落窪物語 -28-
Ochikubo Monogatari
Història d'Ochikubo
(Obra anònima del segle X)
La versió digital d'aquesta obra és diferent de la que he emprat per a la meva traducció. Això no obstant, les diferències no alteren la interpretació del text. No n'he trobat cap altra de disponible.
暮れぬれば、典薬の助、いつしかと心懸想し歩きて、あこきが居たる所に寄りて、いと心づきなげに笑みて、「あこきは、今は翁を思ひたまはむずらむな」と言へば、あこき、いとぬくつけく思ひて、「などか、さあるべき」と言へば、「落窪の君を、おのれに賜へれば、この御方の人にはあらずや」と言ふに、驚きなどひて、ゆゆしく思ふに、涙もつつみあへず出づれど、つれなくもてにして、「男君おはせで、つれづれなりつるに、頼もしの御事や。さても、おとどの許しきこえたまへるか、北の方はまして」と、いとうれしと思へり。あこき、よろづのことよりも、いかさまにせむ、いかでかくとだに告げたてまつらむ、と思ふに、静心なくて、「さて、いつか」と言へば、「今宵ぞかし」と言ふ。「今日は御忌日なるものを。なにか疑ひあらむ」と言へば、「されど、人持たまへるなれば、あやふしとてなむ」と言ひて立ちぬ。
あこき、わびしきこと限りなし。北の方、殿の御台参るほどに、はひ寄りて打ちたたく。「誰そ」と言へば、「かうかうのこと侍るなり。さる用意せさせて。御忌日となむ申しつる。いみじくこそあれ。いかがせさせたまはむ」とも、え言ひやらで立ちぬ。女君、聞くに胸つぶれて、さらにせむ方なし。さきざき思ひつること、物にもあらずおぼえて、わびしきに、避け隠るべき方はなし、いかでただ今死なむ、と思ひ入るに、胸痛ければ、おさへて、うつぶし臥して、泣くこといみじ。燈などともしてければ、おとどは夕まどひしたまひて臥したまひぬ。北の方は、かの典薬の助のことにより、起きまして、部屋の戸引きあけて見たまふに、うつぶし臥して、いみじく泣く。「いといたく病む。などかくは宣ふにか」と言へば、「胸の痛くはべれば」と息のしたに言ふ、「あないとほし。物の罪かとも。典薬のぬし、医師なり。かいさぐらせたまへ」と言ふに、たぐひなく憎し。「何か。風にこそ侍らめ。医師いるべき心ちしはべらず」と言へば、「さりとも、胸はいと恐ろしきものを」と言ふほどに、典薬さわたれば、「うち、いませ」と呼びたまへば、ふと寄りたる。「ここに胸病みたまふめり。物の罪かと。かいさぐり参らせたまへ」とて、やがてあけて立ちぬれば、「医師なり。御病も、ふとやめたてまつりて。今宵よりは一向にあひ頼みたまへ」とて、胸かいさぐりて、手触るれば、女、おどろおどろしう泣きまどへど、言ひ制すべき人もなし。こしらへかねて、せめてわびしきままに、思ひて、泣く泣く、「いと頼もしきことなれど、ただ今、さらに物なむおぼえぬ」といらふれば、「さや。などてか思すらむ。今は御代りに翁こそ病まめ」とて、抱へてをり。北の方は、典薬ありと思ひ頼みて、例のやうに鎖などもさし固めで寝にけり。
あこき、典薬の入りぬらむと、まどひ来て見るに、遣戸、細めにあきたり。胸つぶるるものから、うれしくて、引きあけて入りたれば、典薬かがまりをり。入りにけりと、心ちもなくて、「今日は御忌日と申しつるものを、心憂くも入りたまひにけるかな」と言へば、「何か。近々しくあらばこそあらめ。御胸まじなへと、上のあづけたてまつりたまうつるなり」とて、まだ装束も解かでをり。君は、いといたう悩みたまふに添へて、泣きたまふこと限りなし。あこき、とりわきて、などしも物をかくいみじく思して、かかるぞ、いかにるべきにか、と思ひて、心ぼそく悲し。「御焼石あてさせたまはんや」と聞ゆれば、「よかなり」と宣へば、あこき、典薬に、「ぬしこそ今は頼みきこえめ。御焼石求めて奉りたまへ。皆人も寝静まりて、あこきが言はむに、よも取たせじ。これにてこそ、志、ありなし、見えはじめたまはめ」と言へば、典薬うち笑ひ、「さななり。残りの齢少なくとも、一筋に頼みたまはば、仕うまつらむ。岩山をもと思へば、まして焼石は、いとやすし。思ひにさし焼きてむ」と言へば、「同じくは疾く」、責められてぞ、いににける。さは、入りたちたるやうなれど、いとやすし、志、情を見えむ、とて、石求むとて立ちぬ。
Quan es féu fosc el Tenyaku no Suke era tot nerviós pensant que aviat hauria Ochikubo. Anà a la cambra d'Akogi i li digué amb un somriure desagradós :
- Des d'avui, Akogi, pensaràs en mi amb més deferència.
Akogi preguntà trobant-lo repulsiu :
- Per què hauria d'ésser així?
- Com la damisel·la Ochikubo m'ha estat donada, ara seràs a mon servei, no?
Espantada, ho trobà tan esgarrifós que no pogué contenir les llàgrimes, mes fent com si no passés res digué :
- En sóc molt contenta. Així doncs, teniu el vistiplau del senyor o de la senyora?
- El senyor Chûnagon ha estat molt gentil i la Kita no Kata encara més – contestà cofoi.
Akogi pensà que tot allò ho hauria de saber la damisel·la, mes, com s'ho faria per a dir-li-ho? Era trasbalsada.
. I quan serà açò?
- Aquest mateix vespre.
- Avui és un jorn malastruc. No en tingueu cap dubte.
- Açò no obstant, ella ja té un amant, doncs, és perillós, m'haig d'apressar.
I se n'anà. Akogi era desolada.
Mentre la Kita no Kata servia el sopar al conseller, Akogi s'apropà a la cambra on era Ochikubo i trucà a la porta.
. Qui hi ha?
Akogi li ho explicà tot.
- Heu de fer alguna cosa. Li he dit que avui és un jorn malastruc. És terrible! Com ens ho farem?
Marxà sens acabà de parlar.
Ochikubo era escruixida, incapaç de pensar. Tot allò que li havia succeït fins a llavors no era res comparat amb açò. Abatuda, no podia ni fugir, només podia desitjar morir. Sentí una fiblada al pit, se'l premé, i estirada de bocaterrosa plorà amb desfici.
S'encengueren les llums de la casa. El Chûnagon era ja allitat. La Kita no Kata es llevà per l'afer amb el Tenyaku no Suke. Obrí la porta de la cambra i veié Ochikubo estirada al terra plorant.
- Què et fa mal? Per què plores?
- Em fa molt mal el pit – digué amb un fil de veu.
- Ah, quin greu! Serà que no has paït bé. El Tenyaku és metge, que et miri.
Sa malesa era infinita.
- Què? Només és un refredat. No em cal cap metge.
- Emperò, açò del pit és molt seriós.
Tot just quan deia açò el Tenyaku arribà. La Kita no Kata el féu passar, i ell s'hi acostà prest.
- Li fa mal ací, al pit. Potser no ha paït bé. Examineu-la i doneu-li alguna medecina.
La deixà a mans del Tenyaku i sortí.
- Sóc metge. Us guariré abans de gaire. Aquest nit compteu amb mi per a tot el que us calgui.
I li posà les mans al pit per a examinar-la. Ella esclatà en plors molt espantada, mes ningú no el podia aturar. Allò era molt vexant per a ella i afligida només podia plorar i plorar.
- Us sóc molt agraïda, mes ara ja em trobo millor.
- Ah, sí? Com és açò? Si pogués, aquest vell voldria ésser ell el malalt i no vós.
I l'abraçà.
La Kita no Kata refiada que Ochikubo era amb el Tenyaku no tancà la porta com sempre amb el cadenat i anà a dormir.
Akogi anà a la cambra per a saber si el Tenyaku hi era. S'apropà a la porta i veié que era mig oberta. Inquieta i contenta alhora acabà d'obrir i entrà. El Tenyaku era inclinat sobre Ochikubo.
- Us havia dit que avui era un jorn malastruc – digué enfurismada – i, impudent, sou entrat.
- Què? Si hi fos a frec llavors estaria malament. Li examino el pit, i l'han deixada a ma custòdia.
De fet, encara no s'havia descordat la roba. Ochikubo tota desficiosa no parava de plorar. Akogi pensà dolençosa en perquè després de patir tant li havia de passar aital infortuni.
- Què us sembla si hi posem pedres calentes? - preguntà a Ochikubo.
- Bé, d'acord.
Akogi digué al Tenyaku :
- Ara depenem de vós. Aniríeu a cercar les pedres calentes? Hom estarà ben adormit i si ho demanés jo no me les donarien. Així demostrareu vos sentiments vers la damisel·la.
El Tenyaku somrigué.
- Està bé. A aquest vell li resten pocs anys de vida, mes si ella em fes confiança jo la serviria fervorós. Com si m'ho demanés jo li portaria una muntanya, doncs unes pedres calentes és molt més fàcil, mon amor les escalfarà.
- Com sigui, mes feu-ho de pressa. - l'apressà Akogi.
Fer allò per a ella era molt senzill i així ella s'adonaria de la intensitat de son amor. S'alçà i anà a demanar les pedres.
o0o
