KAMO NO CHÔMEI 鴨長明

Kamo no Chōmei (dibuix de Kikuchi Yosai)

"Des de la meva cabana", títol original en japonès : Hôjôki (方丈記), és un
escrit biogràfic de Kamo no Chômei on ens descriu tota una corrua d'esdeveniments que són la base de la seva reflexió sobre la vida humana fent,alhora, un paral.lelisme amb la seva pròpia experiència i la d'una societat a la que ell va renunciar.

El tema de la reclusió no era una actitud nova o insòlita en aquell temps,
l'obra va ser escrita cap l'any 1212, tot el contrari, hi havia il.lustres exemples de poetes i monjos, com ell mateix, que havien pres la decisió d'anar-se'n a les muntanyes i d'escriure els seus records i vivències.

Entre ells cal destacar Yoshishige no Yasutane (慶滋保胤), autor d'una obra a la qual el Hôjôki deu molt : Chiteiki (池亭記 -Memòries de la casa del llac), escrita cap el 982. Amb aquest llibre Yasutane explica la seva "fugida" del món inspirant-se en l'ideal d'ermità exposat pel poeta xinès Bai Juyi (白居易,772-846).

L'obra de Bai Juyi va ser molt famosa al Japó fins a tal punt que el recull de la seva poesia era anomenada simplement "l'antologia". El seu nom en japonés és Haku Kyoi o Haku Rakuten (白楽天). Va viure en cabanes durant un temps i ell mateix ens explica que una d'elles estava situada en un lloc conegut com "el cim de l'encenser" i la seva descripció de l'interior del habitatge s'assembla força a la de Kamo no Chômei :

"..........la cabana era petita, el fustam i les parets sense pintar. Els mobles eren només unes fustes per jeure I un parell de paravents sense cap ornament. Hi tenia uns quants llibres clàssics I un llaüt lacat………."

Un contemporani de Chômei, el poeta i monjo Saigyô 西行 en va ser un altre de més proper i inclús hi va deixar un recull poètic sota el títol de "La cabana de la muntanya" (山家集). També una altra obra clàssica," Heike Monogatari" (平家物語 - Història dels Heike),ens parla de Mimbu-Kyo Nyûdô Shihan que es va retirar força jove a Ôhara i de Saisho Nyûdô que va viure entre les boirines de Kôya, buscant la il.luminació en una propera existència.

Potser, però, cap no té la sinceritat de Kamo no Chômei ni fa una reflexió tan profunda sobre l'angoixa d'un món que comença a esvair-se amb el col.lapse de la cort imperial i el naixement d'un grapat de governs militars a Kamakura. És el final d'un temps i l'inici d'un de nou, una època de lluites polítiques ferotges i de grans desordres civils que portarien a la guerra.

Kamo no Chômei, els caràcters del seu nom també es poden llegir "Nagaakira",va néixer l'any 1155. Era el fill gran de Kamo no Nagatsugu que ocupava un càrrec eclesiàstic, de menor grau, al santurari shintoïste de Kamo no Mioya.

El seu pare va morir als trenta-cinc anys, després d'una malaltia que l'havia obligat a retirar-se. Chômei en tenia disset o divuit i allò va significar el final de tota una època de relacions socials d'alt nivell. La pèrdua del pare, afegida a la de la mare en data anterior però de la qual no se'n sap res, va afectar molt Chômei, ja de mena nerviós i excitable. El seu entorn es va esfondrar, les portes d'una societat segura, estable, plena de possibilitats, es van cloure davant dels ulls atònits d'un jove que mai no va acceptar aquell tomb tan brutal en la seva vida.

El seu caràcter poc sociable li havia donat fama d'excèntric i després de trencar les relacions que tenia amb el santuari es va recloure a casa seva durant un temps. Allà va germinar segurament la llavor que anys més tard l'impulsaria a deixar la poca família que li quedava i fer-se monjo.

Després va venir un temps dedicat exclusivament a la poesia i a la música, arts en les quals havia d'excel.lir. Va estudiar amb el cap del departament de música de la cort, Nakahara no Ariyasu, mestre que recordaria en la seva obra "Mumyôshô (無名抄 – Tractat sense títol). Mica en mica tota aquella activitat li va fer renovar les esperances en el futur.

L'any 1181, llavors en tenia vint-i-set, va completar la seva antologia personal : "Kamo no Chômei Shû" 鴨長明集.

Des de la tardor fins a l'hivern del 1186, altres fonts assenyalen el 1190, va
viatjar per Ise i les seves experiències les va reflectir en el seu "Ise Ki" ( 伊の記 - Narració d'Ise) i del qual només n'hi ha uns fragments.

Quan l'any 1187 apareix la col.lecció poètica imperial "Senzaishû" (千載集 – Recull de mil anys), un poema de Chômei hi va ser inclòs, fet que va recordar amb orgull durant molts anys i del qual també en farà esment en el "Mumyôshô".

L'ex-emperador Go Toba va voler restaurar el departament de poesia el 1201, amb la intenció d'organitzar la compilació d'una nova antologia imperial i Chômei en va ser un dels membres escollits malgrat que el seu nom era l'últim de la llista, degut bàsicament al fet de no pertànyer a cap alta jerarquia dintre de la cort.

L'any 1204 es va produir una vacant d'intendent al santuari de Tadasu i Go Toba, que apreciava i valorava les qualitats poètiques i musicals de Chômei, i també com a reconeixement pel seu treball al departament de poesia, va pensar en proposar el seu nom pel càrrec, però no va comptar amb la forta oposició de Sukekane que era oficial del santuari de Kamo. Malgrat que gaudia de la simpatia imperial la seva candidatura no podia competir amb la força de la jerarquia considerant el seu rang inferior amb relació al fill de Sukekane qui, finalment, va aconseguir la plaça. Va ser el final de la seva vida a la cort i l'inici de la seva decisió d'anar-se'n de la capital.

Al cinquanta anys es va fer monjo budista. No obstant això, va completar la seva col.laboració amb el departament de poesia però el seu nom no apareix entre els dels poetes que van assistir a la recepció oficial per celebrar el final de l'antologia "Shinkokinshû" (新古今集- Nou recull d'abans i d'ara) durant la primavera del 1205, tot i que s'hi inclouen deu poemes seus. De fet, però, el seu nom ja no figurava en els anals de la cort des de la seva assistència als actes de commemoració del norantè aniversari de Shunzei la tardor del 1203 on hi va participar amb uns versos d'homenatge al gran poeta i mestre.

Sembla que després de l'intent fallit del santuari de Tadasu l'ex-emperador va oferir-li un càrrec menor que Chômei va refusar, i és en aquell moment quan desapareix de la capital.

El suport de Go Toba, les reunions poètiques, la consideració social....... tot això s'esvaeix i Chômei s'allunya del que fins aleshores ha estat el centre de la seva vida i desil.lusionat es retira a Ôhara, una petita vall entre les muntanyes, i allà construeix la seva primera cabana.

A punt de fer el cinquanta-quatre anys es trasllada a Hino, a uns set quilòmetres al sud-est de la capital, i allà serà el seu últim refugi.

Entre el 1208 i el 1215 escriu el "Hosshinshû" (発心集 – Recull dels despertars religiosos), on narra històries de monjos i sants que han abandonat el món i tots els seus afanys per rebre la gràcia de Buda.

Poc després, el 1216, als seixant-dos anys, exactament el dia vuit del sisè mes, Kamo no Chômei mor.

Les primeres paraules del 方丈記 són reveladores:

" Incessant flueix l'aigua del riu i mai no és la mateixa. Damunt de l'aigua embassada la bromera es fa i es desfà i aviat desapareix. Així és la vida de l'home i de les seves estances en aquest món……………………….."

(Això és un resum de la meva traducció completa del Hôjôki, amb dades biogràfiques, bibliogràfiques i notes explicatives)