ZEAMI (世阿弥) o KANZE MOTOKIYO (観世元清) 

Nascut l’any 1364 va ser actor, dramaturg i teòric. Poc sabem dels seus primers  i  últims anys de la seva vida, i pràcticament tot ho trobem en els seus escrits sobre l’art de la interpretació i les seves anotacions autobiogràfiques.
Era fill d’un altre actor, Kan’ami (観阿弥),o Kanze Kiyotsuku (観世清次)
La seva vida va canviar quan a l’any 1375, ell en tenia onze, el “shogun” Ashikaga Yoshimitsu (足利 義満) , el va veure en una representació i sembla ser que l’atractiu i l’art del jovencell el van captivar. En uns escrits d’aquell període, 1368, es parla de la relació de Yoshimitsu i el jove Zeami d’aquesta manera : “Per un temps, en Yoshimitsu ha triat com a favorit un noi del Sarugaku i comparteix amb ell el menjar del mateix plat i el beure de la mateixa copa. Aquesta gent del Sarugaku són simples mendicants, però ell els tracta como si fossin consellers privats……”
Fins a la mort del “shogun” en Zeami va comptar amb el patronatge de l’aristòcrata. Els Ashikaga eren patrons esplèndids encara que imprevisibles, però apreciaven l’art més que no pas el govern militar de l’època.
Quan va morir en Kan.ami, un Zeami  de només vint anys va haver de fer-se càrrec del grup Kanze.
La mort de Yoshimitsu va deixar la compañía en mans de patronatges inestables i poc duradors i amb grans dificultats per tirar endavant. Zeami va estar condicionat pels canvis polítics i les autoritats del moment van afavorir altres companyies amb menys talent però més habilitat política. Sort en va tenir del seu gendre, Komparu Zenchiku, un gran admirador seu.
Cansat de tanta inestabilitat  Zeami va prendre els hàbits religiosos cap el 1422. Poc després, per motius encara sense aclarir,  Zeami va ser exiliat a l’illa de Sado. Està documentat que s’hi va estar dos anys, però no sabem quan en va sortir. Mentrestant,  Zenchiku es va fer càrrec de la companyia tan artísticament com crematística.
Cap al 1400, gairebé amb quaranta anys, Zeami va decidir perpetuar els ensenyaments del seu pare i va anotar tots els preceptes que li havia deixat.
Així farà els tres primers llibres del Fûshikaden o Kadenshô (風姿花伝  / 花伝書):l’ensenyament de l’estil i la flor) que arribaran a la vintena durant quaranta anys. Aquests tractats destinats a ser estrictament confidencials, només es podien transmetre a una sola persona per generació, van ser efectivament secrets durant cinc segles. Es sabia de la seva existència per documents de l’època, simplement havien deixat d’interessar per la dificultat de la seva temàtica que exigia un gran esforç d’anàlisi i reflexió  que pocs actors eren capaços de fer.
El 1909, un filòleg, Yoshida Tôgo, arran de la publicació d’un article dedicat al Sarugaku, va rebre de Yasuda Zennosuke un paquet de manuscrits que aquest acabava de descobrir a la biblioteca d’una familia aristocràtica. La seva publicació amb el títol “ Recull de setze opuscles de Zeami” va causar una gran commoció en els cercles artístics. Caldrien, però, desenes d’anys abans que la descoberta de nous manuscrits confirmessin la seva autenticitat que durant molt de temps es va posar en dubte.
En el Fûshikaden Zeami fa seus els termes心  i種  de Ki no Tsurayuki (紀貫之) en el començament del seu prefaci al Kokinshû (古今和歌), antologia poètica del segle X. Ki no Tsurayuki diu que la poesia japonesa fa del cor dels humans la seva llavor (やまと歌は人の心を種として……) Zeami explica que per el Nô la llavor és l’art o la representació i que la Flor n’ és el cor. El seu estil literari és molt difícil de traduir però sembla clar que per Flor sembla significar art, art en termes estètics i el seu efecte sobre el públic. Els seus últims escrits inclouen moltes instruccions per als actors i afegitons a notes anteriors sobre la representació.
 
Dels seus vint tractats els més importants són :
 
-       SHIKADÔ   至花道 (El camí veritable cap a la Flor, 1420)
-       KAKYÔ       花鏡    (El mirall de la Flor, 1424)
-       NÔSAKUSHO     能作書 , també anomenat SANDÔ  三道  (Els tres elements de la composició d’una obra, 1423)
-       SARUGAKU  DANGI   申楽談儀    (Les reflexions de Zeami sobre el NÔ, 1430). Compilació feta pel seu fill Motoyoshi  (下吉 )  dels ensenyaments del seu pare.
Es creu que en Zeami va morir en un temple Zen cap a l’any 1443.
 
QUÈ ÉS EL NÔ?
El Nô que coneixem actualment és el que es representava a mitjans del segle XIV.
S’el defineix generalment com un drama líric. En els seus inicis va ser un espectacle popular i adreçat a tota mena de públic, però desprès condicionat per la necessitat de patronatge que garantien la supervivència i la continuïtat dels grups que s’hi dedicaven va esdevenir fins al segle XIX un art reservat exclusivament a l’aristocràcia militar que dominava el país. Té una base religiosa, inclús esotèrica, amb reflexions budistes sobre la vida i la mort, i els elements estètics i refinats del seu entorn elitista.
Històricament els seus antecedents son unes danses, Bugaku, i la seva música d’acompanyament, Gagaku, que procedien de la Xina, segle VIII, barrejades amb les tradicionals danses religioses de les cerimònies shintoïstes anomenades Kagura. En aquell temps durant els rituals de la plantada de l’arròs es celebraven amb música i cançons sota el nom de Dengaku, que posteriorment va esdevenir una mena d’espectacle a nivell individual. També hi havia una varietat de divertiments que al principi eren exhibicions acrobàtiques i malabaristes i que després es van transformar en un espectacle on es cantava i ballava, amb diverses formes de recitatius, balades, etc. sota el nom de Sangaku, rebutjat per la cort per la seva vulgaritat. La parla popular va transformar el Sangaku en Sarugaku i aquest incorporarà molts elements del Dengaku durant la seva transició cap al teatre. Això que anomenem Nô era al principi Sarugaku no Nô. El carácter per Nô 能 significa “habilitat, talent, capacitat”.