NTCJ 61

俊寛
Shunkan

(“Kikaigashima” (鬼界島) és el títol d'aquesta mateixa obra en el repertori de l'escola Kita).

Autor : Desconegut.

Argument : Obra basada en l'exili de tres dels principals instigadors de la conspiració “Shishigatani" (鹿ケ谷事件) de l'any 1177 contra les mesures dictatorials de Taira no Kiyomori (平 清盛. 1118-1181). Un cop detinguts van ser reclosos a Kikai-ga-shima (鬼界ヶ島), “l'illa del diable”, també anomenada Iôjima ( 硫黄島), “l'illa del sulfur” (degut al color groc del sulfur que envolta les aigües). Era el lloc clàssic de l'exili de l'època. Satsuma Iōjima i Tokara Iōjima eren altres dels seus noms.
Actualment encara es debat la situació exacte de l'illa. Es creu, però, que podria una de les següents :

Iôjima, a Kagosima. L'any 1995 s'hi va erigir una estàtua de bronze de Shunkan.

Kikai, a Kagoshima. Allà es troba una tomba i una estàtua de bronze de Shunkan. Segons un antropòleg que va examinar la tomba sembla que les despulles correspondrien a una persona aristocràtica nascuda fora de l'illa.

Iôjima, a Nagasaki. Hi ha una tomba amb el nom de Shunkan.

Els tres exiliats eren :
Shunkan (俊寛, 1143-1179), el “shite” de l'obra. Va ser un monjo amb molt de poder a la cort imperial.
Fujiwara no Naritsune (藤原成経 , ? -1202)
Taira no Yasuyori (平康頼 , ?-¿)

L'obra s'enceta amb un missatger que per ordre imperial va cap a鬼界ヶ島 amb una carta de perdó per dos dels tres exiliats allà. Els dos amnistiats són Fujiwara no Naritsune i Taira no Yasuyori. Mentre a l'illa els tres companys d'exili es queixen plegats de les seves circumstàncies actuals i rememoren el temps d'antany a la cort amb les seves esplèndides festes i banquets. Fan una petita celebració de la Festivitat del Crisantem (el nou de setembre, segons el calendari de l'època) i fan un paral.lelisme amb la beguda del crisantem que a l'antiga Xina atorgava mil anys de vida i que el poc temps que portaven a l'illa els hi semblava encara més llarg.
Arriba el missatger. Troba els tres companys i els hi lliura la carta del perdó degut a l'amnistia proclamada perquè l'imminent naixement de l'hereu imperial sigui propici. S'apressen a llegir la missiva. Només són dos els perdonats, Shunkan en queda exclòs. Astorat diu al missatger que segurament hi ha una errada a l'escrit però la resposta és negativa, Shunkan restarà a l'illa, només Naritsune i Yasuyori tornaran a la capital. Shunkan queda desolat. No entén que culpables del mateix delicte ell sigui discrimanat. Les seves paraules expressen tot el seu desesper :

夢かさても夢ならば。さめよ／＼と現無き........
Si fos un somni.... és un somni.... desperta, desperta.....

El missatger apressa els dos alliberats perquè pugin a la nau que els ha de portar de retorn. Un cop embarcats Shunkan, desesperat, s'agafa a la corda d'amarratge cridant que hi vol pujar ell també, però el missatger insisteix en les seves ordres i els tripulants tallen la corda i Shunkan resta estirat sobre la sorra de la platja. Mentre la nau salpa li arriben les veus dels seus dos ex-companys d'exili donant-li ànims i encoratjant-lo, que tingui paciència. que faran tot el possible perquè ell també sigui perdonat i pugui tornar a casa com ells. Les veus van desapareixen a mesura que la nau s'allunya fins a perdre's a l'horitzó.


En el llibre 1 del “Heike Monogatari” (平家物語) ja es fa el primer esment de Shunkan. El descriu com un home irascible, impulsiu i orgullós. És el capítol “La batalla d'Ukawa” (鵜川軍).
La seva fi és en capítols posteriors als esmentats dintre de les “referències”, exactament en el llibre 3, capítols “Ari.ô (有王) i “La mort del Mestre dels Monjos” (僧都死去).
Crec que paga la pena fer-ne cinc cèntims més i acabar la història de Shunkan.
Ari.ô era un vailet que Shunkan va recollir a la seva mansió. Amb el temps es va fer monjo i n'estava molt del seu mestre. Quan va assabentar-se del retorn de Naritsune i Yasuyori Ari.ô va voler esbrinar què havia passat. Quan va saber que Shunkan no havia estat perdonat i que continuava a l'illa del seu exili va decidir anar-hi i veure'l. Primer de tot va posar-se en contacte amb la filla de Shunkan que havia fugit i vivia reclosa lluny de la capital per por de les represàlies que en el seu moment van sacsejar l'entorn del seu pare, escorcolls, maltractaments i mort de membres de la casa, la seva mare tement per la vida de la filla la va enviar lluny.
La noia escriu una carta que dona a jove monjo perquè li lliuri al pare. Ari.ô, sense dir res a ningú més per evitar sospites, va anar cap a l'illa. Un cop allà va preguntar on vivia Shunkan però ningú no li'n dona raó, només alguns pescadors comenten que en una banda de l'illa hi vivien tres exiliats i que dos ja van tornar dos anys abans, però del tercer no en saben res. Ari.ô va cap allà i finalment troba Shunkan. Li costa molt reconèixer el seu mestre, de fet és ell qui s'identifica. Consternat pel seu aspecte decrèpit Ari.ô li explica tot plorant les vicissituds que van haver de passar tots ells el dia que el van empresonar i que per aquell motiu ningú de la casa no s'havia posat en contacte amb ell. Li dona la carta de la filla i Shunkan quan acaba de llegir-la comprèn que mentre ell sigui viu ningú de la família podrà portar una vida normal, sempre sota la sospita i el temor, i decideix acabar amb la seva vida. Deixa de menjar i vint-i-tres dies des de l'arribada d'Ari.ô Shunkan mor als seus braços. El fidel monjo incinera el cos i torna amb les despulles a la capital.
Shunkan tenia trenta-set anys.



Referències :

“Heike Monogatari” (平家物語), llibre 2 :

La mort del Gran Conseller (大納言死去)

L'exili del General (座主流).

L'encanteri de Yasuyori (康頼祝言)

llibre 3 : Picament de peus frustrant (足摺)

“Hôbutsushû” (宝物集): Recull de joies.
Narracions curtes en forma de diàleg entre un monjo i un grup de persones. Obra basada en l'ensenyament de la doctrina budista, tot amb un to evidentment didàctic.
L'autor és Taira no Yasuyori (平康頼, dates desconegudes. La seva activitat literaria es va desenvolupar entre el 1190 i 1200). Esmentat al Heike Monogatari.


“Genpei Jôsuiki” , també anomenat “ Genpei Seisuiki”,(源平盛衰記), “Relació de les guerres Genpei”.
Actualment entre els medievalistes del Japó s'utilitza la lectura “Jôsuiki” com la generalitzada.
Obra anònima del període tardà de Kamakura (鎌倉,1249-1382) i principis del de Nanboku (南北線, 1336-1392) que narra les lluites entre els Minamoto i els Taira de finals de l'època Heian. Cobreix els anys 1180-1185, i va ser escrita majoritàriament per monjos. És un llibre complementari o alternatiu al Heike Monogatari, tot i que es narren fets que no es troben en l'obra anterior, i sent-ne la figura principal Minamoto Yoritomo (源 頼朝, 1147-1199).

“Shûiwakashû” (拾遺和歌集): Tria de poemes japonesos.
Recull imperial de la meitat de l´època Heian. Encarregada per l´emperador Kazan, però no hi ha dades exactes sobre la seva recopilació. Sembla que Kazan hi va posar molt d´interès però va ser Fujiwara no Kintô qui va aplegar els versos.
Les dates aproximades són : 1005-1011.
El Kokinshû és altre cop present, també els 20 llibres corresponents i té 1351.

“Soga Monogatari” (曽我物語) : Història del gernans Soga. Obra anònima de venjança. La versió xinesa de finals de l'època de Kamakura (鎌倉時代,1185-1333) té 10 volums, i la japonesa de principis de Muromachi (室町時代,1336-1573 ) en té 12.
“Kokinwakashû” (古今和歌集) : Antologia de poemes japonesos antics i nous.

Editada a principis del segle X. Encarregada per l´emperador Shirakawa i recopilada per Minamoto no Toshiyori (Shunrai).
El seu prefaci és molt famós: la llavor de la poesia japonesa és el cor dels homes. Està considerada el model de la poesia clàssica.
Consta de 1111 poemes (en les edicions més divulgades) i de 20 llibres, cadascun amb un títol basat en els tòpics poètics convencionals (les estacions de l´any, d´amor, separació de les persones estimades, dol, etc.).
Entre altres referències a poemes trobem el no. 511, d'autor desconegut :

涙河何みなかみを尋ねけむ物思ふ時のわが身なりけり

Per què preguntar on rau la font del riu de les llàgrimes? És aquí, en mi mateix, capficat en els meus pensaments.

“Kanginshû” (閑吟集) : Cançons per a les hores de lleure.
Antologia del 1518. Consta de 311 cançons, molt populars, té un cert paral.lelisme amb “Carmina Burana”. Té dos pròlegs : un en japonès i un altre en xinès.
Va tenir molta influència en el Kabuki femení i els cants per a shamisen.
Segons algunes fonts suggereixen que potser és obra de Sôchô (宗長, 1448-1532), però no hi ha prou elements per adjudicar-li l'autoria.


“Ôjôyôshû (往生要集) : Els punts essencials de la salvació”.
Autor: Genshin ((源信 , 942-1017), també conegut com a Eshin Sozu. Va ser un dels erudits més influents de l'escola Tendai (secta budista).
Segons el text, 往生要集 és la clau per evitar els turments de l'infern tot entonant la formula “nembutsu”, i apel.lant al poder salvador de Buda.
“Izen no kuni fudoki” (肥前の国の風土記) : Topografia de la regió d'Izen.
Com el seu nom indica es tracta d'un llibre topogràfic dintre de l'estudi que va encarregar l'emperador Gemmei (元明天皇, 661-721), inspirant-se en fonts xineses.
Només n'han sobreviscut cinc dels quals només n'hi ha fragments, llevat de l'Izumo no kuni no fudoki (出雲の国の風土記) que és sencer.

o0o