NTCJ 07

東房朔
Tôbôsaku

Autor : Komparu Zenchiku (金春禅竹, 1405-1472 -?-). Era el gendre de Zeami i qui es va encarregar de tots els afers de la companyia teatral quan el seu sogre va ser exiliat a l'illa de Sado.
Va ser també un autor prolific i un gran teòric sobre l'art de la interpretació del Nô.
Entre la seva producció dramàtica cal destacar 芭蕉 (Bashô), 雨月 (Amezuki), 玉葛 (Tamakazura) i 賀茂 (Kamo – veure NTCJ 03).
Obra de l'any 1524.

Argument : Un oficial de la cort imperial xinesa es presenta i fa un panegíric de les virtuts de l'emperador, exaltant la pau i la concòrdia del seu regnat. Explica que ha aparegut un ocell blau amb tres potes que sobrevola el palau i que s'ha de convocar els àugurs per esbrinar si es un senyal de bon averany. Arriba l'emperador (1) per celebrar les festes del “Tanagata” (2), com cada any. Després d'un reguitzell de termes laudatoris sobre la festa i les estacions de l'any arriba un ancià (東房朔 - 3) que demana audiència amb l'emperador per explicar-li que el vol de l'ocell blau és un bon auguri. Es tracta de l'au predilecta de Seiôbo (西王母), la deessa de la longevitat, que té un jardí on els presseguers només donen fruit un cop cada tres mil anys i qui en menja viu tres mil anys. Surten dos ermitans que han baixat de les muntanyes i parlen sobre la llarga vida que donen aquests préssecs a qui té la sort de tastar-ne, llavors apareix l'esperit del pinyol del préssec (emprat en la farmacopea xinesa) i tenen un diàleg sobre las qualitats que també té el fet de només llepar el pinyol. Finalment Tôbôsaku crida Seiôbo perquè faci ofrena dels seus préssecs a l'emperador. La deessa arriva dalt d'un drac i tots es fan compliments fins que Seiôbo torna al seu reialme dels préssecs de la llarga vida.

(1)Es tracta de l'emperador xinés Han Wu (漢武帝, 156-87 a.e.c.). Tot i les notes sobre budisme de l'obra aquest emperador no era seguidor de la doctrina de Sakyamuni, però va ser durant el seu regnat que va establir ambaixades amb països de l'Àsia central i va rebre moltes estatues del panteó budista.
(2)Llegenda de Tanabata (七夕), Festivitat de les Estrelles, que es celebra el 7 de juliol. Es tracta d’una llegenda xinesa sobre la trobada de dues estrelles: Altair (Kengyû牽牛) i Vega (Shokujô織女), també anomenada Orihine (織姫), que estan separades durant la resta de l’any per la Via Làctia (Amanogawa天の河). Aquesta llegenda va arribar al Japó a l’època Nara. A l’època Edo la gent va començar a decorar les plantes de bambú amb paperets de colors on s’hi havien escrit poemes o desitjos que s’havien de realizar durant l’any. Shokujô era filla del déu del cel, Tentei,(天帝) que vivia a l’est de la Via Làctia, i sempre estava teixint. La noia es va enamorar d'un pastor, Kengyû, que era de l’altre extrem de la Làctia. La noia, però, va descuidar la seva feina de teixidora i el pare va decretar com a càstig que només es podrien veure un cop a l’any, exactament la setena nit del setè mes.
(3)Era un personatge xinès anomenat Dongfang Shuo.
Va estar a la cort de l'emperador Han Wu. Molta gent el considerava un sant i altres un simple mortal molt espavilat, amb un comportament a vegades molt seriós i altres vegades molt superficial. Històricament ha esdevingut un personatge a qui se li atribueixen tota mena de bromes i acudits. És una figura important dintre del taoïsme popular. Ell és el protagonista de la legenda que li atribueix el robatori dels préssecs de la longevitat del jardí de la fada (en altres textos “Reina de l'Oest”) Seiôbo (西王母, en xinès Xiwang Mu). Hi ha tota una iconografia que representa aquests dos personatges sempre amb els préssecs a la mà perquè es creia que el préssec era la fruita de la longevitat i sota aquest concepte apareix en nombrosos textos literaris tant de la Xina com del Japó. Sobre els “tres mil anys” altres fonts parlen de només “mil anys”, però hem de considerar que aquestes xifres eren simbòliques i volien expressar una tongada de temps impensable.
.


El Heike Monogatari també cita Tôbôsaku en el llibre III, “El naixement del príncep” ;平家物語。三。御産。
................金錢九十九文、皇子の御枕に置き、「天を以て父とし、地を以て母と定め給へ。御命は方士東方朔が齡を保ち、御心には天照大神入替らせ給へ。」
.........”(Komatsu) va depositar noranta-nou monedes d'or a la capçalera del bressol del príncep : Que el cel sigui son pare i la terra sa mare! Que sa vida compti tants anys com la de Tôbôsaku, el mag, i que en son cor es digni penetrar la gran divinitat del cel!..................”

Les referències budistes són constants en tota l'obra i, naturalment, no podia faltar el Sutra del Lotus (妙法蓮華經 – MyôKôrengekyô -, generalment abreujat “Hôkkekyô”, 法華經).
A la peça de teatre es parla sobre les austeritats religioses i el desig d'arribar al Nirvana, contraposat a la superstició i a la ignorància per aconseguir la immortalitat o la longevitat a qualsevol preu.

L'obra exalta la bondat de les estacions, especialment de la tardor, i ens ho enalteix amb un poema del Kokinshû (古今集 ), exactament el no. 169 de Fujiwara no Toshiyuki ( - El noble Fujiwara no Toshiyuki, 藤原敏行朝臣 / 藤原敏行, naixement 901?/907?- ?).
Hi ha poques dades sobre la seva vida. A més de poeta va ser un cal.lígraf molt famós i va participar en molts concursos durant els regnats dels quatre emperadors que va servir :

秋立つ日よめる
Compost el primer dia de la tardor

秋きぬと 目にはさやかに 見えねども 風の音にぞ おどろかれぬる
Els meus ulls no han esbrinat si ha arribat la tardor, sí m'ho diu, però, el so del vent.