NTCJ 42
隅田川
(El títol a l'escola Kompaku és : 角田川, amb la mateixa pronunciació).
Sumidagawa
El riu Sumida
Autor : Kanze Motomasa (観世元雅, 1395?/1400?-1432), fill de Zeami Motokiyo (世阿弥元清, 1363-1443).
Argument : L'acció passa a l'embarcador del riu Sumida. El barquer urgeix els darrers passatgers que pugin a la barca per creuar el riu. Un d'ells diu que hi ha un dona que ha estat tota l'estona cantant i ballant de manera ben enfollida. El barquer diu a la dona que si vol creuar el riu haurà de cantar i ballar com ha fet abans. Ella li retreu el seu comportament poc adient amb un barquer que ha d'ajudar a la gent. L'home queda sorprès per la resposta i la seva manera de parlar, i diu que té l'aspecte d'estar trastornada però que segurament és de la capital. Li pregunta a on va i ella respon que busca el seu fill segrestat per traficants d'esclaus. Llavors un dels passatgers li pregunta al barquer què hi fa tanta gent a la riba. Ell diu que fan un servei religiós per un noi que va morir allà. Explica que uns traficants d'esclaus van abandonar un noi d'uns dotze o tretze anys després d'un viatge esgotador que el pobre noi no va poder resistir. El van abandonar a la riba i la poca gent que hi havia allà el van socórrer però no va sobreviure i va morir. Allà hi ha la seva tomba i molta gent s'hi aplega per pregar per ell. Uns viatgers volen anar-hi i també oferir les seves pregaries. La dona pregunta al barquer qui era aquell noi. Ell li explica que abans de morir va dir qui era i d'on venia i llavors la dona entén que es tracta del seu fill. Immersa en el dolor la dona desvarieja i el barquer commòs li diu que quan arribin ell la portarà a la tomba i podrà pregar per l'ànima del fill. Quan arriben la mare plora sobre la terra que colga l'infant i veu que han començat a créixer-hi herbes. Enfollida demana a tothom que l'ajudi a desenterrar el seu cos, que vol veure el fill com era abans de morir, gaudir per darrera vegada de la seva presència. Entre les entonacions de la gent s'alça la veu del fill i el seu esperit apareix all ulls esbatanats de la mare que es plany de la desgràcia amb unes evocacions budistes sobre l'efímera existència de l'ésser humà. Amb la primera claror del nou jorn l'espectre desapareix per sempre més.
Referències :
“Ise Monogatari” (伊勢物語) , llibre 9 :......なをゆきゆきて、むさしのくにとしもつふさのくにとの中に、いとおほきなる河あり。それをすみだ河といふ........
L'I.M. és esmentat més vegades però he posat només aquest petit fragment perquè hi surt el riu que dona nom a l'obra.
“Kokinshû” (古今集)”, en altres cites trobem un poema famós, el no. 30 :
かりのこゑをききてこしへまかりにける人を思ひて よめる
Poema compost tot escoltant el crit dels ànecs salvatges i pensant en algú que se'n va anar als territoris del nord.
春くればかりかへるなり白雲のみちゆきぶりにことやつてまし
はるくればーかりかえるなりーしらくものーみちゆきぶりにーことやつてまし
Amb la primavera els ànecs salvatges se'n tornen pels camins dels núvols blancs. El meu missatge t'arribarà amb ells.
Nota : Els ànecs salvatges són aus migratòries que arriben al Japó a la tardor i tornen al nord tot just quan comença la primavera. Aquí es fa referència a un fet narrat en una obra xinesa : “Hanshu” (漢書), on s'explica que Su Wu (蘇武, 140 aC - 60 aC), que estava empresonat en un altre país, va enviar un missatge a casa lligant-lo a les potes d'un ànec. Va ser diplomàtic durant la dinastia Han, famós en la història de la Xina per la seva fidelitat i patriotisme.
Autor : Ôshikôchi no Mitsune (凡河内みつね, act.lit. 898-922).
Va ser governador de Kai, Izumi i Awaji. Quan va tornar a Kyoto va ser un dels compiladors del Kokinshû. Poeta prolífic, té uns 193 poemes en les antologies oficials, a més de la seva col.lecció personal Mitsune Shû (躬恒集).
“Shinkokinwakashû” (新古今和歌集).
Antologia compilada l'any 1216 per diversos autors, entre ells Fujiwara no Teika (藤原定家, 1162-1241). És la més extensa de les col.leccions imperials : 1979 poemes.
“Wakanrôeishû” (和漢朗詠集) : Recull de poesia japonesa i xinesa per a cantar. Compilador : Fujiwara no Kinto (藤原公任, 966-1041)
Consta d'uns 588 fragments de 漢詩 (kanshi ), composició, en japonès, de poesia xinesa, i uns 216 和歌 (waka), poesia japonesa).
“Gosenwakashû” (後撰和歌集).
“Hôgen Monogatari” (保元物語). Crònica militar de la guerra civil de l'any 1156 sobre la successió imperial i el control dels regents Fujiwara. Va donar lloc a establir el primer govern dominat pels samurais de la història japonesa, entre altres esdeveniments polítics. Obra d'autor, o autors, desconegut.
“Fûshikaden” (風姿花伝) : Notes sobre l'Estil i la Flor (també traduït com “De la transmissió de la Flor de la interpretació). El primer i el més important tractat de Zeami sobre la interpretació del Nô.
“Shûgyoku Tokka” (拾玉得花). Obra que durant molt de temps s'havia atribuït al gendre de Zeami, Konparu Zenchiku (金春禅竹, 1405-1472 -?-), però sembla ser que va ser el propi Zeami qui li va donar aquest text que expressa el pensament essencial de Zeami sobre el Nô i va ser escrit especialment per a Konparu Zenchiku.
“Gigeiki” (義経記) : Crònica de Yoshitsune. Els caràcters també es pronuncien : “Yoshitsuneki” . Una narració sobre els fets guerrers de Minamoto no Yoshitsune (源 義経, 1159-1189) i els seus seguidors. Obra en vuit parts d'autor desconegut.
“Shasekishû” (沙石集) : Sorra i còdols. Obra escrita entre els anys 1279-1283 pel monjo Mujû Ichinen (無住一円, 1226-1312). És un recull d'anècdotes del monjos Zen sobre facetes de la vida amb un to didàctic.
“Hakushi Monshû” (白氏文集) : L'antologia de Haku.
Es tracta dels poemes de Haku Kyoi (白居易, 772-846), també conegut com a Haku Rakuten (白楽天).
És més conegut com a Po Chü-i, en l'antiga transcripció fonètica xinesa, i Bai Juyi en l'actual.
Va ser el poeta preferit de la societat Heian.
o0o
28 d’agost del 2010
NTCJ 41
三井寺
El temple de Miidera
Sembla que aquesta obra tenia abans el títol de “Kane no Nô” (鐘の能) : El Nô de la campana”.
Autor : Desconegut.
Argument : Una dona desconsolada per la desaparició del seu fill està sempre pregant a la deessa Kannon al temple de Kiyomizudera perquè pugui arribar a trobar-lo. Un dia en una migdiada té un somni que li diu que ha d'anar al temple de Miidera. Al despertar explica el somni a un veí que viu davant del temple. L'home li diu que és un bon auguri i que hi vagi. La dona esperançada comença el seu viatge.
Al temple de Miidera els monjos es preparen per a la festa de la lluna plena i surten al jardí amb un nen que viu amb ells. Mentre esperen un monjo avisa que una dona trastocada és allà i diu que li demanarà que balli per a ells, cosa que els altres monjos refusen i diuen que no la deixi entrar al temple, però la dona en la confusió s'hi esmunyeix. Un cop dintre canta la seva follia. les seves vicissituds, tot el dolor per l'absència del fill i prega perquè el trobi i poder tornar a casa junts. El monjo encarregat de la campana s'exclama que amb la festa s'havia oblidat de tocar i hi va a corre-cuita. La dona li demana que la deixi tocar a ella també però ell s'hi nega. Quan insisteix li diuen que no pot ser perquè és boja, però ella decidida toca la campana i fa tot un panegíric del consol que rep de les campanes del temple de Kiyomizudera i fa referència a alguns episodis de la història i de la poesia amb campanes com a protagonistes, tot amanit amb el pensament budista. El nen després d'escoltar-la creu que és la seva mare i li demana al monjo que li pregunti a la dona d'on és i quan ella respon que de Suruga el nen la reconeix. El monjo llavors li diu a la mare que el nen és el seu fill. El nen explica com va arribar al temple de Miidera després de ser capturat per traficants d'esclaus. La mare recupera la raó i joiosa agraeix a la campana que l'hagi ajudat a trobar el seu fill i tornen feliços cap a la casa.
Referències :
“Ryôjin Hishô” (梁麈秘抄) : “Cançons per a fer ballar la pols sobre les bigues” , obra de l'època Heian, de l'any + - 1169, o 1179. Segurament en dues parts, amb deu llibres cadascuna, però de les quals només se n'ha trobat una dècima part. Els textos que hi ha actualment es van trobar el 1911 després d'anys creient que havien desaparegut.
L'origen del seu títol apareix en una nota molt breu al final del llibre no. 1.
Explica que procedeix d'una antiga llegenda xinesa sobre dos cantants molt famosos anomenats Yu Kung i Han Ê. Segons la tradició les seves extraordinàries veus emocionaven la gent fins a les llàgrimes i el seu ressò feia que “la pols de les bigues” ballés per l'aire durant tres dies abans de tornar a caure.
És un aplec de cançons i poemes sobre tot allò que és humà i diví, i procedeixen de tot arreu del Japó.
Les cançons religioses, força nombroses, són d'origen budista, i d'altres amb elements sincretistes i xintoistes. Va ser molt popular inclús dintre dels cercles de l'aristocràcia.
“Shinkokinwakashû” (新古今和歌集).
Antologia compilada l'any 1216 per diversos autors, entre ells Fujiwara no Teika (藤原定家, 1162-1241). És la més extensa de les col.leccions imperials : 1979 poemes,
“Shasekishû” (沙石集) : Sorra i còdols. Obra escrita entre els anys 1279-1283 pel monjo Mujû Ichinen (無住一円, 1226-1312). És un recull d'anècdotes del monjos Zen sobre facetes de la vida amb un to didàctic.
“Azuma Kagami” (吾妻鏡, també s'escriu 東鑑, amb la mateixa pronunciació) : Mirall de l'est.
Autor desconegut. És una crònica medieval de l'època de Kamakura (鎌倉, 1185/1192 – 1333) que cobreix la rebel.lió dels Minamoto contra els Heike entre els anys 1180 i 1266. L'obra també es coneguda com “Hôjôbon” (北条本) perquè el document va estar en possessió de la família d'aquest nom abans de ser lliurat com un regal a Tokugawa Ieyasu (徳川 家康, 1543-1616).
Consta de 52 parts però manca la no. 45 que es considera perduda. Tot i les seves mancances és l'obra fundamental d'aquest període històric.
“Makura no Sôshi” (枕草子).
“Tsukubashû” (菟玖波集). Obra compilada per Nijô Yoshimoto (二条 良基, 1329-1388) entre els anys 1356-1357.Va ser el primer recull formal de vers lligat.
“Fubokuwakashû” (夫木和歌抄 ) : L'antologia japonesa, Obra de Fujiwara no Nagakiyo, també anomenat Katsumada (藤原長清 / 勝間田, ¿-?), escrita durant el període Kamakura (1185-1333), i probablement acabada entre els anys 1308 i 1310.
Els caràcters per “Fuboku” procedeixen de 扶桑 que designaven en xinès el lloc on sortia el sol, i que més endavant va esdevenir un altre nom per Japó.
S'esmenta el poema següent del “Kokinshû” (古今集), el no. 31 :
帰雁をよめる
Sobre els ànecs salvatges quan se'n van.
はるがすみたつを見すててゆくかりは花なきさとにすみやならへる
Quan s'alça la boirina de la primavera els ànecs salvatges se'n van, potser no volen viure en un lloc sense flors.
Autor : Ise / Ise no miyasudokoro(伊勢 / 伊勢の御息所, 875?/877? – 938?/940?)
Favorita de l´emperador Uda (宇多天皇 , 867-931) i posteriorment del príncep Atsuyoshi (敦慶親王, 887-930) amb qui va tenir un filla.
Va estar al servei de Fujiwara no Atsuko（藤原温子, ¿-?), esposa de l’emperador Uda (宇多天皇, 867- 931). Ise tenia quinze anys quan Fujiwara no Nakahira（藤原仲平,875-945), germà d’Atsuko, es va fixar en ella, i van tenir una relació sentimental. Nakahira, però, va decidir casar-se amb una altra dona i la va deixar. Després d’aquell afer el germà gran de Nakahira, Tokihira (時平,871-909 ) la va festejar però ella el va rebutjar.
Encara que se li han atribuït altres poemes és coneguda per la seva aportació al Kokinshû. Té un recull personal : Ise Shû (伊勢集).
“Wakanrôeishû” (和漢朗詠集) : Recull de poesia japonesa i xinesa per a cantar. Compilador : Fujiwara no Kinto (藤原公任, 966-1041)
Consta d'uns 588 fragments de 漢詩 (kanshi ), composició, en japonès, de poesia xinesa, i uns 216 和歌 (waka), poesia japonesa).
“MyôKôrengekyô” (妙法蓮華經) : Sutra del Lotus, generalment abreujat “Hôkkekyô” (法華經).
“Shûiwakashû” (拾遺和歌集).
“Taiheiki” (太平紀) : Annals de la Gran Pau.
Obra històrica en 40 parts amb la participació de diverses mans, naturalment anònimes, en diverses etapes, però, evidentment, de monjos que afavorien la dinastia del sud. Sembla ser que la versió final va ser d'un monjo budista anomenat Kojima l'any 1372.
Fa referència al període conegut com “Nanbokuchô” (南北朝時代) : Periode de les corts del nord i del sud.
Les dues dinasties que dominaven el país entre els anys 1336 i 1392 i enfrontades tan ideològicament com militarment., amb el resultat final de l'extinció de la dinastia del sud.
“Shûchûshô” (袖中抄), generalment traduït com : Notes personals. De fet, una altra traducció seria, d'acord amb l'etimologia dels caràcters : Notes de la màniga. Obra de Kenshô (顕昭, 1128-1210).
“Shûiwakashû” (拾遺和歌集).
“Heike Monogatari”, capítol no. 1 : El monestir de Gion (平家物語卷第一 祇園精舎).
“Eiga Monogatari” (栄花物語) : “Històries de l'esplendor florent”.
Obra èpica que narra els esdeveniments de la vida de Fujiwara no Michinaga (藤原 道長, 966-1028), escrita per diversos autors desconeguts. És un panegíric als Fujiwara, en especial, naturalment, a Michinaga.
Està dividida en quaranta parts, trenta de principals més deu d'addicionals. Algunes fonts hi veuen mans femenines en la seva composició o com a mínim la participació de dones en el recull de materials.
Segons una tradició, mantinguda per moltes fonts, l'atribueixen a Akazome Emon (赤染衛門, 956/976?-1041), la qual cosa és molt probable en certa mesura i inclús com a compiladora.
“Bunkashûreishû” (文華秀麗集) : Recull de glòries i belleses literàries. Antologia compilada per Fujiwara no Fuyutsugu (藤原冬嗣, 775-826), amb col.laboració amb altri, l'any 815.
“Kanginshû” (閑吟集) : Cançons per a les hores de lleure.
Antologia del 1518. Consta de 311 cançons, molt populars, té un cert paral.lelisme amb “Carmina Burana”. Té dos pròlegs : un en japonès i un altre en xinès.
Va tenir molta influència en el Kabuki femení i els cants per a shamisen.
Segons algunes fonts suggereixen que potser és obra de Sôchô (宗長, 1448-1532), però no hi ha prou elements per adjudicar-li l'autoria.
“Sarashina Nikki” (更級日記) : El diari de Sarashina.
Un dels grans diaris de l'època Heian.
És una mena de “memòries” d'una dona que històricament s'anomena Dama Sarashina però, de fet, el seu nom ens és desconegut. Estava emparentada amb l'autora d'un dels altres esplèndids diaris d'aquell temps : “Kagerô Nikki” (蜻蛉日記), que podríem traduir com “Diari Efímer”; una altra veu anònima que només coneixem com “la mare de Michitsuna”.
“Genji Monogatari” (源氏物語), llibre XV : Yomogiu (蓬生).
“Sòkonshû” (草根集) : Recull d'arrels de plantes”, L'antologia personal de Shôtetsu (正徹, 1381-1459) quan tenia 52 anys, amb uns 11.000 poemes. El seu “Shôtetsu Monogatari ( 正徹 物語) és l'obra cabdal per saber coses de la seva vida, amb molta informació sobre el seu temps i alhora un text molt crític de l'aristocràcia del seu temps acusant-los de corrupció, una mostra evident dels canvis que ja es presagiaven.
o0o
21 d’agost del 2010
Ise Monogatari” (伊勢物語)
- 45 -
四十五段
むかし、おとこ有けり。人のむすめのかしづく、いかでこのおとこに物いはむと思けり。うち出でむことかたくやありけむ、物病みになりて死ぬべき時に、「かくこそ思しか」といひけるを、親聞きつけて、泣く泣く告げたりければ、まどひ来たりけれど、死にければ、つれづれとこもりをりけり。時は六月のつごもり、いと暑きころをひに、夜ゐは遊びをりて、夜ふけて、やゝ涼しき風吹きけり。蛍たかく飛びあがる。このおとこ、見臥せりて、
ゆく蛍雲のうへまで去ぬべくは秋風ふくと雁に告げこせ
暮れがたき夏の日ぐらしながむればそのこととなく物ぞ悲しき
Fou una vegada un home. Una noia a qui els pares havien pujat amb molta cura pensà en expressar d'alguna manera els seus sentiments vers un home. Era, emperò, una tasca difícil insinuar-ho. La noia emmalaltí i al caire de la mort digué (1): “He estimat, de veres”. Això ho sentiren els pares i plorosos li ho digueren a aquell home, que tot trasbalsat hi anà, emperò, la noia ja era morta, i ell es tancà a casa, consirós.
Fou cap a finals de la sisena lluna. El temps era xafogós i mentre feia per distreure's (2) al vespre es féu fosca nit i tot seguit bufà un vent glaçat. Les llumenetes s'enlairaren. L'home, estirat, les contemplà :
Llumenetes, si aneu fins dalt dels núvols, digueu als ànecs salvatges que bufa el vent de la tardor. (3) (4)
Pensarós en l'interminable jorn d'estiu sóc afligit sens saber perquè. (5) (6)
- - - - - -
(1) Segons els comentaristes podria ser que això ho digués a la seva dida.
(2) Aquí s'interpreta que l'home consolava l'esperit de la morta amb música.
(3) Poema d'Ariwara no Narihira. Gosenwakashû (後撰和歌集) no. 252.
(4) 雁 (kari) : ànecs salvatges (també pot ser en singular) significa aquí l'esperit de la noia. Els ànecs emigraven la primavera i tornaven per la tardor, així doncs, el poeta comunica a la noia que ja pot tornar.
(5) Poema d'Ariwara no Narihira. Shokukokinshû (続古今和歌集) no. 27.
(6) こととなく(何ということなし) “koto to naku” : inexplicable, sense saber perquè, etc.”, es refereix a que, de fet, ell no li és res a la noia.
o0o
Ise Monogatari” (伊勢物語)
- 44 -
四十四段
むかし、県へゆく人に、馬のはなむけせむとて、呼びて、うとき人にしあらざりければ、いゑ刀自、杯さゝせて、女の装束かづけんとす。あるじのおとこ、歌よみて裳の腰に結ひつけさす。
出でてゆく君がためにとぬぎつれば我さへもなくなりぬべきかな
この歌はあるがなかにおもしろければ、心とゞめてよます、腹にあぢはひて。
Una vegada, un home volent oferir un àpat de comiat (1) a un home que anava a treballar a província, el convidà a casa seva. Com eren coneguts féu que la mestressa de la casa li servís vi i volgué fer-li present d'un faldó. L'amo de la casa composà un poema i féu que li ho lliguessin a la cintura del faldó :
“Per a vós m'ho he tret que aneu de viatge, àdhuc jo mateix no patiré cap infortuni.(2) (3) (4)
Aquest poema és interessant entre d'altres, llegiu-lo dintre del cor, tot gaudint-ne plenament. (5)
- - - - - -
(1) 馬のはなむけ (muma/uma no hanamuke) significa “regal de comiat”. Era costum fer un regal o un poema a algú que anava de viatge. Té també el sentit d'”àpat de comiat”. En japonès modern és 餞 (hanamuke) o 選別 (senbetsu).
馬のはなむけ és 馬鼻向, en kanji, i significa, lit., : orientar el cavall agafant-lo pel musell.
La imatge del cavall implica que la persona que acomiada al viatger amb un present situa l'animal en la direcció del trajecte.
(2) “Per a vós m'ho he tret ...” es refereix al faldó.
(3) 裳 (mo) era una mena de faldilla que lligada a la cintura queia fins als peus i el portaven ambdós sexes. El も (mo) del poema té aquí un doble significat : 1) representa la roba, i 2) té també el sentit de “desgràcia, infortuni, etc.”.
(4) Poema d'Ariwara no Narihira. KKRJ no. 2325.
(5) Això sembla ser un afegitó posterior. No apareix en altres edicions del seu temps.
o0o
Ise Monogatari” (伊勢物語)
- 43 -
四十三段
むかし、賀陽の親王と申す親王おはしましけり。その親王、女をおぼしめして、いとかしこう恵みつかうたまひけるを、人なまめきてありけるを、我のみと思ひけるを、又人聞きつけて、文やる。ほとゝぎすのかたをかきて、
ほとゝぎす汝がなく里のあまたあれば猶うとまれぬ思ものから
といへり。この女、けしきをとりて、
名のみたつしでのたおさは今朝ぞなく庵あまたとうとまれぬれば
時は五月になんありける。おとこ、返し、
庵おほきしでのたをさは猶たのむわが住む里に声し絶えずは
Una vegada fou un príncep de nom Kaya no Miko (1). Aquest príncep quan s'enamorava d'una noia era molt afectuós i l'engatjava al seu servei.
Un home considerà una d'aquestes noies encisadora i pensà que només seria seva, emperò, un altre home ho sabé i envià a la noia una lletra. Dibuixà un cucut i composà :
Molts són els pobles on cantes, cucut, i tot que vull allunyar-me'n t'estimo. (2) (3) (4)
La noia, per complaure'l, féu :
L'herald de la sembra en té només la fama i plora aquest matí perquè és lluny de moltes cabanes. (5) (6).
Fou el cinquè mes. I l'home contestà :
L'herald de la sembra té moltes cabanes, creuré en ell si on visc no s'atura sa veu.
- - - - - -
(1) Kaya no Miko (賀陽の親王, ¿- 871). Fill de l'emperador Kammu (桓武天皇, 737-806). De fet, 親王 ja significa “príncep imperial”.
(2) Poema anònim. KKS no. 147.
(3) “Pobles” es refereix aquí als diversos homes que la festegen.
(4) El “cucut” és la noia.
(5) Els verbs “naku” (鳴く) : cantar (el cucut), i "naku" (泣く) : plorar, plànyer-se, etc.). Com en els poemes no s'empren els caràcters, només els “kana” , es poden interpretar d'ambdues formes, i els comentaristes, en general, interpreten aquí el segon significat com el més adient.
(6) しでのたおさ (死出の田長 ) “shide no taosa” : sinònim del cucut. Nom producte de diverses creences populars. El cucut era considerat un missatger entre els mons dels vius i dels morts, i també qui anunciava el temps de la sembra de l'arròs.
死出 : morir i anar a l'altre món.
田長 : Cap, encarregat dels camps.
6)És l'estació en que canta el cucut.
o0o
Ise Monogatari” (伊勢物語)
- 42 -
四十二段
昔、おとこ、色好みと知る知る、女をあひいへりけり。されどにくゝはたあらざりけり。しばしば行きけれど、猶いとうしろめたく、さりとて、行かではたえあるまじかりけり。なをはたえあらざりける仲なりければ、二日三日許障ることありて、え行かでかくなん、
出でて来し跡だにいまだ変らじを誰が通ひ路と今はなるらん
もの疑はしさによめるなりけり。
Una vegada un home s'havia compromès amb una dona voluptuosa, però això no l'amoïnava pas. Encara que la visitava sovint es sentia insegur, emperò, no s'hi podia estar d'anar-hi. Era una relació de la que no hi podia passar, i en fou privat d'anar-hi durant dos o tres jorns, d'aquí el seu poema :
Encara no s'han esborrat les petjades del retorn, qui farà ara el camí? (1)
Ho composà degut a les seves sospites.
- - - - - -
(1) Poema d'Ariwara no Narihira. SKKS no. 1409, no. 1408 en altres edicions.
o0o
Ise Monogatari” (伊勢物語)
- 41 -
四十一段
昔、女はらから二人ありけり。一人はいやしきおとこの貧しき、一人はあてなるおとこもたりけり。いやしきおとこもたる、十二月のつごもりに、袍を洗ひて、手づから張りけり。心ざしはいたしけれど、さるいやしきわざもならはざりければ、袍の肩を張り破りてけり。せむ方もなくて、たゞ泣きに泣きけり。これを、かのあてなるおとこ聞きて、いと心苦しかりければ、いときよらなる緑衫の袍を見出でてやるとて、
紫の色こき時はめもはるに野なる草木ぞわかれざりける
武蔵野の心なるべし。
Fou una vegada dues germanes. Una tenia un espòs (1) de condició humil i pobre, l'espòs de l'altra era un noble. Cap a finals de la dotzena lluna, la germana el qual espòs era humil rentava un vestit de cerimònia i l'allisava amb les mans, tot i que ho feia amb molta cura com no n'era avesada féu un estrip a una espatlla del vestit. No hi pogué fer res i només plorà i plorà. Com això ho sentí l'espòs que era noble i s'afligí molt escollí un vestit de cerimònia d'un color verd (2) preciós i li envià, amb aquest poema :
Quan el color porpra és més viu els arbres i plantes del prat que els ulls abasten llunyans no són diferents. (3) (4)
S'hi adeia amb l'esperit de les prades de Musashi. (5)
- - - - - -
(1) おとこ (otoko), a més d'”home” també significa “espòs, marit”.
(2) El color verd corresponia a la indumentària dels oficials del sisè rang.
(3) Poema d'Ariwara no Narihira. KKS no. 868 i KKRJ no. 3469.
(4) Trobar les equivalències botàniques en altres idiomes és complexe ja que no sempre les mateixes espècies en les seves múltiples varietats tenen una traducció adient. En el cas d'una llengua com la japonesa amb una flora i unes varietats només del continent asiàtic és encara més complicat.
紫 (murasaki), és un color: porpra, violeta. La planta és “Lithospermum Officinalis” que en català es correspon amb el “mill del sol”. En altres llocs s'esmenta “Lithospermum Erythrorhizon”.
Degut a les dificultats esmentades he preferit, doncs, la traducció del color, com altres traductors han fet.
(5) Això és una nota afegida posteriorment. Sembla ser una referència a un altre poema del KKS, el no. 867, d'autor anònim :
---紫のひともとゆゑにむさしのの草はみながらあはれとぞ見る
Només una sola de porpra fa que contempli totes les herbes del prat de
Musashi amb delit.
o0o
15 d’agost del 2010
更科紀行
さらしなの里、姨捨山の月見んこと、しきりにすゝむる秋風の心に吹さわぎて、倶に風雲の情を狂すもの又ひとり、越人と云。木曾路は山深く道さかしく、旅寐 の力も心もとなしと、荷兮子が奴僕をして送らす。おの／＼こゝろざし尽すといへども、駅旅の事心えぬさまにて、ともにおぼつかなく、物ごとのしどろに跡さ きなるも、なか／＼におかしき事のみ多し。何々と云処にて、六十ばかりの道心の僧、おもしろげもおかしげもあらず、只むつ／＼としたるが、腰たわむまで物 おひ、息はせはしく、足はきざむやうにあゆみ来れるを、伴ひける人のあはれがりて、おの／＼肩にかけたる物ども、かの僧のおひね物と一にからみて、馬につ て我を其上にのす。高山奇峰頭の上におほひかさなりて、ひだりは大河ながれ、岸下千尋のおもひをなし、尺地も平らかならざれば、鞍の上しづかならず。只あ やふき煩ひのみやむ時なし。かけはし、ねざめなど過て、猿が馬場たち峠などは、四十八まがりとかや、九折かさなりて、雲路にたどる心地せらる。かちよりゆ くものさへ、めくるめき、たましひしぼみて、足さだまらざりけるに、かのつれたる奴僕いともおそるゝけしき見えず、馬の上にてたゞねぶりに眠りて、落ぬべ き事あまたたびなりけるを、跡より見あげて危き事かぎりなし。仏の御心に、衆生のうき世を見給ふも、かゝる事にやと、無常迅速のいそがはしきも、我身にか へり見られて、阿波の鳴戸は波風もなかりけり。夜は草の枕をもとめて、ひるのうち思ひまうけたるけしき、結び捨たる発句など、矢立取出て、燈のもとに目を とぢ頭をたゝきてうめきふせば、かの道心の坊、旅懐の心うくて物思ひするにやと推量し、我を慰んとす。わかき時拝みめぐりたる地、あみだの尊き数を尽し、 おのがあやしと思ひし事ども、噺つゞくるぞ、風情のさはりと成て、何を云出ることもせず。とてもまぎれたる月影の、壁の破れより木間がくれにさし入て、引 板の音、鹿おふ声、処／゛＼に聞えける。まことに悲しき秋のこゝろ、ここに尽せり。いでや月のあるじに酒ふるまはんといへば、盃持出たり。よのつねに一め ぐりも大きに見えて、ふつゝかなる蒔絵をしたり。都の人は斯るものは風情なしとて、手にもふれざりけるに、思ひもかけぬ興に入て、●（オウヘン＋ 「青」）●（オウヘン＋「宛」）玉巵の心地せらるゝも処がら也。
あの中に蒔絵書たし宿の月
かけはしやいのちをからむ蔦かづら
かけはしやまづおもひ出駒むかひ
霧はれて桟は目もふさがれず 越人
姨捨山は八幡と云里より一里ばかり南に、西南に横をれてすさまじく高くもあらず、かど／＼しき岩なども見えず、只あはれ深き山のすがたなり。なぐさめかね しといひけんもことわりしられて、そゞろに悲しきに、何故にか老たる人を捨たらんと思ふに、いとゞ涙も落そひければ、（原本此一段なし。一本によりて補ひ たり）
俤や姨ひとり泣月の友
いざよひもまだ更科の郡かな
更科や三よさの月見雲もなし 越人
ひよろ／＼と猶露けしやをみなへし
身にしみて大根からし秋の風
木曾の橡うき世の人の土産かな
送られつ別れつはては木曾の秋
（「送られつおくりつ」をよしとす）
善光寺
月影や四門四宗も只ひとつ
吹飛す石は浅間の野分かな
CRÒNICA D'UN VIATGE A SARASHINA
El vent de la tardor que sovint s'avançava m'incità a contemplar la lluna a la muntanya d'Obasute (1), al poble de Sarashina.
Algú altre també es neguitejava per vagarejar pels vents dels núvols, l'Enjin (2).
El camí de Kiso per la fondalada de la muntanya era escarpat, l'esforç del viatge em tenia desficiós, i Kakei (3) m'envià un dels seus servents.
Tots ens esforçaven al màxim, emperò, érem conscients que el més important del viatge era trobar aixoplug. Estàvem neguitosos, confusos, anàvem endavant i enrere i férem moltes gatades. En un cert lloc, un monjo budista d'una seixantena d'anys, sonso i sorrut, carregava un farcell decurvat fins a la cintura, sens alè, i com anava molt a poc a poc els meus companys, compadits, li llevaren la càrrega i la posaren junt amb les nostres coses sobre el meu cavall, i així anava jo ben enfilat sobre la pila, per damunt de ma testa les muntanyes i els cims. A l'esquerra hi fluïa un gran riu avall d'un precipici que pensí d'una fondària estremidora, amb un bocí de planúria, i jo neguitós dalt del cavall, tota l'estona esmaperdut.
Passàrem per Kakehashi, Nezame Saru-ga-baba i Tochige, camí de molts tombants i serrals de revolts, teníem la impressió d'anar cap als núvols. Allò era pitjor que anar a peu i, desesmat, decidí caminar, i el servent que portàvem, que no semblava contorbar-se, ara dalt del cavall capcinejava tranquil.lament, tot i que a vegades fou a punt de caure (4) , i quan jo ho veia rere seu era tot un esglai. Inclús el cor de Buda contemplaria aquest món humà, també la mateixa existència transitòria i imprevisible hauria mirat cap a nosaltres, inclús els impetuosos remolins d'Awa (5).
Al vespre cercàrem lloc per a dormir. Traguí el tinter i els pinzells, amb la llum encesa tanquí els ulls i pensí en els paratges que havia vist durant el jorn i els poemes que havia lligat, i quan era allà inclinat i picant-me el cap, el monjo pietós, en consideració per tots els tràngols patits durant el viatge féu per conhortar-me i em parlà dels seus pelegrinatges de jove, de les divines benediccions de Buda i de miracles, i continuà garlant. Interrompuda ma inspiració no poguí fer ni un vers,. Encara atabalat, la llum de la lluna penetrà per una esquerda de la paret travessant els arbres, sentí el soroll dels cops i els crits de la gent arreu per espantar i foragitar els cérvols............... certament, tota la tristor de la tardor era allà ((6).
Digué als companys “Bevem sota la llum de la lluna” i l'hostaler portà unes copes. Eren més grans del normal, lacades de manera vulgar. La gent de ciutat les hauria trobat matusseres i ni les hauria tocat; nosaltres, de festa, emperò, ni hi pensàrem i les trobàrem com si fossin de la porcellana més exquisida.
---Guixada al bell mig de la laca la lluna del parador.
---Al pont ma existència enganxada per la meravella. (7)
---Al pont penso de primer en els cavalls cap a la capital.
---La boirina esvaïda al pont, ni els ulls no puc cloure. (Enjin)
A la muntanya d'Obasute.
---Record de la tieta sola, lluna amiga que et plora.
---Setze nits de lluna, encara al poble de Sarashina.
---A Sarashina tres nits contemplant la lluna sense núvols.
---Tremolosa encara amb la rosada la valeriana.
---Travessant-me el cos la mostassa i el vent de la tardor.
---Castanyes, tot un present per a la gent d'aquest món efímer.
---Acomiadant finalment ma partença la tardor a Kiso.
Al temple de Zenkôji.
---Sota la lluna quatre portes i quatre sectes són una (8)
---Arrossegant pedres ventada de la muntanya d'Asama.
- - - - - -
(1) Obasuteyama (姨捨山). Vegeu en aquest mateix bloc : NTCJ no. 34
(2) Enjin (越人, 1656-?), Tintorer de Nagoya. Va acompanyar Bashô durant el viatge narrat a “Oi no kobumi (笈の小文).
(3) Kakei (荷兮, 1648-1716). Metge de Nagoya.
(4) Referència al capítol no. 41 de “Tsurezuregusa” (徒然草 de Yoshida Kenkô吉田兼好 (1283?-1350?) :
第四十一段
五月五日、賀茂のくらべ馬を見侍りしに、車の前に雜人立ちへだてて見えざりしかば、各おりて埒の際に寄りたれど、殊に人多く立ちこみて、分け入りぬべきやうもなし。かゝる折に、むかひなるあふちの木に、法師の登りて、木のまたについゐて物見るあり。とりつきながら、いたう睡りて、落ちぬべき時に目をさます事度々なり。これを見る人、あざけりあざみて、「世のしれものかな。かく危き枝の上にて、やすき心ありて睡るらんよ」といふに、我が心にふと思ひしまゝに、「我等が生死の到來、只今にもやあらん。それを忘れて、物見て日を暮らす、愚なる事は、なほまさりたるものを」といひたれば、前なる人ども、「誠にさにこそ候ひけれ。尤もおろかに候」といひて、皆後を見返りて、「こゝへ入らせ給へ」とて、所をさりてよび入れ侍りにき。
かほどのことわり、誰かは思ひよらざらんなれども、折からの思ひかけぬ心地して、胸に當りけるにや。人木石にあらねば、時にとりて物に感ずる事なきにあらず。
(5) Lloc famós per l'eixordadissa dels seus remolins.
(6) Referència al “Senzaiwakashû” (千載和歌集) : Antologia dels 1000 anys de la poesia japonesa”.
Recull de finals de l´època Heian encarregada per l´emperador Goshirakawa
l´any 1183, però hi ha evidència que el recopilador Fujiwara no Shunzei ja
l´havia encetada entre el 1171 i 1175. La guerra va endarrerir la seva presentació oficial que va tenir lloc entre 1187 i 1188. El Kokinshû n´és la font principal. Té 20 llibres i 1278 poemes.
També al “Wakanrôeishû” (和漢朗詠集) : Recull de poesia japonesa i xinesa per a cantar. Compilador : Fujiwara no Kinto (藤原公任, 966-1041).
Consta d'uns 588 fragments de 漢詩 (kanshi ), composició, en japonès, de poesia xinesa, i uns 216 和歌 (waka), poesia japonesa).
(7) Aquí es tracta de la planta (per evitar malentesos).
(8) “Les quatre portes i les quatre sectes”. Referència al temple de Zenkôji (善光寺), en el qual recinte hi havia una porta a cada punt cardinal, entrada a quatre temples diferents.
o0o
14 d’agost del 2010
KOKINSHÛ (古今集) -90-
北山に紅葉をらむとてまかれりける時によめる
Compost quan va anar a Kitayama a collir les fulles de tardor.
見る人もなくてちりぬるおく山の紅葉はよるのにしきなりけり
みるひともーなくてちりぬるーおくやまのーもみじはよるのーにしきなりけり
No hi ha ningú per contemplar la caiguda de les fulles de tardor al cor de la muntanya, brocats de la nit.
Poema no. 297
Autor : Ki no Tsurayuki (紀貫之, 872-945)
Crític, escriptor i poeta.. Va ser un personatge molt admirat per la seva erudició.
El seu diari : Tosa Nikki (土佐日記, 935?) no només és un dels més importants de l´època Heian, és el primer i el document literari més antic del Japó en forma original.
Es conserven uns 450 dels seus poemes, sense comptar-hi altres aportacions.
És un dels “Trenta-sis Poetes immortals” ( 三十六歌仙 - Sanjûrokkasen)
KOKINSHÛ (古今集) -89-
神なびのみむろの山を秋ゆけば錦たちきる心地こそすれ
かみなびのーみむろのやまをーあきゆればーにしきたちきるーここちこそすれ
Ha passat la tardor pel mont Mimuro, la seu dels déus, i tinc la sensació d'estar vestit de brocat.
Poema no. 296
Autor : Mibu no Tadamine (壬生忠岑, act.lit. 892-920)
La seva obra Wakatei Jusshû (Els 10 estils del Waka, 和歌体十種) o Tadamine Juttei ( Els deu estils de Tadamine, 忠岑十体) va ser publicada l´any 945 i va tenir molta influència en la crítica poètica del seu temps, tot i que encara actualment es dubta de la seva autenticitat.
Té una antologia personal : Tadamine Shû (忠岑集). És un dels “Trenta-sis Poetes immortals” ( 三十六歌仙 – Sanjûrokkasen)
KOKINSHÛ (古今集) -88-
霜のたてつゆのぬきこそよわからし山の錦のおればかつちる
しものたてーつゆのぬきこそーよわからしーやまのにしきのーおればかつちる
Embastats de glaç i brodats de rosada sembles fràgils. El brocat de la muntanya acabat de teixir ja es desfà.
Poema no. 291
Autor : Fujiwara no Sekio (藤原せきを, 805-853)
Llicenciat en lletres per l'Institut d'Estudis Superiors de la Cort (Daigakuryô 大学寮). Va estar al servei de la cort però preferia la vida tranquil.la lluny del tràfec mundà, i es va retirar a la seva residència de Higashiyama. Allà es va dedicar a la literatura i a la contemplació de la natura, i per això se l'anomenava “el doctor en lletres de Higashiyama”.
7 d’agost del 2010
NTCJ 40
百万
Hyakuman
Autor : Zeami Motokiyo (世阿弥元清, 1363-1443).
El “Sarugaku Dangi” (申楽談儀 - Les reflexions de Zeami sobre el NÔ, 1430), compilació feta pel seu fill Motoyoshi (下吉 ), indica que és un text de Zeami :
“百万 世子作”.
En el seu tractat “Sandô” (三道), també anomenat “ Nôsakusho” (能作書 ), Zeami diu que “abans hi havia una obra amb el títol de “Saga ga monogurui no kyôjo”, i que ara és Hyakuman” (昔の嵯峨物狂の狂女今の百万これなり....) : La boja de Saga.
Altres fonts indiquen l'existència de l'obra “Saga no Dainenbutsu no onna monogurui” (嵯峨の大念仏の女物狂) : Les pregàries de la boja de Saga.
En el Fûshikaden (風姿花伝) Zeami també esmenta l'obra tot fent referència al seu pare, Kan'ami Kiyotsugu (観阿弥清次, 1333-1384), i és considera que Zeami fa una revisió del text de Kan'ami amb la seva 百万.
Argument : Un home procedent de les muntanyes de Yoshino va de camí cap a un servei religiós quan es troba un noiet que sembla abandonat i se l'emporta amb ell al temple. Un cop allà l'home pregunta al guardià que s'encarrega del lloc que li expliqui que hi ha allà i què es fa i el guardià mentre li mostra les imatges els hi parla d'una dona trastocada que sempre canta i balla davant de l'estàtua de Buda. L'home i el noiet veuen dintre del temple una dona vestida amb parracs que canta fervorosament en honor de Sakyamuni tot pregant-li que li torni la raó i que pugui trobar el fill perdut. El noiet reconeix sa mare i li demana a l'home que li pregunti qui és i d'on ve. La dona contesta que és de Nara i es diu Hyakuman. Explica que quan va morir el seu marit va veure's separada del fill, i va perdre la raó. Ara només fa que anar per tot arreu i pregar perquè pugui retrobar-lo. L'home li expressa el seu desig de què pugui trobar-lo precisament en aquells llocs on sempre s'hi aplega molta gent. Hyakuman narra totes les seves vicissituds en un monòleg esplèndid on l'amor pel nen perdut li atorga la lucidesa del record. Al final l'home commogut li mostra el noi dient-li que és el fill perdut. L'obra acaba amb lloances a Buda i amb el retorn de Hyakuman i el noi a Nara.
Hyakuman significa etimològicament “un mil.lió”, que aquí es podria interpretar com el nombre, simbòlic, de les pregàries de la mare per retrobar el fill.
Referències :
“Manyôshû” (万葉集).
“Shinchokusenwakashû” (新勅撰和歌集): “La nova antologia imperial de la poesia japonesa”. Recull de principis de l´era Kamakura (1185-1382). Encarregada per l´emperador Gohorikawa (後堀河, va regnar entre 1222-1232) l´any 1232 i completada el 1235. També Fujiwara no Teika (藤原定家, 1162-1241) va ser-ne el recopilador. Com tantes col.leccions anteriors també està basada en el Kokinshû. Té els seus 20 llibres “reglamentaris” i 1374 poemes.
“Gyokuyowakashû” (玉葉和歌集 )
Col.lecció de Fulles enjoiades, títol que es fa ressò del Kin'yowakashû.
Va ser completada entre 1313 i 1314, dos o tres anys després de ser encarregada per l'emperador retirat Fushimi el 1311. El compilador en va ser Kyôgoku no Tamekane (京極為兼, 1273-1332), descendent de Fujiwara no Teika (藤原定家, 1162-1241). Té 20 llibres i 2.796 poemes.
Aquesta antologia i la Fugashû van ser les úniques col.leccions imperials demanades pels “liberals” Ryogoku i o Reizei. Potser la raó de que tinguin més poemes que les altres antologies imperials es degut al factor polític d'estar en guerra amb l'emperador Go-Nijo.
“Shunrai no Zuinô” ( 俊頼随脳.) : Fonaments bàsics de poesia de Shunrai (hi ha referències que daten la seva publicació cap al 1115).
Obra de Minamoto no Shunrai, també Minamoto Toshiyori (源俊頼, 1055/57 – 1029). 俊頼 també es llegeix “Shunrai”, i amb aquest nom figura en molts documents. Poeta, crític i recopilador oficial. Va ser un personatge molt innovador amb fama d´excèntric, i segurament això va fer que no tingués càrrecs oficials importants en la societat del seu temps.
“MyôKôrengekyô” (妙法蓮華經) : Sutra del Lotus del sublim Dharma, generalment abreujat “ Hôkkekyô” (法華經) : Sutra del Lotus.
En sànscrit : Saddharma Puṇḍarīka Sūtra (सद्धर्मपुण्डरीकसूत्र S), i en xinès : Miàofǎ Liánhuā Jīng (妙法蓮華經 ).
Un petit resum d'aquest sutra sobre el qual hi ha biblioteques senceres dedicades a la seva exegesi.
Probablement va ser compilat durant el primer segle de l'era cristiana, uns 500 anys després del Parinirvana (el darrer nirvana) de Buda, i que no és inclòs en el corpus més antic de les escriptures budistes lligades històricament a la vida de Buda.
El sutra pretén ser un dels discursos fets per Buda cap al final de la seva vida. La tradició diu que una vegada escrit va ser guardat durant 500 anys al reialme dels dracs (Nagas), sent posteriorment introduït en el món dels humans, perquè la humanitat no estava preparada per entendre el text durant la vida de Buda.
La primera traducció del sànscrit al xinès va ser cap a l'any 209 dC sent però la versió feta el 406 la més complerta.
És potser el sutra més conegut i el text està expressat en forma de paràboles, fet que el va popularitzar.
“Gosenwakashû” (後撰和歌集) : Antologia de seleccions posteriors de poesia japonesa.
Comprèn 1426 poemes i la seva data de composició és de la primera part de l´era Heian.
El seu promotor va ser l´emperador Murakami (村上天皇regnat : 929-967) i els recopiladors Ônakatomi no Yoshinobu, Kiyowara no Motosuke, Minamoto no Shitagô, Ki no Tokibumi i Sakanoe no Mochiki, cinc erudits que, de fet, es van basar en el Kokinshû.
Potser el seu màxim interès rau en les extenses notes fetes per ells.
“Ôgishô” (奥義抄( : Profunditats Poètiques.
Obra de Fujiwara no Kiyosuke (藤原清輔, 1104-1177).
“Shûchûshô” (袖中抄), generalment traduït com : Notes personals. De fet, una altra traducció seria, d'acord amb l'etimologia dels caràcters : Notes de la màniga. Obra de Kenshô (顕昭, 1128-1210).
“Wakanrôeishû” (和漢朗詠集) : Recull de poesia japonesa i xinesa per a cantar. Compilador : Fujiwara no Kinto (藤原公任, 966-1041)
Consta d'uns 588 fragments de 漢詩 (kanshi ), composició, en japonès, de poesia xinesa, i uns 216 和歌 (waka), poesia japonesa).
“Fubokuwakashô” (夫木和歌抄 ) : L'antologia japonesa, Obra de Fujiwara no Nagakiyo, també anomenat Katsumada (藤原長清 / 勝間田, ¿-?), escrita durant el període Kamakura (1185-1333), i probablement acabada entre els anys 1308 i 1310.
Els caràcters per “Fuboku” procedeixen de 扶桑 que designaven en xinès el lloc on sortia el sol, i que més endavant va esdevenir un altre nom per Japó.
“Hosshinshû” (発心集) : Recull de despertars religiosos."Hosshinshû". Obra de Kamo no Chômei (鴨長明, 1153/1155-1216) on narra històries de monjos i sants que han abandonat el món i tots els seus afanys per rebre la gràcia de Buda.
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
Nota : A continuació poso l'article aparegut el 03.01.10 a la premsa japonesa referent a la troballa d'un rotlle de l'època Muromachi que mostra una escena d'aquesta obra :
世阿弥の能「百万」…鮮やかに 室町時代の貴重な絵巻、米で発見 (1/2ページ)
2010.1.3
米国で発見された室町時代の能の「百万」の絵巻（下、国立能楽堂蔵）と“兄弟本”の桃山時代の絵本（上、個人蔵）＝東京・国立能楽堂（瀧誠四郎撮影）
室町時代（１４～１６世紀前半）に描かれたとみられる世阿弥作の能舞台の絵巻が米国で見つかり、日本で展示されることになった。この絵巻には、兄弟本とも言える桃山時代（１６世紀後半）の絵本があることも判明、２巻そろって同時公開される。
米国で発見された絵巻は、満開の桜の下で生き別れの母子が再会する世阿弥作の能「百万」を描いたもので、縦１６．６センチ、横７３８．１センチに１６図をもつ。ニューヨークの日本美術商から国立能楽堂（東京・千駄ケ谷）に持ち込まれた。
当初はテーマなどがわからなかったが、その後の研究などで、世阿弥の代表作で女芸能者の百万が登場する「百万」を描いたものであることが判明。芸能史、絵 画史にまたがる貴重な資料として、平成２０年に同能楽堂が収蔵することを決めた。「百万」には桃山時代に描かれた絵本が存在し、集英社版「図説日本の古典 能・狂言」の表紙に使われるなど、これまで当時の演能を見る重要な作品として知られていたが、今回発見された絵巻はその先行例となる。
鑑定を行った国文学研究資料館（東京都立川市）の小林健二教授（中世文学）は「能を描いた絵巻、絵本は室町から江戸初期のものは数が少なく、『松風』など 数例があるくらい。今回発見されたものは保存状態もよく、珍しい兄弟関係の作例があったことにも驚いた。図の数も同じで、直接に絵巻から絵本が作られたか のような類似点も存在する」と高く評価す
o0o
NTCJ 39
三輪
Miwa
La deessa de la muntanya de Miwa.
Autor : Desconegut.
Argument : Al peu de la muntanya de Miwa viu un monjo anomenat Genpin. Cada dia veu una dona que va a la seva cabana per oferir-li un branquilló de badiana i aigua purificadora i que li demana un vestit per protegir-se del fred. El monjo la hi dóna i li pregunta qui és. Ella li respon que viu a prop d'un cedre no lluny d'allà. Un dia un vilatà va al santuari de la deïtat de Miwa i veu penjada d'un arbre la roba que el monjo va donar a la dona i va a dir-li ho. El monjo li parla de la visita de la dona, i decideix anar al lloc on ella li ha dit que viu, i, efectivament, veu la roba penjada. Llavors el déu de Miwa apareix en forma de dona i li explica una antiga llegenda :
El marit d'una dona només la visitava al vespre, i ella va decidir esbrinar d'on venia. Va lligar un fil a la vora del seu vestit i el va seguir, però es va trobar que només la duia fins al peu d'aquell arbre.
La deessa interpreta l'antiga dansa que es va ballar per fer sortir la deessa Amaterasu de la cova on s'havia amagat.
S'enceta l'alba i el monjo es desperta complagut.
Nota : A l'edat mitjana Miwa era considerada la seu del déu "Omiwa" (大神神社 三輪山) a qui se li atribuïa l'art de la poesia. És un dels santuaris més antics del Japó, tot i que no té un santuari principal com és habitual.
La deïtat és encara força popular com a símbol del “sake”, de fet de totes les begudes alcohòliques, i medicina en general. Les boletes fetes amb fulles de cedre utilitzades com una icona arreu del Japó pels comercianta de “sake”
procedeixen dels cedres d'aquest santuari.
Referències :
“Kokinwakashû” (古今和歌集) : Antologia de poemes japonesos antics i nous.
Editada a principis del segle X. Encarregada per l´emperador Shirakawa i recopilada per Minamoto no Toshiyori (Shunrai).
El seu prefaci és molt famós: la llavor de la poesia japonesa és el cor dels homes. Està considerada el model de la poesia clàssica.
Consta de 1111 poemes (en les edicions més divulgades) i de 20 llibres, cadascun amb un títol basat en els tòpics poètics convencionals (les estacions de l´any,
l´amor, separació de les persones estimades, dol, etc.).
Trobem el poema no. 982, d'autor desconegut :
わが庵は三輪の山もと恋しくはとぶらひ来ませ杉立てる門
La meva cabana és al peu de la muntanya de Miwa, si m'enyores vine a veure'm allà on a la porta s'alça un cedre.
“Yakumo Mishô” (八雲御抄) : El Tractat Yakumo de sa majestat, o El Llibre dels Vuit Núvols.
Autor : Juntoku In / L´ex-emperador Juntoku (順徳院, 1197-1242) . Va regnar del 1210 al 1221.
Llibre sobre les opinions i punts de vista sobre la pràctica poètica del seu temps.
Va tenir problemes polítics amb seu pare i va ser exiliat a Sado, una estada que va durar vint anys. Va seguir les inclinacions poètiques de la família des de molt jove i ja era un bon poeta als catorze anys. A partir del 1215 va participar en nombrosos concursos.
Degut al seu exili a Sado també és conegut amb el nom de Sado no In (佐渡院).
La seva obra poètica és recollida en moltes antologies.
Va escriure també un tractat sobre la reialesa i els costums de la cort, el “Kimpishô” (禁秘抄抄) : Tractat molt secret.
“Honchô Monzui” (本朝文粋) : Essència literària de la nostra cort.
(Peces escollides per poetes japonesos).
Obra de Fujiwara no Akihira (Meigô) (藤原明衡, 989-1066), escrita entre els anys 1058-1064.
Inclou composicions de poesia i prosa en llengua xinesa escrites entre els anys 810-1015 per autors de l'època Heian.
“Ôgishô” (奥義抄( : Profunditats Poètiques.
Obra de Fujiwara no Kiyosuke (藤原清輔, 1104-1177).
“Shunrai no Zuinô” ( 俊頼随脳) : Fonaments bàsics de poesia de Shunrai).
Autor : Minamoto no Toshiyori Ason / El noble Minamoto no Toshiyori (源俊頼朝臣1055/57-1129). 俊頼 també es llegeix “Shunrai”, i amb aquest nom figura en molts documents. Poeta, crític i recopilador oficial. Va ser un personatge molt innovador amb fama d´excèntric, i segurament això va fer que no tingués càrrecs oficials importants en la societat del seu temps. “Shunrai no Zuinô és un tractat poètic encara interessant. Alguna referència data la seva publicació cap a l'any 1115.
“Shûchûshô” (袖中抄), generalment traduït com : Notes personals. De fet, una altra traducció seria, d'acord amb l'etimologia dels caràcters : Notes de la màniga. Obra de Kenshô (顕昭, 1128-1210).
“Genji Monogatari”(源氏物語), llibre XXII – Tamakazura (玉鬘).
“Godanshô” (江談抄) : Narracions d'Ôe.
Autor : Gon Chûnagon Masafusa / El Conseller Supernumerari del Mig Masafusa (権中納言匡房, 1041-1111). Era Ôe no Masafusa.
Fill d´una família d´intel.lectuals va ser molt admirat per la seva erudició, als set anys ja llegia els clàssics xinesos! Va estar al servei de cinc emperadors.
Era conegut amb el nom de “el prestigiós noble del passat i del present”.
També va conrear poesia en xinés.
“Hosshinshû” (発心集) : Recull de despertars religiosos."Hosshinshû". Obra de Kamo no Chômei (鴨長明, 1153/1155 - 1216) on narra històries de monjos i sants que han abandonat el món i tots els seus afanys per rebre la gràcia de Buda. Tot i que la seva autoria és discutible està provat el seu protagonisme.
“Akazome Emon” (赤染衛門, 956/976? - 1041).
Una de les grans autores que van formar el grup esplendorós de la literatura de l'època Heian amb Murasaki Shikibu (紫 式部, 973 - 1014/1025?), Sei Shônagon (清少納言, 966-1017) i Izumi Shikibu (和泉式部, 976? - ?).
“Eiga Monogatari” (栄花物語) : “Històries de l'esplendor florent”.
Obra èpica que narra els esdeveniments de la vida de Fujiwara no Michinaga (藤原 道長, 966-1028), escrita per diversos autors desconeguts. És un panegíric als Fujiwara, en especial, naturalment, a Michinaga.
Està dividida en quaranta parts, trenta de principals més deu d'addicionals. Algunes fonts hi veuen mans femenines en la seva composició o com a mínim la participació de dones en el recull de dades.
Segons una tradició, mantinguda per moltes fonts, l'atribueixen a Akazome Emon (赤染衛門, 956/976?-1041), la qual cosa és molt probable en certa mesura i inclús com a compiladora.
“Taiheiki” (太平紀) : Annals de la Gran Pau.
Obra històrica en 40 parts amb la participació de diverses mans, naturalment anònimes, en etapes diferents, però, evidentment, de monjos que afavorien la dinastia del sud. Sembla ser que la versió final va ser d'un monjo budista anomenat Kojima l'any 1372.
Fa referència al període conegut com “Nanbokuchô” (南北朝時代) : Periode de les corts del nord i del sud.
Les dues dinasties que dominaven el país entre els anys 1336 i 1392 i enfrontades tan ideològicament com militarment., amb el resultat final de l'extinció de la dinastia del sud.
“Shûgyokushû ( 拾玉集 - Col.lecció de les joies recollides)
Obra de Daisôjô Jien / L´abat Jien 前大僧正慈円, 1155-1225)
Historiador. Fill d´una família noble però no massa influent. Als trenta-set anys, en part per les relacions de la seva família i també per la seva capacitat, va ser el cap de la secta budista Tendai arribant posteriorment a ser-ne arquebisbe.
Va unir-se al corrent més innovador de la poesia del moment. Va escriure també sobre els “principis del veritable govern”, obra interessant sobretot pels detalls de l´època. Potser és més conegut pel seu treball històric : Gukan Shô (愚管抄), la seva traducció habitual és “El futur i el passat”, ja que es tracta d'una obra sobre la història, però és literalment “Notes d'un foll”, aparegut entre el 1219 i el 1220.
“Amidakyô” (阿弥陀経) : Sutra sobre la vida eterna de Buda.
És el sutra “SUKHÂVATÎ-VYÛHA DHĀRAṆĪ “, el més curt dels tres sutres anomenats de “La Terra Pura”.
No cal descriure els dos primers clàssics de la història japonesa:
“Kojiki” (古事記).
“Nihon Shoki” (日本書紀), generalment abreujat “Nihongi” (日本紀).
o0o