– 落窪物語 -62-
Ochikubo Monogatari

– Història d'Ochikubo
– (Obra anònima del segle X)

La versió digital d'aquesta obra és diferent de la que he emprat per a la meva traducció. Això no obstant, les diferències no alteren la interpretació del text. No n'he trobat cap altra de disponible.





　頼もしげなくなり果てたまひて、生ける時、処分してむ、子どもの心見るに、はらから思ひせず、女たちのなかにも疎々しくあめれば、論なう怨みごとども出で来なむとて、越前の守を御前に呼び据ゑて、所々の荘の券、帯など取り出でて、選らせたまふに、少しよろしきは、ただ大将殿の北の方にのみ奉りたまひて、「異子ども、これをうらやましとだに思ふべからず。同じやうに力入り、親に孝したるだに、少し人々しきになむ、よろしき物取らする。いはむや、ここらの年ごろ顧みるを、恩にやと思へ」と、いとさかしう宣ふを、君達は、ことわりと思したり。「この家も古りてこそあめれど、広うよろしき所なり」とて、大将殿の北の方に奉りたまへば、北の方、聞きて泣きぬ。「宣ふことどもは、さも宣ひぬべけれど、またいかがうらやみ聞えざらむ。年ごろ、若うより、あひ添ひたてまつりて、六七十になるまで見たてまつり頼みたてまつりつること、またなかりつる。子ども七人持たり。など、この家を、おのれに賜はらざらむ。子どもをこそ、『われに孝することなけりき』とて思し捨てめ、世の人の親は、もはら、さいはひなきをなむ、なからむ時いかにせむとは思ひなる。大将殿におきたてまつりては、この家は得たまはずとも、いとよくありなむ。男君もいと頼もしう、みつばよつばも設けたまひてむ。三条も、さばかり玉のやうに造りて奉りたり。いとよし、をのこにおきては。夫ある子どもは、はかばかしき家持たるも、なかめる。よし、それは、いひもていけば、とてもかくてもありなむ。おのが身、この二人の子どもは、『ここ立ちね』と懲ぜられむをりは、いづこにかあらむとするぞ。大路に立てとや。いと道理なく物な宣ひそ」と言ひ続けて泣けば、おとど「子どもも、思ひ捨つるにはあらねど、うるはしくこそは、せめてなくとも、よに大路にも立ちたまはじ。年ごろの位には子どもを見たまへたりとも、仕うまつりてむ。越前の守、わが代り取り添へて仕うまつれ。三条の家かは。本性、かの御領なり。大将殿もみたまふに、少しはかばかしき物、い奉らで死なば、いふかひなき者と思すべし。天下に宣ふとの領らぬ。ここは、い奉らじ。今日、明日とも知らぬ身を、な恨みたまひそ。物な言はせたまひそ。いと苦し」と宣へば、北の方、またうち出づれど、子ども集まりて、制して、また言いはせず。
　大将殿の北の方、聞きたまひて、いとあはれに思して、「北の方の聞えたまふこと、いとことわりなり。ここには、ただ何もかも、な賜びそ。君達にあまねく奉らせたまへ。まして、ここに誰も誰も住みつきたまへるに、思はぬ方に侍らむ、いと見苦し。なほ、はや奉らせたまへ」と責め申したまへば、おとど「おのれは、え取らすまじ。おのれ死にはべらむ時、ともかくも心としたまへ」とて、さらに聞きたまはず。よき帯など、たまさかにありけるなども皆大将殿に奉りたまふ。越前の守など、げに少し物しと思へれど、親の御けしき得たまふ人の御ありさま、言ふべきにあらぬば、うちも出でず。あるべきことども、いとよくしたためて、大将殿の北の方、よろづにうれしく、御徳により面目ある目を見はべりつるを、返す返す申したまひて、「はかばかしからぬ女子どもの、いとあまた侍りつる、よくよく顧みたまへ」と申したまふ。「承りぬ。身の堪へむ限りは、いかで仕うまつらざらむ」と宣へば、「いとうれしきこと」と宣ふ。「むすめども、この御言に従へ。君を思ひたてまつれ」など、さかしく宣ふままに、いと弱くなりたまへば、誰も誰もいみじく思し嘆く。
　つひに、七日に消え入りたまひぬ。十一月のことなりけり。いと惜しむ時にあらず、ことわりとは思しながら、御子ども、女、男、集まりて惜しみ泣きたまふさま、いとあはれなり。


El Dainagon es sentia ja a la fi i digué :

– Mentre encara sóc en vida disposaré de mon patrimoni. Miro el cor de mes fills i no fan com germans. Les noies no són afectuoses entre elles i hi haurà greuges.

Demanà que es presentés l'Echizen no Kami i repartí les escriptures de ses propietats i els “obis”. Els millors bens foren per a la Kita no Kata del Taishô.

– No tingueu enveja vosaltres. Tots us heu esforçat per igual en vostre amor filial, és just doncs que qui més s'hi ha esforçat rebí més. Durant tots aquests anys sempre he tingut cura de vosaltres.

I ses fills ho trobaren molt assenyat.

– Aquesta casa és vella mes és espaiosa i magnífica.

I la donà a la Kita no Kata del Taishô. Quan sa muller, la Kita no Katam ho sentí esclatà en plors.

– Està bé açò que dieu, mes com podeu pensar que no en senti enveja? Tots aquests anys, des ben jove, que sóc amb vós. I fins ara, als seixanta i setanta anys, he tingut cura de vós, al vostre servei. Tenim set fills, per què no em deixeu aquesta casa? Segurament la raó és que no us han demostrat amb prou cura llur amor filial. Un altre pare vetllaria i s'amoïnaria per allò que podria passar a llurs fills més malaurats després de sa mort. Al Taishô no li cal aquesta casa, és prou puixant com per a haver tres o quatre cases com aquesta. La residència de Sanjô li van deixar refeta com una joia. Els nois estan molt bé, com les noies casades, tot i que no tenen casa fixa, estant bé ja n'hauran segurament. Emperò, jo i les altres dues filles on anirem a viure si som obligades a deixar aquesta casa? Vagarejarem pels camins? No feu aital desraó, us ho prego.

– No deixo les filles abandonades sinó ben agençades. Tot i no viure ací no vagarejareu pels camins. Per la cura que heu tingut per als fills ells vetllaran per vós. L'Echizen no Kami en tindrà esguard com hauria fet jo mateix. La residència de Sanjô és meva per cas? No, no em pertany. Què en pensarà el Taishô si moro sens deixar-li res de consideració? És decidit, no us deixo aquesta casa. Puc morir en qualsevol moment, no m'ho retragueu. No em feu parlar més, em trobo molt malament.

La Kita no Kata volia dir alguna cosa més emperò els fills reunits no li deixaren.

La Kita no Kata del Taishô ho sentí i se'n planyé.

– Açò que diu la Kita no Kata és raonable. Doneu res, que tot sigui per a ells. Sempre han viscut ací i seria humiliant per a ells anar a un lloc desconegut. Doneu-lis ara mateix aquesta casa.

Digué acuitant-lo.

– No ho faré pas. Una vegada mort fes allò que et plagui.

I no volgué sentir-ne a parlar més.

El Dainagon donà al Taishô els “obis” més valuosos i l'Echizen no Kami fou una mica malcontent, emperò, no digué res contrari als desitjos de son pare.

Després d'haver arranjat el repartiment del patrimoni el Dainagon expressà son agraïment a la Kita no Kata del Taishô.

– Mercès a vostra benvolença he estat honorat – repetia – Totes mes filles són pobres d'esperit, un prego de vetllar per elles.
– Ho faré – contestà Ochikubo – faré tot allò a mon abast per a ajudar-les.
– Em fas molt feliç, i vosaltres, filles, ateniu-vos a allò que us digui ella, i tingueu-li esguard.

Amb aquests mots assenyats el Dainagon s'afeblí molt i hom fou molt afligit.
Finalment, el setè jorn de l'onzena lluna traspassà. Sa mort no comportà un gran trasbals car era ja natural.

o0o