NTCJ 54

善知鳥
Utou


善知鳥 és un au marina del nord del Japó.
“Utou” és una paraula “ainu” i , de fet, significa “protuberància” (突起, tokki). És degut a una mena de bony o banya que sobresurt del seu bec en època de zel.
Una de les cinc escoles de Nô, la Kita (喜多), fa servir uns altres caràcters per aquesta mateixa obra : 烏頭, amb la mateixa pronunciació, tot i que també es llegeixen “uzu”

Segons la llegenda els ocells amaguen les seves cries a la sorra de les patges i ho fan tan bé que quan tornen amb el menjar han de cridar “Utou” per poder localitzar-los, i els polls contesten amb el xiscle de “Yasukata” (安方). Els caçadors els agafen imitant aquests crits. Es diu que quan els pares veuen els petits en mans dels humans ploren llàgrimes de sang i els caçadors s'han de protegir amb barrets i capes de palla perquè el contacte d'aquestes llàgrimes és causa de malaltia i mort.
Degut a això aquests ocells són el símbol budista de “l'ahimsa”, és a dir, el respecte a tota forma de vida.



Autor : Desconegut. Algunes l'atribueixen a Zeami, però no hi ha elements per confirmar-ne la seva autoria.

Argument : Obra del segle XV.

Un monjo itinerant baixa de la muntanya Tate (立山. Tateyama) on ha estat meditant. En el camí de descens explica el paratge desolador del lloc. Tateyama, a l'edat mitjana japonesa, era considerada la finestra de l'infern per tots els viatgers que hi passaven, el creien ple d'esperits malignes i aparicions de mal averany. Mentre baixa es troba un ancià que li diu que és l'esperit d'un caçador que va morir la tardor passada i li prega que vagi a Michinoku,visiti la seva família a Soto no Hama (外の浜), que els hi demani que facin ofrena del capell i la capa de palla que és a casa. El monjo, sorprès, diu que hi podria anar però que segurament no se'l creurien, llavors l'ancià s'arrenca una màniga del seu vestit i li dona com a prova dient que la seva esposa ho reconeixerà, després d'aquelles paraules desapareix. El monjo va cap allà. Un cop arribat pregunta al vilatans i per fi troba la casa.
L'esposa del caçador obre la porta i el religiós li explica la seva missió. La dona reconeix la màniga del vestit i es plany de la mort del seu home . La dona i el noi ploren la seva desgràcia. Després apareix l'espectre del caçador que narra el perquè del seu sofriment a l'infern i fa un paral.lelisme entre les cries dels ocells i el seu fill i quan se li atansa per acaronar-lo veu que no pot. Hi ha un reguitzell d'invocacions budistes demanant la pau per l'ànima trasbalsada del caçador. L'home explica la cacera dels ocells, l'angoixa dels pares plorant llàgrimes de sang sobre el seu cap mentre corria per la platja amb les cries. El cor entona la part final amb els turments de les flames eternes que assetgen el caçador perseguit ara per estranys i forts ocells i gossos ferotges. L'home demana l'ajut del religiós i desapareix per sempre més...........




Nota : Tateyama (立山), Fujisan (富士山) i Shirayama (白山) són considerades les tres muntanyes sagrades del Japó : Reizan (霊山).


Referències :

“Fubokuwakashû” (夫木和歌抄 ) : L'antologia japonesa, Obra de Fujiwara no Nagakiyo, també anomenat Katsumada (藤原長清 / 勝間田, ¿-?), escrita durant el període Kamakura (1185-1333), i probablement acabada entre els anys 1308 i 1310.
Els caràcters per “Fuboku” procedeixen de 扶桑 que designaven en xinès el lloc on sortia el sol, i que més endavant va esdevenir un altre nom per Japó.

“Konjaku Monogatari shû” (今昔物語集).
Obra coneguda generalment com a “Konjaku Monogatari”, però el seu nom és el de l'encapçalament i significa : Antologia de històries passades. Té més de mil contes o històries i va ser escrita cap a finals de l'època Heian (794-1185). L'obra original comprèn 31 volums dels quals només n'hi ha 28 actualment. Els contes procedeixen tan del Japó com de l'Índia i de la Xina.

“Ippen Shônin goroku” (一遍上人語録) : Annals d'Ippen Shônin.
一遍上人語, 1239-1289). Va entrar en religió de petit, als set anys, i va estudiar les principals tendències religioses del Japó. Va viatjar per tot el país predicant.
“Wakanrôeishû” (和漢朗詠集) : Recull de poesia japonesa i xinesa per a cantar. Compilador : Fujiwara no Kinto　(藤原公任, 966-1041)
Consta d'uns 588 fragments de 漢詩 (kanshi ), composició, en japonès, de poesia xinesa, i uns 216 和歌 (waka), poesia japonesa).

“Senzaiwakashû” (千載和歌集) : Antologia dels 1000 anys de la poesia japonesa.

Recull de finals de l´època Heian encarregada per l´emperador Goshirakawa l´any 1183, però hi ha evidència que el recopilador Fujiwara no Shunzei ja l´havia encetada entre el 1171 i 1175. La guerra va endarrerir la seva presentació oficial que va tenir lloc entre 1187 i 1188.
El Kokinshû n´és la font principal. Té 20 llibres i 1278 poemes.


“Genpei Jôsuiki” , també anomenat “ Genpei Seisuiki”,(源平盛衰記), “Relació de les guerres Genpei”.
Actualment entre els medievalistes del Japó s'utilitza la lectura “Jôsuiki” com la generalitzada.
Obra anònima del període tardà de Kamakura (鎌倉,1249-1382) i principis del de Nanboku (南北線, 1336-1392) que narra les lluites entre els Minamoto i els Taira de finals de l'època Heian. Cobreix els anys 1180-1185, i va ser escrita majoritàriament per monjos. És un llibre complementari o alternatiu al Heike Monogatari, tot i que es narren fets que no es troben en l'obra anterior, i sent-ne la figura principal Minamoto Yoritomo (源 頼朝, 1147-1199).

“Shûiwakashû” (拾遺和歌集): Tria de poemes japonesos.
Recull imperial de la meitat de l´època Heian. Encarregada per l´emperador Kazan, però no hi ha dades exactes sobre la seva recopilació. Sembla que Kazan hi va posar molt d´interès però va ser Fujiwara no Kintô qui va aplegar els versos.
Les dates aproximades són : 1005-1011.
El Kokinshû és altre cop present, també els 20 llibres corresponents i té 1351 poemes.

“Ôgishô” (奥義抄( : Profunditats Poètiques.
Obra de Fujiwara no Kiyosuke (藤原清輔, 1104-1177).

o0o