NTCJ 49

弱法師
Yoroboshi
“El monjo desvalgut”

Autor :Kanze Jûrô Motomasa (観世十郎元雅, aprox.1394-1431), el fill gran de Zeami, mort de sobte a Ise, i a qui es considerava que era inclús millor interpret que el seu pare. No obstant això, la part coneguda amb el nom de “kuse” (曲), és a dir, la part al final del Nô que marca el “climax” de l'obra , és del pinzell de Zeami.


Argument :

Primer cal situar l'acció de l'obra perquè és important per entendre-la millor. Passa al temple Tennôji (天王寺), que procedeix del nom Shi Tennoji (四天王寺四 ), fundat pel príncep Shotoku (厩戸皇子, 564-622), també conegut com a príncep Umayado no o-ji (厩戸皇子) cap a l'any 593. Posteriorment, l'any 730 l'emperadriu Kômyô (光明皇后, 701-760) va fer edificar al recinte del temple el santuari Hiden'in (悲田院), asil per a allotjar malalts, nens abandonats i persones desvalgudes en general. “Hiden” és un terme budista que significa “pietat, compassió”, molt adient aquí.
Entra un home, Saemon no Jo Michotoshi (左衛門の尉通俊), que explica perquè és al temple. Degut a un escàndol amb el seu fill, Shuntomaru (俊徳丸), producte d'una difamació, el va fer fora de casa. Amb el temps Michotoshi s'ha penedit del seu acte i en penitència vol donar almoines als pobres del temple. És precisament el darrer dia d'una festivitat religiosa amb serveis budistes. Un monjo l'insta a distribuir les almoines. Apareix un pidolaire cec que es plany de la seva ceguesa i la feblesa del seu cos provocada per les vicissituds de la seva existència, i explica el perquè del seu nom, “弱法師". L'home commogut per la desgràcia del jove també li fa almoina mentre els dos fan moltes referències al budisme. Mentre parlen Michotoshi descobreix que el cec és el fill que ell va expulsar de casa seva i pensa dir-li-ho i que torni amb ell al poble. Shuntomaru recorda emocionat les imatges dels paratges que havia vist quan era vident, els rius, les muntanyes...... El pare li pregunta com es diu i ell, sorprès, li contesta qui és. L'escena final és el retrobament i ambdós tornen a casa.



Mishima Yukio (三島 由紀夫, 1925-1970), pseudònim de Kimitake Hiraoka (平岡 公威), en va fer una versió moderna l'any 1960 amb el mateix títol. Forma part d'unes adaptacions modernes de peces clàssiques que va fer entre els anys 1951 i 1969, sota el títol de : 近代能楽集 (Recull de Nôs moderns).


Referències :

“Taiheiki” (太平紀) : Annals de la Gran Pau.
Obra històrica en 40 parts amb la participació de diverses mans, naturalment anònimes, en diverses etapes, però, evidentment, de monjos que afavorien la dinastia del sud. Sembla ser que la versió final va ser d'un monjo budista anomenat Kojima (¿-?) l'any 1372.
Fa referència al període conegut com “Nanbokuchô” (南北朝時代) : Període de les corts del nord i del sud, les dues dinasties que dominaven el país entre els anys 1336 i 1392 i enfrontades tan ideològicament com militarment, amb el resultat final de l'extinció de la dinastia del sud.

“Kokinwakashû” (古今和歌集)


“Gyokuyowakashû” (玉葉和歌集) : Col.lecció de Fulles enjoiades, títol que es fa ressò del Kin'yowakashû.
Va ser completada entre 1313 i 1314, dos o tres anys després de ser encarregada per l'emperador retirat Fushimi el 1311. El compilador en va ser Kyôgoku no Tamekane (京極為兼, 1273-1332), descendent de Fujiwara no Teika (藤原定家, 1162-1241). Té 20 llibres i 2.796 poemes.
Aquesta antologia i la Fugashû van ser les úniques col.leccions imperials demanades pels “liberals” Ryogoku i o Reizei. Potser la raó de que tinguin més poemes que les altres antologies imperials es degut al factor polític d'estar en guerra amb l'emperador Go-Nijo.

“Heike Monogatari” (平家物語),llibre II : La història d'Ichigyô Ajari (一行阿闍梨之沙汰).


“Wakanrôeishû” (和漢朗詠集) : Recull de poesia japonesa i xinesa per a cantar. Compilador : Fujiwara no Kinto　(藤原公任, 966-1041)
Consta d'uns 588 fragments de 漢詩 (kanshi ), composició, en japonès, de poesia xinesa, i uns 216 和歌 (waka), poesia japonesa).

“Shasekishû” (沙石集) : Sorra i còdols. Obra escrita entre els anys 1279-1283 pel monjo Mujû Ichinen (無住一円, 1226-1312). És un recull d'anècdotes del monjos Zen sobre facetes de la vida amb un to didàctic.

“Shôryôshû” (性霊集), o “Seireishû”, també conegut amb el nom de “Henjô Hakkiki Shôryôshû(遍照発揮性霊集性霊集) : Obres completes de la poesia i la prosa de Kùkai (空海, 774-835), també conegut com a Kôbô Daishi (弘法大師). Obra recopilada pel seu deixeble Shinsei (¿-?). És la font principal d'informació sobre la vida de Kükai.
Va estudiar a la Xina i al seu retorn va fundar l'escola japonesa de budisme “Shingon” (眞言). Se li atribueix tradicionalment, amb tots els dubtes del món, la creació del sil.labari “kana”.

“Ryôjin Hishô” (梁麈秘抄) : “Cançons per a fer ballar la pols sobre les bigues” , obra de l'època Heian, de l'any + - 1169, o 1179. Segurament en dues parts, amb deu llibres cadascuna, però de les quals només se n'ha trobat una dècima part. Els textos que hi ha actualment es van trobar el 1911 després d'anys creient que havien desaparegut.
L'origen del seu títol apareix en una nota molt breu al final del llibre no. 1.
Explica que procedeix d'una antiga llegenda xinesa sobre dos cantants molt famosos anomenats Yu Kung i Han Ê. Segons la tradició, les seves extraordinàries veus emocionaven la gent fins a les llàgrimes i el seu ressò feia que “la pols de les bigues” ballés per l'aire durant tres dies abans de tornar a caure.
És un aplec de cançons i poemes sobre tot allò que és humà i diví, i procedeixen de tot arreu del Japó.
Les cançons religioses, força nombroses, són d'origen budista, i d'altres amb elements sincretistes i xintoistes. Va ser molt popular inclús dintre dels cercles de l'aristocràcia.

“Mumyôshô” (無名抄) : Tractat sense nom. Obra de Kamo no Chômei (鴨長明, 1153/5-1216), escrita cap a l'any 1210.

o0o