徒然草 - 143 - - - Tsurezuregusa - - - Yoshida Kenkô (吉田 兼好, 1284-1350). - - - ESBOSSOS EN HORES DESVAGADES - - - La versió digital d'aquesta obra és diferent de la que he emprat per a la meva traducció. Això no obstant, les diferències no alteren la interpretació del text. - - - -143- - - -

人の終焉〔臨終、死際〕の有樣のいみじかりし事など、人の語るを聞くに、たゞ、「靜かにして亂れず。」といはば心にくかるべきを、愚かなる人は、怪しく異なる相〔かたち、現象〕を語りつけ、いひし言（ことば）も擧止（ふるまひ）も、おのれが好む方に譽めなすこそ、その人の日ごろの本意にもあらずやと覺ゆれ。この大事は、權化〔權現と同じく、かりに神佛が此の世に人と化して衆生濟度をする、その化した者〕の人も定むべからず、博學の士もはかるべからず、おのれ違ふ所なくば〔自分の心術が正しくて道にはづれた所なくば〕、人の見聞くにはよるべからず。- - - Quan sento a gent que diu els darrers moments de la vida d’un home són esplèndids trobaria molt bé que només es digués que morí en pau i assossec. Els folls hi afegeixen portents i coses insòlites, lloant mots i fets que és a ells que són plaents i no tenen res a veure amb la vida real d’aquella persona. Aquest gran esdeveniment no es pot definir ni amb una reencarnació ni amb les conjectures dels lletrats. Mentre no vagi per viaranys errats no compta pas allò que la gent ha vist o ha sentit dir. - - - o0o

徒然草 - 142 - - - Tsurezuregusa - - - Yoshida Kenkô (吉田 兼好, 1284-1350). - - - ESBOSSOS EN HORES DESVAGADES - - - La versió digital d'aquesta obra és diferent de la que he emprat per a la meva traducció. Això no obstant, les diferències no alteren la interpretació del text. - - - -142- - - -

心なしと見ゆる者も、よき一言はいふ者なり。ある荒夷〔東國邊の荒い田舍武士〕の恐ろしげなるが、傍（かたへ）〔傍の者〕にあひて、「御子はおはすや。」と問ひしに、「一人も持ち侍らず。」と答へしかば、「さては物のあはれ〔人情の機微〕は知り給はじ。情なき御心にぞものし〔こゝでは唯ありませうの意〕給ふらむと、いと恐ろし。子故にこそ、萬の哀れは思ひ知らるれ。」といひたりし、さもありぬべき事なり。恩愛（おんあい）の道ならでは、かゝるものの心に慈悲ありなむや。孝養（けうやう）の心なき者も、子持ちてこそ親の志は思ひ知るなれ。世をすてたる人のよろづにするすみ〔匹如身、人の一物をも手に持たぬを云ふ〕なるが、なべてほだし多かる人の、よろづに諂ひ、望み深きを見て、無下に思ひくたすは、僻事なり。その人の心になりて思へば、まことにかなしからむ〔いとほしい、最愛の〕親のため妻子（つまこ）のためには、恥をも忘れ、盜みをもしつべき事なり。されば盜人を縛（いまし）め、僻事をのみ罪せむよりは、世の人の飢ゑず寒からぬやうに、世をば行はまほしきなり。人恆の産なき時は恆の心なし〔孟子に「無2恆産1而有2恆心1者惟士爲レ能、若レ民則無2恆産1因無2恆心1」とある。恆産は日常の生業、生活す可き職業〕。人窮りて盜みす。世治らずして凍餒（とうだい）〔こゞえる事と饑うる事と〕の苦しみあらば、科（とが）のもの絶ゆべからず。人を苦しめ、法を犯さしめて、それを罪なはむこと、不便のわざなり。さていかゞして人を惠むべきとならば、上の奢り費すところを止め、民を撫で、農を勸めば、下に利あらむこと疑ひあるべからず。衣食世の常なる上に、ひがごとせむ人をぞ、まことの盜人とはいふべき。- - - Àdhuc una persona amb poca sensibilitat pot arribar a dir una paraula assenyada. Un feréstec soldat preguntà a un company : - Tens fills? - No, no en tinc – contestà el company. - Llavors no coneixes el veritable sentiment. És molt lamentable que no hagi caliu en ton cor. Són, ells, els fills, qui ens fan conèixer la intensitat de nos sentiments. I així és de debò. És que hi ha tendresa al cor sens l’amor entre pares i fills? Àdhuc aquell que no sent afecte pels pares sí que n’haurà vers son fill si en té. És errat aquell que abandona el món i és sens lligams, menystenir els altres plens d’impediments, d’afalacs i cobejança. Si es posés en el cor d’aquells que menysté s’adonaria que per ses pares, son esposa i fills, a qui estima, oblidaria la vergonya i àdhuc per ells robaria. Més que capturar els lladres i punir les malvestats millor seria governar el món perquè ningú no patís gana ni fred. Quan l’home no té feina estable son cor no és estable (251). L’home si no té alternativa robarà (252). Si en un món sens govern la gent pateix en penúria els delictes no s’acabaran (253). És lamentable fer patir la gent, fer-los infringir la llei i punir-los per açò. Aleshores, com podríem afavorir la gent? Si els rics renunciessin a llurs luxes, tinguessin cura de la gent i fomentessin l’agricultura, aquells dessota se’n beneficiarien sens cap mena de dubte. El veritable lladre és aquell que delinqueix tot i haver el vestir i el menjar que li cal. - - - - - - - - 251 – (250 – 15) Referència a l’obra de Mengzi/Menci (孟子, 371-289 a.e.c. ). - - - 252 – (250 – 16) Referència a les Analectes (論語 – en xinès Lu Yu i Rongo en japonès) de Kongzi/Confuci (孔夫子, 551 – 479 a.e.c.). - - - 253 – (250 – 17) Referència a l’obra de Mengzi/Menci (孟子, 371-289 a.e.c. ). - - - o0o

徒然草 - 141 - - - Tsurezuregusa - - - Yoshida Kenkô (吉田 兼好, 1284-1350). - - - ESBOSSOS EN HORES DESVAGADES - - - La versió digital d'aquesta obra és diferent de la que he emprat per a la meva traducció. Això no obstant, les diferències no alteren la interpretació del text. - - - -141- - - -

悲田院〔京都鴨川の西に在り、京中の病者孤兒を收容して施養する所〕の尭蓮上人〔茲に記してある外、傳不詳〕は、俗姓は三浦のなにがしとかや、雙なき〔ならびない〕武者なり。故郷の人の來りて物がたりすとて、「吾妻人こそいひつることは頼まるれ。都の人は言受け〔言承、承諾〕のみよくて、實なし。」といひしを、聖、「それはさこそ思すらめども、おのれは都に久しく住みて、馴れて見侍るに、人の心劣れりとは思ひ侍らず。なべて心やはらかに情あるゆゑに、人のいふほどの事、けやけく〔きつぱり、きはだち〕辭（いな）びがたく、よろづえ言ひはなたず、心弱くことうけしつ。僞（いつはり）せむとは思はねど、乏しくかなはぬ〔貧乏で深切心はあつても實行の出來ぬ〕人のみあれば、おのづから本意通らぬこと多かるべし。吾妻人は我がかたなれど、げには心の色なく、情おくれ、偏にすくよかなるものなれば、初めより否といひて止みぬ。賑ひ豐か〔富み足る〕なれば、人には頼まるゝぞかし。」とことわられ侍りしこそ、この聖、聲うちゆがみ〔言語が訛つて〕あら＼／しくて、聖教（しゃうげう）のこまやかなる理、いと辨へずもやと思ひしに、この一言の後、心憎くなりて、多かる中に、寺をも住持せらるゝは、かく和ぎたるところありて、その益もあるにこそと覺え侍りし。- - - Gyôren (249), un monjo virtuós del temple de Hiden-in (250), de nom seglar Miura no sé que més, era un soldat sens parió. Una vegada, arribà un home de sa mateixa contrada i tot parlant digué : - Un pot confiar en allò que un home de l’est diu. La gent de la capital tenen bones paraules, mes són de malfiar. El monjo virtuós replicà : - Entenc perquè dieu açò. Emperò, jo hi he viscut molt anys i sóc avesat a la gent, i no crec pas que llurs cors siguin inferiors als altres. Són gentils i és per llur caliu humà que els hi costa molt refusar clarament qualsevulla cosa que se’ls demani. Amb llurs caràcters febles consentiran amb tot. No pretenen enganyar, emperò, són pobres, no poden fer allò que voldrien i moltes vegades amb llur voluntat no n’hi ha prou. La gent de l’est, tot i que jo mateix en sóc, no són gens afectuosos ni amables. Són secs i diuen no des d’un bon començament. Llur prosperitat fa que la gent els hi tingui confiança. Açò explicà el monjo virtuós amb son accent local i veu rogallosa que feia dubtar que tingués prou enteniment per a les subtileses de la doctrina religiosa. Emperò, després d’escoltar-ho ho trobí admirable, i el fet d’ésser escollit abat del temple d’entre tants d’altres seria per sa gentilesa, i crec que açò era prou bo per a esdevenir-ne. - - - - - - - - - 249 – (247 – 01) No hi ha dades d’aquest religiós. 250 - (247 – 02) Aquest temple era al nord de Kyoto i tenia cura d’orfans i gent gran. - - - o0o

徒然草 - 140 - - - Tsurezuregusa - - - Yoshida Kenkô (吉田 兼好, 1284-1350). - - - ESBOSSOS EN HORES DESVAGADES- - - La versió digital d'aquesta obra és diferent de la que he emprat per a la meva traducció. Això no obstant, les diferències no alteren la interpretació del text. - - - -140- - - -

身死して財殘ることは、智者のせざるところなり。よからぬもの蓄へおきたるも拙く、よきものは、心をとめけむとはかなし〔氣の毒〕。こちたく多かる、まして口惜し。我こそ得めなどいふものどもありて、あとに爭ひたる、樣惡（あ）し〔醜い〕。後には誰にと志すものあらば、生けらむ中にぞ讓るべき。朝夕なくて協（かな）はざらむ物こそあらめ、その外は何も持たでぞあらまほしき。 - - - L’home savi no deixa riqueses quan mor. És vergonyós guardar coses inútils, tenir afecció per objectes refinats és estúpid. Més lamentable encara és deixar moltes coses valuoses. Gent haurà que dirà : - Açò és per a mi. I els hereus es barallaran de manera vergonyant. Si es vol deixar res a algú després de morir s’hauria de fer quan s’és en vida. Hi ha coses de les quals no en podem prescindir per a la vida quotidiana; llevat d’açò, no hem de voler haver res més.- - - o0o

徒然草 - 139 - - - Tsurezuregusa - - - Yoshida Kenkô (吉田 兼好, 1284-1350). - - - - - - ESBOSSOS EN HORES DESVAGADES - - - La versió digital d'aquesta obra és diferent de la que he emprat per a la meva traducció. Això no obstant, les diferències no alteren la interpretació del text. - - - - - - -139- - - -

家にありたき木は、松、櫻。松は五葉もよし。花は一重なるよし。八重櫻は奈良の都にのみありけるを、この頃ぞ世に多くなり侍るなる。吉野の花、左近の櫻、皆一重にてこそあれ。八重櫻は異樣のものなり。いとこちたく〔くどく〕ねぢけたり。植ゑずともありなむ。遲櫻またすさまじ。蟲のつきたるもむつかし。梅は白き、うす紅梅、一重なるが疾く咲きたるも、重なりたる紅梅の、匂ひめでたきも、みなをかし。「おそき梅は、櫻に咲きあひて、おぼえ劣り、けおされて、枝に萎みつきたる、心憂し。一重なるがまづ咲きて散りたるは、心疾くをかし。」とて、京極入道中納言〔藤原定家、俊成の子〕は、なほ一重梅をなむ軒近く植ゑられたりける。京極の屋の南むきに、今も二本（もと）はべるめり。柳またをかし。卯月ばかりの若楓〔楓の若葉〕、すべて萬の花紅葉にも優りてめでたきものなり。橘、桂、何れも木は物古り、大きなる、よし。草は山吹、藤、杜若、撫子。池には蓮（はちす）。秋の草は荻、薄、桔梗（きちかう）、萩、女郎花、藤袴、紫■（艸冠／宀／タ＋匕：：：大漢和）（しをに）、吾木香（われもかう）、刈萱、龍膽（りんだう）、菊、黄菊も、蔦、葛、朝顔、いづれもいと高からず、さゝやかなる垣に、しげからぬよし。この外世にまれなるおの、唐めきたる名の聞きにくく、花も見なれぬなど、いとなつかしからず。大かた何も珍しくありがたきものは、よからぬ人のもて興ずるものなり。さやうの物なくてありなむ。- - - Els arbres que s’haurien d’haver en una casa (243) són el pi i el cirerer. El pi de cinc agulles és el millor. Dels cirerers el de flor única és millor. D’els de doble fulla no se’n trobaven a la capital de Nara, ara, emperò, n’hi ha molts arreu. Les flors dels cirerers de Yoshino i les dels cirerers a l’esquerra de palau (244) són de flor única. Els de doble flor són una raresa. Són excessius i recargolats. No s’haurien de plantar. Els cirerers tardans són horribles, repel·lents si crien cucs. La prunera blanca i la prunera rosada són de flor única, de florida primaverenca; les de doble flor tenen una flaire deliciosa i totes són esplèndides. La prunera tardana que floreix al mateix temps que el cirerer la trobo inferior, superada pel cirerer, i es marceixen a les branques, depriment. El conseller del Mig de Kyôgoku i religiós laic (245) digué : - Les flors úniques de la prunera floreixen i es marceixen abans que les altres, és excitant i encantador. Ell n’havia plantat prop dels ràfecs de sa residència. Sembla que encara avui n’hi ha dues al costat sud de sa casa a Kyôgoku. El salze és també preciós. El jove auró de la quarta lluna supera en esplendor totes les altres flors amb ses fulles vermelles. Tarongers i llorers quan més antics i més grans millor. De les plantes (246) les millors són : la rosa groga, la glicina, l’iris i la clavellina. Per als estanys : el lotus blanc. De les plantes de tardor : el jonc, l’eulàlia, la campaneta, el trèvol, la patrinia, la “fujibakama” (247), l’àster, la pimpinella, la cortadèria, la genciana, el crisantem, també el crisantem groc, el “kudzu” (248) i la meravella. Totes són de poca alçada, petites i creixen espesses a les bardisses. Ençà d’aquestes, n’hi ha de rares, amb noms xinesos de lleig sentir, a les que no en som avesats i no ens són plaents. Voler haver coses estranyes agrada a les persones vulgars. D’aitals coses és millor no haver-ne. - - - - - - - - - 243 – (243 – 01) Referència al Makura no Sôshi (枕草子) : El llibre del coixí, de Sei Shōnagon (清少納言, 966-1017/1025). Filla de Kiyohara no Motosuke (清原 元輔, 908-990). 244 – (243 – 07) Aquests cirerers eren plantats a l’esquerra de les escales que duien a un pati al sud del palau on es celebraven les cerimònies. 245 – (243 – 16) Fujiwara no Teika (藤原定家, 1162-1241), conegut també com a Fujiwara no Sadaie (amb els mateixos caràcters). 246 – (243 – 19) Referència al Makura no Sôshi (枕草子) : El llibre del coixí, de Sei Shōnagon (清少納言, 966-1017/1025). Filla de Kiyohara no Motosuke (清原 元輔, 908-990). 247 – (244 – 0) Eupatorium Fortunei. 248 – (244 – 0) Kudzu (Pueraria lobata) i possiblement altres espècies del gènere Pueraria. És una planta enfiladissa de la família de la fabàcia nativa del Japó i sud de Xina. El kudzu proporciona un farratge de qualitat usat temporalment. També és una planta medicinal adequada per tractar l'alcoholisme. El kudzu també conté un gran nombre d'isoflavones útils, algunes antiinflamatòries i altres antimicrobianes. També pot ser útil pel tractament del càncer i la migranya. Es recomana per a l'al·lèrgia i la diarrea. La transcripció fonètica en japonès és "kuzu". "Kudzu" és la denominació que figura en els textos de botànica. - - - o0o

徒然草 - 138 - - - Tsurezuregusa - - - Yoshida Kenkô (吉田 兼好, 1284-1350). - - - ESBOSSOS EN HORES DESVAGADES - - - La versió digital d'aquesta obra és diferent de la que he emprat per a la meva traducció. Això no obstant, les diferències no alteren la interpretació del text. - - - -138- - - -

祭過ぎぬれば、後の葵不用なりとて、ある人の、御簾なるを皆取らせられ侍りしが、色もなく〔趣味もなく〕おぼえ侍りしを、よき人のし給ふことなれば、さるべきにやと思ひしかど、周防の内侍〔平棟仲の女、仲子、白川（＊ママ）院の内侍、父が周防守からかく名乘つた〕が、 かくれどもかひなき物はもろともにみすの葵の枯葉なりけり〔葵をかけて置くがと心をかけて慕ふがの意。みすは御簾と見ずとをかけた。葵と逢ふ日と、枯葉と離れとをかけたのである。〕 と詠めるも、母屋（もや）〔家の中央の間〕の御簾に葵のかゝりたる枯葉を詠めるよし、家の集に書けり。古き歌の詞書に、「枯れたる葵にさしてつかはしける。」ともはべり。枕草紙にも、「來しかた戀しきもの。かれたる葵。」と書けるこそ、いみじくなつかしう思ひよりたれ。鴨長明〔鴨社の禰宜長繼の子、和歌所寄人、方丈記の著者〕が四季物語にも、「玉だれに後の葵はとまりけり〔「玉だれに後の葵はとまりけり枯れても通へ人の面影」和泉式部の歌〕。」 とぞ書ける。己と枯るゝだにこそあるを、名殘なくいかゞ取り捨つべき。御帳にかゝれる藥玉も、九月九日菊にとりかへらるゝといへば、菖蒲（さうぶ）は菊の折までもあるべきにこそ。枇杷の皇太后宮（くゎうたいこうぐう）〔藤原道長の女研子（＊ママ）。三條帝の中宮〕かくれ給ひて後、ふるき御帳の内に、菖蒲藥玉などの枯れたるが侍りけるを見て、「をりならぬ根をなほぞかけつる〔「あやめ草涙のたまにぬきかへて」が上句、千載集哀傷部に出た〕。」と、辨の乳母のいへる返り事に、「あやめの草はありながら〔「玉ぬきしあやめの草はありながら夜殿は荒れむ物とやは見し」同じく千載集〕。」とも、江（え－ママ）の侍從が詠みしぞかし。- - - Algú digué : - Passada la festa ja no calen les malves. I féu enretirar-les totes de les gelosies. Crec que no fou de bon gust, era, emperò, una persona refinada i ho devia considerar adient. Hi ha un poema de la dama Suô (235) que fa : Tot i penjades Ara són endebades Totes les malves Allà les gelosies Són amb fulles marcides. (236) Aquest poema, de la seva antologia personal, es refereix a les fulles seques de les malves que penjaven de les gelosies d’una estança de palau. Trobem també aquests versos en alguns prefacis de llibres antics : - Enviats amb malves marcides..... En el Makura no Sôshi (237) es diu : - Coses d’enyor del passat : malves marcides. que trobo molt evocador. En el Shiki Monogatari de Kami no Chômei (238) també es diu : - Després de la festa les malves són encara a les persianes. Com es poden llençar quan elles mateixes es marceixen a la branca i no volen acomiadar-se? Les bossetes amb herbes aromàtiques que pengen també de les tarimes encortinades de les cambres dels nobles són bescanviades per crisantems el jorn nou de la novena lluna (239), açò és que els iris s’han de conservar fins al temps dels crisantems. Després del traspàs de l’emperadriu vídua Biwa (240), Ben no Menoto (241) trobà uns iris marcits i bossetes d’hermes aromàtiques en la tarima encortinada d’una cambra i escriví : Penjo rels fora de temps La meva veu plorosa. I GÒ Jijû (242) contestà : Tijes dels càlams d’olor Encara hi són...... - - - - - - - - - 235 – (239 – 04) Suô no Niashi (周防内侍) era Taita no Chûshi (1037-1109). Filla de Taira no Munenaka (平 棟仲, ¿-?). 236 – (239 – 05) Hi ha molts jocs de paraules, per exemple : “misu” (御簾) que amb forma negativa és “mizu” (見ず) i significa “no vist/no veure”; “aoi” (葵) : “malva”, que es relaciona amb “au hi” (逢ふ日) amb el sentit de “dia de trobada”; “kareru” (離れる) : “separar”, i “kareru” (枯れる) : “marcir-se”. 237 – (239 – 09) Referència al Makura no Sôshi (枕草子) : El llibre del coixí, de Sei Shōnagon (清少納言, 966-1017/1025). Filla de Kiyohara no Motosuke (清原 元輔, 908-990). 238 – (239 – 11) Referència al Shiki Monogatari (四季物語) : Històries de les quatre estacions. Obra atribuïda en principi a Kamo no Chômei (鴨長明, 1153/1155 – 1216) però la seva autoria ha estat descartada. 239 – (240 – 16) Referència al Makura no Sôshi (枕草子) : El llibre del coixí, de Sei Shōnagon (清少納言, 966-1017/1025). Filla de Kiyohara no Motosuke (清原 元輔, 908-990). 240 – 240 – 18) Fujiwara no Kenshi (藤原研子, 994-1027). Consort de l’emperador Sanjô (三条天皇, 976-1017). Era filla de Fujiwara no Michinaga (藤原 道長, 966-1028). 241- (240 – 20) Era la mainadera de la filla de Fujiwara no Kenshi. Era filla de Fujiwara no Masatoki (藤原順時, ¿-?). Poeta, té una antologia pròpia. El poema al que es refereix aquí és a l’antologia Senzaishû (千載集). 242 – (240 – 21) Era filla de Ôe Masahira (大江 匡房, 1041-1111). Poeta, té deu poemes a l’antologia Chokusenshû (勅撰集). - - - o0o

徒然草 - 137 - - - Tsurezuregusa - - - Yoshida Kenkô (吉田 兼好, 1284-1350). - - - ESBOSSOS EN HORES DESVAGADES - - - La versió digital d'aquesta obra és diferent de la que he emprat per a la meva traducció. Això no obstant, les diferències no alteren la interpretació del text. - - - -137- - - -

花は盛りに、月は隈なき〔曇なき〕をのみ見るものかは。雨にむかひて月を戀ひ〔和漢朗詠集の「對レ月戀レ雨序」の心を採つた〕、たれこめて春のゆくへ知らぬ〔「たれこめて春のゆくへも知らぬ間に待ちし櫻もうつろひにけり」（古今集）の意〕も、なほあはれに情ふかし。咲きぬべきほどの梢、散りしをれたる庭などこそ見どころおほけれ。歌の詞書〔歌の題としてやゝ長き文章となり居るもの、はし書〕にも、「花見に罷りけるにはやく散り過ぎにければ。」とも、「さはることありて罷らで。」なども書けるは、「花を見て。」といへるに劣れる事かは。花の散り月の傾（かたぶ）くを慕ふ習ひはさる事なれど、殊に頑なる人ぞ、「この枝かの枝散りにけり。今は見所なし。」などはいふめる。萬の事も始め終りこそをかしけれ。男女（をとこをみな）の情（なさけ）も、偏に逢ひ見るをばいふものかは。逢はでやみにし憂さをおもひ、あだなる契り〔はかない契り〕をかこち、長き夜をひとり明し、遠き雲居〔遠い所、遠く離れた戀人〕を思ひやり、淺茅が宿〔荒れはてたる宿〕に昔を忍ぶこそ、色好むとはいはめ。望月の隈なきを、千里（ちさと）の外まで眺めたるよりも、曉近くなりて待ちいでたるが、いと心ふかう、青みたる樣にて〔明け方のほの青いやうな月〕、深き山の杉の梢に見えたる木の間の影、うちしぐれたるむら雲がくれのほど、またなくあはれなり。椎柴〔椎の木の茂り〕白樫などの濡れたるやうなる葉の上にきらめきたるこそ、身にしみて、心あらむ友もがなと、都こひしう覺ゆれ。すべて月花をばさのみ目にて見るものかは。春は家を立ち去らでも、月の夜は閨のうちながらも思へるこそ、いと頼もしうをかしけれ。よき人は、偏にすける樣にも見えず、興ずる樣もなほざりなり。片田舎の人こそ、色濃く〔しつこく、あくどく〕よろづはもて興ずれ。花のもとには、ねぢより〔ねぢり寄り、強ひて近寄る〕立ちより、あからめもせず〔わき目もせず〕まもり〔注目する〕て、酒飮み、連歌して、はては大きなる枝心なく折り取りぬ。泉には手足さしひたして、雪にはおりたちて跡つけなど、萬の物、よそながら見る事なし。さやうの人の祭見しさま、いとめづらかなりき。「見ごと〔見る物、見る目的物〕いとおそし。そのほどは棧敷不用なり。」とて、奧なる屋にて、酒飮みもの食ひ、圍棊雙六（すぐろく）など遊びて、棧敷には人をおきたれば、「わたり候。」といふときに、おの＼／肝つぶる（＊る）やうに爭ひ走りあがりて、落ちぬべきまで、簾張りいでて、押しあひつゝ、一事（こと）も見洩らさじとまもりて、とありかゝりと〔何のかのと〕物事にいひて、渡り過ぎぬれば、「又渡らむまで。」といひて降りぬ。唯物をのみ見むとするなるべし。都の人のゆゝしげなるは、眠りていとも見ず。若く末々なるは、宮仕へに立ち居、人の後（うしろ）にさぶらふは、さまあしくも及びかゝらず〔及び腰になり、後から前の人にのりかゝらず〕、わりなく〔無理に〕見むとする人もなし。何となく葵（あふひ）かけ渡して〔賀茂の祭には葵の葉を簾、柱、或は衣服にまでかけた〕なまめかしきに、明けはなれぬほど、忍びて寄する車どものゆかしきを、其か彼かなどおもひよすれば、牛飼下部などの見知れるもあり。をかしくも、きら＼／しく〔華美で輝くさま〕も、さま＼〃／に行きかふ、見るもつれ＼〃／ならず。暮るゝ程には、立て竝べつる車ども、所なく竝みゐつる人も、いづかたへか行きつらむ、程なく稀になりて、車どものらうがはしさ〔亂りがはしさ、亂雜〕も濟みぬれば、簾疊も取り拂ひ、目の前に寂しげになり行くこそ、世のためしも思ひ知られて哀れなれ。大路見たるこそ、祭見たるにてはあれ、かの棧敷の前をこゝら〔澤山〕行きかふ人の、見知れるが數多あるにて知りぬ、世の人數（ひとかず）もさのみは多からぬにこそ。この人皆失せなむ後、我が身死ぬべきに定まりたりとも、程なく待ちつけぬべし〔待つて居て出遭ふ事が出來る、死を意味する〕。大きなる器（うつはもの）に水を入れて、細き孔をあけたらむに、滴る事少しと云ふとも、怠る間なく漏りゆかば、やがて盡きぬべし。都の中に多き人、死なざる日はあるべからず。一日（ひ）に一人二人のみならむや。鳥部野、舟岡〔上京蓮臺寺の東の岡、鳥部野と共に墓地〕、さらぬ野山にも、送る數おほかる日はあれど、送らぬ日はなし。されば柩を鬻ぐもの、作りてうち置くほどなし。若きにもよらず、強きにもよらず、思ひかけぬは死期（しご）なり。今日まで遁れ來にけるは、ありがたき不思議なり。暫しも世をのどかに思ひなむや。まゝ子立〔黒白の石を長方形に竝べ、印ししたる石から十に當る石をとり除くと最後に唯一つ殘る遊戲〕といふものを、雙六の石にてつくりて、立て竝べたる程は、取られむ事いづれの石とも知らねども、數へ當ててひとつを取りぬれば、その外は遁れぬと見れど、また＼／かぞふれば、かれこれ間（ま）拔き行くほどに、いづれも、遁れざるに似たり。兵の軍（いくさ）にいづるは、死に近きことを知りて、家をも忘れ身をも忘る。世をそむける草の庵には、しづかに水石（すゐせき）〔泉水庭石、庭いぢり、盆栽いぢりの意味〕をもてあそびて、これを他所（よそ）に聞くと思へるは、いとはかなし。しづかなる山の奧、無常の敵きほひ來らざらむや。その死に臨めること、軍の陣に進めるにおなじ。- - - Hem de contemplar les flors del cirerers només quan són en florida i la lluna quan no hi ha núvols? Sospirar per la lluna quan plou, abaixar les persianes i no adonar-se del trànsit de la primavera (231) és més punyent encara. Capçades a punt de florir i jardins colgats amb fulles marcides és molt millor encara. Els poemes que comencen amb “Anar a contemplar les flors i trobar-les ja marcides” o “Amb l’inconvenient de no poder anar-hi” són inferiors als que diuen “Contemplant les flors”? És d’hàbit que la gent s’entristeixi quan s’escampen les flors i la lluna minva, emperò, hi ha gent insensible que dirà “Aquesta branca i aquella no tenen flors. Ara no paga la pena contemplar-les”. En totes les coses allò que importa és el principi i el final. L’amor entre un home i una dona és només seriós quan són maridats? D’aquell que s’emmelangeix per una relació que s’acaba sens acomplir-se, que es plany d’una promesa vana, passa en solitud les largues nits sens dormir, sa pensada vagarejant per cels llunyants, enyorant el passat en una casa envoltada d’herbots podríem dir que és ple d’amor. La lluna que apareix prop de l’alba després de molt esperar-la ens commou més que no pas la lluna plena vessant sa llum sobre mil llegües. Es esplèndida sens parió quan es veu entre les capçades dels cedres al cor de la muntanya, ombrejant entre els arbres i quan s’amaga rere la nuvolada d’un xàfec de tardor. La brillantor que sobre les fulles dels roures i els faigs blancs les fa semblar mullades penetra mon cor i em fa enyorar la capital i els amics amb qui compartir-ho. És usual contemplar la lluna i les flors amb els ulls? És molt més plaent i suggestiu evocar en la primavera sens sortir de casa i passar en quietud les nits de lluna! L’home de bon gust no es deixa arrossegar per ses passions i ses esbarjos són ponderats. La gent del camp s’aboca plenament al gaudi. Per a situar-se sota els cirerers s’hi apropen fent giragonses entre la multitud, no veuen res més que les flors, beuen, fan versos i després arrenquen branques grans sens cap mena de cura. Es renten les mans i els peus en les fonts i trepitgen la neu deixant-hi llurs petjades. No en tenen prou amb només contemplar les coses. Aquesta mena de gent tenen una manera molt peculiar de mirar les processons (232) : - La processó és en retard. No fem res a la llotja. Van a les casetes del costat de les llotges on beuen, mengen, juguen al “Go”, al jaquet, tot deixant algú a la llotja perquè els avisi, i quan aquest crida : - Ja és ací! Cadascun d’ells corre esvalotat, barrallant-se per a pujar a les llotges, a punt de caure a l’estrènyer-se contra les persianes, tots empenyent-se, fent allò que calgui per a no perdre’s res. - Mira allò! Mira açò! I una vegada la desfilada ha passat diuen : - Tornarem a la següent. Només volen veure coses. La gent formal de la capital capcineja i no mira gens. Els joves de classe baixa són de servei amunt i avall, asseguts rere llurs senyors. No veuen res per no molestar ningú a l’estirar-se endavant de manera indeguda. El jorn del festival és encisador veure garlandes de malves escampades arreu. Abans de l’alba és magnífic veure els carruatges que s’apropen en silenci i un intenta esbrinar si seran d’aquell o d’un altre, i un l’encerta quan alguna vegada reconeix aquell que mena els bous o un servent. Un no es cansa de mirar el tràfec dels carruatges, uns d’aspecte refinat, altres esplèndidament engalanats. Quan es fa fosc un es pregunta on és la corrua de carruatges, on són les fileres de gent, gairebé no resta ningú; s’ha acabat l’enrenou del retorn dels carruatges, s’enretiren les persianes i les estores, la solitud davant dels ulls i un s’adona consirós que així són les coses en aquest món. Mirar les gran vies de la capital és mirar el festival. Reconec molta gent de la que passa per davant de les llotges. De fet, crec que no hi ha pas tanta gent en aquest món. Si jo no hagués de morir fins que tots ells ja no hi fossin l’espera no seria llarga. Si es fa un foradet en un atuell ple d’aigua, encara que es buidés molt lentament, amb el degoteig constant aviat seria buit. A la capital hi ha molta gent i de segur que no passa jorn sens que hi mori algú. En moriran un o dos cada jorn? Altres jorns segur que molts més són colgats als cementiris de Toribeno, Funaoka i també en altres indrets de les muntanyes. Ho hi ha jorn sens que no s’hi porti algú. Tan punt els taüts són fets són venuts. No fa res que un sigui jove o que sigui fort, l’hora de la mort arriba d’improvís. Agraeix el miracle d’haver-te escapolit fins a aquest jorn. Creus que en aquest món hi ha un breu instant de repòs? Quan jugues al “Mamakodate” (233) amb fitxes del jaquet no saps quina de les fitxes que tens arranjades davant teu et serà presa. Tot i que quan es compti una d’elles se’t prendrà. Les altres s’escapoleixen, emperò, quan es torna a comptar seran preses una rere l’altra fins a no restar-ne cap. El soldat que va a la guerra quan sap que la mort és a tocar s’oblida de la família i d’ell mateix (234). Aquell que ha girat l’esquena al món i viu en una cabana, frueix amb placidesa l’aigua i les pedres del jardí i no s’amoïna per una mort sobtada, açò és molt il.lusori. Si un s’amaga al cor mateix de la muntanya no vindrà per cas l’incert enemic? Davant de la mort un és com el soldat que carrega en la batalla. - - - - - - - - - 231 – (231 – 03) Referència al poema no. 80 del Kokinwakashû ((古今和歌集) : たれこめて春のゆくへも知らぬまに待ちしさくらもうつろひにけり. Autor : Fujiwara no Yoruka (藤原因香, ¿-?). 232 – (232 – 29) Els festivals que es celebraven al santuari de Kamo (賀茂神社). 233 – (234 – 60) Mamakodate (継子立). Consisteix en un joc en el qual es posen quinze fixes blanques i quinze de negres. Se n’escolleix una i a partir d’aquí se’n compten deu. La fitxa número deu és retirada del tauler i al final només en restarà una, el mateix per a cada bàndol. 234 – (234 – 63) Referència al capítol no. 5 del Heike Monogatari (平家物語 ) : 富士川 古朝敵を滅さんとて、都をいづる將軍は、三つの存知有り。節刀を賜はる日家を忘れ、家をいづるとて妻子を忘れ、戰場にして敵に鬪ふ時身を忘る。 - - - o0o