おらが春 -09-
LA MEVA PRIMAVERA
小林 一茶
Kobayashi Issa (1763-1828)
こぞの夏、竹植る日のころ、うき節茂きうき世に生れたる娘、おろかにしてものにさと かれどて名をさとゝよぶ。ことし誕生日祝ふころほひより、てうち ／＼あはゝ、天窓てん／＼、かぶり／＼ふりながら、おなじ子どもの風車といふものをもてるをしきりにほしがりてむづかれば、とみにとらせけるを、やがてむ しや／＼しやぶつて捨て、露程の執念なく、直に外の物に心うつりて、そこらにある茶碗を打破りつゝ、それもたゞちに倦て、障子のうす紙をめり／＼むしる に、よくした／＼とほむれば、誠と思ひきやら／＼と笑ひて、ひたむしりにむしりぬ。心のうち一點の塵もなく、名月のきら／＼しく清く見ゆれば、迹なき俳優 見るやうに、なか／＼心の皺を伸しぬ。又人の來りてわん／＼はどこにといへば、犬に指し、かあ／＼はと問へば、鳥にゆびさすさま、口もとより爪先まで、愛 敬こぼれてあひらしく、いはゞ春の初草に胡蝶の戲るゝよりもやさしくなん覺え侍る。このおさな佛の守し給ひけん、 夜の夕暮に持佛堂に蝋燭てらして、 打 ならせば、どこに居てもいそがはしく這ひよりて、さわらびのちいさき手を合せて、なんむ／＼と唱ふ聲、しほらしくゆかしくなつかしく殊勝なり、それにつけ てもおのれかしらにはいくらの霜をいたゞき、額にはしば／＼波の寄せ來る齡にて、彌陀たのむすべもしらで、うか／＼月日を費すこそ、二ツ子の手前もはづか しけれと思ふも、其坐を退けばはや地獄の種を蒔て、膝にむらがる蠅をにくみ、膳を巡る蚊をそしりつゝ、剩へ佛のいましめし酒を呑む。折から門に月さしてい と凉しく、外にわらはべの踊の聲のすれば、たゞちに小椀投げ捨て、片いざりにいざり出て、聲を上げ手眞似してうれしげなるを見るにつけつゝ、いつしかかれ をも振分髪のたけになしておどらせて見たらんには、廿五菩薩の管絃よりもはるかまさりて興あるわざならんと、我身につもる老を忘れてうさをなんはらしけ る。かく日すがら、をしかの角のつかの間も、手足をうごかさずといふことなくて、遊びつかれる物から、朝は日のたけるまで眠る、其内ばかり母は正月と思 ひ、飯焚、そこら掃きかたづけて、團扇ひら／＼汗をさまして、閨に泣聲のするを目の覺る相圖とさだめ、手かしこく抱き起して、うらの畠に尿やりて、乳房あ てがへば、すは／＼吸ひながら、むな板のあたりをうちたゝきて、にこ／＼笑ひ顏をつくるに、母は長々胎内のくるしびも、日々襁褓の穢らしきもほと／＼忘れ て、衣のうらの玉を得たるやうになでさすりて、一入よろこぶありさまなりけらし。入よろこぶありさまなりけらし。
蚤の跡かぞへながらに添乳かな 一茶
L'estiu passat (66), quan es planten els bambús, una filla nasqué en aquest món efímer on hi ha tanta tristor com nusos té una canya. Nascuda en la insensatesa l'anomenàrem “Sato” (67) perquè esdevingués intel·ligent.
Enguany, quan fou son aniversari, picà de mans tota contenta i bellugant el cap demanà enterca i frisosa d'haver un molinet de vent com els altres nens. Li'n donarem un ràpidament. De seguida se’l posà a la boca, l'esparracà i el llençà. Era tan poc constant com la rosada. Tot seguit son cor la portà d'una cosa a una altra . Trencà una tassa de te que hi havia per allà i també d'això se'n cansà al moment. Arrencà amb espetec el paper de la porta corredissa i pensà de cor que nosaltres li riuríem les gràcies, esclafí de riure i continuà estripant amb afany. Ni un gra de polsim era en son cor pur i brillant com lluna plena. Era com si veiés un actor incomparable i els plecs de mon cor s'allisaren.
Quan venia algú i li preguntava com era el bub-bub ella assenyalava el gos, i si se li demanava per qui feia grall-grall ella assenyalava el corb. De cap fins a la punta de les ungles vessava encant i xamor. Es podria dir que era més graciosa que una papallona enjogassada amb les primeres flors de primavera. Era com si el Buda es dignés protegir aquest infant car la vetlla de la cerimònia en record dels difunts, quan havia encens les espelmes de l'altar i havia fet sonar la campaneta, d'on fora ella s'hi atansà gatejant tota atrafegada i ajuntant ses manetes com uns brots de fenc entonà una pregària. Era dolça , encantadora, encisadora, adorable, i jo, amb el cap colrat de tantes glaçades i el front plegat per les ones dels anys, sens saber ja implorar a Amida Buda, que passo les llunes i els sols desmenjat, em sentí avergonyit davant de ma filleta de dos anys. Quan deixo el seient on faig les pregàries faig sembrada de llavors a l'infern. Detesto les mosques que se m'apleguen als genolls, maleeixo els mosquits que envolten la taula i, a més, bec el sake prohibit per Buda.
En aquell moment aparegué la lluna a la porta, feia molt de fred. Afora es sentien veus d'infants que ballaven. Llavors mateix la nena llançà son petit bol, anà a rossegons i es posà a cridar imitant els moviments dels nens. Mentre me la mirava embadalit me la imaginava amb el pentinat amb ratlla al mig i ballant. Era molt més plaent que la música dels vint-i-cinc bodhisattves, i en feia oblidar els anys amuntegats de ma vellesa i esvaïa ma tristor. Així només per un instant curt com les banques del cervatell ella deixava de moure cames i peus, i lassa de jugar dormia fins al pic del migdia. En aquells moments, la mare, com si fos la festa de cap d'any, cuinava, endreçava, escombrava i es llevava la suor amb el ventall. Quan la sentia plorar a la cambra era senyal de què s'havia despertat. La prenia destrament en braços, la portava al cap del darrera per a fer pipí i li donava el pit. Mentre xuclava remugant donava copets a la mamella amb la cara il·luminada amb un somriure i llavors la mare oblidava completament el llarg i dolorós embaràs i els bolquers bruts de cada dia. L'acaronava com si hagués trobat una joia en son vestit (68). Sa benaurança era infinita.
I mentre compta
picades de les puces
li dona el pit.
- - - - - -
66 – El dia quatre de la cinquena lluna, primer any de l'era Bunsei (文政) : 1818.
67 - Sato : “il.luminada”, del verb “satoru” (悟る) : entendre, percebre, adonar-se, despertar, etc.
68 – Referència al Myōhō Renge Kyō (妙法蓮華経) : Sutra del Lotus de la llei suprema. Vegeu la nota no. 13
o0o
