò que hem pensat. Heu de llançar una sageta a l'au que sura en aquest riu. Aquell que l'encerti haurà la noia!
-Això està molt bé! - digueren els pretendents.
Quan hagueren llançat, un li havia tocat el cap i l'altre la cua. Com no es podia dir qui havia guanyat, la donzella, ben amoïnada :

Llançaré mon cos
tot fatigat de viure
de Tsu la terra
al riu dit camp de vida
que no és més que un nom. (268)

Això composà i com el pavelló era davant del riu s'hi llançà.
Quan el pare espaordit féu crits els dos pretendents es llançaren a l'instant al mateix indret i moriren, un agafant-li una cama i l'altre un peu. El apre consternat llevà el cos de la noia i entre plors i gemecs el colgaren.
Els pares dels joves vingueren al costat de la tomba de la donzella i feren construir- la de llurs fills.
A l'hora de l'enterrament, el pare del jove de la contrada de Tsu digué posant inconvenients :
-Que un noi de la mateixa contrada sigui posat en el mateix lloc està bé, emperò, per què algú d’una altra contrada hauria de sollar aquesta terra?
Llavors, el pare del noi d'Izumi féu transportar amb vaixell terra d'aquella contrada i hi colgà son fill. I així és que encara avui, segons es diu, la tomba de la donzella és flanquejada a dreta i a esquerra per les tombes dels joves.
Aquesta història d'antany fou completament reproduïda en imatges i quan li fou oferta a la difunta emperadriu (269) tothom començà a composar poemes posant-se en el lloc d'aquells personatges.
La dama Ise (270), amb el sentiment d'un dels nois :

Sota les aigües
només he pogut veure
la seva ombra
emperò tot debades
car sens ànima son cos.

En el de la donzella, la princesa primera (271) :

Ben enfondida
en l'aigua infinita
és mon ànima
com podria mostrar-me
a gent superficial?

La princesa primera altra vegada :

On podria jo
en la mar insondable
cercar l'ànima
quan de cert no puc pensar
que sigui ací o llà? (272)

Hyôe no Myôbu (273) :

Juraren plegats
de trobar-se aviat
en el sepulcre
encara que amb ningú
que en fos testimoni.

La cap dels tallers de costura (274) :

No hi ha d'haver
ni vencedor ni vençut
quan ha estat per a vós
que hem creuat muntanyes
lluitant per vostre amor?

Expressant la donzella en vida :

Sens poder veurem
com bambús tremolosos
em diuen que sou
afligits a ma porta
m'aclapara la tristor.

I encara ;

No he promès pas
ningú de retrobar-nos
quan enfondida
mon cos surant a l'aigua
amb nos ombres properes.

I ara en un dels joves :

És joia del fat
en la mateixa cala
de restar amb vós per què
doncs cap promesa
de restar només amb mi?

De tornada a la donzella :

Al fons de l'aigua
he estat enfondida
per insensible
aquest ha estat el meu fat
per no m'haver compromès.

Altra vegada un dels joves :

Cert només per mi
no heu fet cap promesa
emperò restar
a la mateixa cala
ja és fer-me prou plaer.

El pare d'aquest noi féu alçar una tanca amb bambús entrellaçats i posà a la tomba vestits de cacera, calçat, barret i cinturó, arc, buirac i espasa. El pare de l’altre noi, que segurament era un talòs, no féu res de tot això.
El nom de la tomba ha esdevingut el de “la tomba de la donzella”.

Una vegada un viatger que passava la nit prop de la tomba sentí l'enrenou d'una baralla. Ho trobà estrany i ho preguntà. Li digueren que no passava res. No deixà de pensar que era ben estrany i s'endormiscava quan un home tot tacat de sang aparegué i s'agenollà davant seu:

-He estat atacat per un enemic i sóc en perill. Deixeu-me vostra espasa un moment i em resquitaré d'aquest maleït!

Tot i esgarrifat la hi deixà. Despert, pensà que havia estat un somni, emperò, havia realment deixat l'espasa. Escoltà i com abans sentí una violenta baralla. Poc després l'home d'abans aparegué tot cofoi.

-Mercès a vós he occit aquell que he odiat durant tants anys! Des d'ara i per sempre seré vostre protector!

I li explicà aquella història des del començament. Tot i l'esglai que sentia, ho trobà increïble i ho escoltà, emperò, a trenc d'alba, l'home havia desaparegut.
Al matí, veié sang escampada al peu de la tomba. La mateixa espasa era tota ensangonada.
Una història certament horrible, emperò. Així és explicada. (275).

- - - - - -
268 – Ikutagawa (生田川), lit. : Camp de vida.
269 - Fujiwara no Onshi (藤原温子, 872-907), filla de Fujiwara no Mototsune (藤原 基経, 836-891).
270 - Ise (伊勢, ¿-?), s'en desconeix el seu nom real. Filla de Fujiwara no Tsugikage ( 藤原継蔭, ¿-?).
271 – Princesa Kinshi (均子内親王, 890.910).
272 - Poemes sobre aquest tema : Cháng hèn gê (長 恨 歌) : Cançó del dolor etern.
de Haku Kyoi (白居易, 772-846), també conegut com a Haku Rakuten (白楽天). És més conegut com a Po Chü-i, en l'antiga transcripció fonètica xinesa, i Bai Juyi en l'actual. Va ser el poeta preferit de la societat Heian.
També a l'Ise shû 伊 勢集, i també s'esmenta a “Sarashina Nikki” (更級日記) : El diari de Sarashina. Obra de “la filla de Sugawara Takasue” (菅原孝標女, 1008-?). Un dels grans diaris de l'època Heian.És una mena de “memòries” d'una dona que històricament s'anomena Dama Sarashina però, de fet, el seu nom ens és desconegut.
273 – Era filla de Fujiwara no Takatsune (?-893).
274 – Haruzumi no Amaneiko (春澄洽孑, ?-?. Filla de Yoshitada (善繩, 767-870).
275 - Kan'ami Kiyotsugu (観阿弥清次, 1333-1384). és l'autor del Nô titulat “La tomba de la donzella” (求塚 – Motomezuka) basat en aquesta història. Vegeu “Notes sobre el teatre clàssic japonès” (NTCJ) no. 55, publicat en aquest mateix blog el 06.12.2010.
o0o