落窪物語 -45-
Ochikubo Monogatari

– Història d'Ochikubo
– (Obra anònima del segle X)

La versió digital d'aquesta obra és diferent de la que he emprat per a la meva traducció. Això no obstant, les diferències no alteren la interpretació del text. No n'he trobat cap altra de disponible.

　「いと無徳なるわざかな」、「今はいかがいらふべき」など、さだむるに、この典薬の助といふ疾れ者翁ありければ、「いかでか、心に任せては、引きやらせむ」と言ひて、歩み出でて、「今日のことは、もはら情なくはせらるまじ。打杭打ちたる方に立てたらばこそ、さもしたまはめ。向ひに立てたる車を、かくするは、なぞ。後のこと思ひてせよ。またせむ」と、疾れ者言へば、衛門の尉、典薬と見て、年ごろ、くやつに会はむと思ふに、うれし、と思ふ。君もまた典薬と見たまひて、「惟成、それは、いかに言はするぞ」と宣へば、心得て、はやる雑色どもに目をくはすれば、走り寄るに、「『後のことを思ひてせよ』と翁の言ふに、殿をば、いかにしたてまつらむぞ」とて、長扇をさしやりて、冠を、はたと打ち落しつ。髻は塵ばかりにて、額ははげ入りて、つやつやと見ゆれば、物見る人にやすりて笑はる。翁、袖をかづきて、惑ひ入るに、さと寄りて、一足づつ蹴る。「後のこといかでぞある、いかでぞある」と、心の限りはしつ。「翁の知りぬべかなり。言へ」と責むれば、息音もせず。君「まなまな」とそら制止をかたまふ。いといみきげに踏み伏せて、車にかけて引きやるに、をのこども見懲りて、おぢわななきて、え車に付かず。よそ人のやうに、さすがに添ひて、ほかの小路に引きも来て、道なかにうち捨てて往ぬる時にぞ、からうじて、をのこども寄り来て、轅もたげたるけしき、いと悪しげなり。
　北の方よりはじめて、乗りたる人、「物も見じ。帰りなむ」牛かけて、はやめ追ひ惑ひ帰れば、いさかひしけるほどに、一の車のとこしばりを、ふつふつと切りてければ、大路なかに、はくと引き落しつ。下臈の、物見むと、わななき騒ぎ笑ふこと限りなし。車のをのこども、足をそらにて惑ひ倒れて、えふともかかげず。「出でたまふまじきにやありけむ。かくいみじき恥の限りを見ること」と、爪弾きをしつつ惑ふ。乗りたる人の心ち、ただ思ひやるべし。皆泣きにけり。中にも、北の方、むすめどもは口の方に乗せて、われは後の方に乗りたりければ、こよなき横がみより引き落しけるに、轅ばかり出でたりける。からうじて、はひ乗りにけれど、かひなつきそこなひて、「おいおい」と泣きたまふ。「いかなる物の報いに、かかる目見るらむ」と、惑ひたまへば、御むすめども、「あなかま、あなかま」と宣ふ。
　からうじて、御前の人々、尋ね来て見るに、かかれば、いみじと思ひて、「どうかき据ゑよ」とおこなひ出でたるに、皆人々、「いと無徳にある御車のぬし達かな」と笑ふ。いと恥づかしうて、さはやかにも言はぬに、面を見かはして立てり。からうじて、かい据ゑてやるに、北の方「あらあら」と、惑ひたまへば、練りつつやる。
　からうじて、殿におはしたり。御車寄せたれば、北の方、人にかかりて、ただ時のまに泣き腫れて、おりたまふを、「なぞ、なぞ」と驚きたまへば、かうかう、しかありつるよしを語り申す。中納言いみじと思したること限りなし。「いみじき恥なり。われ、法師になりなむ」と宣へども、かつは、いといとほしうて、えなりたまはず。
　世の中に、このことを言ひ笑ひののしれば、右のおとど聞きたまひて、「まことにや、しかじかはせし、女車を情なくしたりと言ふなる。そのうちに、かの二条の者と聞きしは、いかに思ひてせしぞ」と宣へば、衛門の督「情なしと人の言ふばかりのこともはべらず。打杭打ち立てはべりし所に、車立てはべりし。をのこども、『所こそ多かれ、ここにしも』と言ひはべりしを、やがてただ言ひに言ひあがりて、車のとこしばりをなむ、切りてはべりける。さて人打ちけるは、それはなめげに言ひたりしを憎さに、冠をなむ打ち落して、をのこども引きふれはべりし。おのづから少将、兵衛の佐も見はべりき。いと人ものしといふばかりのことも、しはべらざりき」と宣へば、「人のそしりな負ひたまひそ。さ思ふやうあり」と宣ふ。
　女君は、いとほしがり嘆きたまへば、衛門「さはれ、いたくな思しそ。あいなし。おとどのおはせばこそあらめ。典薬が打たれしは、かのしるしや」と言へば、女君いとむつかりける。「わが人にはあらで、君の人になりぬ。それこそ、かく物は執念く思ひ言へ」と宣へば、「さらば、衛門、わが君には仕うまつらむ。衛門が思ひし限りのことをせさせたまへば、げに、御前よりも、宝の君となむ思ひたてまつる」と言ふ。あの北の方は、いみじう病みふしけり。御子ども集まりて、願立てなどして、やむたてまつりてけり。


– Açò és una indignitat! Què farem ara?

Amb ells hi havia el vell estúpid del Tenyaku no Suke, l'oncle de la Kita no Kata, que baixà i digué apropant-s'hi :

– Per què enretireu nos carruatges a vostra conveniència? Per què aquesta manca de sentiments? Us en recordareu d'açò. Ja ens hi tornarem.

L'Emon no Jô fou molt content de veure el Tenyaku no Suke, feia temps que se'l volia trobar. L'Emon no Kami també el reconegué i cridà :

– Korenari, permetrem que ens parli d'aquesta faisó?

L'Emon no Jô capí allò que volia dir i picà l'ullet als homes que s'aproparen corrents al Tenyaku no Suke.

– Heu dit que el nostre senyor se'n recordarà del que ha passat, què li voleu fer?

Digué un d'ells i li'n donà un cop de ventall que li féu caure el barret. Al veure ses pocs cabells i son front ample i lluent tothom esclafí de riure. El vell es cobrí el cap amb una màniga i quan tot atribolat feia per tornar enrere els homes se li abraonaren i li propinaren una puntada de peu.

– Què fareu quan us recordeu d'açò?

I l'esbatussaren a cor què vols.

– Què, ja sabeu què fareu?

I s'hi rabejaren fins que ni se li sentia l'alè.

– Ja n'hi ha prou - digué l'Emon no Kami com si volgués aturar-los.

Després de la batussa l'arrossegaren fins al carruatge. Els homes del Chûnagon eren espaordits i ni s'acostaren al carruatge, restaren allà com uns badocs. Només quan el carruatge fou enretirat a un camí estret pels homes de l'Emon no Kami i el deixaren allà al mig s'hi aproparen i alçaren el carruatge, un espectacle lamentable.

La Kita no Kata decidí de tornar-se'n sens veure la processó. S'acuitaren a junyir els bous per a la tornada ben atribolats. Amb la brega petà una de les sogues del carruatge, saltaren les rodes i es desplomà de cop al mig del camí ral. Tothom que era allà i que ho havia vist tot no parà de riure. La gent del carruatge era per terra amb les cames enlaire i no podien aixecar-lo.

– Quin jorn més malaurat, no hauríem d'haver sortit. Quina vergonya més gran! - digué un d'ells malcontent i desesmat.

Es pot imaginar com es sentia la gent de dintre del carruatge, tothom plorava. La Kita no Kata era a la part posterior mentre ses filles eren al davant, així que quan el carruatge es desplomà pitjor fou sa caiguda. Amb prou feines pogué anar a rossegons per tornar a pujar mentre sanglotava de dolor per un cop al colze.

– Què hem fet per a aquest càstig? - exclamà trasbalsada.
– No diguis res, no diguis res! - feren les filles.

Quan els homes que les precedien arribaren i ho veieren foren aclaparats i començaren a redreçar el carruatge. La gent del voltant exclamà tot rient :

– És ben desgraciada la gent d'aquest carruatge!

Eren tan avergonyides que no gosaren sortir ni dir res, només es miraven entre elles. Tan punt fou tot enllestit un crit espaordit de la Kita no Kata, tement una altra caiguda, els féu anar a poc a poc.

Una vegada arribats la Kita no Kata baixà recolzada en un servent. Quan el Chûnagon la veié tota plorosa i ja de tornada li preguntà astorat què havia passat. Després d'explicar-li-ho tot es sentí molt dissortat.

– Açò és tan humiliant que em faré monjo.

Emperò, ell se les estimava molt i no ho faria.

Quan açò s'escampà foren la riota de tothom. El ministre de la Dreta ho sentí.

– És açò cert? És obra teva. Diuen què has tractat aquestes dones sens cap consideració. Què pensarà la dama del Nijô que era present?
No he fet res que sigui dit desconsiderat. Emplaçaren llurs carruatges al lloc que s'havia marcat amb unes estaques. Mes servents els digueren què hi havia més espai i que s'enretiressin una mica. HI hagué una discussió i amb l'enrenou es trencà la soga d'un carruatge. Una d'aquelles persones s'adreçà a nosaltres de manera molt grollera i un de mes homes, molt ofès, li féu caure el barret d'un cop, i els altres l'han fet anar per terra. Mes germans, el Shôshô i el Hyôe no Suke, ho han vist tot. Ningú no pot dir que he fet res improcedent